Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Fabian Mohedano és treballòleg, diputat de Junts pel Sí i impulsor de la Iniciativa per la Reforma Horària, que pretén incidir en la reforma dels horaris perquè el país s’adapti a uns temps més humans i cívics. Escriu sobre aquestes coses i més en un bloc. Va ser president del Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH)  i acaba de publicar el llibre Posem-nos a l’hora! 100 motius per a la Reforma Horària (Cossetània). Parlem amb ell sobre el llibre, els motius per a impulsar la reforma, sobre com fer-la i en quin moment.

—Per què tenim uns horaris tan diferents de la resta d’Europa?
—Els horaris que tenim són diferents per tres motius. Tres orígens que responen a tres moments històrics. El primer és que Franco va canviar el fus horari i hauríem de tenir una hora menys. Però no solament nosaltres, també França, Holanda, Luxemburg, Bèlgica i Algèria (per la influència francesa). Però si viatges una mica t’adones que els problemes que tenim nosaltres no van associats amb el fus horari. El segon tema és que som un país eminentment presencialista, on la gent és valorada per les hores a la feina i no per la feina feta. Aquesta cultura empresarial predominant es va eliminar en altres països a partir de la segona meitat del segle XX. I aquí no. Per tant, tenim, sobretot, una petita i mitjana empresa en què la presencialitat és molt rellevant i això porta a uns horaris molt poc flexibles, una rigidesa que porta baixa productivitat. Això ho compartim amb països com Itàlia, Grècia i en general tots els països llatins.

—I el tercer motiu?
—El tercer motiu és el que ens fa particularment diferents a nosaltres: ho fem tot entre una i dues hores més tard. Els alemanys, els francesos del nord, als països nòrdics i els britànics sopen a les set. Als països mediterranis sopen a les vuit i nosaltres més tard de les nou. I això és producte de la política econòmica dels anys seixanta. Es necessitava una jornada que permetés la possibilitat de la pluriocupació, que desplacés l’hora de dinar de la una a les tres i l’hora de sopar fins a les nou o deu del vespre. Això fa que, des dels anys seixanta fins ara, ho fem tot més tard.

Si tens tot el dia ocupat, no tens cap estona per a dedicar-te a activitats polítiques o associatives.

—Heu parlat de la flexibilitat laboral. Quina importància té?
—A mi m’agrada destacar principalment l’horari dels àpats. La flexibilitat laboral és molt important; però sobretot ens cal tornar a esmorzar abans de sortir de casa, tornar a dinar a la una i tornar a sopar a les vuit. Al final, l’horari és una qüestió de salut. I sí, també de productivitat o de conciliació, però sobretot de salut. No podem anar a hores diferents del que marca el nostre ritme circadiari, que és el del rellotge biològic. I això ha fet augmentar, amb més factors, l’obesitat infantil. És una bomba de rellotgeria tenir una dieta que no és la que toca i també uns horaris que són un desastre per als infants i els adolescents. A mi em preocupa especialment un altre tema: les hores de son. Dormim una hora sencera menys que la majoria de ciutadans europeus. Sencera! Alguns adolescents fins i tot n’han perdut dues. Però també es tracta del rendiment a la feina i l’humor: si la gent no dorm està de mal humor. Tenim tot el dia empastifat fent coses: els nens fan massa extraescolars, els adults treballem massa hores i, al final, acabem retallant hores de son. És un desastre.

—Heu esmentat la salut com a principal argument per a la Reforma Horària, però al vostre llibre en doneu 100. Quins altres destacaríeu?
—La salut és el principal. Després hi ha una qüestió d’educació, que els infants puguin dormir les hores que toquen i estar ben acompanyats pels pares, sense tantes extraescolars o activitats esportives fins tard. A més a més, tenen l’estrès de fer molts deures i no dormen bé. Aquest tema està molt vinculat al rendiment escolar. A vegades ens queixem molt dels mestres i del sistema educatiu, i no ens parem a pensar en l’entorn de l’infant, que a vegades és molt més important que l’escola. Un tercer element seria la democràcia. Si tens tot el dia ocupat, no tens una estona per a dedicar-te a activitats polítiques o associatives. Si ho observeu, la participació al nostre país augmenta a les franges joves i en la gent gran. Tenim una baixada de participació en els millors anys, als trenta, els quaranta, els cinquanta, perquè la gent treballa o fa activitats de cura. Això motiva una professionalització de la política. En realitat, els horaris són una causa més de desafecció envers la política. I un altre element: la coresponsabilitat. Al final sempre són les dones les que se sacrifiquen més. Un temps de lliure disposició i unes quotes més altes d’igualtat en l’horari de les dones portaria més igualtat. I, com a últim element, jo destacaria la idea d’aconseguir un país més productiu i més actiu.

