Espanya locuta, causa infinita

Primera. L’amnistia ha estat un intent de donar el conflicte nacional per acabat amb un relat de redempció col·lectiva. El benefici que n’han obtingut desenes de represaliats –ni de bon tros tants com hi tenien dret– és raó d’alleujament, però tangencial a l’hora de comprendre el pes històric de la llei. Sobretot, pels incompliments flagrants que encara en resten. No, la necessitat no ha esdevingut virtut. Amb l’amnistia, l’estat espanyol es concedia la darrera paraula del procés: “Us perdonem oficialment, i ara prou.” El nom del text, llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, ja ho deixa ben clar. El titular que obria ahir la portada de La Vanguardia condensava molt bé aquesta idea: “L’amnistia és constitucional i tanca la crisi del procés.” 

Segona. No hi ha un consens espanyol sobre l’amnistia. Les discrepàncies sobre com tancar el procés, tan amargues entre els partidaris de pacificar i els d’arrasar i castigar, han causat una gran fractura al cor de l’estat espanyol. La guerra judicial que hi ha en marxa ho demostra. No és un fet menor: revela les ferides obertes que la qüestió nacional encara nafra dins l’estat, i sempre en aquestes nafres hi ha un gran potencial d’aprofitament polític. Ara bé: no hi ha cap dirigent ni cap partit independentista amb un pla ni en disposició d’aprofitar-ho, cosa que resta inevitablement valor al fet d’haver aconseguit d’obrir una esquerda. La batalla campal a la judicatura espanyola per veure’n les costures i, en termes de realisme polític, para de comptar. 

Tercera. El fet que, de moment, ningú no tingui pla no vol dir que no n’hi pugui haver. Els límits que s’han trepitjat són insòlitament enllà. Després de pactar-se la llei, Esteban González Pons, home fort del PP d’Alberto Núñez Feijóo, va arribar a posar en qüestió la legitimitat de l’intèrpret suprem de la llei fonamental de l’estat espanyol. “El Tribunal Constitucional haurà de decidir de quin costat està, si dels constitucionalistes o dels enemics de la constitució”, va dir. Segons el González Pons d’aquell dia, el Tribunal Constitucional ha esdevingut un enemic de la constitució. L’ex-president socialista Felipe González va dir ahir, escandalitzat per la reforma de la fiscalia: “Ara millor que no toquin el tema de la fiscalia, perquè la desconfiança és molt, molt, molt gran.” Hi ha un camí que l’independentisme institucional, feble i desorientat, ha renunciat a recórrer. 

Quarta. Els socialistes se n’han sortit: han llevat tanta transcendència com han pogut al retorn del president Carles Puigdemont –amb l’ajut incomprensible d’ell mateix, que s’ha desprès de tant capital polític com ha pogut i que el va banalitzar del tot amb la incursió fugaç del 8 d’agost. El president Salvador Illa, incapaç d’anar a veure el seu cap de l’oposició exiliat, incapaç de pronunciar-ne el nom el dia que la llei era confirmada constitucional –l’home que després amolla lliçons de sentit i de respecte institucionals–, va dir que no tenia “sentit d’obstaculitzar l’aplicació de la llei.” “Roma locuta, causa finita”, va dir. “Causa finita” vol dir, també, que el destí del president a l’exili ha esdevingut ja un debat intern de la política espanyola, amb poca càrrega més que l’emocional: allò que tanca el conflicte, segons el relat oficial d’avui, no és el retorn de Puigdemont, que és qui encarna el simbolisme d’aquella tardor, sinó la llei tutelada per Cándido Conde-Pumpido. 

Cinquena. El conflicte no es tanca mai, perquè no depèn dels socialistes, ni tampoc dels jutges. El procés no fou cap cortina de fum ni cap excés de tossuderia, fou una fase d’un conflicte nacional irresolt. La mateixa setmana de la resolució del Constitucional, dues mostres. El president de l’Aragó, Jorge Azcón, ha amenaçat els responsables del MNAC que la llei els esperava si no feien complir la sentència de Sixena. “Si no hi col·laboren, els ho hem advertit, poden cometre un delicte de desobediència”, va dir. No és cap detall: l’espanyolisme domina la llei, i se’n sap amo i senyor, i això no ho canviarà Pedro Sánchez recitant uns versos de Salvador Espriu. El segon exemple és la declaració directament colonial d’Alacant com a “zona castellanoparlant”, impulsada pel PP i Vox. El conflicte no es tanca: “Espanya locuta, causa infinita”. 

Sisena. El paisatge polític actual, de falsa i prima i anestèsica hegemonia socialista, no hauria estat possible sense la incompetència, la profunda ineptitud de la direcció independentista, però tampoc sense la repressió. No hi ha normalització. Vivim en un període de gran excepcionalitat històrica, malgrat aquest silenci sepulcral que a poc a poc la consolida. 

Setena. No hi ha les condicions per a fer la independència. L’independentisme ho té magre si, en lloc de prometre-la, no es concentra a crear les condicions per a assolir-la, un dia. L’exercici d’autocrítica de l’independentisme encara no s’ha acabat, mal que se’n cansin els complaents de la colla. No hi haurà cap avenç significatiu amb una cultura de la repressió tan pobra, ni amb una resistència tan ínfima al xantatge emocional, ni amb una exigència tan escassa a la classe política, ni amb tan poca fiscalització, ni amb una tolerància tan gran a les mentides.