Espanya no és republicana i més lectures d’estiu…

La democràcia, en el cas del règim del 78, 'només' era un instrument per a aconseguir la restauració monàrquica

Vicent Partal
Vicent Partal
17.08.2020 - 08:03
Actualització: 17.08.2020 - 10:03
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Algunes reflexions a partir de coses llegides aquests darrers dies. Per si són profitoses per als nostres debats.

Espanya no és republicana

No cal recordar que Javier Pérez Royo és un dels intel·lectuals més sòlids d’Espanya. I dels més lliures. Per això les seues columnes periodístiques em resulten sempre tan interessants. Aquesta setmana n’ha publicat una, però, que m’ha cridat especialment l’atenció. Es tracta de l’article que porta per títol ‘Horizonte republicano o implosión del horizonte monárquico?‘.

En aquest text, Pérez Royo defensa que la implosió del règim del 78 és un fet indiscutible, però que, paradoxalment, no té cap solució. La reforma del sistema és impossible perquè el mateix règim ha estat dibuixat per a fer-la impossible. Aquesta és la conclusió a la qual arriba analitzant la manera com es va dur a terme la transició i remarcant una idea tant interessant com clarivident: que la democràcia ‘només’ era un instrument per a aconseguir la restauració monàrquica. És a dir, que allò important, l’objectiu, no era la democràcia, sinó el fet de consolidar i fer possible a llarg termini la restauració de la corona.

Per això diu el jurista andalús que la Llei de la Reforma Política del franquisme continua sent avui la llei més important i ‘la clau de tota l’operació’. Encara més que la constitució, perquè és aquella la que marca, de fet, el perímetre dins el qual es pot moure el mateix règim monàrquic. I, efectivament, d’allà, de la Llei de la Reforma Política del franquisme, emanen la monarquia, la composició esbiaixada del Congrés i el Senat i el sistema electoral, elements tots ells fonamentals per al funcionament d’una monarquia ‘intangible’ amb un poder polític, legislatiu ‘devaluat’ que no pot, a la pràctica, reformar la constitució. Ni tan sols, com s’ha vist aquests dies, qüestionar la corona.

La conclusió de l’anàlisi brillant de Pérez Royo és que és evident que el sistema ja no s’aguanta i està a punt de fer implosió. Però això no passa a causa de la pressió republicana, inexistent a Espanya, sinó per la ‘incapacitat de la democràcia espanyola de 2020 d’escapar dels límits que es van imposar el 1978’. Frase que cal emmarcar.

Pérez Royo no entra al debat de la manera com es pot resoldre el problema. En més articles anteriors ha apuntat el paper clau del Primer d’Octubre per a tombar l’esquema creat a partir de la transició, i ha diferenciat què pot passar a Espanya de què pot passar a Catalunya. Però en aquesta ocasió es limita a constatar i aclarir allò que tots veiem.

Un paràsit que pot matar el seu hoste

Potser una resposta la podem trobar a l’altra banda de la Mediterrània. L’Orient-Le Jour és  dels diaris més interessants i ben fets de Llevant. Publicat a Beirut d’ençà dels anys setanta, però hereu de la gran tradició de diaris en llengua francesa del Líban, L’Orient-Le Jour el podríem considerar el més obert dels diaris dels països àrabs.

Aquest diari publicava dissabte una entrevista amb Nadim Houry, que és una reflexió sobre què passa al país d’ençà de la gran explosió que va tenir lloc al port de Beirut. Houry és un conegut advocat, activista durant dècades pels drets humans i que ara dirigeix un grup de reflexió i pensament sobre el futur del Líban.

L’entrevista, (‘Ce régime est un parasite qui est en train de tuer son hôte‘) és tota ella molt interessant, però m’ha cridat especialment l’atenció perquè incorpora un parell de conceptes que ens poden ser d’ajuda també per a analitzar la realitat espanyola i catalana.

Així, en un moment determinat, Houry adverteix, i això ens ho hauríem d’apuntar nosaltres, que el règim no desapareixerà demà mateix ni de manera fàcil perquè ‘darrere la feblesa de l’estat libanés s’amaga la puixança del règim oligàrquic, que és ben real’. I explica una realitat que ens sona molt també en aquesta riba: ‘La realitat del poder no resideix en les institucions, sinó dins un sistema paral·lel que fagocita l’estat.’ Un estat paral·lel que és ‘un règim que no sap produir res, només extreure i captar’. Comprendre això, insisteix Houry és fonamental, perquè ‘el paràsit està a punt de matar el seu hoste’ però al mateix temps no té reforma possible. De manera que es fa necessària la revolució i un canvi radical de les relacions i les estructures de poder i de la manera en què el poder s’expressa.

Houry avisa, però, d’un perill que pot passar també a Espanya –això ho dic jo– i recomana, per aquesta raó, contundència i no perdre el temps. Diu que l’ajut internacional pot ser que acabe sent una manera de negociar la supervivència del règim i, sobretot, és un baló d’oxigen per a les seues xarxes cientelistes.

Alerta, doncs, amb les paraules de Pérez Royo i a la combinació amb això que expressa Houry. El règim monàrquic espanyol està enfonsat per la seua incapacitat d’adaptar-se, no té reforma possible i col·lapsa, però pot fer servir l’ajut exterior per refer-se si no hi ha una revolució que aprofite aquesta feblesa extrema –en el cas català, aconseguint la independència, perquè difícilment passarà res en una Espanya buida de republicans.

 Puig Antich, com a prova

Aquest és un debat, però, també amb efectes pràctics. Aquests dies, per exemple, ha alçat una certa polseguera la decisió d’un jutge d’impedir la persecució del magistrat franquista que va ordenar l’assassinat de Salvador Puig Antich. Lògicament, molta gent s’ha enfadat de valent en veient una sentència com aquesta, però som davant un exemple magnífic que reflecteix allò del perímetre de què parlava Pérez Royo i la  incapacitat de reformar-se per adaptar-se.

Perquè avui la societat està molt més preocupada per a reparar una injustícia així que no ho ha estat fins ara, però, al mateix temps, com que el perímetre imposat per a mantenir el règim no s’ha mogut ni es pot moure, el sistema judicial no pot adaptar-se. Perdent així legitimitat.

M’he expressat malament. De legitimitat, no n’ha tingut mai. L’assassinat de Puig Antich, com tots els altres assassinats del franquisme, podien ser legals, segons la legalitat franquista, però mai no van ser legítims. Ara bé, també és obvi que durant dècades la reparació dels crims franquistes no han estat una prioritat social, excepte per algunes veus distingides. I ara, en canvi, com més aprofundim tots en l’anàlisi del règim i la seua transformació, més importància donem a aquella Llei d’Amnistia que  proclamava la impunitat de la dictadura i tancava el perímetre marcat a la monarquia constitucional –per dir-ho a la manera de Pérez Royo.

Una d’aquestes veus distingides, només una entre elles i com a exemple, és la de Xavier Montanyà i per això els recomane avui que es miren aquests articles publicats ací a VilaWeb, dos d’ells fa setze anys ja:

L’anul·lació legal del franquisme. De març del 2004
Batalla final per la memòria. De juny del 2004
Desapareguts: estat de la qüestió. De febrer del 2012

 Podem parlar encara avui de colonialisme espanyol?

Sóc una persona que creu en el valor de la història i en la necessitat de dotar de coherència el passat per entendre així el present. Sé que no es pot aspirar que la majoria de la societat s’embarque en anàlisis complexes i llargues, però també he vist, al nostre país i a fora, que encertar en l’anàlisi i promoure un marc de comprensió de la realitat que siga constatable i oferisca una eixida possible són precondicions necessàries perquè qualsevol canvi social de valor s’assente. Això és el que va passar per exemple, entre el 2010 i el 2015 al nostre país, i això és el que va catapultar l’independentisme de la marginalitat a la majoria: entendre i explicar bé.

Per això m’interessa tant d’encaixar encara més tots aquests debats en un marc històric coherent i més ampli. Per exemple, inserint-los en el debat sobre la continuïtat del colonialisme espanyol, ara en territori peninsular. En aquest sentit, hi ha alguns texts molt interessants que m’han permés també d’aprofundir-hi aquestes setmanes. Però, si m’ho permeten, i per no allargar massa aquest article d’avui, d’això ja en parlarem demà.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Salart
Josep Salart
16.08.2020  ·  22:30

El senyor Perez Royo, és un español que parla i escriu be, però és español, no espanyol “español”. La seva visió de Catalunya ja l’hem vist d’altres vegades: li costa molt entendre una Catalunya independent en forma de República.

Monarquia, règim, Ibex, tenen als partits polítics ajonellats al seu poder i a les almoines que els tiren, estan sempre d’esquenes al poble d’una manera descarada.

Ja s’ho faran, nosaltres a la nostra perquè necessitem viure en un país modern, no al mig d’una deixalla del segle passat, al mig de les restes d’imperi assassí. España és un artefacta caducat i a nosaltres no ens importa.

Lo dit, Ja s’ho faran. Nosaltres a la nostra.

Josep Usó
Josep Usó
16.08.2020  ·  22:32

Queda molt clar. I nosaltres només tenim una eixida. La independència abans el parasit no ens mate. Que també suposarà la seua mort, però per a nosaltres ja seria tard.

francesc felip
francesc felip
16.08.2020  ·  23:08

No hem d’esperar l’ajut de ningú. I el règim aguantarà sense discussió. La única oportunitat que podríem (i tindríem) que aprofitar es quan l’estat espanyol no pugui pagar les pensions.

joan rovira
joan rovira
16.08.2020  ·  23:32

¿Qui s’encarrega de la vigilància crítica de la societat espanyola? L’esmentat intel•lectual pot ser sòlid i lliure; però, eficaç, gens.

La prova està En Salvador Puig Antich que, quaranta-sis anys després, un jutge impedeixi perseguir al magistrat que va ordenar la seva execució.

No comparteixo la tolerància envers personatges, partits i institucions que responsabilitzin a un “paper” del perímetre de contenció en el que milions de persones viuen sotmeses.

La Castella borbònica i la sociologia espanyola és la responsable de mantenir un estat d’opressió colonial a la Península d’Espanya amb molts col•laboradors a les nacions sotmeses.

Desastre que coneixen perfectament arreu i que aquí cada generació repeteix, mitjançant idiolectes, assedegats amb el “soma” adient.

Evidentment, quan abans deixem el colonialisme més aviat aprofitarem les oportunitats de viure lliures i en pau; que ja seria hora, perquè la vida és molt breu.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
16.08.2020  ·  23:33

Avui he anat amb la família a Pineda de Mar a recordar que tenim Presos i Exiliats, a banda de la ‘monarquia bananera’, acte convocat per ANC i Ómnium

Érem 4 gats(bé, 30-35) Hi havia més gent a la pça del costat gaudint del Diumenge…

Antoni Soy
Antoni Soy
16.08.2020  ·  23:51

Pérez Royo ja va argumentar això mateix, més extensament i a fons, en el seu magnífic llibre “La reforma constitucional inviable” (2015).

Josep Gualló
Josep Gualló
16.08.2020  ·  23:53

LA MEVA CONCLUSIÓ

Crec que proclamar, per el sistema que sigui, la Independència unilateralment és, tot i ser mot difícil de reeixir-ne, la única possibilitat que tenim d’èxit. La república espanyola del 1931 va ser nefasta per Catalunya. El regim del 78 perpetua el regim franquista.

Necessitem sobre manera que el nou partit del MHP Puigdemont, que exclou enfrontaments partidistes interns, sigui prou majoritari per guanyar les properes eleccions. No dubto que la majoria popular està motivada per mobilitzar-se com el dia del referèndum.

Victor Serra
Victor Serra
17.08.2020  ·  00:13

Molt interessant i molt clarivident tot plegat.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
17.08.2020  ·  01:55

Podem teoritzar moltíssim, podem parlar de legitimitat, etc, però cal una mica de realisme:

-D’èpoques en què Espanya semblava anar pel pedregar. Per recordar: l’autarquia dels anys 40, la revolució gloriosa, les crisis dels primers anys 20. En tots els casos les estructures han resistit o s’han reforçat. No serà amb articles sobre el podriner de l’estat que ens en sortirem. Cal acció per psrt de tots

– Espanya no és el líban. No els cal un desastre per tenir ajut. Es va veure el 1-O. Som nosaltres que necessitem ser mosca collonera

– Hem d’una vegada de jugar en la seva lliga. Suposem que indultessin Puig Antich amb efectes retroactius. Serviria d’alguna v”cosa

El que necessitem són fets, no simbolismes ni estètiques

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
17.08.2020  ·  06:00

17-A; damnificats …ànims i endavant en aclarir els assassinats de l´estat espayol que ara tothom intenta silenciar.

Roser Giner
Roser Giner
17.08.2020  ·  07:23

Cal llegir els tres articles que ens proposes de’n Xavier Montanyà per recordar-nos de que estem encara vivint en un estat on prevalen lleis fetes a mida per silenciar els crims del feixisme, trobar a tota la gent desapareguda i condemnar als seus executors. Vivim encara en un estat franquista, absolut, amb el vist-i-plau dels anomenats partits democràtics. Es un fàstic de país, de tot plegat, de tanta hipocresia i injustícies.

Albert Miret
Albert Miret
17.08.2020  ·  07:46

Em sembla evident que la dictadura monàrquica espanyola, per molt que faci implosió-que ja ho està començant a fer i com a prova tenim el desvergonyit atracament a mà armada dels Ajuntaments-, no s’acabarà mentre tingui a la Unió Europea agafada per allà on no s’ha d’agafar a ningú, amb el seu deute incommensurable. Mentre espanya degui i Europa en pugui anar rebent interessos, sempre es mantindrà la protecció Europea d’espanya, per molt antidemocràtica i antieuropea que sigui. La Unió Europea avui no és més que una altra màquina extractora sense més principis que els diners. És per això, que si no volem ser devorats per la bèstia moribunda, només ens queda una possibilitat, que és la de la independència, encara que inicialment hi puguem perdre alguns bous i esquelles, és l’única manera de salvar el nostre país i la nostra cultura, i apartar del paràsit extractor als nostres fills, perquè puguin tenir una vida digna lluny de la humiliació i el robatori constant a la que nosaltres hem estat sotmesos des que vam néixer.

Carles Serra
Carles Serra
17.08.2020  ·  08:07

Gràcies com sempre Vicent per l’article.
EspaÑa està més que demostrat que és impossible democratitzar-la; fa temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit Franco.
Uns dels exemples és que el partit més votat a Catalunya, si si Catalunya, és un partit franquista com Cs; Ja sabeu allò que va dir Martínez Anido : Hay que llenar Cataluña de españoles para que arraiga el sentimiento español.
Alçades d’ara el drama és aquesta EU, que tenint l’oportunitat de forçar una democratitzacio només mira a Bilorrusia.
Aquesta EU ja li va dir el president Puigdemont, que té dobla moral.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.08.2020  ·  08:44

DEL 39 AL 78…REFLEXIONS

Entenc que avui una gran majoria de ciutadans vegin clar que la “transición” del 78 va ser d’una dictadura a un règim de continuïtat encarnat per la monarquia. La llei de la Reforma franquista n’es una evidència de què de demòcrata la transició no en va tenir res. Com es diu, era un instrument i com a tal no tenia factualitat. No estava dissenyat per servir. P.ex. així la democràcia representativa en aquest règim era tan impostada que es podien prohibir partits que qüestionessin la unitat de la nació. Era una “democràcia” dissenyada perquè no es poguessin reformar els principis franquistes, per això no hi ha recanvi, ni tan sols canvis perquè tot segueixi igual. Implosió és la paraula precisa.

Em sap greu que VilaWeb presenti els arguments a partir dels articles importants, sens dubte, d’en Montanyà del 2004 o 2012, perquè es deixa de banda el fil de molts revolucionaris que ja al 78 i posterior argumentaven sobre la naturalesa d’aquest règim. Per això jo parlo sempre de neofranquisme més que no pas postfranquisme perquè en aquest mot molts hi amaguen la fal·làcia de la democràcia… Evidentment hi ha partits democràtics, institucions, etc. però estic parlant del règim de l’Estat.

L’1-O va posar un mirall a l’Estat espanyol,. La monarquia corrupta s’enfonsa però no tenen recanvi per la bastida dissenyada per sempre (el todo atado) . Il·lusos. Aquesta realitat del poder (quan no està en les institucions perquè no hi ha democràcia), i quan els descosits són profunds, en farà veure amb més claredat la pugna entre el “paràsit i l’hoste”.

Ara, la revolta resta adormida.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
17.08.2020  ·  08:52

Considero molt realista el comentari d’Albert Miret.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
17.08.2020  ·  09:01

Podríem començar per deixar de pensar en clau espanyola. Cosa que és evident, amb articles com aquest, que no fem. A aquells que diem això se’ns diu que no podem perdre de vista qui és l’enemic. Al qual jo contesto: nosaltres no mirem l’estat com un enemic. El mirem com el nostre amo; d’aquí les queixes, lamentacions i anàlisis fèrtils en la teoria però estèrils en la pràctica. Perquè tenim clar allò que hem de fer (unitat, consum estratègic, Consell per la República, etc.) però no ho fem. Precisament per això elocubrar sobre el règim és fútil (o potser és una cortina de fum, una evasió per no afrontar els nostres problemes estructurals) si a la nostra banda hi tenim el que hi tenim.