Tothom vol treballar però, sabent que cobraran poc, la primera pregunta que fan és per l'horari.

—Al llibre dieu que amb una reforma horària pujaria la natalitat.
—És clar, perquè tenim la natalitat més baixa entre els països desenvolupats. No és l’únic factor, perquè per molt que milloris els horaris si no fas escoles bressol o no equipares els permisos de paternitat amb els de maternitat, malament. Però sí que és cert que la gent s’ha de pensar dues vegades tenir criatures si es passa tot el dia ocupada a la feina. Com en tindran cura, d’aquests nens, si no tenen xarxes de suport, les escoles bressol són caríssimes o no n’hi ha prou? Doncs un canvi horari pot contribuir a una pujada demogràfica.

—Estem preparats per s la reforma? En quin moment ens trobem?
—Absolutament. Ara hem fet quallar una cosa que és la suma de diverses idees. Primer de tot, després de la crisi les coses han canviat. Per exemple, la gent s’emporta la carmanyola a la feina i això implica un canvi d’hàbits en la qüestió del migdia a la feina. Després hi ha una nova generació que concep el treball d’una altra manera. Tothom vol treballar però, sabent que cobraran poc, la primera pregunta que fan és per l’horari. Hi ha un canvi de valors sobre el temps de feina i com s’enfoca la relació amb el treball. La globalització ha fet que ens mirem al mirall: els joves fan Erasmus: entren, surten, viatgen. Hi ha molta gent que treballa fora i empreses internacionalitzades. Això fa que la gent s’adoni que l’horari que tenim aquí és únic al món i no té gens de sentit, perquè quan van fora aprofiten molt més el temps.

—I aquí, per què no ens n’hem adonat fins ara?
—Perquè ara és quan tenim una foto fixa. És a dir, això és una progressió des dels seixanta: a partir dels setanta i dels vuitanta encara es va aprofundir més. Ara ja no podem sopar més tard de l’hora que sopem. Progressivament s’ha anat canviant de les 7 a les 8, a les 9, a les 9.30 i ara ja tenim una foto fixa molt clara dels horaris que tenim. A més a més ara tenim molts elements per a veure la necessitat del canvi. I la transversalitat ha anat molt bé: no es planteja com un tema ni d’uns ni d’uns altres, sinó que tothom hi està d’acord. És la manera de no polititzar-ho. Els agents socials ja no dubten si s’ha de fer o no; parlen de com s’ha de fer.

No volem dir a la gent a quina hora ha de dinar o de sopar; nosaltres volem que, amb canvis de determinades coses, hi hagi un canvi general global.

—Com va néixer la vostra iniciativa?
—Tot ha anat molt ràpid. Un grup de gent experta vam proposar una iniciativa de tres anys i n’anem complint totes les fases. Ara entrem en la recta final. Ara serà caixa o faixa i ja es veurà si ho aconseguim tot, però segur que hi haurà un canvi.

—En què consisteix aquest canvi? És la llei de la reforma horària?
—Per començar, sí. Esperem que vegi la llum a final d’any. Ja s’ha redactat i de moment té l’acord de tots els diputats que formen part de la ponència, que després hauran d’anar als seus grups per veure en què estan d’acord i en què no. La llei deixa per escrit en un text legal que tenim un problema. La llei marca uns horaris tipus de com funciona el món i com hauria de funcionar aquí i es legisla sobre alguns dels àmbits que podem tocar: l’educació, el comerç, l’administració pública, el control de la inspecció de treball… De tot allò que tenim competències. La llei insta el govern a fer un pacte nacional, en el qual ja es treballa.

—Però aquesta llei no canviarà els horaris de les escoles, per exemple.
—Aquesta llei pretén millorar els horaris de les escoles, sí. Però passa que en una llei no hi ha els horaris, això es fa en un decret. Aquesta llei dirà al Departament d’Educació que ho faci. Marca la tendència, cap a on s’ha de treballar.

—Llavors, els horaris no es canvien mitjançant la legislació.
—No, o no únicament. També a través del pacte. Cal que hi hagi un gran acord social entre el món del comerç, l’educatiu, el del treball i el dels agents socials. Perquè no tenim competències per a abastar-ho tot. I, a més a més, nosaltres no volem dir a la gent a quina hora ha de dinar o de sopar; nosaltres volem que, amb canvis de determinades coses, hi hagi un canvi general global. Sempre poso el mateix exemple però crec que és el més clar. La gent ara ja no fuma a casa: surt al balcó. La llei del tabac no prohibia de fumar a casa, però sí al despatx i als llocs públics. Però ara la gent ja no fuma al menjador de casa. Per què? En general, per respecte a si mateix o als que viuen a casa. I això és molt potent: hi ha hagut un canvi d’hàbits sense que hagi estat legislat.

El propòsit és fer els horaris dels països de la conca mediterrània, que són els que ens són propis.

—Cerqueu això mateix?
—Sí. Fem mesures de sensibilització: que la gent entengui que és molt millor sortir de casa havent esmorzat i dinar d’hora, per no engreixar-se i per no tenir malalties càrdio-vasculars. I de tot això no se n’ha fet mai una explicació. No s’ha fet mai una campanya específica que expliqui la importància d’esmorzar bé, de dinar en unes determinades hores, de sopar una estona abans d’anar a dormir, etc. Per això farem una campanya institucional potent des de la Generalitat perquè aquest missatge arribi a la ciutadania. Com amb el tabac, que es va aconseguir mitjançant una prohibició, una campanya molt potent de sensibilització i una pujada del preu. I això va portar a un canvi d’hàbits. Volem això mateix.

—En quin model ens emmirallaríem?
—El model de qualsevol país que surti de les nostres fronteres. Des d’Itàlia, Grècia o Portugal fins a tots els països mediterranis. Nosaltres no volem la vida dels noruecs; volem assemblar-nos als països que tenim al voltant, que és el que fèiem fa cinquanta anys. Per tant, si ens assemblem a Portugal, a França a Itàlia, a Grècia o al Marroc ja n’hi ha prou. El propòsit és fer els horaris dels països de la conca mediterrània, que són els que ens són propis.

—Per què creieu que s’hauria de suprimir el canvi horari entre l’estiu i l’hivern?
—Diuen els experts que no té gaire sentit de fer el canvi. És una competència del Parlament Europeu i els avantatges del canvi horari són molt ínfims. D’estalvi energètic n’hi ha molt poc i, en canvi, durant uns dies les famílies van una mica estressades per adaptar-s’hi, sobretot els nens petits i la gent gran. Nosaltres diem que això es va idear fa tres-cents anys, en un context en què la llum a la tarda podia ser molt important per a encendre espelmes o no, però ara mateix a les cases et trobes els llums encesos tot el dia: la tele, l’ordinador, la nevera o el congelador pràcticament no s’apaguen mai.

Catalunya no té competències en matèria de treball i les televisions privades són un lobby molt important.

—Al setembre comença un procés participatiu sobre la reforma horària. Què s’hi discutirà?
—Entre el setembre i l’octubre comencem tres o quatre coses. La primera és un procés participatiu a dotze ciutats i convidem tothom a participar-hi: mestres, comerciants, pares, mares, joves, treballadors. Tothom pot participar en aquests tallers per fer propostes i dir-hi la seva. En segon lloc, fem un procés de concertació social que començarà a l’octubre i s’acabarà a la primavera. S’hi convocaran els principals actors per temàtiques: per un costat, el món del treball, amb patronals i sindicats; per una altre, la funció pública, la gent de la cultura i l’oci nocturn, la gent del comerç i la del món educatiu. Hi seran convocats perquè hi diguin la seva i això alimentarà el pacte nacional. Per tant, el procés és la llei, el procés participatiu i el procés de concertació que alimentarà el pacte nacional. Mentrestant la llei es desenvoluparà al parlament i es farà una campanya institucional per explicar tot això. I això ens porta fins al moment zero, que podria ser el setembre del 2017 o del 2018, segons l’estabilitat política.

—La independència de Catalunya seria un bon moment zero?
—El nostre projecte és molt transversal i no hem volgut mai vincular-lo amb el procés independentista. Però sí que és evident que Catalunya no té competències en matèria de treball i les televisions privades tenen un fort impacte. Per molt que canviem les televisions catalanes, mai no podrem canviar les televisions espanyoles, que són un lobby molt important. I a més a més, la llei d’horaris comercials actuals és suspesa pel Tribunal Constitucional. Per tant, aquí tenim tres pedres a la sabata. Veurem com es desenvolupa tot.

—I l’última qüestió. Què fan els municipis adherits a la campanya per la reforma horària?
—Hi ha un centenar de municipis adherits. Com a mínim organitzen una xerrada i com a màxim, una prova pilot. Els ajuntaments són els grans dinamitzadors de la reforma horària perquè regulen horaris i ajuden a construir horaris de convivència. Per nosaltres, la seva participació és fonamental. També hi ha hagut proves pilot en empreses i en entitats del tercer sector. Aquestes proves ens han ajudat a treure una metodologia que presentarem aviat i que consistirà en unes eines d’autoavaluació perquè tothom pugui fer-se la reforma horària tot sol, una mena de llista per a fer el canvi. Volem que sigui tot molt senzill, que no requereixi gaire intervenció, ni de consultories ni de res. Que vagi tot per feina.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.