Opinió

 

<45/88>

Marta Rojals

23.01.2012

Qui estigui lliure de descàrregues

Divendres ja ens ho va explicar en Partal, així que ho resumirem ràpidament: en el context del rebombori contra el projecte de llei SOPA, l’FBI tanca Megaupload per violació de drets d’autor; com a represàlia, Anonymous ataca la web de Justícia dels Estats Units. Molt bé. Doncs, com sol passar amb les gresques d’internet, tots els moderns, ‘freaks’ i ‘geeks’ han corregut cap a Twitter a ciberprotestar. Contra què? Contra qui? Fàcil: en el dubte, Anonymous sempre és el bo. I a partir d’aquí, ja podem piular en conseqüència.

I la conseqüència és que Megaupload també ha de ser el bo. Perquè, què no devem a la prodigalitat dels seus usuaris? Aquests milions de desconeguts que, en un acte d’altruisme en massa, ens han salvat de tantes tardes ‘tontes’ compartint-nos les seues pel·lícules i sèries, els seus e-llibres i documentals, la seua música i el seu porno. Què voleu que us digui, hi ha amics de l’ànima que no són tan generosos.

Però, amb Megaupload, aquesta generositat tenia un preu. Podies triar de pagar-lo amb una subscripció, amb la qual cosa tenies accés a tot el pastís, o bé podies triar de ‘no pagar-lo’ menjant-te el pastís a batzegades i empassant-te publicitat 'per un tub'. Just i legítim, segurament. Ara, segons l’informe judicial, la pàgina disposava d’un nucli dur d’usuaris remunerats per a carregar material calent del forn, cruixent i irresistible, agafat d’estranquis de les millors pastisseries, cosa que es traduïa en un augment substancial dels ingressos per subscripcions i publicitat. I entre això i allò, suposem que el Rolls-Royce Phantom que l’FBI ha confiscat a l’amo de l’invent li devia sortir regalat.

La gran excusa dels pirates, confessos o no, és que els preus dels productes d’entreteniment són abusius. Els hem sentit dir que la pirateria contribuirà a fer que s’abarateixin, fulminant de la cadena de distribució els intermediaris i gentussa variada que s’enriqueixen a costa dels autors i creadors, que són qui realment han suat la cansalada. Tot plegat seria una bonica labor social, si no fos perquè, potser, allò que aconseguirem serà de canviar els vells intermediaris per uns altres de més modernets, i els pares reals de la criatura continuaran veient-les passar.

Perquè tota aquesta història va de calers: els que no hi volen perdre els uns, els que no s’hi volen gastar els altres, i els que s’aprofiten de tot plegat. I perquè, en realitat, a consumidors, pirates i perseguidors, els autors i creadors, no els importen una punyetera mè. En fi, com a clients, potser serà qüestió de triar si trobem més ètic sufragar el Maserati de l’amo d’una discogràfica (si és que encara n’hi ha) o el Rolls Royce de l’amo d’una web d’allotjament d’arxius. Si fem càlculs, el segon ens surt més a compte: quan ens posin la publicitat, sempre podrem mirar cap a un altre cantó.

Editorial