Jordi Torres
Jordi Torres
17.08.2020  ·  09:03

La monarquia és la forma d’estat que més li escau a un estat extractiu com Espanya, ja que institucionalitza els privilegis i la desigualtat per sobre de la representació democràtica. Ara bé, tampoc caiguem en l’error de pensar que en el cas espanyol la forma de l’estat i el fons de la cosa són indissociables. Caiguda la monarquia, que caurà un dia o altre, els poders buscaran el format més adient per mantenir la menjadora estatal funcionant.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
17.08.2020  ·  09:04

Una exposició molt clara del que significa el “atado i bien atado”, com diu molt be el Sr, Pererz Royo, tot està basat en una “llei” franquista no democràtica i un sistema judicial i de partits, creat expressament per que no es pugui canviar res, ni tant sols moltes de les lleis franquistes antidemocràtiques que encara son vigents al codi penal espanyol. Això ho podien haver canviat els europeus, exigint una nova lesgislació democràtica a espanya per entrar a formar part de la UE, no ho van fer, i axis estem.

Lo ideal seria el poder independitzar-nos abans que s’ensorri l’estat espanyol, però això és molt més difícil i comporta un alt risc, per que l’estat espanyol s’ensorraria en el mateix moment de la independència i ens culparien a nosaltres del seu desastre, i ens arrossegaria en la seva caiguda, potser el millor moment serà quan les contradiccions del mateix estat provoquin el col·lapse, d’aquesta forma no podran utilitzar la independència de Catalunya per culpabilitzar-nos dels seus mals i llençar a tota la resta del país en contra nostre per aconseguir tornar-nos a sotmetre per la força de les armes.

Esther Miquel
Esther Miquel
17.08.2020  ·  09:15

M’ha semblat un editorial inteligent.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
17.08.2020  ·  09:16

Els comentaris de Miquel Gilibert, Albert Miret i Carles Serra coincideixen a excloure cap ajuda europea al projecte català d’independència. Però és que, a més, serà ben bé a l’inrevés. Si Europa ajuda algú, serà al gobierno de España. Evidentment, una unió d’estats preferirà ajudar un dels seus membres, que a més és un dels estats més grans i més poblats. L’actitud de la UE envers els migrants a la Mediterrània fa ben palesa la seva manca d’interès pels principis democràtics. Com que la prioritat principal (única?) són els diners, i no els drets humans, a l’hora de negociar ajuts, deutes i interessos a cobrar des de la península ibèrica, la UE sempre preferirà haver-se-les amb un únic interlocutor espanyol, ja conegut des de fa molts anys, que no pas amb un nombre indeterminat de petits negociadors locals amb interessos sovint contradictoris i potser irreconciliables. La independència l’haurem de fer ben sols, i potser contra adversaris més poderosos que l’estat espanyol.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
17.08.2020  ·  09:16

Gràcies Vicent, fas la feina que nosaltres no sabríem fer i ens resulta molt aclaridora…
Ja fa temps que em sento vivint en una colònia de l’estat español, m’agradarà llegir la teva anàlisi.
Ca da dia fem història, una altra cosa és ser-ne conscients…

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
17.08.2020  ·  09:34

Totalment d’acord. Però, actuarem en conseqüèncica?

Per actuar en conseqüènica, els partits i entitats independentistes ja tiriguen a formar un grup de treball d’experts que es miri amb lupa les peticions d’ajut que el gobierno farà a la UE i els mecanismes de control i faci informes clars dels mecanismes que Espanya pensa fer servir per desviar aquests diners a mantenir vives les empreses ruinoses del IBEX, amantenir cars els preus del habitatge, a mantenr les xarxes clientelars…

Aquests informes s’haurien d’explotar fent-los arribar a les autoritats de la UE i esbombant les trampes als mitjans de comunicació Per a quant els mitjans catalans es começaran a escandalitzar de les ajudes d’estat a empreses ruinoses com Abegoa o rescats a empreses com Iberia?

En comptes de recolzar Espanya en les seves peticions d’ajut a la UE, els partits catalans haurien d’exigir a la UE que administri directament els ajuts gestionant la contrucció del corredor del mediterrani, les millores de rodalies… sense que ni un euro passi per les mans dels governs espanyols corruptes.

enric llopis
enric llopis
17.08.2020  ·  09:44

Concretem

ramon Feixas
ramon Feixas
17.08.2020  ·  09:57

Espanya té al·lèrgia al republicanisme, perquè ha estat imperi militar. La seva cultura taurina reflecteix especialment l’anacronisme cultural que pateix. Era impossible que un patrici romà considerés a un gladiador com a un individu de la seva espècie fins que la deriva va ser inexorable. Els medis d’adoctrinament al servei de l’IBEX imparteixen encara la devoció a aquest sentiment:
“Si al caer en lucha fiera
ven flotar
victoriosa la Bandera
ante esa visión postrera
orgullosos morirán.”

És cert , per exemple “els segadors que seguen cadenes i que és del tot coherent que qualli un sentiment de grup vers la llibertat, igualtat i fraternitat.

Espanya és un camp mal assaonat per plantar-hi la llavor de la democràcia i és impensable que un integrista espanyol vulgui plantar-la. Només la pròpia situació de misèria pot fer re-capacitar a alguns. De moment, però les re-capacitacions s’han traduït en moviments migratoris. és quelcom tant palès que fins hi tot, migrats a Catalunya no poden convèncer als seus no migrats de com és el país dels dimonis.

jordi Rovira
jordi Rovira
17.08.2020  ·  10:37

Una editorial molt interessant. Jo també sóc del parer de valorar la història. El fet de donar coherència al passat per explicar el present i projectar el futur em sembla quelcom innegable; no tant com un mer exercici intel·lectual, sinó per la capacitat pràctica de llegir què mou els relats existents. I és en aquest últim propòsit que trobo en l’exercici editorial d’avui una frescor que es dona pas en aquestes calors estivals post 1-O i intercovid. Un exercici que més enllà d’un profit cultural té una translació estratègica evident. Molt remarcable l’aportació mediterrània del Líban. Em sembla que dona just sobre la cabota del clau. De tant acostumats com estem en voler encabir el fer espanyol en un context geogràfic europeu, no ens adonem de la immensa distància real existent. En canvi, potser sigui en la riba de la Mediterrània on podem trobar els referents més útils. La imatge del paràsit que pot matar el seu hoste, em sembla genial. No en va, a cada lectura que un fa de la història d’Espanya moderna, el paper de les classes paràsites apareix com a quelcom essencial, al costat de l’existència d’un estat ja derrotat. Només això explica l’essència del franquisme, i només això explica l’essència de la corrupció subjacent dels Borbons a Espanya. Però també, només això explica la manera de funcionar de qui dins de l’Estat; actua més enllà de l’Estat de Dret, per anar-hi directament a la contra. Com també només això explicaria la molt peculiar cultura política d’un poble tan especialment maltractat.
Concretant: l’estat espanyol és un estat parasitat, corromput, i no viable; però també és un estat que juga un “órdago” immens en un context internacional convençut ja de la seva inviabilitat. Per això espero amb candeletes la pròxima entrega. Certament, tot plegat només pot ser materialment possible si un ho connecta amb el llarg procés ( proceso ) per dilapidar el més gran imperi colonial que occident ha conegut.
I a la de tantes; bala vençuda …

jaume vall
jaume vall
17.08.2020  ·  11:31

Josep Salart, Albert Miret, Josep Usó, Joan Ramon Gomà, Pep Agulló, estic força d’acord amb els seus comentaris, extraient la idea particular de cadascun d’ells respecte a l’editorial.

Ara bé, deixeu-me aturar-me en el comentari de J.Pigrau :
“·Avui he anat amb la família a Pineda de Mar a recordar que tenim Presos i Exiliats, a banda de la ‘monarquia bananera’, acte convocat per ANC i Ómnium
Érem 4 gats(bé, 30-35) Hi havia més gent a la pça del costat gaudint del Diumenge…”

Amb tots els respectes, però amb l’ànim -una mica- de provocar, em pregunto:

!!!! Han pensat els responsables d’Òmnium i d’ANC, dels partits indepes, en sortir de la seva zona de comfort? (els actuals, els anteriors ho pateixen en pròpia carn)

Zona de comfort no només entenent-t’ho com a risc de presó / exili. També com a risc de fer un pas al costat i deixar camí per a persones més agosarades, menys ineptes, més líders, més clarividents. Deixar el càrrec, el sou, i acceptar L’ALTRE, company o rival, com a millor opció. Siguem sincers.

Òbviament que des de 2012 (2010, de fet) hi ha moltes persones que s’han abocat a la causa independentista, i que mantenen una dignitat resilient que els fa admirables. Ara bé, també hi ha molts sobiranistes que des dels 1990’s, o 1980’s, o 1970’s, o 1960’s, ja resistien, ja lluitaven, ja es comprometien amb la llibertat nacional, que es van il·lusionar molt el 2009/2010 amb les consultes populars, el 2014 amb el 9/N, el 2015 amb JuntsxSí, amb 2016 amb el MHP Puigdemont i el vicepresident Junqueras, el 2017 amb l’1/O.
Molts que no han fallat ni a la “V”, ni a la “Via Catalana”, ni a la Meridiana, ni a la Diagonal, ni a Madrid, ni a Brussel·les…
En canvi, constaten com alguns d’ANC, d’OMNIUM, d’ERC, de les CUP, de JxCat sí han fallat en les seves responsabilitats.

Per tant, respecte pels que continuen donant suport als actes, però també respecte pels que consideren que han fet molt bé i moltes vegades el que se’ls demanava, sense tenir suficient retroalimentació pels sacrificis, pels riscos que han pres, i que han sucumbit a l’escepticisme. Qui ha escollit places de poder i d’influència té l’obligació d’entomar més responsabilitat, més coratge. Si no, que deixi pas a d’ALTRES.

Formar una societat crítica, exigent, també és això. No combregar amb rodes de molí. Tampoc amb les nostres. !!!!!!

Rafael Benavent
Rafael Benavent
17.08.2020  ·  12:25

Bla, bla, bla…. Això sí, tots, amb la seua part de raó. Però crec que més que ningú Enric Llopis: “Concretem”.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
17.08.2020  ·  12:27

Quina importància té que Espanya siguirepublicana, o no? Si després de tot l’esdevenidor històric no heu arribat a la opinió que tant monàrquica com republicana, els defectes, que són molts, romanen intactes en els dos casos. Espanya pot ser el què vulgui, però, no serà mai demòcrata. És d’això del que es tracta, Vicent.

Joan Royo
Joan Royo
17.08.2020  ·  16:43

I el pobre Aragonès encara s’aclama als camarades republicans espanyols. ERC sempre buscant codonys a la mar, han perdut el nord i es dediquen a fer fum per tapar la seua política autonomista.

Roser Caminals
Roser Caminals
17.08.2020  ·  16:53

Concretem:
Europa tolerarà una Catalunya independent només quan li convingui més que una Espanya unida.
Apart de la via jurídica, que tindrà poc o molt pes, la via econòmica en tindrà més. Entre una Espanya insolvent i una Catalunya solvent, veurem què triarà la UE. Per injust que sigui, Catalunya pot haver de comprar la independència.
Als 80 cap potència europea volia una Alemanya unida, i el mur va caure.

Jordi Casanellas
Jordi Casanellas
17.08.2020  ·  19:01

El dia 1 de Març de 1974, al vespre, davant la presó Model de Barcelona, hi havia 9 persones, entre elles, la meva mare……Ara diria -on eren tots aquests ?.

L’anàlisi, Partal, el veig molt ben lligat i exposat. Entenedor. Però, al final del túnel, hi ha el caos. Allà i aquí.

Cal recordar, però, que Pérez Royo, gran constitucionalista, comunista, company de partit d’en Mas Collell, també ha dit:

Respecte a l’1 d’Octubre:
‘El referéndum que montaron no era ningún referéndum, más que nada porque no se puede hacer uno sin el censo electoral’ i ‘El referéndum no fue más que un acto de agitación amparado por el ejercicio del derecho de manifestación, bajo la forma de depositar un voto en una urna.’

Respecte a la DUI:
‘ ¿Cuándo se ha visto una declaración de independencia en la que, tras la declaración, cada uno se va a su casa?. Ahí se estaba jugando a las casitas.

En Pérez Royo no ha tingut mai pèls a la llengua. Sempre ha tocat de peus a terra, com bon comunista que es.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
17.08.2020  ·  22:37

“TERRORISMO DE ESTADO” LA UNICA “CULTURA” DESDE SIGLOS DE UN PAIS DESGRACIADO DESTROZADO PSIQUICAMENTE POR LA NORMALIDAD DEL USO DE LA VIOLENCIA

Hoy es el aniversario de las matanzas del 17 de Agosto 2017 en las Ramblas de Barcelona y a Cambrils.

Sabemos con absoluta certeza que los autores de los atentados terroristas estaban a sueldo del CIS, los servicios de inteligencia españoles, quiere decir de aquella misma cloaca del “Estado” español responsable de las matanzas del GAL, que últimamente con la descarada cara dura que tanto le identifica, Pedro Sanchez ha tenido la desfachatez de decir que “No es terrorismo de Estado”.

Sabemos de la firme oposición del “Congreso” de proceder a cumplir investigaciones sobre la cosa para aclarecer delante de la sociedad y de todo el mundo civilizado una Verdad que se prefiere esconder no seguramente porque sea un ejemplo de grande Nobleza.

Sabemos de la “Cultura” de la sangre y de violencia, de la mentira y de todo tipo de suciedad mental que desde cientos de años es considerada en España expresión de “inteligencia”, quiere decir el modo de la gente lista y de todo un país poderoso para imponerse con éxito respectivamente en la sociedad en la cual está metida y en el mundo encima de otros países.

Sabemos que esta “Cultura” es la que ha caracterizado las bestialidades del franquismo, la falsa transición a la democracia y las barbaridades de la violencia machista que domina hoy en los hogares de España, el más alto grado de sádismo y perversión de un “Tribunal Supremo” que con falsas acusaciones castiga pensantemente personas inocentes, la brutalidad de los cuerpos de seguridad… Se podría seguir con un elenco infinito de hechos indudablemente significativos e inopugnables. Todos representativos del valor nulo que estos psicópatas tienen de la vida de la gente. El mismo valor nulo de la vida de los presos que había en los campos de concentración nazis.

La bestialidad autoritaria es la autentica y uníca “Cultura” de España de ayer y de hoy … El único recurso para solucionar cualquier problema … La “Cultura” que nunca esta España hundida en la mentira ha osado poner en el banquillo … “Cultura” de la criminalidad más autentica como siempre ha sido en la historia del crimen… Hacer el crimen, el robo, el asesinato o la matanza y después esconderlo.

No hay ninguna posible duda que el “Estado” español sea el mandante de los atentados terroristas del 17 de Agosto 2017 en Catalunya para intentar parar la preparación del referéndum del 1 de Octubre que estaba en pleno movimiento.

Somos nosotros con nuestra Conciencia limpia que no acabamos de cuadrar con nosotros mismos que pueda existir gente tan bestia que pueda hacer estas bestialidades con tanta facilidad, con tanta desenvoltura … Es nuestra Conciencia que nos pone en duda y de hecho entorpece la visión correcta de la realidad cuando en modo inconsciente atribuimos la visión de nuestra Conciencia a unos individuos que en la Verdad tienen su propia Conciencia nula y totalmente destrozada… Psicópatas enfermos psiquiátricos con firme y continuada actitud a la violencia y con una consiguiente visión enfermiza y torcida de la realidad

La Verdad es que esta España primitiva, violenta y bestial nunca ha sido en condición en su historia de enfrentarse en modo correcto a la realidad … Hoy esta devastadora manera de ser resulta mas evidente que nunca… La comunidad internacional será cada vez mas consciente … Antes o después tendrá que intervenir … No habrá otra salida que poner España bajo tutela… Así del mismo modo que se pone bajo tutela un violento enfermo psiquiátrico extremadamente peligroso.

A Catalunya la única solución, si no quiere ser destruida en sus fuerzas vitales, es encontrar el modo mas rápido para la declaración de Independencia y para la implementación de la Republica Catalana.

EN FIN, QUE SE ESCONDE DETRÁS DE LOS ATENTADOS TERRORISTICOS DEL 17 AGOSTO EN CATALUNYA???

Contestacion:

SE ESCONDE UNA ESPAÑA NEGRA DE BESTIALIDAD AUTORITARIA QUE ESTIMA EL VALOR DE LA VIDA DE LAS PERSONAS Y EN PARTICULAR DE LOS CATALANES IGUAL QUE LOS NAZIS ESTIMABAN LA VIDA DE LOS PRESOS EN SUS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN

Visca Catalunya Lliure…!!!
❤️💛💙💚💙💛❤️

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies