El judici s’acosta a la seva fi. La setmana vinent, quedarà vist per a sentència i és molt llaminer demanar-ne pronòstics als experts. El professor de dret constitucional Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) evita de fer-ho, només assenyala que la resolució pot acostar-se més a les pretensions de l’advocacia espanyola que no pas a les de la fiscalia. El constitucionalista prefereix posar el focus a curt termini, i la pròxima batalla judicial consistirà a saber si Junqueras, Puigdemont i Comín podran obtenir l’acta d’eurodiputats. Preveu una dura batalla: ‘Provaran per tots els mitjans que no siguin europarlamentaris.’ Ara bé, no té dubtes que tenen els seus drets polítics intactes i que hauran d’obtenir les credencials, encara que no puguin jurar o prometre la constitució espanyola.

Dieu que la decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans de no admetre el recurs de Carme Forcadell és intranscendent. Per què?
—Perquè no hi té res a veure. Aquest article tractava un problema que no té res a veure amb els fets que es tracten al judici. El TEDH no entrarà mai en una qüestió que, directament o indirecta, tingui relació amb la independència. Això és així. És com si no en fos competent. No hi ha cap article al Conveni Europeu dels Drets Humans que permeti al tribunal de pronunciar-se sobre aquesta qüestió o en què es pugui encaixar. Sí que és veritat que la denúncia també versava sobre la llibertat d’expressió, però bàsicament, i indirectament, de fons hi havia la independència. I aquí no hi entrarà mai, el TEDH. Una altra cosa és que hi ha drets recollits al conveni i la constitució espanyola i que sí que són competència del TEDH.

No s’hauria d’haver presentat?
—Jo crec que va ser un error presentar aquesta demanda. És tirar-se pedres a la pròpia teulada. Tu no pots bombardar el TEDH amb recursos. La imatge que transmets no és de serietat. Quan vas al TEDH, has d’estar molt convençut i molt segur que tens un cas que, com a mínim, pot ser admès a tràmit. Que et donin la raó i obtenir una sentència favorable és més complicat, però no pots enviar una demanda sense més. Te n’has de controlar les ganes.

El Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU va decretar la llibertat dels presos de manera immediata. Us esperàveu que fos tan contundent en el contingut?
—Sí, a mi això no m’ha sorprès. Certament, és molt rotund i molt contundent. Però a l’ONU ja hi havia hagut alguns documents semblants sobre les detencions provisionals en altres estats. Allà hi ha una receptivitat més àmplia. Però ha de quedar clar que no és una sentència, perquè les sentències només les dicten tribunals que han de ser obeïts per tothom. Veurem què fa Espanya, perquè de moment ha impugnat la composició del grup que ha emès la resolució. Donaran allargues a la qüestió.

L’elecció de Junqueras, Puigdemont i Comín situa el judici contra el procés en un nou camí. Per què?
—Vull dir que, en aquest cas, hi ha tres persones que han estat elegides parlamentàries. En la meva interpretació, no se’ls pot impedir de ser-ho. Junqueras ha demanat autorització per a sortir i acudir a la Junta Electoral a jurar la constitució. Jo, si fos ell, plantejaria la posada en llibertat, perquè existeix una circumstància nova, i és que ara és eurodiputat. I si diuen que no, ja hi hauria base per a acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

De fet, alguns mitjans de Madrid assenyalen que Marchena no deixarà sortir Junqueras per assistir a la Junta Electoral.
—Jo crec que no el deixarà sortir, no. És que en el moment que hagi jurat la constitució davant la Junta Electoral, ja tindrà la condició d’eurodiputat. I llavors Marchena sí que haurà d’enviar el suplicatori al Parlament Europeu i haurà de suspendre el judici. I si hi ha suplicatori, al Parlament Europeu hi haurà un debat polític sobre la instrucció i sobre el judici, abans de la votació. I això sí que seria internacionalitzar el judici, perquè al Parlament Europeu no hi ha qui controli un debat.

Però Marchena pot prendre decisions en funció de les hipòtesis?
—És clar. Ell vol tancar el judici i deixar-lo vist, escudar-se en el fet que estigui vist per a sentència per justificar-se i donar a entendre que s’ha acabat, que només falta redactar la sentència i ja no s’hi pot interferir. Aquesta serà la seva línia de resistència. De totes maneres, entenc que les defenses de Junqueras preveuran d’acudir al Parlament Europeu i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I dir-los: ‘No hi ha sentència ferma, estic en ple ús dels meus drets civils i polítics, per això m’he pogut presentar, per això he sortit elegit i vostès m’han de deixar que sigui europarlamentari. Ara, si em condemnen, llavors ja es veurà què passa.’ I tot això també ho plantejaran Puigdemont i Comín. Per això penso que serà molt difícil d’impedir que en algun moment aquesta barrera acabi caient i es converteixin en europarlamentaris.

Impossible?
—Sí, és gairebé impossible que els ho impedeixin. Aquí, la qüestió fonamental és que han estat elegits.

Però haurien de jurar o prometre la constitució espanyola.
—Això va començar quan els de Batasuna es van negar a jurar la constitució i aleshores els van impedir de constituir-se com a parlamentaris. Ells van acudir en empara al Tribunal Constitucional, i en una sentència de 1987 l’alt tribunal va dir que aquest requisit era predemocràtic. Ara provaran per tots els mitjans que no siguin europarlamentaris, però siguin a la presó o no, no els ho poden impedir.

Tot plegat acabarà a Luxemburg?
—Sí. Acabarà entre el Parlament Europeu i Luxemburg. Serà un cas enrevessat, amb molts estira-i-arronses, però tinc la sensació que això no es pot aturar. No es pot aturar.

Ja vau escriure que Marchena hauria d’haver demanat el suplicatori al congrés espanyol quan Junqueras, Rull, Turull i Sànchez van sortir elegits. Això va ser una ingerència del poder judicial?
—El Tribunal Suprem va fer trampa. A l’escrit que van presentar les defenses de cinc diputats, li demanaven tres coses: l’alliberament, la sol·licitud del suplicatori i, en tercer lloc, la suspensió del judici fins que no es resolgués el suplicatori. Aquest és l’ordre en què es van exposar les qüestions, però el Tribunal Suprem va alterar-lo i va respondre primer a la segona i tercera, i després a la primera, l’alliberament, amb una resposta completament infundada. El problema de la llibertat provisional és que el Suprem no tenia manera de respondre-la, perquè no hi havia risc de fuga ni de reiteració delictiva, per tant, no podia mantenir-los a la presó. Si els posava en llibertat, havia de demanar el suplicatori i suspendre el judici fins que es resolgués. Va argumentar que el judici ja estava molt avançat i que no es podia demanar el suplicatori i, per tant, era millor que fossin aquí per no ‘pertorbar el desenvolupament final del judici’, que no és cap motiu per a mantenir la presó provisional. Vull dir, que l’ordre dels factors sí que altera el producte. El tribunal va fer de triler, i en lloc de respondre a les peticions en l’ordre que li havien presentat, el va invertir per justificar la impossibilitat de la llibertat.

La suspensió dels diputats al final la va executar la mesa del congrés, però després d’haver rebut indicacions del Suprem. Aquí Marchena va trencar la separació de poder?
—Exactament, és dubtós que ho pogués fer. Ell va recomanar l’aplicació de l’article 384 i no és clar que es pogués aplicar, perquè la sentència que va aplicar aquest pretext constitucional tenia molts interrogants i era pensada per a delictes de rebel·lió amb bandes armades. Marchena, com que ho sabia, va imposar la tasca de la suspensió al congrés, tot i que no això li pertocava. És un atemptat contra la separació de poders, perquè no pot imposar res al parlament. Però Marchena va preveure que li podien donar un calbot en un eventual recurs posterior. Per això va voler que hi hagués un compromís del congrés i el senat i els ho va imposar. Com que aquest és un país amb tan poca tradició parlamentària i amb escassa valoració, es pot fer això. La cosa més normal hauria estat que la mesa li digués: ‘Jo no ho faig, això és cosa teva.’

Amb el judici gairebé vist per a sentència, com valoreu el paper que hi ha tingut Marchena?
—En primer lloc, en opinió meva i això s’acabarà veient al TEDH, Marchena no havia de presidir el judici. Després del whatsapp de Cosidó, a aquest senyor li manca imparcialitat objectiva per a poder ser en aquest judici, no com a president del tribunal, sinó com a membre. Per tant, la seva presidència està viciada des d’un començament. En segon lloc, en les seves intervencions ha intentat de ser molt comprensiu, molt àgil, molt garantista, però la veritat és que ha estat molt parcial en la direcció del judici i no ha dispensat el mateix tracte als testimonis de les acusacions que als testimonis de la defensa. Va permetre al tinent coronel Baena de fer una sèrie de comentaris i valoracions personals que no eren informació de fets, això és inadmissible. I en canvi, quan testimonis de la defensa han fet valoracions els ha tallat de manera immisericorde. O altres decisions tan dubtoses com ara separar el visionament dels vídeos dels testimonis que declaraven, fet que perjudica enormement el dret de defensa.

Dels escrits de conclusions de les acusacions, us vull demanar per la intervenció del fiscal Fidel Cadena, que va comparar els fets del 20-S i l’1-O amb el 23-F i va encunyar el concepte de ‘violència normativa’. Què us va semblar?
—És que no hi ha cap mena de violència. Des del començament s’ha deformat la violència. El delicte de rebel·lió és un delicte imaginari, per això és tan enormement perillós, perquè en aquest cas no és un delicte real. I en un delicte imaginari no pots marcar els límits. Rebel·lió és un alçament violent i, per tant, hi ha d’haver un alçament i violència, en el disseny de l’operació. L’operació s’ha de dissenyar com un alçament amb la finalitat que no hi hagi resistència, i la violència ha de servir per a dissuadir qui pugui intentar resistir. I aquí no hi ha hagut res d’això. Incidents violents molt petits, pocs, la majoria ocasionats com a conseqüència de la intervenció de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Aquí no hi ha hagut violència de cap mena. I la comparació amb el 23-F no és la primera vegada que apareix en aquest procés. És un disbarat. És que al 23-F hi va haver un segrest del congrés, això sí que és un acte claríssim de rebel·lió.

Les acusacions diuen que els Mossos es van posar del costat del govern per sostenir la rebel·lió, però al mateix temps també utilitzen les advertències de la cúpula del cos per incriminar el govern. No és contradictori, això?
—El tribunal té la decisió presa. Ara, no sé què farà. Sí que és claríssim què farà la fiscalia. No s’ha mogut ni un mil·límetre d’ençà que Maza va presentar la querella. Aquí hi ha rebel·lió, els murs humans van impedir l’entrada de policies als col·legis i el 20-S es va assetjar la Conselleria d’Economia. I tota la violència de la Guàrdia Civil i la policia s’imputa als organitzadors del referèndum. Mentre el cas es mantingui als tribunals espanyols, ells saben que aquí val tot. Però el tribunal haurà d’anar amb molt de compte com redacta la sentència, perquè després sí que hi haurà una instància europea. I allà la cosa és molt més complicada.

Quina mena de sentència creieu que hi haurà?
—No en tinc ni idea. Els daus ja han estat tirats. La sentència ha de tenir en compte que el cas acabarà al TEDH i això potser els porta a dictar una sentència que s’acosti més a les pretensions de l’advocacia que no pas de la fiscalia. A veure, que la sedició combinada amb la malversació són uns quants anys, però hem vist clarament el canvi de to de l’advocacia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb