Escriptors africans: la cara B d’una exposició

En aquesta exposició, que vam inaugurar dijous i que es podrà veure fins el 18 de novembre, hem intentat de donar una perspectiva global de la literatura que es produeix al continent africà

Carme Junyent
16.10.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1962 Manuel de Pedrolo va publicar la traducció de la novel·la Tell Freedom, de Peter Abrahams, amb el títol Jo no sóc un home lliure. L’any 1980 José Agustin Goytisolo va publicar un recull de poemes d’Agostinho Neto amb el títol La lucha continúa. L’any 1997, Xavier Pàmies va publicar la traducció de L’enfant noir de Camara Laye a Pagès Edicions, amb el títol El nen negre. Edicions 62 va  publicar dos grans clàssics de la literatura africana: Tot se’n va en orris (2000), de Chinua Achebe, traduït per Bernat Puigtobella; i Els intèrprets (1999), de Wole Soyinka, traduït per Víctor Compta. En els darrers anys les editorials Angle, Periscopi i Raig Verd, entre altres, han acostat als lectors catalans obres d’escriptors africans. Dos d’aquests autors, Nawal el Saadawi i Ngugi wa Thiongo, han estat guardonats amb el Premi Internacional Catalunya. El coneixement dels escriptors africans a casa nostra no és certament generalitzat, però, de mica en mica, s’ha fet una important feina de traducció que ens ha permès tenir-hi accés.

En l’exposició “Escriptors africans”, que vam inaugurar dijous i que es podrà veure fins el 18 de novembre, hem intentat fer una síntesi de totes aquestes aportacions i, alhora, donar una perspectiva global de la literatura que es produeix al continent africà. D’entrada, hem tingut en compte tots els països del continent, sense fer distincions de coloraines (Àfrica negra) ni pseudo-geogràfiques (Àfrica subsahariana). I, sobretot, hem tingut en compte totes les llengües. Hi podem trobar, per exemple, escriptors marroquins (Tahar ben Jelloun) o algerians (Assia Djebar), que escriuen en francès, al costat d’escriptors egipcis (Taha Hussein, Naguib Mahfuz, Nawal el Saadawi) que escriuen en àrab; i també escriptors marroquins (Asmaa Aouattah) i algerians (Salem Zenia) que escriuen en amazic i català.

En la literatura africana podem observar un fenomen paradoxal que, de fet, és la reproducció del que passa amb les llengües amb molts parlants. Per més que es digui que s’opta per una llengua colonial per arribar a més públic, el cas és que s’aconsegueix un conjunt de literatures entotsolades que dialoguen molt poc entre elles. I com més “internacional” és la llengua, més aïllament, més desconeixement de les altres literatures. Per això, en aquesta exposició, no hem volgut fer diferències per llengües, tot i que hem posat èmfasi en els escriptors en llengües africanes perquè a aquests sí que els és difícil d’arribar a nosaltres. Els autors en llengües colonials han fet sempre de pantalla entre els lectors i els autors que han optat per la seva llengua. Com que llegim escriptors africans ja ens creiem que estem al cas i no indaguem més. No deixa de ser curiós que, amb l’experiència que tenim com a catalans de què és viure en aquesta opacitat, no ens preguntem què passa en altres llocs.

Entre els autors que es presenten, n’hi ha que sí que han estat reconeguts malgrat escriure en llengües africanes (o potser per això). A casa nostra és prou conegut el cas del kenyà Ngugi wa Thiong’o, que va passar a ser rellevant quan va començar a escriure en kikuiu. El senegalès Ousmane Sembène va fer un camí similar en adonar-se que, escrivint en la llengua colonial, no podia arribar als que tenia més a la vora; va abandonar l’escriptura, es va dedicar al cinema en wòlof i va arribar a guanyar un premi al Festival de Canes. L’ugandès Okot p’Bitek va aconseguir ressò internacional amb Per ta Lawino (‘Cançó de Lawino’), una obra escrita en acholi; la mort prematura de l’autor no li va permetre desenvolupar les seves propostes com a dramaturg, un teatre amarat de les representacions quotidianes que ell volia portar a escena. El sud-africà Mazisi Kunene va veure la seva obra escrita en zulu traduïda a tretze llengües, una poesia èpica potentíssima que va crear tot un imaginari prohibit en els anys de l’apartheid. El nigerià Daniel O. Fagunwa va obtenir un gran reconeixement per la seva obra escrita en ioruba, una llengua amb vint-i-cinc milions de parlants i, doncs, un mercat considerable que va menysprear Wole Soyinka, premi Nobel de literatura el 1986 i que ni així no ha aconseguit ser gaire conegut.

A més del contingut, en aquesta exposició hi ha un altre fet excepcional: que es fa a la Universitat de Barcelona. Al vestíbul de l’edifici històric, a peu de carrer, un lloc on tothom pot entrar. Tal com vaig dir a la inauguració, el GELA agraeix a la institució tant el suport al grup durant els trenta anys que fa que existim, com el fet d’haver acollit aquesta exposició en un lloc tan especial. Una manera de demostrar que la UB està oberta al canvi, a experiències inèdites, a fer arribar el coneixement a tothom i que té en compte la cultura d’origen d’un gran nombre de catalans. Us convido a visitar-la, a descobrir les històries que s’hi expliquen i a aprendre de les experiències de pobles tan propers geogràficament i a vegades tan llunyans mentalment.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes