Ernest Maragall: “Presentar-me de nou a Barcelona? He de calibrar-ho”

Entrevista al cap de llista d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona

VilaWeb
Ernest Maragall, ahir, al terrat de l'Ajuntament de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).
Andreu Barnils
05.11.2021 - 21:05
Actualització: 05.11.2021 - 22:05

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ernest Maragall (1943) és el cap de llista actual d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista, feta ahir al terrat de la casa de la vila, un senyor Maragall animat respon a l’aire lliure sobre la seva visió de la ciutat postpandèmia, del govern Colau-Collboni, del pressupost pendent, de la generació que puja i del socialisme català, europeu i espanyol, amb qui es mostra crític. Maragall diu que encara no té clar si es tornarà a presentar per a ser candidat a les eleccions vinents a Barcelona, el 2023.

Una pregunta que no em respondreu. Us presentareu de candidat a les eleccions de Barcelona?
—Es nota molt, que en tinc ganes? Una altra cosa és que tothom té dret a fer-ho, dins el partit i fora. Després, hi ha responsabilitat de tothom, també la meva. Si jugo, he de saber que jugo en plenitud de condicions i amb totes les conseqüències. I estic obligat a verificar-ho. Per respecte, també, als altres i a la ciutat.

Ah! Veig que sí que em responeu. Us ho penseu, voleu acabar de decidir si us presenteu de nou a Barcelona.
—Sí. Però penso més en Barcelona que en mi mateix. I potser he de calibrar-ho, abans de prendre decisions. Passa que és tan apassionant, aquesta ciutat, i tan ric de possibilitats, el panorama que tenim davant. Tant, tan excitant en el bon sentit, tan estimulant, que és molt difícil de resistir-s’hi.

I com veieu Barcelona, senyor Maragall?
—La veig fantàstica. No vol dir que estigui en plena forma, però sí que és de les ciutats que té més elements, més actius i més caràcter per a afrontar els canvis que, no tan sols la pandèmia, però també, ens han causat a la ciutat. Els mercats han comprat les ciutats, o ho han volgut. Se n’han volgut apoderar. I apoderar vol dir treure poder a les ciutats. Barcelona és en condicions precisament de recuperar aquest poder com a ciutat.

Doncs en la darrera enquesta que es va fer a l’ajuntament surt que una tercera part dels barcelonins se n’aniria. Impressiona.
—Sí, exactament. I, de fet, si ho mireu amb una mica més de perspectiva, resulta que en aquestes darreres dècades aquest terç de la ciutat se n’ha anat. Passa que ha vingut un altre terç, durant dècades, en un procés històric. I els ha substituïts. Aquesta gent que se’n va demana això: “Me’n vaig perquè no tinc aquesta expectativa, aquesta evidència que, a curt termini o mitjà, Barcelona tornarà a ser la ciutat en què aquest equilibri de viure, treballar, ser lliure i enriquir-se individualment i familiarment, és possible.” Però que quedi clar: Barcelona no és en decadència. Però no accepta de ser posada en estat de dependència: ni de l’estat, ni del mercat, que és el que tenim ara.

I quina visió de ciutat teniu, de cara al futur. Com la dibuixeu?
—Som en condicions de crear una ciutat nova, tant al Besòs com a les marines. I de recrear una ciutat que està gastada i que demana a crits rehabilitació: Montbau, Ciutat Vella o els barris del Besòs i Nou Barris. S’ha de rehabilitar tot l’estoc d’edificis de la ciutat, la major part dels quals tenen més de setanta anys i demanen a crits aïllament, estalvi energètic. El concepte de rehabilitació ja és molt més que una de física.

Passem al govern. Colau i Collboni. Com els veieu, a l’equip de govern?
—Home, no és un equip de govern, precisament. Més aviat els veig com dues agències de màrqueting, cadascuna amb la seva dèria. Uns, els comuns, van arribar dient “canviarem el món”, i han acabat fent oportunisme tàctic en tots els sentits. I els altres són en el paquet d’evolució del socialisme europeu: cada cop més lligat al sistema econòmic, cada cop més conservador, incapaç de transformar. Allò que ens ofereixen avui els socialistes en aquesta ciutat és mirar enrere. I tornar hi: turisme i quantitat. És un fals creixement. La nostra obligació és fer evident que hi ha alternativa.

Ací hi veig un punt d’autocrítica. Perquè és el model que vós vau defensar els vuitanta i noranta, quan éreu al PSC.
—En absolut. Algú pot dir que no va haver-hi transformació, en aquell moment?

Sí, però lligada al model econòmic, i al turisme.
—Però hi havia un concepte urbanístic de quina societat volíem: la ciutat és la gent. I era un urbanisme pensat com a creació d’equitat, com a creació de prosperitat col·lectiva, i de respecte també a les personalitats.

Durant la pandèmia, era curiosa la quantitat d’anglès que senties pel carrer. T’adonaves que hi ha molta gent que viu a Barcelona, que no són turistes, amb orígens d’arreu del món.
—Això és part d’aquest terç que ha substituït el que se n’ha anat. Ara, el 27% de la ciutadania de Barcelona no és nascuda ni a Catalunya ni a Espanya, i fem veure que no ho sabem. Una part del meu dibuix és veure ciutadans de totes les procedències, i de tots els nivells, en els serveis públics: guàrdies urbans, mestres, metges, infermers i polítics i regidors.

Ernest Maragall i Ada Colau s’entenen bé, personalment?
—No han tingut gaire oportunitat de comprovar-ho. Estem molt ocupats. Anem fent. Mantenim una capacitat de parlar clar, de dir-nos les coses. I això és important.

Veig que sembla que ERC, al pressupost, dirà que sí.
—No.

Direu que no?
—No dic això. Algú retreu que no fem oposició. Ens ho retreuen els qui no tenen més futur que fer d’oposició. Som molt més que oposició. Som alternativa. Per tant, aquests anys hem actuat com a tal. Hem canviat normes de l’estat, que encotillaven o limitaven, com les normes d’equilibri pressupostari, de capacitat econòmica i de disposició d’endeutament. A Madrid, ho hem fet. D’aquest marge i d’aquesta llibertat, no se n’ha fet un bon ús. La ciutat reclama transformació i respostes reals a les situacions que la pandèmia i la crisi anterior, la del 2008, ens han creat. Això no es fa i, per tant, no podem abonar simplement continuïtats i business as usual. Ja veurem com acaba el debat obert.

Però, concretant, què ha de passar perquè ERC voti que no, o que sí, al pressupost?
—Que es verifiqui que el pressupost és una eina de transformació i no de confirmació de la dependència i de la resignació. En aquests àmbits que abans dèiem: urbanisme, economia, educació, transició energètica. En la proposta que tenim, no hi és.

El pressupost de Barcelona és de 3.500 milions.
—3.400.

Dels quals, 2.500 són despeses corrents de l’ajuntament. És molta demagògia per part meva demanar si no és molt alt? Tan sols en resten 900 per a inversió.
—Una inversió de 900 milions és, en termes comparatius, molt més que no es va invertir fa pocs anys. Quan ens queixem que la ciutat no està neta, i és legítim, diem que una part d’aquests 2.500 milions no és prou. O també podem dir que es pot fer millor amb els mateixos diners. I segurament són totes dues coses. Ara, la capacitat de múscul econòmic d’una ciutat com Barcelona és molt per sota que no caldria. Objectivament. Les ciutats europees gestionen un 7%, 8% o 9% del PIB, de la seva riquesa. Aquí, som al 4%. Abans ja us he dit que aquest govern ha acceptat de dependre de l’estat –el cas del port, la subhasta dels locals de front marítim, AENA que ens diu com ha de ser l’aeroport. Hi ha mil exemples. I també ha acceptat de dependre del mercat.

Si torneu a guanyar, i us presenteu de nou, us veieu més en un govern d’independentistes o amb Colau?
—Em veig governant Barcelona, amb Barcelona i per a Barcelona.

No em responeu.
—Si estan d’acord amb aquesta visió, estaré encantat de governar amb els uns i amb els altres.

Amb el temps, això de Valls, qui ho va muntar? Deveu tenir molta més informació.
—Està lligat amb noms i cognoms perfectament clars. Hi ha una part de l’establishment econòmic. El mateix que avui, per cert, està lligat al socialisme català i espanyol. Que actua més de delegat de Foment i AENA que no pas de representant d’una certa ciutadania.

A vegades tinc la sensació que tots plegats som una mica ingenus, amb el PSOE. Ajudeu-me a dibuixar-lo. Per què us en fieu? O per què no?
—Fiar me’n? Segur que no. El PSOE existeix i és una força social important. Té una certa definició progressista, però cada cop més es tracta de referència històrica, més que no pas realitat. Fa molts anys que exerceixen el poder, i això és un fenomen del socialisme català, espanyol i europeu. Els he vists a Europa, al Parlament Europeu, fins a quin punt eren com més va més part d’un mecanisme i d’un establishment unit amb el Partit Popular Europeu. Tota la gestió de la crisi del 2008, i per tant els conceptes d’austeritat i equilibri pressupostari obligat, era absolutament seu. No una mica seu. Era també absolutament seu. Dels socialistes. Aquí hi ha una responsabilitat, legítimament assumida, si voleu, amb una bona intenció que es pot suposar, però jo crec que amb unes conseqüències que després s’han vist terribles i que la pandèmia ha acabat de posar de manifest.

Com a independentista, em fa més por el PSOE que no el PP. El PP em fa créixer. El PSOE em marca gols.
—El PP et fa créixer testimonialment. Ens fa créixer per queixar-nos. El PSOE, malgrat tot, és algú amb qui parlem. Els hem obligat a parlar i a seure.

És el policia bo.
—No sé si el policia bo. Ja ho veurem. En tot cas, és el que tenim. El nostre.

Mireu, un titular.
—Vull dir que estem obligats a portar aquest exercici [del diàleg] fins a les últimes conseqüències. És allò que ens exigeix legítimament i raonablement tothom que se sàpiga demòcrata, europeu i ciutadà. La societat catalana està disposada a quina mena d’aventura, en compte d’aquesta? Què estem disposats a perdre?

És la pregunta, sí.
—Estem disposats a guanyar. I disposats a guanyar vol dir tenacitat, intel·ligència, democràcia, responsabilitats. I una cosa que és bastant important: governar bé, construir el país.

Aquesta legislatura, o la que ve, podria ser la darrera del senyor Maragall. Després de la política, què?
—M’agradaria venir en aquesta terrassa i veure el panorama d’una ciutat viva, desvetllada, lliure, sobirana, que decideix. Vull que Barcelona pugui decidir com és, cap a on va. Com es relaciona amb el món. Des d’aquesta institució i des de la societat que ens envolta.

Pensava en més enllà de la política. Per exemple, teniu néts?
—Cinc. Dels vint anys, als quinze.

Algun nét Maragall amb el cuquet de la política dins?
—Algun, potser sí. Un d’ells acaba de començar dret i economia a la Pompeu Fabra. Una de les noies fa antropologia. Vol afegir-hi filosofia, que no en té prou.

Quin llibre llegiu, ara?
—Els dietaris de Zweig. És magnífic. És fantàstic. Vaig acabant la part de la Primera Guerra Mundial. Diria que estudiar història hauria de ser obligatori i continu, no tan sols fins a setze anys, sinó fins a setanta.

Feu esport, senyor Maragall?
—L’altre dia ho deia: hem de tornar a jugar a ping-pong, que m’agradava molt. El dia que vulguis, fem una partida.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €