Opinió

 

<79/88>

Xavier Montanyà

28.12.2006

L’or negre de la mort

Als carrers de Cotonou, la caòtica i visceral capital de Benín, al Golf de Guinea, milers de cotxes i motocicletes es barallen per avançar un pam. És un infern delirant de clàxons, pol·lució i crits. Els audaços xofers dels taxis-velomotor es protegeixen el nas i la boca amb màscares improvisades, sovint confeccionades amb les caretes que donen als avions per dormir. Els únics racons de calma són, paradoxalment, les fastuoses benzineres de les multinacionals. Els treballadors, que ja fa anys que han desistit de treballar, disfressats amb la granota de la companyia, dormen, cacen mosques o es miren l’espectacle urbà avorrits, com 'zombies' amb el cap en un altre món. Cotonou i la fronterera Porto Novo són les capitals mundials del culte Orisha, el vudú que els esclaus van exportar a Haití i a Cuba. Des de sempre, hi ha hagut molta màgia, una calor espessa, humida, tropical, eròtica, mortal. Avui, a més, per la proximitat amb la gegantina Nigèria la regió és una zona important de contraban de petroli. A ningú, no li cal fer ús de les benzineres tradicionals: hi ha mil maneres d’obtenir carburant al mercat negre, a preu de saldo. De fet, l’únic que la gent pot pagar. El risc és la inseguretat, que sovint es paga amb la vida. Les quantitats de combustible robat que es mouen en la foscor i a plena llum del dia, han convertit la zona en un polvorí, on la gent circula amb l’adrenalina a cent, sempre a punt de sortir volant enlaire i d'endur-se’n unes quantes persones més al davant.

A Lagos, Nigèria, entre dues-centes i cinc-centes persones acaben de morir per l’explosió d’un oleoducte que, com d’habitud, la gent havia foradat per robar combustible. Nigèria es el primer productor africà de petroli, el vuitè del món, però les dues terceres parts de la població viuen en la misèria. Els oleoductes que porten l’or negre del delta del Níger passen obscenament pel mig del camps, a la vora dels poblats, sense les més mínimes mesures de seguretat per a les persones, ni de protecció del medi. N'hi ha prou de foradar aquelles canonades gegantines, embotellar-ne tant com es pugui, amb garrafes, bidons o camions cisterna il·legals, fugir i comercialitzar-lo al mercat negre. La frontera de Benín, per la ciutat de Porto Novo o pel mig de la selva, és pas habitual del contraban. Sorprèn de veure a qualsevol tombant de carretera, a ple sol, a quaranta graus, immenses garrafes de vidre verdós amb la valuosa benzina, delicadament exposades, com si fos una parada de pinyes. Els raigs del sol susciten irisacions hipnòtiques al vidre i mil matisos de colors al·lucinògens als líquids. La gent passa, els nens juguen, i els cotxes s’aturen a fer benzina amb un embut i un drap per a retenir les impureses. No és estrany de veure fumar compradors, venedors o passavolants.

Tot és al límit de la vida, perillós, brutal. No toca més remei. Es mor més gent de gana o de malaltia que no per culpa de la manipulació barroera de l’or negre tret del subsol i que, quan passa per les canonades, ja és nostre. I com més canonada enllà circula, més hi guanyem nosaltres i els seus dirigents corruptes, i més hi perden ells, que han de fer forats, a cop d’escarpra i martell, per tenir uns litres de misèria i guanyar-se la vida. Aquests darrers cinc anys, els oleoductes han estat objecte de 2.258 actes de 'vandalisme', amb un total aproximat de 650.000 tones de petroli 'robat', segons la companyia estatal de petroli nigerià. Jo diria 'actes de justícia' i 'petroli expropiat', per ser rigorós. A la carretera de Porto Novo, a la frontera nigeriana, hi ha controls cada dos per tres. Més d’un policia es mira el passaport de cap per avall, fent veure que sap llegir. Tots fan ús d’aquella parsimònia insultant del corrupte armat, que cerca qualsevol excusa tècnica o burocràtica per amenaçar-te i fer-se, en canvi, un sobresou.

La proximitat amb Nigèria fa créixer l’electricitat ambiental. Els únics que circulen relaxats, com de passeig, són els minusvàlids, que piloten motos i carrets adaptats. N’hi ha de tota mena, amb les formes més estrambòtiques i coloristes, talment ginys ideats per un científic boig. Hi ha trastos amb pedals manuals, o de peu, i amb motor, pintats amb màscares i símbols del vudú. Sembla una excursió sideral de 'zombies' estrafets que circulen cap a la frontera, beguts i fumats, en les seves carrosses 'tocades' amb símbols de la psicodèlia Orisha. És surreal. Com una escena de 'Por i fàstic a Las Vegas' del doctor Hunther S. Thompson o de 'Mad Max'. Augmenta la velocitat, puja la música, la calor és abismal, insuportable, es respira una fortor molt intensa de benzina que col·loca i atorrolla el cervell. Els minusvàlids, vaci·lants, amb ulleres fosques, exhibeixen 'piercings' i tatuatges, circulen com reis. La policia mai no els detura. Gaudeixen d’una impunitat especial, no sé si és una llei escrita, la tradició orisha o la justícia poètica. Semblen invisibles quan passen amb les naus rodants pel davant de la bòfia. Són petits contrabandistes de benzina robada. Tenen indulgència per a passar la frontera i circular per on vulguin. Passen la ratlla, dissimulen garrafes i ampolles sota el seient, o en un fals dipòsit dels seus carros imponents preparats especialment per al contraban, i tornen carregats de l’or expropiat. Són valents, i s’ho fan pagar, com els camellers tuaregs de les caravanes saharianes, o els camàlics afghanesos de la ruta de la seda. Són 'robinhoods' negres, postmoderns.

El cervell es desfà. Regalima. Fi de trajecte. Hem arribat al futur! Un dia, l’espurna perduda d’un porro farà esclatar la càrrega d’un carret i, l'un darrere l’altre, per simpatia, com les fitxes del dòmino, aniran petant, estrepitosament. Com una traca esfereïdora, sanguinària, que avança per l’asfalt. S’esberlaran carrosses de colors i cranis negres. Les cases quedaran esquitxades de sang, amb incrustacions de dents i d’ulls humans, encara brillants. Les palmeres semblaran arbres de Nadal, decorades amb garlandes de budells, dits esqueixats i espurnes incandescents. L’apocalipsi, ara.Un pessebre vivent al cor de les tenebres. El decorat nadalenc de la sala de juntes de la Shell.

Editorial