Opinió

 

<45/88>

Xavier Montanyà

24.02.2012

Desapareguts: estat de la qüestió

Estem a l’espera de la sentència del cas Garzón per la investigació del franquisme. Que ell hagi esdevingut el centre de tota la pol·lèmica ha esvaït el tema cabdal en joc: les víctimes oblidades del feixisme espanyol. Em preocupa aquesta qüestió de fons. No és just ignorar-la. El jutge i els seus drets poc m’importen, i encara més tractant-se d’ell, que té un passat molt negre de col·laboració o inhibició davant la repressió. Hi ha en joc la clau de volta de la justicia històrica del segle XX a l’estat espanyol. El dret dels
familiars dels desapareguts, i el de tots, de saber la veritat. Tota. Una obligació d’un estat, dit democràtic, que ha de complir els acords internacionals que ha signat. Les desaparicions són crims internacionals i s’han d’investigar. L’estat espanyol podria estar a punt de situar-se al marge de la justicia internacional. La mobilització d’Amnistia Internacional, Human Rigths Watch i l’ONU alerten de la gravetat del tema.

Nacions Unides ha demanat al govern espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977 perquè incompleix la normativa internacional de Drets Humans. El seus experts estan preocupats per l’efecte que el judici a Garzón tingui en la investigació dels més de cent mil casos de desaparicions forçades del franquisme. “La reconciliació entre l’estat i les víctimes de desaparicions forçades no pot succeïr sense l’aclariment de cada cas individual i una llei d’Amnistia no pot permetre la fi de l’obligació de l’estat d’investigar, jutjar i sancionar els responsables”, han declarat.

Ara mateix, quin és l’estat de la qüestió? Com estan els processos judicials iniciats ? Quants casos es comptabilitzen ? Què pot passar? Quina magnitut té per la història del Dret Internacional dels Drets Humans? Sóc incapaç de trobar un informe global sobre el tema. No hi és. Em poso en contacte amb Amnistia Internacional. Parlo amb un del seus principals especialistes internacionals, el jurista, Ignacio Jovtis, Responsable de l’Àrea d’Investigació i Polítiques. “Un informe global no existeix, segons la informació amb què comptem”, em diu. Ells estan duent a terme una investigació sobre l’estat dels procesos judicials que investiguen els crims de desaparició forçada durant la guerra civil i el franquisme.

Esquemàticament, m’avança quatre idees per telèfon. Al 2006, associacions i familiars de víctimes fan denuncies judicials davant l’Audiència Nacional. La Llei de la Memòria (2007) constata que les accions judicials són perfectament compatibles. Hi ha 114.266 casos de desaparicions forçades, segons la investigació judicial. Són casos del 17 juliol del 36 al desembre del 1951.

A Garzón li va tocar el procés per sorteig. Podia haver recaigut en qualsevol altre. Després de la instrucció, ell es va inhibir a favor dels tribunals territorials. Què ha passat després? La investigació que AI està realizant sembla evidenciar que la gran majoria dels casos han esta arxivats. I almenys quatre processos d’investigació d’aquests crims han estat ajornats i el seu progrés ha estat condicionat a la decisió final del Tribunal Suprem en la causa contra Garzón.

Els motius per arxivar-los: principi de legalitat penal, prescripció del delicte, i llei d’Amnistia del 77, són incorrectes, segons AI, no s’ajusten al Dret Internacional dels Drets Humans. Les desaparicions forçades són crims internacionals. D’acord amb el dret internacional, no prescriuen. Encara que no hi hagi culpables vius, la investigació penal obliga a arribar a la veritat dels fets. I, per damunt de tot, hi ha el dret de les víctimes a la veritat.

Digui el que digui la Llei d’Amnistia del 77, les desaparicions forçades són crims internacionals i han de ser investigats.

D’altra banda, la jutge argentina, María Romilda Servini de Cubría, acollint-se al principi de jurisdicció universal, està investigant crims del franquisme. En un primer exhort va demanar a l’estat espanyol si ho està investigant. En la resposta, la Fiscalia espanyola semblaria justificar que sí, la qual cosa no s’ajustaria a la realitat. El passat desembre 2011, la jutgessa va demanar, en un segon exhort, informació relativa a la localització de responsables, dades i historials de càrregs franquistes: ministres, militars, policies, falagistes, etc... És interesant seguir aquest procés.

Aviat sabrem si la justicia espanyola, en democràcia, decideix incomplir la llei internacional, com feia Franco. La diferència és que ell no havia signat els acords corresponents. La democràcia actual, sí.

Editorial