Ramon Besa

En una setmana el Barça ha passat de l’alegria continguda pel començament d’una nova temporada, a caure en la més profunda de les crisis arran de la marxa de Messi –o de la impossibilitat del club per a renovar-lo. La seva figura tapava totes les vergonyes del Barça: l’absència d’un model esportiu amb cara i ulls, els números vermells d’un club que ha estirat més el braç que la màniga i una plantilla amb sous astronòmics que no vol renunciar a cap duro. No tots, val a dir. De sobte, tot ha fet un espetec i el club s’enfronta a una de les situacions més dolentes de la història. Per entendre la dimensió del desastre, entrevistem el periodista d’El País Ramon Besa. Les seves anàlisis gairebé antropològiques de l’actualitat del Barça l’han convertit en una de les veus més escoltades de l’anomenada actualitat blaugrana. Ens atén de Perafita estant i li robem una hora de temps lliure.

La marxa de Messi del Barça és comparable a algun altre moment del passat en què el club hagi patit una crisi de gestió?
—Cada època té les seves circumstàncies i els seus condicionants. Per exemple, va ser molt traumàtic el pas de les Corts al Camp Nou, que va implicar el traspàs de Luis Suárez el 1961; la venda de Ronaldo, en què Núñez va dir que se li havia aparegut la Verge Maria perquè així no havia d’assumir el cost d’un fitxatge que marcava el punt de partida de la indústria mediàtica del futbol. Perquè Ronaldo va ser la primera gran icona i el Barça va renunciar a convertir-lo en el pòster del club. En canvi és sorprenent com el Barça no va causar cap enrenou a la sortida de Maradona, com si fos conscient que era una discrepància i que no hi havia res a fer, quan tothom sabia que seria una gran figura. Si vas preguntant a totes les generacions, tothom trobarà un moment, però si convenim, i en això convenim avis, pares i néts, que Messi ha estat el millor jugador de la història, aleshores hem de convenir que és el moment més fotut de la història del Barça.

El cop és emocional, però alhora econòmic i de projecte. Com queda el club després de la sortida de Messi?
—En aquest moment hi ha una crisi manifestament esportiva, una crisi manifestament econòmica i comença a haver-hi una crisi no manifesta, però de cert desconcert social, sobre quina mena de club ha de ser el Barça. Totes aquelles societats mixtes que havia tingut la societat catalana, com ara La Caixa i les agrupacions mútues, se n’han anat en orris, o com a mínim han canviat la fórmula jurídica. I crec que en aquest moment la viabilitat del Barça com un club que no és una societat anònima esportiva (SAE) està amenaçada. Perquè la manera de capitalitzar-se no se sap com ha de ser. I això fa que aflorin voltors i inversors. Hi ha una part de l’afició que comença a dir que el Barça és en alguns aspectes una societat anònima encoberta, des del moment que els avaladors imposen els seus criteris com si hi fossin accionistes; i una altra part que diu que això no pot ser i que el Barça mai no pot ser una SAE i no pot caure en mans de certa gent.

La viabilitat del Barça com un club que no és una SAE està amenaçada

Creieu que és més a prop el debat, que sempre ha rebutjat el soci, sobre si cal convertir el club en una SAE?
—Aquest debat es va ajornar a les eleccions. Crec que haurien d’haver estat uns comicis de candidatures i no de candidats, i calia qüestionar-se com havia d’afrontar el Barça els envits del futur. Això no es va fer i es va confiar en la capacitat de direcció de Laporta, tot pensant que un home sol podia resoldre una situació molt fotuda. No crec que quedi cap altra sortida. I això quedarà dividit entre aquells qui diuen que no pot ser una SAE i els qui diuen que no hi ha cap altre remei. Ja sabem que els partidaris tenen recursos: fons d’inversió, patrocinadors i moltes altres alternatives. Ara, aquells qui no volen que sigui una SAE han de veure quines alternatives hi ha. Evidentment si estàs endeutat, és molt més difícil que si no ho estàs. Però per exemple, els socis del Barça són els que paguen menys de tot Europa per uns abonaments. El Barça té nou seccions amateurs i cinc de professionals. I això no tan sols obliga a reestructurar-se com a club.

A què us referiu?
—Posem per cas que el Barça en una situació límit considera d’eliminar totes les seccions. Tothom hi estarà d’acord? Perquè tots els clubs catalans es queixen del paper que exerceix el Barça, i jo amb ells, perquè, com saps, sóc seguidor del Voltregà d’hoquei patins i em queixo que ens fitxin tots els jugadors. Ara bé, si desapareix el Barça, també desapareixerà aquest flux de mercat i la lliga d’handbol se n’anirà en orris; i si el Barça desapareix de la lliga de bàsquet, el Madrid tindrà un problema complicat; i passa igual a l’hoquei… El problema és molt més gros. El poder que té el Barça, no tan sols econòmicament i social, sinó també esportivament, fa que aquesta decisió sigui molt més greu. I també hi pot influir quines relacions tingui Catalunya amb Espanya, quines relacions tingui amb la UE… La UE consentirà que clubs com ara el Barça, l’Athletic Club, el Reial Madrid i l’Osasuna continuïn sense ser una SAE? Perquè no ho veuen amb bons ulls des de fa anys. Per tant, com més aviat s’anticipi el Barça a aquest debat, millor. Però jo ara mateix no sé com pot blindar-se per no acabar essent una SAE encoberta.

El Barça ha rebutjat de formar part de l’acord de la Lliga amb el fons d’inversió CVC, que comportaria una injecció important de diners. Creieu que Laporta no es treu del cap la idea de la Superlliga?
—Si hem de fer cas a les seves explicacions, va dir que no renovava Messi perquè no volia signar aquest crèdit. Si no ha mentit, ell creu que l’acord entre la lliga i el CVC és allò que els castellans en diuen “pan para hoy y hambre para mañana“. Aleshores, s’ha encomanat a un projecte com és la Superlliga. Sorprèn que dos enemics naturals com han estat sempre el Barça i el Madrid siguin ara socis financers i vagin de la mà en un projecte.

Aquesta aliança amb Florentino Pérez gairebé sembla antinatural.
—Laporta sempre havia estat l’home que havia marcat la ratlla al Madrid. Des del fitxatge d’Eto’o, que va generar un gran enrenou a la junta directiva, perquè el mateix Rosell s’hi oposava perquè deia que Florentino s’emprenyaria. Les victòries del “laportisme” al Bernabeu han estat històriques. I ara de cop i volta són socis. L’un necessita calés perquè té un estadi nou que li n’ha costat molts, i l’altre perquè està arruinat. Ara, jugar-s’ho tot a la Superlliga em sembla complicat, sempre que no tinguis un entramat jurídic –que sembla que Florentino en té. És cert que tothom és conscient que la UEFA i la FIFA, com ha passat amb el COI, han de deixar de ser administradors dels jugadors i dels clubs, de fer allò que els rota i de repartir els calés com volen. Perquè ja s’ha vist que hi ha corrupteles i suborns. Ara, el mètode emprat per Florentino per a mi és sospitós, perquè no té cap aliat. Només Laporta i Agnelli.

El motiu potser rau aquí. Barça i Madrid no són SAE i intenten de sobreviure com poden. I creuen haver trobat aquesta fórmula que de moment no els compra ningú.
—Clar, curiosament són dos clubs que no són SAE. No tenen la composició de club que tenen, per exemple, a la Bundesliga, en què el model de propietat és del 49% i el 51% entre patrocinadors i socis; o a la Premier League, en què els propietaris s’han adonat que poden fer diners fora del camp, però que a dins ningú no toqui el futbol i el joc perquè és sagrat per als anglesos. Aleshores, ningú no sap en quin merder s’ha ficat Florentino perquè sigui avalat per Laporta. Perquè Florentino i Laporta, justament, no eren la mateixa cosa. Sobre això no tinc més respostes que suposar que saben què fan.

Ningú no sap en quin merder s’ha ficat Florentino perquè sigui avalat per Laporta

Us sorprèn el nou Laporta?
—Sí, perquè no és el Laporta conegut. Laporta era un home que tenia molts recursos, un paio empàtic, que tenia capacitat de direcció, que encomanava força i trempera. Ara és un paio rendit i un estrateg. No dic que sigui una decepció. Tal vegada les circumstàncies l’han dut a actuar d’una manera no prevista. Però el Laporta de la campanya electoral no és el mateix que quan fa de president. El seu to al discurs en què explicava la marxa de Messi va ser molt més apocat. Ningú no sap què va canviar perquè el Barça no pogués pagar a Messi un contracte de 36 milions d’euros com el que li paga el PSG, tenint en compte les quantitats que genera. Aquesta operació l’haurà d’acabar d’explicar.

Encara queda molt per escriure sobre aquesta història, però què creieu que ha pesat més a la decisió de Laporta, la realitat econòmica del club, o que no pot prendre les decisions per si sol perquè està condicionat pels avaladors?
—Crec que ha tingut moltes pressions i finalment s’ha plantat. Quan dic pressions parlem del CEO, de Mateu Alemany i dels avaladors. Això em consta perquè en una primera reunió el juny en què van parlar sobre la renovació del contracte de Messi, almenys hi va haver dos avaladors que van dir que no. En aquest moment, Laporta és esclau dels avaladors, és esclau del control financer que li demanen la Lliga i la UEFA, i també és esclau de les peticions de Messi, que no es pot dir que en tot això no hi hagi tingut res a veure.

Quina és la responsabilitat de Messi?
—Messi volia un equip competitiu i és possible que l’equip que li havia fet el Barça, per més que ara digui que ell s’hi volia quedar, no li acabés de fer el pes. A mi em consta que va intentar que fitxessin Romero, el central argentí de l’Atalanta. I també és cert que a l’operació que Messi ha fet amb el PSG hi ha hagut comissions per al pare i fins i tot es diu que per a algun altre membre de la família. Això no ha estat dit i fet. Aleshores, Laporta tenia tres pressions i combatre-les era molt difícil. Però sí que crec que el president Laporta anava una mica d’ingenu. Confiava que amb la gent que coneixia, amb la vinculació que encara tenia amb el futbol –perquè no oblidem que és un home que viu del futbol, amb molts contactes en aquest món i que té un despatx d’advocats que fa d’intermediari entre clubs–, podria dominar la situació. Pensava que això ho arreglaria sobre la marxa, com va arreglar els avals a última hora. Allò que va passar em va semblar una animalada, perquè va canviar el pla econòmic d’un dia per l’altre d’un club que ja sabíem tots que estava arruïnat. La gran qüestió ara és com capitalitzes un club com el Barça. I aquest moment és molt complicat.

Hi ha un quart element, més enllà de Laporta, Messi i els avaladors, que són els jugadors del primer equip. Quina responsabilitat tenen, tenint en compte que uns quants tenen els sous més elevats d’Europa?
—Molta. Per començar, per una qüestió òbvia. Han diferit el cobrament, però en cap cas no s’han rebaixat el sou. A diferència del Reial Madrid, que sí que s’han rebaixat un 10% el sou, ells han diferit el pagament: cobraran menys el primer any, però allargaran els contractes. Per tant, entenc que l’esforç que han fet és nul. No han pres exemple de jugadors que algú considerarà populistes, però que sí que van fer un gest, com va ser en Puyol, renunciant a la part que li quedava de contracte. La plantilla s’ha beneficiat justament de tot allò que ha generat Messi. I el club embogeix quan perd Neymar. A partir d’aquí, Bartomeu va començar a tenir por que tots els jugadors li marxessin i, sense miraments, va augmentar les fitxes a uns preus desorbitats. Va augmentar el contracte a Messi, a Busquets, a Piqué, a tot déu. Van inflar els contractes fora de mercat, va esdevenir foll. Tot per aquesta por de quedar-se sense els jugadors perquè saben que des del 2015, guanyen gràcies als jugadors, no pas perquè hi hagi un pla esportiu o econòmic.

El club està en números vermells. Quan diríeu que va començar la decadència del Barça?
—El 2015 va començar l’autèntica bestiesa. Bartomeu, embogit perquè havia guanyat el triplet. Hi ha un episodi que explica què li ha passat al Barça. El gener del 2015 es va acomiadar el director esportiu, Zubizarreta; hi va haver un contenciós important entre Luis Enrique i Messi; i Bartomeu, que dirigia el club com podia, va convocar eleccions. En aquell moment ningú no va pensar que Bartomeu s’hi presentaria. És un bon home a qui la gent considera un bon paio, pel carrer li diuen ‘Barto’, i com a amic de Sandro Rosell va gestionar el sarau fins on el van deixar. Però el juny el Barça va guanyar el triplet. Imagina’t si Bartomeu hagués fet cas d’allò que havia decidit el gener. Senyors, aquí teniu el triplet, aquí teniu aquest equip i jo me’n vaig a casa. Avui dia seria el personatge més estimat de Catalunya.

Però s’hi va presentar i va guanyar esperonat pel triplet.
—I va canviar el director financer, va concentrar tot el poder en Masferrer i va desfer aquell club que tenia un cert sistema establert. A Bartomeu li va agafar un atac d’ego, es va creure una cosa que no era seva, que era circumstancial. Crec que feia una cosa que era per damunt de les seves possibilitats, i es va creure que ho podia fer. Però no ho podia fer. Els contractes es van disparar, es va començar a facturar mil milions com si això fos l’hòstia, i va acabar essent una condemna. Aquesta és una altra de les coses que ha pervertit Bartomeu, que abans el Barça no era el club més ric; ho era el Reial Madrid o algun d’anglès. El Barça era el més bo, però no el més car. I això s’ha perdut. Ara, tot el barcelonisme en va ser còmplice perquè es va fer veure que no passava res. Només quatre o cinc deien que el rei anava despullat.

A Bartomeu li va agafar un atac d'ego, es va creure una cosa que no era seva, que era circumstancial

Som davant el final del “nuñisme”? Em refereixo a una manera d’entendre el club i gestionar-lo tot prioritzant el vessant econòmic per davant el model esportiu.
—Per a mi sí. El “cruyffisme” i la gent a qui agrada més el futbol sempre han prioritzat un entrenador i un sistema de joc. En canvi, Rosell i Bartomeu sempre feien futbol mitjançant un futbolista. Rosell sempre ha presumit de Ronaldinho i després va presumir de Neymar. I ara han presumit de Messi. En canvi, Cruyff i Guardiola eren un model de joc. I aquesta és per a mi la gran lluita més enllà de l’econòmica; una concepció d’entendre el futbol molt diferent. I això és un xoc. És el que passa en aquest país: seny-rauxa, Cruyff-Núñez, mar-muntanya, JxCat-ERC… Quan les dues forces van en una mateixa direcció són imparables, però quan es neutralitzen se’n va tot a can Pistraus. I jo crec que el model que li havia servit a Núñez, d’agafar una icona com un anyell sagrat, com a mínim s’ha de reformular. Perquè ara has de tornar on eres abans, a la Masia, a jugar d’una determinada manera, esperar que Ansu Fati estigui recuperat, veure si Ilaix Moriba està recuperat, si en Nico i en Gavi funcionen. El Barça sempre ha acabat recorrent als equips inferiors perquè el salvin.

Una crònica crua sobre com la gestió de Bartomeu ha arruïnat el Barça

Un cop d’efecte com va ser la figura de Ronaldinho, ja no és possible?
—Sempre he tingut una gran discussió sobre Ronaldinho. Aquells qui presumeixen que va canviar el Barça, és veritat que va canviar el somriure dels culers i va canviar un club que era al confessionari amb en Gaspart. Però recordo que amb Ronaldinho, el mes d’octubre el Barça va perdre a Màlaga per cinc gols a un, i era a la cua de la lliga. Fins i tot van pensar de substituir Rijkaard per Gratacós. Però al mercat d’hivern va aparèixer Davids. Cruyff va dir: “Poseu en Davids al mig del camp i allibereu en Ronaldinho perquè jugui més en punta.” A partir d’aquell moment l’equip va començar a funcionar d’allò més bé.

Un parèntesi. Cruyff va ser qui ho va recomanar?
—Cruyff, per mitjà de Txiki. Per a mi el personatge més intel·ligent del Dream Team va ser en Txiki. Ell mai no va presumir de res, no ha estat mai un egòlatra, però és un paio molt llest i molt fi. No va jugar la final de Wembley i molts no ho recorden. Perquè ell mai no s’ha queixat. Ell era el gran interlocutor de Cruyff i va ser el secretari tècnic d’aquella època. També va ser una de les persones que va fer que Guardiola fos entrenador. És un possibilista.

Abans em dèieu que el rei anava despullat i tan sols quatre o cinc ho deien. El periodisme esportiu també és responsable de la situació actual? Fins fa poc no hem sabut que el Barça va tenir unes pèrdues de 487 milions d’euros.
—Nosaltres en som còmplices. Còmplices de l’edat d’or que ha viscut el periodisme esportiu, sobretot a Catalunya amb Guardiola i Messi. És que això era il dolce far niente; era l’hòstia guanyar Champions i lligues. Però de cop tot això s’ha acabat. N’hem estat còmplices perquè hem substituït el periodisme esportiu pel periodisme de club. Fa temps que el periodisme esportiu no existeix. La premsa que cobreix el Barça fa de Barça i la premsa que cobreix el Madrid fa de Madrid. És com un serial de TV3. Sempre hi ha un protagonista, un enemic i un veí. Si vas a Barcelona, el protagonista sempre és el Barça, l’enemic és el Madrid i el veí és l’Espanyol. A Madrid, el protagonista és el Madrid, l’enemic és el Barça i el veí és l’Atlético. I amb això pots anar fent capítols i capítols. Però no es pot ser sempre còmplice de qui mana perquè guanya, perquè quan deixi de fer-ho, tot deixarà de tenir sentit. I és això que ha passat. Tot ha anat bé fins que has deixat de guanyar. I llavors, no has fet de periodista, no has denunciat ni advertit de coses que si les haguessis dites, haurien posat fi a les teves complicitats amb la junta. I ara comencen a buscar culpables.

Però això és com el periodisme polític, salvant les distàncies. Els partits, com fan els clubs, han construït una muralla al seu voltant per aïllar al màxim els protagonistes i aparèixer tan sols quan els interessa, amb filtracions i petits regals informatius per a acontentar la professió. No sembla impossible que algun dia els jugadors i els entrenadors deixin d’oferir conferències de premsa.
—És que ara, si no en tens els drets, ja no pots informar. Informarà aquell qui en tingui els drets. I si no els tens, hauràs de llegir els llavis als jugadors i omplir temps com puguis. Però hi ha un problema de fons. No hem après a donar valor als espais comuns. La gent estava acostumada al fet que a la presentació d’un jugador podia anar tothom. Ara seleccionen, no donen la paraula a tothom, concedeixen les entrevistes a qui volen… Hem deixat que els espais comuns desapareguin. Si els periodistes, tots, no anem al lloc dels fets, el periodisme està mort. Ens acabaran retransmetent allò que vulguin per televisió. Algun dia ens posaran un partit de futbol que no s’ha jugat i ens el creurem.

Tornant a Messi. Cruyff va ensenyar el Barça a tornar a guanyar i a ser un club guanyador, Guardiola va refinar un model futbolístic que va voler ser copiat arreu del món. Quin creieu que és el llegat de Messi més enllà dels títols?
—És punyetera aquesta pregunta… Va ser el gran solista. Els equips inferiors del Barça participen d’una cosa que jo en dic el solfeig. A la Masia aprens el solfeig futbolístic, i allà t’ensenyen a tocar el timbal, el saxo, el violí… I al final tothom troba el seu instrument. Per exemple, Sergi Roberto encara no l’ha trobat. Un dia toca la trompeta i un altre la guitarra. I no per culpa seva, sinó perquè és molt polivalent i el fan jugar de tot. Messi mai no va fer això. Ho va absorbir tot i com a solista ho va interpretar. És el solista per excel·lència d’aquesta orquestra. Però un solista només és bo quan improvisa a partir del solfeig. Llavors, ell va fer servir el futbol base per a interpretar més bé que ningú aquest model. I tot això ho feia amb un esperit lúdic, perquè de Messi recordo el joc dels nens. Avui dia cada cop hi ha més pollastres de granja, més futbolistes que són tots iguals, que juguen igual, que fan els mateixos gests. Ell és l’esperit del joc, l’atreviment, el driblatge, el desequilibri; tot allò que em reconcilia amb el futbol. És el llegat més majestuós que deixa Messi. És l’esperit lúdic del futbolista de carrer, de tota la vida. I això és una cosa que emparenta amb tothom. Pares, nens i avis. I una altra cosa que no he vist en ningú més.

Quina?
—Mentre un jugador normal toca la pilota un cop en un espai, ell la toca dos cops. Aquella manera de portar la pilota com si fos un pigot, tac-tac. Per això Cruyff deia que Messi pensava dues vegades quan els altres pensaven una. I com que pensava dues vegades, per això guanyava.

Messi és l'esperit del joc, l'atreviment, el driblatge, el desequilibri; tot allò que em reconcilia amb el futbol

La marxa de Messi i les possibilitats econòmiques del club no són esperançadores. Creieu que l’afició pot tornar a recrear-se en el dramatisme de la derrota que tant l’havia caracteritzat fa anys?
—També hem de tenir en compte que han canviat les generacions. Avui dia les noves generacions, saben del vincle derrotista pels seus avis o pels seus pares, però ells no han viscut aquestes èpoques. Sóc optimista respecte de les noves generacions, que muntaran un món diferent. I si repassem la trajectòria del Barça, el club ha sobreviscut als moments més crítics. I n’ha tingut uns quants. Crec que ara trobarà motius i arguments i respostes. Pot ser que hi hagi una deserció de culers, això sí. La gent que és fanàtica d’un club només perquè guanya és possible que deserti i es faci d’un club guanyador. El Barça tornarà a guanyar, però no se sap quant trigarà a fer-ho. El problema de tot això, com deia Cruyff, a qui sempre em remeto, és: com vols saber per què perds si abans no sabies per què guanyaves? Al Barça li ha passat això. No guanya perquè els jugadors s’han fet vells? No cal ser científic per saber que si et fas vell, te’n vas en orris.

Però vam arribar a saber per què guanyàvem. Què ha passat?
—Hi havia un estil, un compromís i una cosa de la qual s’ha oblidat la gent, la pressió. El Barça sempre ha funcionat quan ha atacat a camp contrari. Sempre poso un exemple. Quan hi havia en Puyol, la gent només tenia en compte que era molt físic. Però en Puyol també tenia molt de cap. Llançava la línia defensiva a mig camp, de manera que totes les pilotes queien a l’esquena dels centrals; havien d’estar molt bé físicament perquè no els sorprenguessin. Si no estaven bé físicament, merda. Què va passar? A mesura que en Puyol es va anar fent vell i es va retirar, l’equip va fer com una faixa. En lloc de prémer a dalt, es va anar deixant anar. I vam deixar la pressió per ser els millors a les àrees. Ter Stegen i Piqué a l’una i Messi, Suárez i Neymar a l’altra. Però vam perdre el joc, vam perdre la pressió, el sentit de jugar a camp contrari. Per això Ter Stegen cada temporada és el millor, perquè n’atura moltíssimes. Abans, Valdés n’aturava quatre perquè li arribaven quatre vegades a porteria. No oblidem mai la pressió. I la pressió no és tan sols al camp, també a l’entrenament; pressió vol dir estar sempre a punt, no fer ni un pas enrere. Com feien Cruyff i Guardiola. Per això en Pep va dir que prendríem mal i en Cruyff tallava caps, perquè la pressió vol dir no tan sols una actitud al camp, sinó fora també. Estar sempre disponible, fer bondat, no fotre “cafranades” i no tenir actituds díscoles.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.