Sant Jordi per la Llengua: “Barcelona té el deure de ser pionera en la defensa del català”

Convertir la diada de Sant Jordi d’enguany en un esclat de reivindicació i compromís amb el català. Aquest és l’objectiu principal de la manifestació de demà, 23 d’abril, que ha impulsat el col·lectiu Sant Jordi per la Llengua. La jornada també ha de servir per a tocar el crostó a les administracions públiques i reclamar-los que s’activin per defensar fermament el català a tot arreu i que impulsin accions per a capgirar la situació crítica que viu la llengua. La manifestació començarà a les 19.00 a la plaça de la Universitat de Barcelona i es clourà a la plaça Comercial del Born.

Núria Alcaraz i Adrià Font són els portaveus del col·lectiu. Alcaraz és doctora en sociologia, professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i tècnica d’igualtat. Font és advocat, treballa a la Generalitat, milita en espais de l’independentisme d’esquerres de fa bastants anys i ha treballat en entitats de defensa del català. Conversem amb ells sobre la manifestació i sobre l’estratègia a seguir per blindar el català.

—D’on neix el col·lectiu i qui hi ha al darrere?
—Núria Alcaraz [N. A.]: És una iniciativa que sorgeix de manera espontània. Nosaltres dos i més companys fem unes cerveses i parlem de la preocupació per la llengua a Barcelona. Tots formem part d’associacions, entitats, organitzacions, i vam dir: per què no es mou res per Sant Jordi, per fer de Sant Jordi una diada per la llengua?
—Adrià Font [A. F.]: És un grup de tres o quatre persones implicades en el moviment independentista i en moviments socials que, a partir d’una conversa informal, entenem que cal que Sant Jordi es torni a polititzar i que és una bona oportunitat per a mobilitzar-nos per la llengua a la ciutat de Barcelona. Més enllà de la indignació, la ràbia i les campanyes que fan les organitzacions grans, cal tornar als carrers.

—Quan es va anunciar, hi va haver una mica de polèmica. Molta gent no acabava d’entendre per què hi havia d’haver una manifestació per Sant Jordi.
—N. A.: La veritat és que ja ens ho esperàvem. Quan sorgeix una iniciativa nova i ningú no sap ben bé d’on surt, desperta suspicàcia. Però com que de seguida es va veure que hi havia el suport de les principals entitats i associacions independentistes o que treballen per la llengua, doncs ja es va veure bé. Un dels motius que hem posat sobre la taula pel fet que sigui Sant Jordi també és recuperar les manifestacions històriques per la llengua que hi havia hagut, especialment la del 1985, que va ser durament reprimida. Després de molts Sant Jordis en què era una festa tradicional, molt necessària, preciosa, però on més enllà d’això no es parlava de la situació de la llengua i de la cultura catalana, crèiem imprescindible de fer-ho d’una manera combativa i reivindicativa.
—A. F.: És aprofitar una diada cultural amb molta història per dotar-la de contingut reivindicatiu i fer-ho amb mobilització als carrers, en zones visibles. La convocatòria ja l’hem feta a les set del vespre perquè la gent pugui participar en més activitats, pugui anar a les paradetes, regalar el llibre i la rosa, que tampoc no volíem afectar negativament la normalitat d’un Sant Jordi al centre de Barcelona.

—El lema és “Per un futur en català, recuperem la Barcelona popular”. Què significa això?
—N. A.: Lliguem el model de ciutat amb la situació de la llengua. Això s’exemplifica en diferents àmbits, com ara l’habitatge. Si no en tens d’assequible i segur, on poder arrelar i no haver de patir constantment per si te n’has d’anar, no pots crear vincle, ni generar comunitat ni ponts de confiança que són imprescindibles sobretot perquè la gent que arriba a Barcelona aprengui la llengua o perquè la llengua sigui viva en tots els espais. Per una altra banda, els macroesdeveniments –que, sobretot aquest ajuntament, amb Collboni al capdavant, ha promogut especialment– no van a favor de la promoció del català, sinó al contrari. I la defensa del sector turístic també va en detriment de la presència del català, per l’avenç del castellà i de l’anglès a la ciutat i per l’empitjorament de les condicions de treball de la gent.
—A. F.: I després hi ha un altre tema clau. Barcelona és una capital internacional amb molta projecció arreu del món, una ciutat molt coneguda. S’ha d’aprofitar aquesta projecció per transmetre la llengua i la cultura pròpies, perquè en formen part de la identitat. Perdre aquesta identitat també és perdre una part del que és Barcelona. Ara mateix passa que aquest procés de minorització del català i pèrdua d’espais de la cultura pròpia, en benefici de les llengües majoritàries com el castellà o l’anglès, fa que Barcelona perdi la idiosincràsia, allò que la fa única al món i que la projecta. Perquè Barcelona és una projecció de Catalunya i dels Països Catalans, perquè és una de les capitals amb més història, amb més tradició i amb més ressò internacional. També volíem posar sobre la taula aquesta oportunitat perquè a Barcelona hi hagués una reivindicació i un lideratge clars en defensa de la llengua i la cultura, també per part de les institucions com l’Ajuntament de Barcelona.

—La manifestació és de contingut divers. Parleu d’habitatge, turisme, nouvinguts… Tothom s’hi pot sentir interpel·lat.
—A. F.: Aquest era l’objectiu. I també enteníem que la llengua no és tan sols una qüestió de drets lingüístics o d’uns sectors, sinó que és una qüestió social. És a dir, la defensa de la llengua connecta amb la societat que tu vols construir i el fet de garantir que hi hagi una llengua de cohesió et permet de crear una comunitat on la gent es pugui sentir arrelada. Intentem que la lluita per la llengua tingui una connexió directa amb les altres lluites, i per això parlem d’habitatge, dels drets de la immigració i del model de ciutat que volem.
—N. A.: Ens hem trobat moltes vegades participant en moviments socials en què l’ús de la llengua no era una lluita prioritària o fins i tot generava suspicàcies. Per exemple, en les grans manifestacions del moviment feminista el Vuit de Març, la gran majoria de pancartes eren en castellà. I això ens preocupa molt perquè entenem que des d’una perspectiva d’esquerres s’hauria d’abraçar la llengua i la defensa de la llengua i la promoció del català com una lluita més, com una lluita social més, perquè al final el català permet aquesta cohesió, permet qüestionar el model de ciutat, obre l’oportunitat també a parlar de quin model de ciutat volem.

—La manifestació té una orientació d’esquerres?
—N. A.: Si parlem de model de ciutat i de polítiques socials, sí, però evidentment no s’ha de ser d’esquerres per a anar a la manifestació, sinó que creiem que cal lligar aquest seguit de continguts.
—A. F.: El que diem és que els drets lingüístics són uns drets més de tots els que defensem, dels drets socials, laborals, etcètera. Aquesta és la perspectiva de la manifestació. Garantir els drets lingüístics als catalanoparlants quan anem a una botiga o a l’hospital i volem que ens puguin entendre i atendre en la nostra llengua, de les persones nouvingudes que arriben aquí i tenen dret també a aprendre la llengua per formar part de la comunitat i també perquè hi hagi aquesta ascensió social que abans havia funcionat i ara es perd.

—Com és que esteu tan centrats en Barcelona?
—N. A.: Aquesta pregunta ens l’han feta bastant. Creiem que Barcelona ha de liderar la política lingüística. És un dels espais on hi ha més emergència lingüística, segons les dades, i a la vegada és la capital del país. Com a capital, té el deure de ser pionera en defensa del català. Hi ha més ciutats que han mostrat interès, i a Girona també hi haurà una manifestació. Parlem amb gent de més punts del país, que ens han demanat cartells. Hi ha interès perquè la manifestació també serveixi per a revifar tot el que és la lluita per la llengua a tots els Països Catalans.

—Viure plenament en català a Barcelona, ara mateix, és pràcticament impossible.
—N. A.: La situació lingüística ens preocupa a tots i a totes, però la gent que vivim dia a dia a Barcelona és com un qüestionament constant de la nostra identitat, el fet de no poder fer vida normal en català, anar als comerços, anar al gimnàs i que sigui en català… Tot això també ens fa veure que cal canalitzar aquesta frustració que molts catalanoparlants vivim dia a dia a la ciutat.

—Què falla?
—A. F.: Moltes coses. La primera és la política lingüística de les institucions. D’ençà de l’any 98, quan es va aprovar la llei de política lingüística al Parlament de Catalunya, hi ha hagut una certa deixadesa de les administracions públiques a l’hora de garantir que el que diu aquesta llei i més normes s’apliqui de veritat. És una mica el que passa amb la immersió, que ara ja ho diu molta gent. El problema de la immersió és que no s’aplica de veritat. Tampoc no s’aplica allò que diu el codi de consum de Catalunya, o la normativa en l’àmbit de salut. Per què als hospitals públics es contracten persones que no entenen el català? La normativa no ho permet, però el tema és que no hi ha controls, no hi ha inspeccions, no hi ha cap supervisió. Hi ha hagut una deixadesa de les administracions a l’hora de fer que la política lingüística fos prioritària i se’n fes un bon seguiment. I els organismes que s’havien creat dins la Generalitat o els ajuntaments per garantir aquesta política lingüística s’han deixat de reunir, ningú no els ha donat importància. En la immigració, també hi ha un repte important perquè que molta gent vol aprendre la llengua i no hi ha classes de català. Tot això, unit a una situació de globalització que vivim, en què l’anglès ha entrat molt fort per la massificació turística, és un còctel explosiu que ha fet que actualment el català sigui la llengua habitual tan sols de prop del 30% de la població, i això ja ens acosta a una llengua minoritzada que s’encamina cap a l’extinció. Aquest còctel, d’ençà de la llei de política lingüística, ha fet que, si no es prenen decisions i polítiques valentes i urgents, la situació realment pugui ser molt greu.
—N. A.: Hi ha moltes polítiques que poden fer ja les institucions i que no es fan. Per exemple, oferir tots els serveis públics absolutament en català. Ens trobem en centres cívics on es fan classes en castellà, o ens trobem els gimnasos, fins i tot municipals, on no pots fer una classe en català. És una deficiència que cal assenyalar. A més, la solució és ben fàcil, no requereix recursos, és qüestió de voluntat política. Més mesures que es podrien prendre fàcilment tenen relació amb les subvencions a les entitats i associacions: que es prioritzessin o es premiessin les associacions i entitats que promouen la llengua catalana. Aquestes petites mesures, que són a l’abast d’un consorci, podrien millorar molt el dia a dia del català a la ciutat de Barcelona.
—A. F.: I tot això intentant ser propositius i dient coses que poden fer les administracions catalanes amb la normativa existent, perquè si entrem en la política que ha fet els estats espanyol i francès aquests últims anys, òbviament ha estat contrària a la normalització del català, com hem vist en les sentències en l’àmbit educatiu i en molts altres àmbits. Hi ha hagut polítiques en contra o de divisió de la llengua catalana. L’estat no és que no hagi anat a favor del català o de les altres llengües de l’estat, com el basc o el gallec, sinó que hi han anat directament en contra, provant de dividir, buscant maneres de minoritzar la llengua, no garantint que en l’àmbit audiovisual el català fos una llengua més. Així i tot, hi ha coses que es van revertint, però realment han estat anys en què tot això no s’ha tingut en compte.
—N. A.: L’estat espanyol ha estat molt més conscient que la gent independentista que la llengua era un punt elemental per a generar aquesta consciència nacional i mobilitzadora i de demanda de drets. Per això ha estat tan eficient a l’hora d’atacar el català.

—Us presenteu amb un decàleg de deu mesures adreçades a l’Ajuntament de Barcelona. Quines són les més urgents?
—A. F.: Avui he anat a dinar a casa de la meva àvia i m’ha dit que va al centre cívic a fer una activitat de memòria i tot és en castellà. Per què? És un centre cívic municipal. És inacceptable que les activitats que fa l’ajuntament en l’àmbit públic siguin en castellà. Incompleix la normativa i, a més, és una vulneració flagrant dels drets dels catalanoparlants. Com a llengua de cohesió social, totes les activitats dels centres cívics o dels gimnasos municipals haurien de ser primordialment en català. Això no vol dir que si hi ha una persona que no entén el català no se li puguin donar recursos, es pugui fer la classe o l’activitat més a poc a poc, es pugui fer una gestió correcta de les necessitats de la gent. Després hi ha l’àmbit del comerç i el consum, d’anar a un bar o a un restaurant, demanar un tallat i que no t’entenguin: això et fa sentir estranger a casa teva. L’Ajuntament hauria de fer molta més sensibilització als comerços, que sàpiguen que existeix un codi de consum de Catalunya que garanteix que has de tenir la carta del restaurant en català. I la tercera cosa és que el Consorci per a la Normalització Lingüística és integrat per diferents administracions, entre les quals l’Ajuntament de Barcelona. S’ha d’augmentar la dotació econòmica. A part, és gairebé impossible d’apuntar-te a una classe de català, hi ha cua i la web és molt complicada. Hi ha un seguit de factors que fan que sigui molt difícil per als nouvinguts d’aprendre la llengua, i això també és inacceptable, perquè aquestes persones tenen menys drets i menys oportunitats.
—M. A.: Al final, donem informacions contradictòries a la gent nouvinguda, en el sentit que no mostrem que la ciutat utilitza amb normalitat el català. Si exigim el català sense que l’ajuntament ofereixi cursos i sense mostrar que el català és una llengua viva a la ciutat de Barcelona i que els serà útil per formar part de la comunitat d’aquesta ciutat, donem informacions contradictòries. Una de les mesures que potser no són tan directes, però que també és important és la sensibilització dels hàbits lingüístics. Això correspon a la Generalitat, però també a l’Ajuntament de Barcelona, perquè Barcelona és la capital i la ciutat amb més percentatge de nouvinguts. Per tant, s’ha d’implicar a promoure aquests hàbits lingüístics saludables en una situació de minorització de la llengua. I quines estratègies tenim? Si la gent no manté el català, en part és per aquesta sensació de colonització interna o d’inferioritat. Moltes vegades es diu que és per una qüestió de racisme, però crec més aviat que és pel fet de sentir-se estranger en la teva pròpia ciutat.

—Què li diríeu, a algú que dubti de venir a la manifestació?
—A. F.: Que per Sant Jordi hi ha temps per a tot. Que es pot fer el ritual del llibre i la rosa pel centre i que venir a la manifestació és una de les moltes maneres que té de defensar el català, perquè pugui ser la llengua habitual i de cohesió social del país. I que, per tant, té una oportunitat de posar el seu granet de sorra aquell dia per fer-ho possible.
—N. A.: Al final, pot ser una oportunitat per a recuperar l’autoestima dels anys del procés. Hi ha molta gent desenganyada, trista i frustrada per la situació política i aquesta manifestació és en positiu i constructiva, pot generar un altre cop aquest sentiment de cohesió i de reivindicació que tant anhelem.

—I després de la manifestació, que se’n farà del col·lectiu?
—N. A.: Vam marcar un punt de partida per revifar l’activisme lingüístic i la reivindicació lingüística. Potser no ho farem nosaltres. Volem que aquesta manifestació es pugui reproduir amb més formats l’any que ve, però animarem la gent a formar part d’associacions que defensen activament el català, de fer-se soci de les entitats i a cada barri, cada poble, fer accions per promoure el català, com és el Correllengua, les activitats de cultura popular com la glossa… Difondre aquests hàbits lingüístics saludables i, sobretot, denunciar els casos de discriminació lingüística, que això també és un element que posem sobre la taula, el fet que no quedin impunes. Els tenim molt normalitzats, però hi ha eines legals per a denunciar-les. Per tant, fer-les molt més visibles, crear jurisprudència en aquest sentit. Animem també a aquest activisme més individual.