Opinió

 

<79/88>

Xavier Montanyà

23.03.2004

L’anul·lació legal del franquisme

Tan repugnant és la utilització partidista i manipuladora que fa el PP de les víctimes del recent atemptat de Madrid com el menyspreu i l’oblit pervers a què han estat condemnades, en democràcia, desenes de milers de víctimes de la dictadura franquista. El partit del govern ha fet burla obscena de les iniciatives més simbòliques, amb exabruptes com 'revival de naftalina', ha impedit l’aprovació de lleis a les Corts i ha esquivat o paralitzat els processos de revisió de judicis, amb la qual cosa ha avalat formalment la justícia de Franco.

Demanar la revisió dels processos judicials de la dictadura pot semblar, en essència, contradictori. Es pot interpretar que considerem justícia una farsa arbitrària i cruel que, en el cas dels consells de guerra, significava l'aplicació irregular del codi militar a civils en temps de pau. Els militars rebels, la majoria dels quals eren analfabets en lleis, jutjaven i condemnaven a mort per 'adhesió a la rebel·lió' civils que s’havien dedicat a defensar la legalitat democràtica. Els condemnaven sense proves, ignorant els testimonis de descàrrec; en la majoria de casos, a més, els acusats tenien per defensor un militar designat a dit, tan ignorant en lleis com els seus col·legues del tribunal.

La revisió i anul·lació d’aquells processos és, doncs, un acte de justícia històrica. És la rehabilitació moral de les víctimes i dels familiars, la condemna legal de la dictadura per un estat de dret i la possible garantia que pràctiques legals semblants no tornin a repetir-se mai més. Sense l’anul·lació jurídica de les sentències franquistes, això que ara s’anomena segona transició cometrà els mateixos errors que la primera, que ja hem comprovat en què degeneren.

Hi ha dos processos de revisió emblemàtics. El del dirigent comunista Julián Grimau va començar l’any 1987. Grimau va ser condemnat a mort i afusellat l’abril del 1963 per suposats crims de guerra, vint-i-quatre anys després d'acabada aquesta. L’argument amb què es demanava l’anul·lació de la sentència era que entre els membres del Consell de Guerra no hi havia cap llicenciat en dret. La llei franquista exigia que n’hi hagués, si més no, un. La Sala Militar del Tribunal Suprem va desestimar l’any 1990 la petició de la família al·legant que tota revisió de condemna exigia 'fets nous o nous elements de prova de tal índole que evidenciessin la innocència del condemnat'. I el Tribunal Constitucional va ratificar aquesta decisió.

El procés de revisió del consell de guerra que va condemnar a mort els joves llibertaris Joaquín Delgado i Francisco Granados, acusats sense proves d’uns atemptats que no havien comès i executats a garrot vil l’agost del 1963, va ser denegat l’any 1999 per la Sala Militar del Suprem. La sentència avalava clarament la justícia militar franquista, per tal com adduïa que, la pena de mort, l’havia dictada 'un òrgan jurisdiccional col·legiat, constituït d’acord amb la legalitat vigent en aquell moment' i que 'havia actuat en consciència'. La demanda de revisió es basava en el testimoni autoinculpatori dels dos veritables autors dels atemptats i en la manca de proves del sumari. Des de llavors els familiars esperen la resposta a un recurs d’empara presentat al Tribunal Constitucional.

També hi ha la intenció de demanar la revisió dels processos de Salvador Puig Antich, Joan Peiró i de molts més. Hi ha hagut iniciatives parlamentàries de l’oposició a Catalunya, Espanya i Europa per establir lleis que possibilitin la reparació moral de les víctimes i la revisió i anul·lació de sentències. Ara és el moment de fer-ho i d’exigir al Tribunal Constitucional que es defineixi, d’acord amb la constitució actual, sobre l’anul·lació de les sentències i el retard de vint-i-cinc anys que arrosseguem gràcies a la llei d’amnistia.

Editorial