Autor: Pepa Úbeda

Eva Dénia (1960, Gandia) és cantant, guitarrista i compositora valenciana. Amb una dilatada carrera musical que ha treballat diversos gèneres.

Quan comences en el món de la música?
Encara que sempre hi he tingut molta afició, comence a  dedicar-m’hi en cos i ànima a finals dels vuitanta. Sóc autodidacta, però no anar a un conservatori no significa que no haja estudiat. De fet, de joveneta tocava la guitarra, cantava, tenia grupets musicals… En entrar a estudiar a la universitat, m’ho vaig deixar i em vaig dedicar a aprendre idiomes; pensava que la música no era el meu camí, però ho vaig reprendre després.

Per què?
Tinc un grup d’amics aficionats al jazz, que es deien Los jueves milagro, que es reunien els dijous a tocar i em van demanar que hi anara a cantar. Vaig dir que sí perquè m’agradava el jazz i cantar peces d’Ella Fitzgerald, Billie Holiday… En animar-me del tot, em vaig posar amb grups professionals.

El teu primer disc és Adéu Tristesa (1999), però havies començat deu anys abans. Què va passar al llarg de la dècada?
Vaig compaginar el meu treball com a professora d’institut amb l’activitat musical, a la qual sempre he intentat donar-li una qualitat professional.

Per què el títol Adéu Tristesa? I  per què aquest disc?
És el nom d’una de les cançons del disc, que és una versió del tema brasiler Chega de Saudade, d’Antônio Carlos Jobim.
Jo volia fer un disc en valencià dels clàssics del jazz i la bossa nova i durant deu anys vaig fer versions de temes que m’agradaven. A l’hora de gravar, vaig triar els que millor es deixaven reinterpretar. El disc va eixir quan formava part de l’Eva Dénia Jazz Grup, grup instrumental professional magnífic format per nou músics. Estava dirigit pel contrabaixista Mario Rossy, un dels millors d’aquest país, a qui li va agradar la meua idea. Bàsicament, em va fer els arranjaments. Hi participaren els músics que m’acompanyaven habitualment i alguns altres cridats exclusivament per a la gravació.
Però el disc va passar sense pena ni glòria i no s’ho mereixia, perquè mai no s’havia fet res de semblant a València i perquè la qualitat dels músics era excepcional. A més, no vaig rebre cap ajut, en una època en què els diners de les subvencions es donaven amb molta alegria. Tot i que finalment me’l publicà la companyia discogràfica catalana Picap, no es va preocupar massa per la difusió. Curiosament, ara mateix està descobrint-lo la gent després de quinze anys i li interessa.

Per què t’agrada la música brasilera?
Sent adolescent vaig sentir per primera vegada Jobim, Astrud i Joao Gilberto, Vinícius de Moraes, etc. Moltes d’aquestes cançons s’han convertit posteriorment en estàndards de jazz i sempre incloc algunes en els meus repertoris. Vaig acabar dedicant-li un disc sencer a Antonio Carlos Jobim en 2006 (Tribut a Jobim). Les seues cançons em fascinen: la lletra, la complexitat harmònica… Hi ha obres seues excel·lents que són quasi desconegudes pel públic.

Per una altra banda estan els teus treballs dedicats a Brassens: Chante Brassens i Toujours Brassens. Fins i tot, reberes una menció dels francesos al millor disc Brassens de l’any 2008. Per què Brassens?
Sempre havia tocat la guitarra i, en reprendre l’activitat musical, vaig tornar a tocar-la. Vaig escollir George Brassens perquè era un estímul, m’agradava i coneixia bé la seua obra. Vaig muntar el repertori jo sola, però després s’hi van afegir Carles Carrasco, que era un amic a qui li agradà el projecte, i José Luis Porras, un contrabaixista amb qui havia treballat molt. Formàrem l’Eva Dénia Trio i, encara que pensàvem que no interessaria a ningú, fou un èxit. A una Associació d’Amics de Brassens francesa, els va agradar molt i ens facilitaren participar en molts festivals a França. L’acollida va ser enorme a Perpinyà i tot va anar rodat. Als francesos els ha agradat sempre molt, perquè diuen que ens hem apropat a la seua obra amb molt de respecte, que jo tenia un accent molt especial del sud –com molt “assolellat”– i perquè són poques les dones que han interpretat Brassens.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb