Santiago Fondevila: “Em va indignar molt la sentència del procés”

  • Entrevista al columnista cultural i crític de teatre, autor d’una obra sobre el judici de l’1-O que es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona fins el 8 de gener

VilaWeb
Martí Estruch Axmacher Albert Salamé (fotografies)
28.12.2022 - 21:40
Actualització: 29.12.2022 - 13:09

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La gran farsa és una obra de teatre que situa l’acció en un país imaginari que costa molt poc d’imaginar. Hi apareixen una monarquia, un sistema judicial, uns polítics i uns mitjans de comunicació que, almenys per als catalans, són fàcilment reconeixedors. És la primera obra d’una de les persones que, pel seu ofici, ha vist més teatre a Catalunya. Santiago Fondevila ha escrit durant gairebé mitja vida crítiques teatrals, primer a La Vanguardia i actualment al diari Ara. Durant molts anys, entre el 1982 i el 2009, va ser cap de la secció d’espectacles de La Vanguardia.

La gran farsa parteix del judici de l’1-O, però va més enllà i és una reflexió en clau d’humor sobre el procés independentista en general, tot i que el sistema judicial espanyol n’és l’eix central. Es va estrenar el mes d’octubre passat al festival Temporada Alta de Girona i ara ha aterrat a la Sala Beckett de Barcelona, on es pot veure fins el 8 de gener. Dirigida per Ramon Simó, en són intèrprets David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll. A l’estrena barcelonina hi van assistir Carme Forcadell, Dolors Bassa i Jordi Turull.

Escriure La gran farsa va ser la vostra manera de cremar contenidors a Urquinaona?
—En certa manera, sí. Em va indignar molt la sentència del procés. I com que estic familiaritzat amb el teatre i a casa tinc un munt de llibres, vaig topar amb l’Ubú rei d’Alfred Jarry. I vaig pensar: anirem per aquí. Un cop m’hi vaig posar, el text va brollar prou àgilment. També és cert que el text va anar evolucionant a partir del treball amb el director i els actors.

Com ho vau fer això?
—Al principi enviava els textos al director, Ramon Simó, i ell em deia, per exemple: “Estaria bé que sortís el tema de l’espionatge. Per què no hi fas sortir un espia?” O em demanava permís per desenvolupar una idea i jo li deia que endavant. Després els actors, com que la farsa té molt a veure amb la gestualitat i la presència, hi anaven afegint gags. Jo de tant en tant anava als assajos i els donava la meva opinió. A vegades, amb prudència, els deia: “Vols dir això? Jo això no ho entenc tal com està…”

Parlant de no entendre, no sé si he entès del tot el subtítol de l’obra: “Els jutges no porten botons vermells a la toga”.
—Això entra dins aquest punt d’absurd que va present a l’obra. De fet, és el títol original, a l’estil d’aquests títols de teatre contemporani que no acabes de saber ben bé què volen dir. Però després vaig pensar que era massa llarg i en vaig buscar un de més directe. No hi ha un referent concret, més enllà de l’associació del color vermell amb els elements més progressistes, contraposats al negre.

Vau tenir clar que havia de ser una farsa? No hi havia cap altra opció?
—Mentre no canviïn algunes lleis d’aquest país, crec que és la millor opció. Jo tinc formació jurídica perquè soc llicenciat en dret, i sé que quan parles d’un estament com el judicial cal anar amb compte, oi? Als fets em remeto, com s’acostuma a dir. Actualment hi ha una persecució constant a persones pel sol fet de dir certes coses, cantar o opinar. Escrivint aquesta obra he anat amb tant de compte com si fóssim al franquisme. La farsa és una manera d’agafar distància i crear un món totalment imaginari. Si t’hi fixes, a La gran farsa no hi ha ni un sol referent concret, encara que hi ha referents indirectes per als coneixedors.

Per exemple?
—Hi ha un personatge, que és el Ministre del Gran Imperi, que surt disfressat de Mare de Déu, i aquesta disfressa té a veure amb un famós ministre de Rajoy. Saps qui vull dir?


Suposo que és aquell que tenia un àngel de la guarda que es deia Marcelo que l’ajudava a aparcar el cotxe, no?
—I que condecorava la Mare de Déu. Doncs aquest personatge podria ser el Jorge Fernández Díaz. O podria no ser-ho. Jo no dic en cap moment que ho sigui, que consti.

Per tant us heu autocensurat escrivint l’obra?
—Autocensurat, no; autocontrolat, sí.

Hi ha una escena en què els actors riuen i diuen: “Som personatges, podem dir el que vulguem.”
—Aquest és el joc, sí. Com que som al teatre, podem dir i fer el que vulguem. Però fora del teatre no. És aquest joc del mirall. Els actors són personatges que preparen una farsa dins la presó.

Quins altres referents s’hi passegen, per l’obra, més enllà de l’Ubú rei?
—Més que referents hi ha influències de gent que a mi m’agrada, com els Monty Python o els Germans Marx, amb els seus diàlegs de sords, encantadorament absurds, però que permeten d’encadenar paraules i aporten ritme. Altres vegades, jugant amb les paraules, em venia al cap Joan Brossa.

Sobre el procés independentista s’han escrit dotzenes de llibres però molt poca ficció. Per què creieu que passa això?
—Jordi Casanovas va fer una cosa més íntima a la Villarroel, Algunes coses d’ahir, sobre les controvèrsies que aixecava el procés en un entorn familiar. Era gairebé una comèdia. Potser hi ha una part de por. Pensa que quan escrius poses un mirall davant la realitat i això també t’implica com a autor. Potser no tothom hi està disposat. L’excusa clàssica és que cal distància, deixar passar el temps. Però a mi no em val, jo crec que se’n pot parlar ara i d’aquí a vint anys, que segur que es farà de manera diferent, és clar. També tinc la sensació que a Catalunya hi ha molt bons dramaturgs, però acostumen a tractar temes molt íntims, introspectius. Més que mirar cap a l’exterior es miren el melic.

El judici de l’1-O, que vam poder seguir per televisió, tenia molts elements teatrals, no?
—Els judicis tenen molt d’escenificació, sí, començant pel fet que van disfressats. Van disfressats! I els qui parlen, tant si són advocats com fiscals, tenen una preparació per a parlar en públic, com els actors, adreçant-se a un suposat jurat per mirar de convèncer-lo d’alguna cosa. Als Estats Units, les pel·lícules sobre judicis són un gènere i a mi m’agrada molt.

El dia de l’estrena la gent reia molt, amb una menció especial a una de les ex-presoneres polítiques que hi havia. És aquest l’objectiu?
—Sí, en general la gent s’ho passa bé i riu. Això és teatre popular. Tot i tractar d’un tema tan complex, és una obra de teatre popular. Ahir hi va anar el meu fill amb amics seus, tots enginyers, i els va agradar. Fa dos dies, un grup de senyores grans reien a cor què vols. És fantàstic, és la millor reacció que podia esperar.

Per tant, esteu content d’haver fet el pas a l’autoria teatral?
—Jo només he posat una cama a l’altra banda, res més, he canviat la màscara. Era un projecte que no sabia com aniria, vaig fer camí, vaig fer llegir el text a algun amic crític que em va animar, i va anar creixent fins que el Temporada Alta em va dir que endavant. Ara espero que pugui girar molt, aquesta obra s’hauria de poder representar a tot el país. És la meva batalla actual: arribar als programadors.

Perquè a més d’estrenar-vos com a autor també feu de productor, oi?
—A la vida cal prendre decisions i jo ho he fet perquè em venia de gust. La casualitat va fer que tingués un terreny als afores de Figueres on volia construir, però amb la successió de crisis no ho vaig fer i m’ho vaig vendre. Què n’havia de fer, dels diners? Comprar-me un cotxe? Jo vaig amb moto. I poder-los utilitzar per aixecar una obra de teatre em va semblar la glòria.

És cert que després de la pandèmia la gent va menys al teatre? Darrerament he anat a veure unes quantes obres amb les sales ben plenes.
—Totes dues coses són veritat. Produir teatre és car i les entrades en general són econòmiques. Per tant, amortitzar les produccions és complicat. Cesc Gelabert deia una cosa que a mi sempre m’ha semblat molt intel·ligent: la qualitat s’ha de mesurar pel nivell més baix. Si els que ho fan pitjor es mereixen un 8 vol dir que el nivell és molt bo. Jo crec que en general a Catalunya es fa bon teatre, tot i que ja he dit abans que pel meu gust les temàtiques són massa intimistes. Però l’oferta teatral que tenim, al meu parer, és excessiva per al públic potencial que hi ha. Per això hi ha tantes produccions que moren de seguida, no perquè siguin dolentes, sinó perquè no tenen temps de trobar el seu públic. El mateix sistema malbarata l’esforç i el capital invertits. Aquest és el gran fracàs. Sort que la il·lusió dels qui fan teatre és inesgotable!

Cada vegada em costa més llegir crítiques negatives d’obres de teatre. És perquè ja és prou complicat tot?
—Això hi influeix. Però també has de pensar que, de crítics, en som molt pocs actualment. I l’espai en paper de què disposem és molt limitat. Si el diari et diu que només pots publicar tres crítiques el mes, doncs triaràs les tres obres que ja preveus que seran les millors i les altres quedaran fora.

Per acabar, aprofitant la vostra faceta de crític: què ens recomanaríeu d’anar a veure –a banda La gran farsa, és clar?
Catarina e a beleza de matar fascistas, de Tiago Rodrigues, al Lliure, estava molt bé, una provocació molt original. Era una gran producció, amb molts diners al darrere. Les Cadires de la Mont Plans al Goya també estava molt bé, però ja no la fan més, tot i que esgotaven entrades. De les coses que encara es puguin veure: Amèrica està bé, també, tot i que per mi li falta una mica de dialèctica. I Travy, és clar, a la Beckett, és un espectacle entranyable, que agrada a tothom, molt tendre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes