Etgar Keret: “Van viure dos anys sota terra en un forat”

Entrevista al màxim exponent de literatura israeliana moderna, que publica el recull de contes biogràfics 'Set anys de plenitud' (la Segona Perifèria)

VilaWeb
Etgar Keret, en una imatge d´arxiu (fotografia: Lielle Sand).
Andreu Barnils
08.03.2022 - 21:16
Actualització: 08.03.2022 - 22:15

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Etgar Keret (1967) és considerat el màxim exponent de la literatura en hebreu moderna. Els seus llibres de contes s’han traduït a més de trenta llengües, i l’acosten a autors com ara Carver i Monzó, d’un estil de contenció profunda. Capaços d’explicar misteris del món com qui no vol la cosa. Ara surt en català Set anys de plenitud (la Segona Perifèria), trenta-sis contes biogràfics que comencen amb el naixement del seu fill i s’acaben set anys després amb la mort del seu pare. VilaWeb entrevista per Zoom el senyor Keret, que ens respon de Tel-Aviv estant amb les seves històries familiars increïbles.

Ficció o no-ficció. Com he de llegir els vostres contes?
—Moltes vegades les històries són la combinació d’una cosa que ha passat i una metàfora.

Per exemple, el conte en què la vostra germana es mor.
—Ho faig servir de manera grotesca, cínica. Entre les ments dels intel·lectuals d’esquerres, laics, hi ha una dita que diu que, quan un germà o una germana es fa ultraortodox, ja l’has perdut. És mort, ara, per tu. No podràs continuar la relació que teníeu, el diàleg que teníeu. Quan la meva germana es va fer ultraortodoxa, efectivament, tothom em deia “l’has perduda”. Ara té onze fills, més de cinquanta néts, i no coincidim en gairebé res. Però, saps què?, ens estimem i tenim una relació meravellosa. La vaig veure encara no fa una setmana. L’amor transcendeix les diferències ideològiques o teològiques. La frase és irònica.

Al conte no recordeu els onze noms (composts) dels seus fills, els vostres nebots. I ara?
—Pensa que té més de 50 néts. Afegeix-li els 11 fills. I són noms composts. Són més de 122 noms. Parlem d’algú –jo– que no se sap ni el seu número de telèfon. Quan hi vaig, sempre prego a la seva misericòrdia. Sóc un maleït ignorant de Tel-Aviv.

Hi ha un personatge preciós. El vostre pare. L’home que passa llargs mesos sota terra. Ens podeu explicar la història rere el conte?
—La història és que, quan va començar la Segona Guerra Mundial, el meu pare, la seva germana i els seus pares vivien a Białowieża –aleshores Polònia; ara, en part, Bielorússia. Quan van arribar els nazis, el seu pla era fer un forat sota terra i amagar-s’hi una setmana fins que fossin fora del poble. Un pagès els deixava fer-ho a la seva terra. Passa que el fill del pagès era un col·laborador dels nazis. Un fill que no sabia res, i que va oferir la granja a les SS. Al pare no li va agradar la idea, però no va poder fer-hi res. I el meu pare i família no van poder sortir perquè les SS estaven a la granja. En lloc d’una setmana, van viure dos anys sota terra en un forat. Un forat no prou alt per a poder estar-hi dret, ni prou ample per a estirar-s’hi. Només podien seure-hi. Van haver de seure-hi durant dos anys.

Uf.
—Va haver-hi un intent d’escapar-se, però van agafar la meva tieta, la germana del pare. La van matar. Però ella no va dir mai on era la resta. Finalment, els russos els van alliberar. I feina que van tenir per a moure’s, després de dos anys asseguts. La versió llarga de la història diu que els russos van atrapar el fill i el volien penjar a la plaça. I el meu avi, que es veu que era molt persuasiu, bon orador, van anar a parlar amb el general rus, i li va dir que sabia que el fill era un col·laborador dels nazis, però que el pare, no. El pare els havia salvats. “Aquest home no ha de veure el seu fill penjat a la plaça. Et prego que trobis un altre càstig que no sigui la mort.” I el rus va dir: “D’acord, l’enviarem a Sibèria.” Quan el pare pagès ho va saber, va dir: “Això no és correcte. Tothom ha de ser jutjats pels seus actes. No pels actes dels seus pares. No s’ha de salvar el meu fill per allò que jo hagi fet. Davant de Déu només hi ha allò que has fet tu. Vés al general rus i digues-li que pengi el meu fill.”

Perdoneu?
—Tal com ho sents. I van penjar el fill a la plaça.

No sé si faria això al meu fill, per més nazi que fos.
—Es veu que aquell home era molt catòlic. Molt estricte. I que no va fer-ho per compassió humana, o amor als jueus, sinó perquè era cristià, i era allò que li deia la Bíblia. Era més ideològic que no pas emocional. Una volta la família del meu pare es va haver salvat i el fill del pagès va haver mort penjat, el senyor es va morir.

Llegint el llibre no sembla que el vostre pare estigués marcat per aquesta experiència traumàtica. Hi surt un home jovial, que recorda els anys que vivia en un bordell.
—El meu pare era molt especial. Reconeixia i veia els seus traumes vitals. Però volia controlar el relat. Escollia quina història explicar. Refusava la paraula víctima. No es volia veure com una víctima. Deia que a partir del moment que t’hi veus, et condemnes a la passivitat. I abandones la idea que ets tu qui controla el teu destí. Ben divertit, si penses en els temps actuals, en què qualsevol diàleg, especialment a les xarxes socials, sempre comença amb algú que explica que és més víctima que no el del costat.

Frase d’un israelià en un dels contes: “A mi, dóna’m una guerra amb l’Iran. No aquesta intifada. Dóna’m la guerra de veritat.”
—Quan es va formar Israel, la narrativa era la de David contra Goliat. Israel, així com David, era petit i jueu. Goliat, així com el món àrab, era gran i àrab. Un país petit contra molts països grans. Érem els perseguits, i nois ben plantats escandinaus agafaven avions per venir als quibuts. Érem populars. Com Ucraïna ara. Però amb els anys, alguna cosa va canviar. Ja no es podia dir que érem els petits, o els febles. El nostre exèrcit es va fer gran i fort. Al final la idea d’Israel contra els països àrabs va quedar reduïda a Israel contra Palestina. Ara som un país fort, amb un exèrcit fort, contra un poble sense tancs, aeroports, ni exèrcit.

En un dels contes els pares us baralleu per si el vostre fill Lev ha d’anar a l’exèrcit, o no. La mare diu que no. El pare, que ho decideixi ell. Quants anys té, Lev, ara?
—Ara té setze anys. I vol anar a l’exèrcit. No crec que sigui per raons patriòtiques –ho són menys– sinó per un sentiment interior de justícia. La idea que viu en una societat que demana coses amb què no estàs d’acord del tot, com ara pagar imposts, i en què, així i tot, és el teu deure. Si fos per ell, no aniria a unitats de combat. I, de fet, hi ha una llei que diu que els pares de fills únics, com ell, poden exigir que no hi vagin.

Ho demanareu?
—Encara que no ho demanés, la meva dona sí. Quan tens una persona més decidida al costat, no has ni de pensar.

En un dels contes surt un somni. I els psicòlegs i psiquiatres en surten malparats. No hi confieu?
—Biogràficament, hi tinc una experiència dramàtica. El meu millor amic es va voler suïcidar quan érem tots dos a l’exèrcit. Però vam ser capaços de treure-li l’escopeta al darrer moment. El van portar al pavelló psiquiàtric, i quan el van deixar anar, van prohibir-li de tenir armes, fins que el psiquiatre va dir que endavant, que podia tornar a tenir-ne. Vaig anar a veure el metge per dir-li que no li deixés. El psiquiatre era un professor que em va dir: “Què et penses, que en saps més que jo?” Doncs el dia que el meu amic va tornar a tenir armes, li va tocar guàrdia. M’hi vaig apuntar per no deixar-lo sol. A mitja guàrdia, em va demanar un encàrrec, i una vegada sol a la garita, es va disparar. Mort. Vaig començar a escriure una setmana després del suïcidi del meu amic. Mai no ho havia fet. La mort del meu amic em va fer respondre: “Per què sóc viu? Quines coses veig que ell no veia?” Escriure va ser la resposta. No és que no m’agradin els psicòlegs. És que tinc el reflex d’apartar-me’n.

Teniu una manera d’escriure tragèdies, desastres, freda i distanciada. Gens apassionada. Hi surten de passada, com qui no vol la cosa. Per què?
—Quan toques una superfície calenta, fas servir una tovallola. Quan fa molt de sol, et poses les ulleres per a veure-hi millor. Si tracto temes molt carregats emocionalment, me’n distancio una mica perquè, si t’hi submergeixes, pots caure fàcilment en clixés, eslògans. I parlar de coses que no has viscut, sinó que has vist en una pel·lícula o una sèrie de televisió. Crec que aquesta mena de distància és un intent de ser autèntic.

Us agrada Raymond Carver?
—De Carver em va influenciar la idea que quan fas servir la llengua per embellir un fet, també el distorsiones. És un tot.

Parleu de diners sense pudor.
—No sóc ateu, sóc agnòstic. I com a tal no sóc del tot materialista. Hi ha coses que ens transcendeixen. Un dels meus llibres era El conductor d’autobús que volia ser Déu. I eren contes hassídics, però sense Déu a l’equació. La meva germana pertany a una secta religiosa, fundada pel rabí Nakhman (1772-1810), de Breslev (Ucraïna). Nakham era un gran narrador d’històries. Quan la germana es va fer ultraortodoxa, les vaig llegir perquè cercava temes de conversa amb ella. Tota història hassídica fa una pregunta sobre el món i la resposta és Déu. En parlàvem, d’aquestes històries. I ella em deia: “Que no és gran, Déu?” Jo deia que era una gran història, però el final era fluix.

Ha! Coneixeu cap autor català?
—Sí. Sóc dolent amb els noms. Hi ha un autor de contes curts que m’encanta.

—Quim Monzó?
—Sí. Té aquesta habilitat de fer que un fet menor exposi una gran cosa. L’incident pot ser menor, però revelar la frustració més gran del món. M’agrada molt. També sé que a Barcelona tothom es diu Jordi. Conec un escriptor català, periodista, que és fan del Barça, i que es diu Jordi.

—Jordi Puntí?
—Exacte. Molt amigable. Aquests són els dos escriptors catalans que conec i he llegit.

Com veieu Ucraïna?
—Veig que el món està encantat d’unir-se contra alguna cosa. Ahir vaig anar a l’òpera i un dels cantants va alçar una bandera d’Ucraïna i tothom va aplaudir. En aquesta era de complexitat, finalment hi ha una cosa que pot unir els mitjans i els polítics. No sé si ajuda a Ucraïna, però a nosaltres ens uneix. Per acabar de confondre’ns una mica més, diré que Putin és un tirà corrupte, però també vull dir que fins i tot aquí les coses són més complicades: van arribar a acords amb els americans que no han complert. Això és prou per envair Ucraïna? No. Però volem tenir històries de bons i dolents, i finalment tenim l’oportunitat de no ser ambigus.

Res a afegir?
—Durant el coronavirus no vaig poder viatjar. I això que viatjava molt. He començat una newsletter i he escrit les cinc ciutats que he trobat més a faltar. Barcelona n’és una. Em vaig sorprendre a mi mateix posant-la. Espero que la vida o la literatura em doni l’excusa de tornar-hi. La vida a Barcelona sembla amb menys friccions que en cap altra ciutat del món. No sé si voldria viure-hi –potser m’avorriria–, però la cordialitat de la gent, tenir l’aigua a prop –necessito aigua a prop, potser era pescador en una altra vida–, la varietat de menjar, fa que sigui un lloc on pots relaxar-te. On la vida ja no té a veure amb sobreviure, sinó de gaudir-ne.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes