21.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 21.10.2025 - 21:58
De vegades una ciutat s’hi juga alguna cosa més que una decisió urbanística o museogràfica: s’hi juga la memòria d’allò que l’ha fet gran. Barcelona té avui una d’aquestes oportunitats. Si volem que el futur Museu de l’Educació de Catalunya sigui realment un “museu de museus” arrelat al país i obert al món, ha de tenir l’epicentre natural a l’Escola del Mar de la Barceloneta. Per coherència històrica, força simbòlica i projecte pedagògic de futur. Un equipament en xarxa amb un edifici central que recuperi l’Escola del Mar, espai emblemàtic de la renovació pedagògica catalana destruït pels bombardejos feixistes.
L’Escola del Mar és una biografia cívica. Fundada pel Patronat Escolar de Barcelona, instrument potentíssim de modernització educativa impulsat des del 1922, va aixecar a la platja un model d’escola activa, coeducadora i participativa, on els infants gestionaven serveis, feien observacions meteorològiques i editaven la revista Garbí. Era, literalment, una petita república escolar a la sorra, un laboratori de ciutadania avançada.
El 7 de gener de 1938, una bomba incendiària de l’aviació feixista italiana va calar foc a l’edifici de fusta i en va calcinar l’emblema. El balanç humà no va sumar víctimes, però el cultural va ser devastador: la ciutat perdia una icona pedagògica internacional. Les cròniques i recordatoris posteriors han fixat aquella data com un ferida encara oberta en la memòria educativa de Barcelona.
I malgrat tot, el fil pedagògic no es va trencar. La comunitat es va replegar a Montjuïc i, des del 1948, va continuar al Guinardó, on va mantenir viu l’esperit de l’escola activa que l’havia fet única.
Convertir l’Escola del Mar en la seu del Museu de l’Educació significa alinear continent i contingut. És un símbol de memòria democràtica incontestable. Restituir-la a l’espai públic és retornar una història de llibertat pedagògica literalment bombardejada; quan una ciutat explica que el seu museu de l’educació reneix just allà on la barbàrie va voler apagar-lo és un exemple d’educació cívica.
La museologia contemporània ha entès que el lloc és un text; i que un museu educatiu ha de ser també una aula urbana. A la Barceloneta, el relat pedagògic respira: el mar com a metàfora d’obertura, la llum com a antítesi de la foscor del feixisme, l’espai públic com a escenari de ciutadania.
El procés cívic i acadèmic que impulsa el museu –amb el Grup Impulsor del Museu de l’Educació i la Pedagogia de Catalunya (MusEduCat), promogut per la Societat Catalana de Pedagogia i la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana– guanya embranzida amb la primer jornada prevista a l’Institut d’Estudis Catalans els dies 23 i 24 d’octubre.
Cal que la comunitat educativa, els barris, les entitats patrimonials i els grups municipals assumeixin, plegats, aquest “objectiu de ciutat” que és de país: restaurar i reobrir l’Escola del Mar com a seu del Museu de l’Educació de Catalunya.
Perquè no parlem només d’un edifici. Parlem de la columna vertebral del nostre relat educatiu: del patronat que va fer possible una xarxa d’escoles avançades; dels mestres i pedagogs que van situar Catalunya al mapa europeu; dels infants que van aprendre a autogovernar-se i a estimar la cultura.
La reivindicació és clara i compartible: recuperar l’Escola del Mar és fer política pública de memòria i futur. És posar un far a la platja perquè el Museu de l’Educació orienti el seu rumb: preservar, interpretar i innovar a partir d’una tradició que encara ens interpel·la. Si el museu vol ser escola –i ha de ser-ho–, que comenci per la seva primera lliçó: que la memòria no és només recordar; és exigir-nos estar a l’altura del que vam ser per poder ser encara millors.
