Toni Güell: “La imaginació una mica desfermada és imprescindible i saludable”

El periodista Toni Güell (Barcelona, 1979) fa més d’una dècada que treballa al departament d’opinió del diari Ara. Estar en contacte constant amb l’actualitat –sovint, una actualitat fatalista, tal com ell mateix destaca– l’ha dut a escriure contes amb un punt de fantasia i surrealisme que obren la porta a la possibilitat d’arribar a un món millor o, si més no, més esperançador que no pas l’actual. Ho fa amb la figura de l’elefant, que apareix en els vuit contes del seu debut literari i que dóna títol al llibre, guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2024 d’Òmnium Cultural. Els qui llegiu Elefants (Empúries) hi trobareu pinzellades d’humor, realitat, sàtira i surrealisme que us transportaran, en certs moments, en situacions tan reals i impossibles com la vida mateixa. En parlem de tot plegat amb l’autor.

—Al primer conte del llibre, una periodista pregunta a un empresari guardonat: “I a vós, per què us premien?”. Puc fer-vos aquesta pregunta, aprofitant que us han premiat amb el Mercè Rodoreda 2024?
—[Riu.] Jo no et respondré el mateix que el personatge, que diu “per tot una miqueta”. No ho sé. El jurat va donar la seva explicació i va dir una sèrie de coses que em van afalagar. Crec que el que tenen aquests contes és que són suggeridors, que busquen divertir, entretenir i commoure. A més, a part d’aquest primer nivell de lectura, en tenen un segon, que és el que resulta un pèl més fantàstic, més insòlit, en què es plantegen situacions que són impossibles. L’impossible és molt a prop dels personatges, sembla que sigui a tocar, i això ens fa mirar d’una manera diferent el nostre entorn.

—Dels vuit contes que recolliu a Elefants, n’hi ha que sí que són del tot surrealistes, però també n’hi ha d’altres que no, que són com la vida mateixa. A vegades, a la vida, passen coses que semblen impossible, que semblen mentida. Casualitats que ens sorprenen…
—Tots n’hem viscut, de moments així. Són moments molt petits en què passen casualitats que sembla que no puguin ser, o fins i tot pot ser que ens trobem algú pel carrer que confonem amb una altra persona, algú que és impossible que sigui allà en aquell moment. Aquests moments m’han servit d’inspiració per donar-los més espai, desenvolupar-los i fer que es convertissin en grans miniatures: petits moments en què sembla que siguem davant una porta oberta, una petita escletxa a un món que ens sembla impossible i que capgira una situació.

—Darrerament, potser s’ha instal·lat massa la idea que per connectar amb el lector, perquè el lector se senti “interpel·lat”, ha de descriure la seva realitat, i no sempre ha de ser així. Creieu que la imaginació una mica desfermada passa per una crisi?
—Hi ha editorials que fan molt bona feina amb aquest tema, però la veritat és que la imaginació una mica desfermada és imprescindible, en el sentit que, en certs moments, resulta saludable. No només per a qui vulgui fer servir la literatura com a eina o espai d’entreteniment o d’evasió, sinó fins i tot per a qui vulgui pensar el món, per a qui vulgui mirar-se la realitat amb una mirada lleugerament diferent. Per exemple, el fet que uns contes imaginin una societat on es capgiren els fonaments del nostre funcionament social i econòmic i que el que s’hi expliqui sigui un disbarat és possible que desperti preguntes al lector. Potser no durarà gaire estona, però ja obre un espai en què el lector pot preguntar-se si el món en què vivim no és també un disbarat. Per això, la literatura que introdueix elements fantàstics i insòlits té una funció molt important a l’hora de veure com ens volem relacionar amb el món real.

—Elefants és el vostre debut literari, però en realitat fa molts anys que escriviu. Per què heu decidit de publicar ara?
—Sí. Alguns dels contes estan escrits de fa anys, d’altres els he escrit més recentment, alguns fins i tot els he reescrit de dalt a baix… El conjunt el vaig donar per acabat poc abans de l’estiu, un cop vaig rebre comentaris de persones de confiança. A partir d’aquí, vaig pensar que era el moment de moure’ls i mirar de tenir alguna resposta.

—Però què ha passat per decidir-vos a publicar-los finalment?
—En certa manera, crec que aquests contes són fills del nostre temps.

—Què voleu dir?
—Per la meva feina, estic en contacte constant amb l’actualitat i amb un món que, actualment, està fet de fatalisme, d’una falta de perspectives que puguin donar forma al nostre futur a causa d’unes forces molt potents i desbocades, com són el canvi climàtic, els populismes o la influència de la tecnologia en la feina, en la política, etc. Tot plegat, ens fa la sensació que no hi ha la possibilitat de capgirar-ho o de trobar escletxes de sortida.

—I amb aquests contes ho aconseguiu.
—Sí, crec que aquests contes intenten d’instal·lar alguns ingredients una mica diferents en aquest panorama. Ingredients com la confiança, l’esperança o, fins i tot, la responsabilitat, encara que pugui semblar antipàtica. Hi ha alguns contes que tenen aquest impuls de plantejar la possibilitat del canvi en l’àmbit individual i d’altres en el col·lectiu, però tots reprodueixen la idea de presentar una porta oberta en situacions que semblava que no la teníem.

—Publicar ficció fa més por que publicar opinió?
—Em sembla que em fa més respecte publicar opinió que ficció.

—De debò? I per què no havíeu publicat ficció abans?
—No ho sé… Com saps, els qui treballem als mitjans anem molt enfeinats. No acabes de trobar el moment per a treballar en un llibre o per acabar-lo. I potser també per un excés de perfeccionisme, cosa que no vol dir que el resultat sigui tan perfecte com hauria volgut, però, en fi… Sí que és veritat que, entremig, he anat escrivint coses que, de moment, han quedat per allà i que potser en algun moment també intentaré que tinguin sortida.

—El llibre es titula Elefants perquè és l’element que fa de fil conductor: en cadascun dels contes apareix en algun moment un elefant. Us en vau adonar quan ja els havíeu escrit i això us va servir per ajuntar-los i publicar-los plegats, o ho heu afegit a posteriori per donar continuïtat i sentit conjunt?
—La veritat és que amb això no hi havia pensat… Crec que els elefants funcionen com un símbol. En certa manera, són aquesta idea de l’escletxa cap a un món diferent i que creiem impossible. Em va servir com a recurs en un primer conte, i després ho vaig anar introduint en d’altres, fins que em vaig adonar que hi havia una coherència no només per l’aparició d’aquesta figura, sinó també pel fet que tots aquests contes plantejaven això: la possibilitat de la realització d’uns somnis que no semblaven possibles; la superació de situacions que semblen insuperables o la possibilitat de reformular la societat de cap a peus.

—El jurat del premi va dir que aquests contes “desafien la forma canònica dels contes”. Hi esteu d’acord? Ho teníeu en compte, a l’hora d’escriure?
—Alguns contes són relativament llargs, de manera que crec que n’hi ha algun que, segons com, es podria haver convertit en una novel·la curta. Crec que ho deien més en aquest sentit, pel tema de l’extensió, perquè per la resta, pel que fa a la forma habitual, ho compleixen més o menys tot. Això característic dels contes, que sigui una narració que llisca d’una manera fluida i que es tanca formant una esfera, com si fes un “clic” final, es compleix.

—Sou llicenciat en humanitats i teniu un màster en literatura comparada. La literatura us ha interessat sempre? Sempre heu llegit i escrit?
—De fet, m’agrada escriure perquè suposa despertar el mateix mecanisme que a mi m’ha agradat, seduït i capturat tantes vegades. La captura de la imaginació d’algú a través de la distància física i temporal, però en la qual a algú li pots despertar entreteniment, diversió, evasió, introspecció, reflexió… Ho trobo divertit, fins i tot si el que fas és commoure, remoure o incomodar. Em sembla divertit situar-me a l’altra banda de l’engranatge.

—De petit ja escrivíeu?
—Sí, recordo que quan era petit ja intentava de fer algun petit conte i fins i tot ensenyar-lo a la família.

—I ara de més gran heu rebut formació d’escriptura?
—No.

—Ho pregunto perquè moltes vegades els debuts literaris són un recull de contes fruit dels cursos formatius per a aprendre l’ofici d’escriure. Però no creieu que els reculls de contes són més difícils que les novel·les? Es necessiten més finals, més personatges, més històries…
—Cada gènere té els seus reptes. Fa un temps, vaig escriure una novel·la i crec que està bé que no es publiqués [riu]. No estava malament, però potser no tenia tot el que havia de tenir. Vaig trobar-ho molt complicat, perquè la complexitat, el desenvolupament, la magnitud dels canvis que hi ha d’haver, tot l’arc dels personatges… És tan ampli, en una novel·la, que ha d’estar tot molt ben estudiat i construït perquè resulti interessant. Però és veritat que l’arquitectura dels contes, encara que sigui més petita, també presenta reptes importants, i crec que els contes poden impactar d’una manera més precisa, o almenys d’una manera més suggeridora i estimulant. Els contes són un instrument molt indicat per a eludir els grans relats dominants que tenim en el nostre entorn o per a desmentir-los. En aquest sentit, fan més senzill el fet de jugar amb els elements fantàstics i insòlits, et permeten qüestionar la realitat.

—En aquest país tenim la sort de tenir Quim Monzó i Sergi Pàmies, que han fet que els contes no es desprestigiïn, que no es considerin un gènere petit.
—Totalment. Està molt bé que existeixin dos escriptors immensos com ells, però també que hi hagi premis que prestigiïn i donin suport al gènere. És molt important, perquè és un gènere que té una funció molt important en una literatura. Els contes d’aquests dos escriptors segur que m’han influït en les coses que he escrit.

—Tal com comentàveu, els contes requereixen ser molt més precís per a tenir aquest impacte en el lector. Com els treballeu? Sou de reescriure’ls gaire, de polir-ne el llenguatge, de començar pel final…?
—La veritat és que a l’hora de començar un conte pot ser que no tingui ni idea de com acabarà, que comenci amb una imatge o alguna cosa que em crida l’atenció i de la qual em ve de gust parlar. En aquest cas, m’ha passat que era el mateix conte que m’arrossegava cap al seu desenvolupament i final. D’alguna manera, els finals m’han acabat trobant. És a dir, per la mateixa lògica del conte, els finals que havien de ser són els que han acabat essent, però no perquè ja els tingués prefigurats d’entrada. I, pel que fa al llenguatge, he intentat que respongués a la intriga que tenen tots. Els moments en què potser el tipus de llenguatge es fa més líric és perquè hi ha la voluntat d’arrossegar el lector cap a aquest terreny, cap a un punt més intrigant i obert a les sorpreses.

—Com entomeu aquest debut literari? Us fa por tenir la pressió d’haver d’anar publicant regularment a partir d’ara?
—Per mi això ha estat una empenta. Al cap i a la fi, no tenim pas temps per tot. Jo escric perquè m’agrada i em diverteix, però si no acabes tenint la sort que et publiquin o de trobar algun tipus de sortida, és possible que la cosa acabi decaient, tenint en compte les vides acceleradíssimes que portem.

—I us imagineu escrivint novel·les més endavant?
—La veritat és que tinc molts projectes al cap, però no sé és quina forma acabaran agafant. Hi ha moltes coses al calaix que estan més o menys desenvolupades, acabades o en forma embrionària, i són allà esperant si algun dia, com ha passat amb aquests, hi ha un recull o acabo veient que s’ha format un conjunt coherent.

—Fa anys que sou darrere el departament d’opinió del diari Ara. Com viviu ser a l’altre costat i llegir opinions o crítiques literàries de la vostra obra?
—[Riu]. Fins ara, bé. De totes maneres, si algun dia les crítiques són dolentes, com que treballo en un mitjà de comunicació, el que faré serà respectar-ho. Llegir-les, veure què diuen de mi i què en puc treure. Però això no vol dir que deixi de pensar que els contes han de ser diferents de com són. La clau és si tu creus en allò que has fet o no. És imprescindible demanar l’opinió de persones amb qui confiïs per tenir punts de vista diferents, i si són persones diferents entre elles, millor. I amb això no pretenc donar consells ni alliçonar a ningú, però crec que la cosa més important és que algú hi cregui.