L’assetjament contra la immersió lingüística no és solament una expressió gratuïta d’odi espanyolista contra el català, perquè la immersió no era tan sols una metodologia per a aprendre una llengua: era un projecte polític que oferia un camí assequible d’incorporació a la catalanitat. Era una promesa als fills de la immigració: el país els podia oferir, mitjançant l’escola, unes condicions d’accés a la cultura tan semblants com fos possible a les dels fills dels autòctons. A hores d’ara és difícil que tot això no soni com una obvietat pastosa i desfasada, però el matís és important, perquè si cenyim la disputa a l’aspecte ètnic, és temptador de respondre a l’ofensiva tan sols amb orgull i replegament; si entenem que sobretot és una disputa política, és més intuïtiu respondre-hi amb iniciativa i organització.

Madrid deixaria de percebre la llengua i la cultura catalanes com una amenaça seriosa si, fins i tot a Catalunya, esdevinguessin el tresor preuat d’una minoria il·lustrada. Segurament, l’odi no s’estroncaria pas, però amb això, políticament, hi podrien conviure. La minorització de debò els consumaria els prejudicis que, per acomplexament, ens volen fer creure, fins i tot, a nosaltres. El provincianisme, la inutilitat de la llengua. Els estigmes se sublimarien quan fóssim ultraortodoxos que passegen amb el cap cot pels carrers de Barcelona tot llegint les Homilies d’Organyà. És clar que l’espanyolisme més ranci detesta qualsevol rastre de catalanitat, però allò que desafia els fonaments de l’estat no en són els rastres, sinó la vocació de majoria: la possibilitat de la llengua de reproduir-se i de vertebrar la cultura del país.

L’obsessió segregacionista que va repetint, encara avui, que el català, el valencià i el mallorquí no són la mateixa llengua n’és una mostra ben clara. La folklorització amb què l’extrema dreta francesa mira d’escurar la catalanitat, si fa no fa igual. L’objectiu és la regionalització. De tota manera, l’odi no cessa –bé que canvien els accents i els noms dels pobles, bé que en prohibeixen l’ús als plens municipals, i no cessarà fins que no els sembli que el català és neutralitzat al Principat–, però així envien un missatge als parlants: resteu caragolats aquí sota, en posició fetal, sense obrir els braços, i no goseu representar cap altre paper que el de la subalternitat que us hem donat en la nostra fantasia de nacionalistes assimiladors. El problema polític és el lloc que pot arribar a ocupar la llengua.

Els anys vuitanta, la cultura catalana, fins i tot ferida per quaranta anys de franquisme, estava en condicions d’aspirar a una certa hegemonia. L’estat tan sols va permetre la immersió “perquè van pensar que no ens en sortiríem”, com va dir una de les mares del model, Margarida Muset. Per això, contràriament a la creença que la batalla comença amb l’estatut, ja hi havia els primers recursos fa més de trenta anys, quan van entrellucar que la maniobra potser funcionaria. Ara, la precarització del sistema educatiu, la deserció de molts mestres poc compromesos amb el model, el canvi profund que la digitalització ha causat en els hàbits de consum i els volums d’immigració d’aquestes últimes dècades han posat el comptador gairebé a zero, però l’assetjament continua perquè l’hegemonia encara és possible. I volen impedir un segon miracle.

La particularitat d’aquest moment històric és que la vocació de majoria del català és tan amenaçadora per a l’espanyolisme com imprescindible per a la supervivència, no hi ha terme mitjà per a cap de les dues parts, no hi ha terreny neutral: la cohesió de la societat catalana és impossible sense una llengua catalana dominant. I és això que hauria de determinar les prioritats. Per més que s’ompli la boca de paraules boniques, cap proposta política per a Catalunya no és digna de governar el país si no té la revifalla del català com a prioritat absoluta. El conseller Francesc Xavier Vila ho sap perfectament, encara que la posició l’empenyi a fer equilibris. Només cal llegir el diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua que ell mateix va aconseguir de fer signar al PSC: qualsevol esforç que no sigui titànic equival, de fet, a reforçar el canibalisme del castellà.

Això deixa poc marge tant als qui naturalitzen el bilingüisme com als independentistes partidaris de replegar-se, cofois a renegar de l’horitzó de ser un sol poble perquè el troben utòpic, o més zelosos d’agressivitat i de contundència que no pas de feina i mà esquerra. L’objectiu avui encara no és la mera supervivència del català, sinó que torni a ser la llengua central de la vida social. Per això la immersió és la presa de caça major encara que la incompleixin en molts centres o que mai no hagi acabat de funcionar a la secundària: allò que volen impedir és l’aspiració d’una llengua a l’abast dels qui avui encara no la parlen. Saben que la llum tan sols es filtrarà per aquesta escletxa.