Autor: Pepa Úbeda

Eva Dénia (1960, Gandia) és cantant, guitarrista i compositora valenciana. Amb una dilatada carrera musical que ha treballat diversos gèneres.

Quan comences en el món de la música?
Encara que sempre hi he tingut molta afició, comence a  dedicar-m’hi en cos i ànima a finals dels vuitanta. Sóc autodidacta, però no anar a un conservatori no significa que no haja estudiat. De fet, de joveneta tocava la guitarra, cantava, tenia grupets musicals… En entrar a estudiar a la universitat, m’ho vaig deixar i em vaig dedicar a aprendre idiomes; pensava que la música no era el meu camí, però ho vaig reprendre després.

Per què?
Tinc un grup d’amics aficionats al jazz, que es deien Los jueves milagro, que es reunien els dijous a tocar i em van demanar que hi anara a cantar. Vaig dir que sí perquè m’agradava el jazz i cantar peces d’Ella Fitzgerald, Billie Holiday… En animar-me del tot, em vaig posar amb grups professionals.

El teu primer disc és Adéu Tristesa (1999), però havies començat deu anys abans. Què va passar al llarg de la dècada?
Vaig compaginar el meu treball com a professora d’institut amb l’activitat musical, a la qual sempre he intentat donar-li una qualitat professional.

Per què el títol Adéu Tristesa? I  per què aquest disc?
És el nom d’una de les cançons del disc, que és una versió del tema brasiler Chega de Saudade, d’Antônio Carlos Jobim.
Jo volia fer un disc en valencià dels clàssics del jazz i la bossa nova i durant deu anys vaig fer versions de temes que m’agradaven. A l’hora de gravar, vaig triar els que millor es deixaven reinterpretar. El disc va eixir quan formava part de l’Eva Dénia Jazz Grup, grup instrumental professional magnífic format per nou músics. Estava dirigit pel contrabaixista Mario Rossy, un dels millors d’aquest país, a qui li va agradar la meua idea. Bàsicament, em va fer els arranjaments. Hi participaren els músics que m’acompanyaven habitualment i alguns altres cridats exclusivament per a la gravació.
Però el disc va passar sense pena ni glòria i no s’ho mereixia, perquè mai no s’havia fet res de semblant a València i perquè la qualitat dels músics era excepcional. A més, no vaig rebre cap ajut, en una època en què els diners de les subvencions es donaven amb molta alegria. Tot i que finalment me’l publicà la companyia discogràfica catalana Picap, no es va preocupar massa per la difusió. Curiosament, ara mateix està descobrint-lo la gent després de quinze anys i li interessa.

Per què t’agrada la música brasilera?
Sent adolescent vaig sentir per primera vegada Jobim, Astrud i Joao Gilberto, Vinícius de Moraes, etc. Moltes d’aquestes cançons s’han convertit posteriorment en estàndards de jazz i sempre incloc algunes en els meus repertoris. Vaig acabar dedicant-li un disc sencer a Antonio Carlos Jobim en 2006 (Tribut a Jobim). Les seues cançons em fascinen: la lletra, la complexitat harmònica… Hi ha obres seues excel·lents que són quasi desconegudes pel públic.

Per una altra banda estan els teus treballs dedicats a Brassens: Chante Brassens i Toujours Brassens. Fins i tot, reberes una menció dels francesos al millor disc Brassens de l’any 2008. Per què Brassens?
Sempre havia tocat la guitarra i, en reprendre l’activitat musical, vaig tornar a tocar-la. Vaig escollir George Brassens perquè era un estímul, m’agradava i coneixia bé la seua obra. Vaig muntar el repertori jo sola, però després s’hi van afegir Carles Carrasco, que era un amic a qui li agradà el projecte, i José Luis Porras, un contrabaixista amb qui havia treballat molt. Formàrem l’Eva Dénia Trio i, encara que pensàvem que no interessaria a ningú, fou un èxit. A una Associació d’Amics de Brassens francesa, els va agradar molt i ens facilitaren participar en molts festivals a França. L’acollida va ser enorme a Perpinyà i tot va anar rodat. Als francesos els ha agradat sempre molt, perquè diuen que ens hem apropat a la seua obra amb molt de respecte, que jo tenia un accent molt especial del sud –com molt “assolellat”– i perquè són poques les dones que han interpretat Brassens.

Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb