09.12.2021 - 21:50
En algunes coses, l’escola és pionera. Per exemple, a l’hora de mostrar per on anirà la vida moderna. Xandall i xancletes com a uniforme i grans entrompades com a festival de final de curs.
Mirant d’esbrinar d’on surt aquesta moda de fer servir les xancletes de piscina com a calçat de carrer, uns quants professors m’assabenten que a les aules ja fa temps que no és rar veure alumnes i alumnesses amb roba esportiva, altrament dita xandall. I no canalla petitona, no, d’aquella que l’endemà de Reis hi van vestits de ninja: ens referim a adolescents. Veient el que es veu a can Barça de ja fa temps (pares de família guarnits amb la samarreta de l’equip), no crec que triguin gaire a enxandallar-se també els professors, altrament dits professorat.
La institució escolar va a l’avançada en moltes coses, i aquesta de la vestimenta del futur (bé, allò que fa vint anys era el futur i avui ja és un esplendorós present) n’és un exemple fefaent. Per això no puc deixar de relacionar-ho amb aquella troballa genial del professor Andreu Navarra a Prohibido aprender (Ed. Anagrama): “Actualment, el nostre alumnat no ve a l’institut a aprendre sinó a tenir èxit.” Sentència que remata lapidàriament: “Els nostres fills no saben absolutament res, ni les operacions aritmètiques més bàsiques, ni llegir ni escriure amb la soltesa més elemental” (les traduccions són meves).
Però no ens equivoquéssim: la diana del professor Navarra (ja ho vaig aclarir l’altre dia, però per si de cas) no és el jovent que s’esbrava engatant-se al carrer i de passada devastant una mica tot el que troba, sinó el sistema educatiu “on els aparquem”. Un sistema que al llarg dels darrers trenta anys ha esbandit els continguts científics i culturals “a fi d’aconseguir empleats obedients i barats, que no sàpiguen, o no vulguin, organitzar-se o provar d’imaginar una vida autònoma més enllà de les receptes de ciberconsum que la nostra societat imposa i aplica sobre les consciències per uniformar-les i desactivar tot accés de conflictivitat o pensament crític. En una paraula, una educació precària per a una societat precària”. En una altra paraula: futurs ciutadans esporuguits i sense recursos intel·lectuals, manipulables i fàcils d’engalipar, sensibles als missatges superficials. Terreny adobat per al renaixement de la dreta i l’extrema dreta, tal com efectivament comprovem ara.
Un parell de citacions més de Prohibido aprender, que la cosa s’ho val: “L’objectiu [de les tres successives reformes educatives espanyoles] és mantenir la credulitat entre els joves, tot substituint la secundària pels mètodes i continguts propis de l’educació infantil, perquè la credulitat i el populisme es necessiten recíprocament […]. La credulitat és característica de les ments immadures, perquè no permet diferenciar la veritat de la mentida” [us sonen les fake news?] “La ment immadura ignora tant els seus drets com els seus deures, només està pendent de la seva comoditat immediata o de la visibilitat a les xarxes.”
I segona: “Diuen que es tracta de donar el protagonisme a l’alumne, però en realitat el protagonisme el té la pura correcció política, l’ortodòxia afectivo-social, que no s’interessa pels interessos dels alumnes ni pels dels professors […], sinó que es va consolidant com un adoctrinament per a la passivitat i la desmobilització intel·lectual.” A manera d’involuntària confirmació, mireu què diu una de les gurus de la nova educació.
I qui hi ha darrere de la mal anomenada renovació pedagògica? Segons aquest professor, el turbocapitalisme: a partir dels vuitanta, “un grapat de grans corporacions prenen el control del nostre sistema educatiu i suplanten el dret d’aprendre per l’addicció als espectacles digitals”. Només cal pensar, com a exemple paradigmàtic, en l’èxit planetari de les estrelles de Twitch i les hores i hores d’entreteniment insuls que propinen als seus inermes seguidors. O els trilions d’hores que el jovent dedica a obnubilar-se amb la banalitat més narcòtica als microvídeos de TikTok. A través d’una giragonsa conceptual tan barroera com perversa, que ja anunciava el 1999 Jean-Claude Michéa a L’escola de la ignorància, “es titlla la cultura literària de burgesa i d’elitista per apartar-la del centre de l’ensenyament de la llengua i la literatura”. És quan comença la substitució de les humanitats per la intel·ligència emocional i dels continguts per les competències.
“Les metodologies de primària s’estan escampant fins als màsters”, alerta
Navarra. “I no sembla que amoïnin gaire ningú les crisis que afecten la nostra societat, i no solament els joves: la crisi de lèxic i la crisi d’atenció.” Enxandallament, ho vam dir al seu dia, és la reducció galopant del repertori lingüístic (n’hem posat mil exemples en aquesta mateixa columna) i la brevetat i superficialitat en els temes, tant a l’hora d’informar-se com d’explicar-se. L’enxandallament és un desempoderament, perquè et desarma i t’adotzena.
Cap generació, va dir Gregorio Luri l’endemà dels fets de Tiana, ha sentit parlar més al llarg de la seva educació de valors i d’intel·ligència emocional que la del botellón. Una imatge que se cita de manera recurrent al llibre és la dels “alumnes matriculats [és a dir, escolaritzats perquè és obligatori] que es neguen a aprendre res i impedeixen que aprenguin els qui sí que estan interessats pels estudis”. El típic grupet de milhomes d’importació, futura mà d’obra baratíssima (seguint el model genitorial), que esvaloten tota la classe. Són els gamberros de tota la vida, i per tant també la minoria violenta que provoca els aldarulls a les grans entrompades? A ròssec d’aquesta associació d’idees, aventuro, per concloure, una derivada relacionada amb la minva de l’ús de la llengua: conscients que l’ascensor social està mig espatllat, podria haver-hi una part del jovent que, a diferència dels seus pares, es negui a fer seu el català perquè, per dir-ho ràpid, dedueix que tampoc el traurà de la misèria?
