Tània Juste: “Les dones, a principi de segle XX, representaven el 80% del treball a la fàbrica”

Feia temps que Tània Juste (Barcelona, 1972) volia escriure sobre la seva àvia Pilar i les seves germanes. Cinc dones nascudes a principi del segle XX que van emigrar de l’horta valenciana al barri de Sants de Barcelona per guanyar-se la vida a la fàbrica tèxtil de l’Espanya Industrial, una de les més importants de l’època. Al barri, totes cinc germanes hi viuran, hi creixeran, hi treballaran i hi forjaran amistats. També s’associaran a les principals entitats populars, ballaran sota les garlandes dels envelats de la festa major i s’emmirallaran amb les grans actrius de l’època, com ara Marion Davies o Mary Pickford. Les noies de Sants és un homenatge a les dones de la família de Juste, però també a la vida de barri i comunitat.

—Definiu el llibre com una novel·la costumista, però és sobretot de literatura urbana. Recorda Dolors Monserdà, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Juan Marsé…
—Són veus narratives que porto incorporades sota la pell des que em vaig fer lectora molt joveneta. Imagino que, d’alguna manera, tots aquests universos que elles van crear m’han influït a l’hora d’escriure. Primer, com a lectora i, després, com a escriptora.

—És una història que comença a partir d’una conversa amb la vostra mare. Com va ser?
—Aquelles coses que passen a la vida que, en un moment determinat, tens temps per estar amb la teva mare. Em va acompanyar en una xerrada que havia de fer a Madrid. L’endemà esmorzàvem a l’hotel sense presses, i vam començar a xerrar. Aleshores, jo ja tenia al cap que alguna vegada volia escriure alguna cosa que tingués a veure amb la meva àvia materna, és a dir, amb la seva mare, perquè la vaig conèixer com a àvia els últims anys de la seva vida i d’una manera determinada, però tota la memòria familiar m’havia explicat coses d’ella. En aquest esmorzar vaig començar a estirar el fil i a fer un interrogatori per veure com era l’àvia Pilar i com eren aquelles germanes tan diferents i que, alhora, feien una sola pinya. A partir d’aquí, vaig començar a construir la novel·la al meu cap.

—La vostra àvia era la Pilar, la segona filla de la família Molina.
—La novel·la parteix de la realitat de la meva família, i d’aquí n’he construït una novel·la que és ficció. Realitat i ficció estan absolutament barrejades, de manera que puc preservar la seva intimitat i alhora homenatjar-les. Una part d’aquest homenatge, a banda d’escriure l’essència d’aquestes cinc noies de Sants, ha estat conservar-los el nom de pila.

—Quin record en teniu, de l’àvia Pilar?
—Tinc el record d’una dona que havia estat molt castigada per la guerra, que guardava molts silencis, moltes coses que mai ens va arribar a explicar, ni als néts, ni als fills. Sabia que havia patit molt, però no veia de quina manera. I bé, a través de la investigació que vaig fer per escriure la novel·la, agrupant tota la correspondència familiar de les descendents i de cadascuna d’aquestes cinc noies de Sants, vaig encaixar moltes peces i revelar molts interrogants. Llavors va ser quan vaig descobrir aquestes Pilar, Júlia, Lola, Ángeles i Carmen: com eren en essència quan van arribar de molt jovenetes al barri de Sants provinents del camp valencià, i com es van fer dones i, sobretot, supervivents de la guerra civil espanyola.

—I de les seves germanes, què en recordeu? Hi havíeu mantingut el contacte?
—No amb totes, perquè algunes es van morir abans que jo nasqués. Unes altres les vaig conèixer, però era tan petita que no ho recordo. Hi havia dos blocs: les dues grans, la Júlia i la Pilar –que sí que les vaig conèixer perquè, de fet, tot i que de jovenetes eren molt diferents físicament i de caràcter, de grans s’assemblaven molt i sempre anaven juntes, són les que he conegut més– i les petites, que vaig conèixer menys, una mica a través dels seus descendents. Totes feien molta pinya, i això ho he volgut retratar: no només l’univers de les treballadores tèxtils, sinó també el de les cosidores a domicili, que passava a casa meva i passa a la novel·la. Cosien per a un sastre de Sants, en aquest cas.

—De quina família venien? La seva mare tenia una bona posició social, tenien vinyes…
—Sí. La mare de les cinc noies de Sants era la típica noia joveneta d’una població del camp valencià, amb una família una mica… No benestant, però amb certs recursos i amb moltes expectatives de fer un matrimoni amb un bon partit. Què va passar? Que aquesta Maria es va anar fent gran i no sortia cap pretendent. Al final, quan ja era més gran, les opcions havien minvat i, aleshores, és quan va tenir l’oportunitat de casar-se amb en Gregorio [nom fictici de la novel·la]. Un home lleig, eixut i amb un tarannà esquerp. Un home molt de la terra, molt del seu tros de vinya i la feina, i que decideix, quan té cinc filles i veu que ja no tindrà l’hereu que l’ajudi a les feines del camp, que se’n van a Barcelona amb tota la família.

—Hauria estat diferent, si el cinquè fill hagués estat un nen?
—Absolutament. És el que els canvia la vida. El punt de partida de la novel·la coincideix amb el punt de partida de la meva família: un pare i una mare que tenen cinc filles i un tros de vinya i que, com tantes i tantes famílies, van decidir que el seu lloc ja no era el camp, sinó que havien de venir a la ciutat. Són famílies que es reinventen, i té molt a veure amb el fet de tenir una descendència femenina que no veien apta per a les feines del camp.

—Dieu que voleu que sigui una novel·la per a parlar del paper de les dones durant la guerra del 1936-1939. Quin diríeu que era, aquest paper? Com van lluitar?
—Estem molt acostumats a llegir històries i veure pel·lícules sobre la guerra civil, però sovint des d’una perspectiva molt masculina i molt heroica. El focus s’ha posat en els homes que van anar al front, però és que les dones també van fer la guerra. I això és una reflexió que he volgut plasmar en aquesta novel·la. Elles es van quedar i van fer la guerra des de casa, perquè a casa també es lliurava la guerra contra la fam, contra les bombes que queien aquí, a Barcelona. Havien de mantenir les famílies, persones grans de què havien de tenir cura. També van haver de substituir els homes de les fàbriques, per exemple. A través de les entitats de barri, que juguen un paper molt important en la novel·la i en la història, també van donar servei al front. Es van fer moltes i moltes iniciatives mitjançant aquestes entitats socials. Elles també van fer la guerra.

—A Barcelona, s’instal·len al barri de Sants. Com ens hem d’imaginar el barri en aquella època?
—Sants no era Barcelona, a Barcelona s’hi anava. Això la meva mare, la meva àvia i les meves ties també ho deien. Arriben a un barri que és una antiga vila rural, d’entrada i sortida a Barcelona, d’aquells pobles que hi havia al pla de Barcelona del segle XIX que es van anar omplint de fàbriques i de xemeneies. En un moment determinat, inaugurant el segle XX, els annexionen a Barcelona, però Sants, com tants llocs més de la rodalia, no es considera part de la ciutat, sinó que conserva sempre aquest esperit de poble i aquesta personalitat absolutament diferenciada del que és la gran ciutat.

—La fàbrica tèxtil és un dels escenaris principals de la novel·la. Hi descriviu d’una manera molt acurada l’ambient, les diferents funcions, les seccions dins l’empresa…
—T’he de dir que jo mateixa vaig treballar molts anys en una fàbrica tèxtil. És un ambient que m’és familiar. Lògicament, en una altra època. A més, no era a la banda de fàbrica, sinó a les oficines, però sí que he viscut què són els telers en ple funcionament. Volia que un dels escenaris principals de la novel·la fos la fàbrica tèxtil, que és l’Espanya Industrial, una de les més importants que hi havia a Sants i et diria que a Catalunya, segurament. Era una fàbrica que cobria tot el procés industrial, que a l’època no era tan normal. Les fàbriques s’especialitzaven en una part del procés de fabricació del teixit, però en el cas de l’Espanya Industrial, hi arribava el cotó amb bales i en sortia el teixit acabat. Això volia dir que hi havia molts treballadors, més d’un miler, i van arribar a ser més de dos mil. Era una fàbrica molt gran, de molta referència al barri i, per tant, tenia sentit que algunes de les meves protagonistes hi treballessin. Volia mostrar el dia a dia a la fàbrica des de la seva perspectiva, perquè en una fàbrica tèxtil els gèneres estaven molt dividits. Els homes treballaven al ram de l’aigua: anaven vestits amb una roba fosca –blau marí, normalment– i treballaven en les seccions dels acabats: emblanquiment, estampats… Tot això es deia “el ram de l’aigua” perquè els acabats fan servir molta aigua. Les dones, a principi de segle, representaven més o menys un 80% o 85% del treball a la fàbrica, però es dedicaven a teixits i filats: o eren teixidores, o eren filadores, i hi entraven de molt jovenetes.

—Abans d’entrar a la fàbrica, ja treballaven per al sastre a casa, ajudant la mare.
—Sí. Parlem d’unes noies que tenien una escolarització molt minsa, durava molt pocs anys i de seguida les posaven a treballar. Si entraven a la fàbrica, hi entraven a catorze anys –en el cas dels anys vint i a l’Espanya Industrial– i començaven fent les feines bàsiques, per exemple, escombrar la borra, que no hi pensem, però en una nau plena de telers, es generava una quantitat de borra que se’t ficava al coll i pertot arreu… Llavors, hi havia les nenes que escombraven la borra, després començaven a donar fils i podien arribar a ser ordidores, nuadores… Feien feines fins que arribaven a teixidores o filadores, és a dir: a portar les màquines de filar o els telers. A partir d’aquí, ja havien tocat sostre, ja no podien progressar més a la fàbrica i, fins i tot en aquest moment, estaven supervisades per homes. Volia reflectir què era la vida a la fàbrica des de la perspectiva d’elles. Era una època de molta lluita sindical, però com passa en alguns diàlegs de la novel·la en què hi ha un personatge masculí que és un líder sindical, hi ha el contrapunt d’una de les protagonistes, que li diu: “Sí, sí, vosaltres vetlleu molt pels drets dels treballadors, però a més a més, també heu de vetllar per tota una sèrie de circumstàncies amb què ens trobem les dones a la fàbrica.”

—La novel·la passa a la primera meitat del segle XX: dictadura de Primo de Rivera, Segona República espanyola, guerra del 1936-1939, postguerra… Ha estat gaire complex desenvolupar la vida de tants personatges en un context tan canviant?
—Cada llibre que fas és un repte que t’imposes i t’estimula a tirar endavant. En el cas de Les noies de Sants, el que m’ha estat més difícil ha estat partir d’una realitat familiar. Començar la meva investigació per crear aquest marc de la novel·la. Partir d’una investigació familiar a partir de la correspondència d’aquestes noies de Sants, que són les dones i els homes de la meva família, va fer-me adonar que era un material molt sensible i que segurament em trobaria coses que m’interessarien molt i m’agradarien molt, i unes altres que serien molt tristes. Això ha sigut el més dur. També distanciar-me d’aquestes dones de la meva família i fer sortir la novel·lista per construir el relat.

—Què hi vau descobrir, en aquesta correspondència?
—Vaig llegir molta correspondència de guerra, centenars de cartes, perquè, és clar, són cinc protagonistes. El que em va aportar aquesta correspondència, sobretot, és molta informació: com es vivia la guerra al front, com es vivia la guerra a la rereguarda, i com es vivia la vida enmig de la guerra. Perquè la vida continuava: hi ha la vida a la fàbrica, a l’entitat social, a l’escola, al cinema, al teatre… Gairebé mai aconseguien acabar les pel·lícules, perquè l’alarma de bombardeig sonava i tothom anava cap al refugi. A les cartes, s’ho expliquen: “Avui hem pogut acabar la pel·lícula, per fi.” Coses molt quotidianes que, a vegades, mirem amb una perspectiva llunyana.

—És una època en què hi ha molta repressió. A la família Molina, aquesta repressió l’exerceix, en certa manera, la figura materna, que vol conservar molt la moral cristiana.
—La mare és fruit d’una generació que no és la de les seves filles. Per exemple, quan arriba la República, a la mare l’atabala una mica, perquè no sap ben bé què passarà. “Ara què vol dir que l’escola sigui laica?” És un conflicte generacional: allò que obre portes a unes, per l’altra és “Ai, ai, ai, què passarà?”. M’he imaginat moltes vegades què hauria passat si no hagués esclatat la guerra i haguéssim continuat amb aquella República, amb aquells anys republicans en què es van construir tantes coses. Considero que és l’època, si mirem en la història contemporània, en què la societat s’ha transformat més. I només en un període molt, molt, molt curt d’anys. Imagina’t si li haguéssim donat dècades de transformació, seríem en una societat moderníssima!

—El barri és un dels grans protagonistes: la vida de barri i popular, la xarxa associativa… Quin paper tenien, les associacions i espais culturals com el cinema Liceu en aquella època?
—És una etapa de la seva vida de construcció personal i formativa. Les entitats són imprescindibles. Elles seran qui són gràcies a aquest entorn que tenen, aquest barri que les acull quan arriben de València i en què de nenes passaran a noies, després dones i mares de família. Maduraran amb tot aquest entorn i les farà ser com són.

—També apareix el Barça com a constructor de la identitat catalana: l’anècdota de la xiulada a l’himne espanyol en un partit al Camp de les Corts i la repressió conseqüent per part de règim de Primo de Rivera. Per què vau decidir de posar-ho?
—Va ser un dels grans fets històrics del moment. Parlem d’un moment històric en què hi havia molta persecució de la llengua catalana i de qualsevol cosa que fes olor de catalanitat i, per tant, que passessin coses així en un esdeveniment esportiu, amb tanta gent, reflectia molt el moment i sobretot reflectia molt la psicologia de la gent, de la societat: com n’estava, de cremada, de determinades coses que passaven en aquell moment.

—Dediqueu el llibre a la vostra mare, “una altra noia de Sants”. Quin Sants va viure, la vostra mare?
—Bé, la meva mare ja va viure un altre Sants. Va néixer quan la guerra havia acabat, però sí que va viure el Sants de la postguerra. Encara recorda que, per la carretera de Sants, hi passaven carros tirats per bestiar. Encara hi havia aquell sentiment de poble, de comerç de proximitat. La vida a Sants no s’entén sense el comerç de barri, sense les entitats, sense l’escola del barri, sense les mares que baixen la cadira al carrer per xerrar amb les veïnes. Va viure aquesta vida absolutament de comunitat. Però era un altre Sants, hereu d’allò que havia estat i que continua conservant aquella entitat tan pròpia que fa que, per exemple, la Festa Major, continuï sent molt important. Eren unes altres dècades –parlem dels anys 50, 60, 70…–, però tenia moltes reminiscències del Sants d’aquelles primeres dècades del segle XX.

—I vós, quin Sants heu viscut?
—Jo he viscut un Sants més de lluny, perquè sóc la primera generació que no he nascut ni viscut al barri, però hi tinc família. Hi tinc vincle sentimental. Me n’han explicat moltíssimes coses, els seus carrers em són familiars perquè són carrers que he sentit o entitats que tenen a veure amb membres de la meva família, però l’he viscut des d’un segon pla.