espàrrecs al terra

En arribar la primavera, en apujar les temperatures, hi ha moviments subterranis imparables, com l’empenta de les gemmes de l’esparreguera, que surten al medi aeri buscant la llum solar. Aquests brots immadurs, projectes de les fulles i fil·locladis de la planta, són considerats, amb raó, un aliment exquisit. Buscats i valorats des de sempre, del temps dels romans i potser abans, quan eren recol·lectats de marges i boscos als mesos d’abril, maig i en alguns punts en juny, avui en dia encara ens sorprenen quan els trobem.

De la recollida silvestre s’ha passat a la seua domesticació i cultiu. Així, ara disposem d’espàrrecs de bosc i marge, els «trigueros» castellans, espàrrecs verds més grossos, i també morats i blancs, els quals són coberts per evitar que generen clorofil·la. Cultiu de temporada si els volem frescos, per a tindre espàrrecs al nostre hort primer hem de conèixer aquesta curiosa planta. Per aquest motiu, parlarem del cultiu dels espàrrecs verds, que són els més freqüents.

L’esparreguera verda (Asparagus officinalis) és diferent de la silvestre i de l’ornamental, però, com aquelles, és una planta dioica, amb plantes mascle i plantes femella, la qual cosa sols té importància a l’hora de guardar llavors botàniques de la planta. Té unes arrels rizomatoses que emmagatzemen reserves i una tija subterrània d’on surten cada primavera els espàrrecs, i aquestes es mantenen actives en cultiu durant bastant temps, de set a deu anys.

Per aquest motiu, plantejarem aquest cultiu com una inversió a llarg termini: hem de tindre un hort una mica gran per a dedicar-ne una part als espàrrecs, ja que no podem cultivar res més en aquest espai durant tot el període. Aquest racó ha de tindre unes característiques especials: ha de ser lluminós, de terra solta i ben drenat, ja que els espàrrecs no suporten l’acumulació d’aigua. Com que la permanència del cultiu és tan llarga, caldrà una bona aportació orgànica a l’inici, per això cavarem una rasa fonda, de no menys de 35-40 cm, hi deixarem una capa de fem important, cobrirem amb terra el fem i plantarem l’espàrrec. Per a guanyar temps, en lloc de llavors plantarem «garres», que són les arrels produïdes en planters a partir de llavor botànica, quan tenen entre un i dos anys; en aquest moment es desenterren les arrels d’aquests plantons que s’utilitzen com a element de sembra. Així i tot, els brots d’aquestes «garres» no s’aprofiten com a espàrrecs el primer any, sinó que es deixen que arriben a fulles per a acumular reserves a les arrels de les plantes. El segon any ja aprofitem alguns brots, i la producció va creixent al tercer any, arriba al màxim al quart, i es manté així fins a les anualitats setena o vuitena, quan comença a decréixer el rendiment. Com veiem, invertim en els espàrrecs amb paciència.

En plena collita deixarem sempre uns quants espàrrecs que vagen a fulla, que facen mata verda i guarden reserves per a la brotada següent. Més avant, en ple estiu o en hivern, depenent del clima local, deixarem un període de descans a les plantes.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Josep Roselló i Oltra. Tècnic agrícola. Estació Experimental Agrícola de Carcaixent..

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.