Òscar Dalmau: “La immersió ha degenerat i no funciona”

Entrevista a Òscar Dalmau, que ha tirat de sarcasme i manipulació en el seu nou llibre 'Manual d'adoctrinament de l'escola catalana' (Bridge)

VilaWeb
Oriol Bäbler
16.04.2022 - 21:30
Actualització: 21.04.2022 - 16:22

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és humorista, locutor de ràdio, presentador de televisió, col·leccionista i moltes coses més que amenacen de convertir aquesta entradeta en una mena de llista de la compra. Ens trobem amb ell en un bar per sobre l’avinguda de la Diagonal de Barcelona per parlar del seu darrer projecte, Manual d’adoctrinament de l’escola catalana (Bridge), una mirada sarcàstica i plena d’il·lustracions manipulades –extretes de la col·lecció “A poc a poc”– sobre el setge i les amenaces que pateixen les nostres escoles.

Comencem?
—Endavant. Te l’has llegit o no?

Oi tant.
—No té cap mèrit, eh? [Riu.]

Passa de pressa. No us enganyaré.
—[Riu.]

Com fou la vostra experiència a l’escola? Vàreu estudiar EGB als Maristes de Sants, no?
—En vaig sortir indemne, però hi ha companys de la meva promoció que sí que van patir abusos. Un parell de casos, de fet. Un d’ells va denunciar, tot i que els delictes havien prescrit. M’ho vaig passar millor a l’institut públic Joan Corominas, en què vaig estudiar el batxillerat.

L’escola adoctrina?
—És curiós perquè hi ha el mantra que l’escola catalana adoctrina, però mai es fa servir el mateix marc per a referir-se a l’escola catòlica. És molt bèstia. Hi ha una xarxa d’escoles religioses, congregacions a punta pala, que són pertot arreu. Tinc nens petits i els hem hagut d’escolaritzar. A la zona on vivim, el 75% de les escoles són religioses. Escolapis, salesians, Pare Manyanet, Teresa de Lisieux… els tentacles de l’Església Catòlica són llarguíssims. De ben petit em van vendre unes quantes motos sense explicar-me que eren contes. Els pans i els peixos, el colom que deixa prenyada la Verge Maria…

Ho recordo, ho recordo…
—Tu també ho vas patir…

A primària ens feien recitar el pare nostre cada matí.
—És molt bèstia. I de ben petit t’inculquen aquests complexos de culpabilitat. Has de fer les coses bé, no perquè sigui el que toca, sinó perquè hi ha un càstig al darrere. On vas anar?

A una escola de monges.
—Nosaltres teníem frares. Te’ls anaves trobant en unes quantes assignatures –llengua, matemàtiques, etc.– fins a vuitè d’EGB. Quan vaig sortir d’allà, va ser un alliberament.

Les classes eren en català?
—A l’època dels maristes hi havia força castellà. La immersió no m’hi va enganxar perquè l’aplicació va ser gradual. La llengua del professor era la llengua en què s’impartien les classes. I punt. A l’institut, al Joan Coromines, sí que hi havia gran part de les assignatures que es feien en català, potser un 75%, i la resta en castellà.

Ah, mira, el TSJC vol anar cap aquí.
—Exacte [riu]. Després, a la Universitat Pompeu Fabra, amb l’Òscar Andreu, ens van tractar com a conillets d’índies. Érem la primera promoció i no sabíem ben bé què hi anàvem a fer. Però sí que ens trobàvem que els professors castellanoparlants feien les classes en castellà.

Els estudiants d’Erasmus us feien canviar de llengua?
—Això no ens va passar. Érem la primera promoció [riu].

D’on surt Manual d’adoctrinament de l’escola catalana?
—És un projecte que fa pràcticament sis anys que hi sóc al darrere. Al començament, vaig proposar a Enciclopèdia Catalana de fer un llibre per a adults, però il·lustrat i amb aparença de llibre infantil. En aquell moment, l’editorial la portava la Iolanda Batallé i em va dir si volia fer una cosa semblant a la que havien fet amb la col·lecció Ladybird anglesa, que eren uns llibres dels anys seixanta que ensenyaven des de canviar una roda de cotxe a com funciona la hisenda britànica. Les il·lustracions eren molt icòniques, estaven fetes pràcticament a l’oli, com si fossin quadres, i un parell de paios joves les van portar cap al terreny de l’humor. Van convertir uns manuals funcionals en una caricatura per explicar qualsevol estupidesa com ara com fer-se un porro.

I què vàreu fer?
—Me’n vaig comprar uns quants i vaig pensar que seria collonut de fer-ho aquí, però em faltava el banc d’imatges, totes d’un mateix estil sempre, d’un mateix il·lustrador, per tirar-ho endavant. Per sort col·lecciono llibres il·lustrats infantils de tot arreu dels anys cinquanta, seixanta i setanta, i un dia per casa em vaig adonar que podia aprofitar la col·lecció “A poc a poc”, editada per la Galera amb il·lustracions d’en Pere Prats i Sobrepere.

Per a les noves generacions, què és “A poc a poc”?
—Són uns llibres que es van publicar l’any setanta, a darrere hi havia el grup de mestres Rosa Sensat, que es feien servir per ensenyar els nens a llegir. Cada llibre es corresponia a un fonema. En total se’n van editar divuit en català i divuit en castellà, que s’han anat reimprimint, de manera que moltes generacions de catalans que han après a llegir amb “A poc a poc“, tot i que als maristes no els vàrem veure ni en pintura [riu].

Què us va dir, Pere Prats, quan li vàreu explicar que volíeu manipular la seva obra per a fer befa del suposat adoctrinament a les escoles catalanes?
—No t’enganyaré. Al principi no sabia si en Pere era viu. Els dibuixos tenen més de cinquanta anys. Vaig demanar-ho a l’editorial i em van dir que tenien un telèfon escrit en una agenda. Me’l van passar i em van dir que provés a veure si era el seu.

I ho era?
—Sí, sí [riu]. Em va convidar a casa seva i li vaig explicar què volia fer, sempre des del respecte a l’obra original. Admiro molt tota aquesta gent que va fer una feina ingent pel català amb quatre duros i en una època molt grisa. En Pere em va donar el seu vist-i-plau i ha anat supervisant totes les fases del llibre. N’està encantat.

VilaWeb
VilaWeb

Per què decidiu de posar el dit en la llaga de les escoles catalanes?
—Cada dos per tres apareixen notícies sobre atacs a l’escola catalana que ajuden a enfortir el mantra que adoctrina. Ara fa poc, per exemple, ha sortit això que no es poden lliurar els exàmens de la selectivitat en català. Malauradament, l’escola catalana és un tema que no crec que passi de moda. Tan sols cal sentir les barbaritats que diuen alguns personatges públics espanyols. Des de l’escola que és una llavor per a trencar la unitat de la nació, segons la Rosa Díez, a la que fabrica éssers humans fallits, segons Fernando Aramburu, passant pels robots de pensament únic, segons Toni Cantó, o els mestres que no deixen fer pipí els nens castellanoparlants, segons Pablo Casado. L’anecdotari de declaracions incendiàries contra l’escola és infinit.

Com us heu inspirat per a fer els acudits?
—En general, l’actualitat mateixa és una gran font d’inspiració. Declaracions com les de Wert dient que vol espanyolitzar els alumnes catalans o les crítiques al mapa del temps de TV3, que mostra els Països Catalans, són carn d’acudit. Era qüestió d’encaixar el text amb els dibuixos adients.

El mapa del temps sempre rep.
—Poca conya amb això. Tinc família política a la Franja. El meu sogre és pagès i necessita que li diguin exactament quin temps farà. La televisió espanyola segurament no afina prou i ell vol saber quina temperatura exacta farà a Fraga, si glaçarà o no, i si tota la collita se n’anirà a la merda.

Diuen que la immersió és un model d’èxit.
—Em sap greu, però he de dir que no és veritat. Els alumnes surten de l’escola sense dominar perfectament el català. M’he passat set anys de la meva vida presentant un concurs sobre llengua, amb un lingüista penjat de l’orella que m’anava dictant i corregint coses, i tot i això encara em vénen al cap paraules en castellà abans que en català. I mira que he rebut classes exprés i tinc un interès especial per a escriure i parlar bé la meva llengua. Però no hi ha manera. Cada setmana a la ràdio em trobo consultant l’Optimot per veure com es diu tal cosa en català.

Com ara?
—L’altre dia no em sortia com es diu en català racimo de uva. Segons quin personatge de La competència, com ara l’Agelines, no passaria res si digués rasimu de raïm, però un personatge com en Mohammed Jordi, que té un català impecable, no es pot permetre dir rasimu en comptes de carràs. I com aquesta, tantes paraules més. Per sort, quan fas el guió, pots consultar l’Optimot i més eines, però quan és en directe de cop i volta se te’n va la llengua i el programa té un curtcircuit. Ens han venut la immersió com un èxit, però cal replantejar-la per apujar el nivell.

Us diran que hi ha un canvi substancial de domini lingüístic entre nosaltres i els nostres pares.
—No ens podem comparar amb generacions senceres que van créixer capades i acomplexades perquè els van prohibir l’ensenyament en català. La immersió la van embolicar amb el mateix paper que la transició a la democràcia. El model ha degenerat i no funciona. No cal fotre’s les mans al cap ara amb el 25% de castellà perquè el problema ve de molt més lluny.

El govern, amb l’ajuda del PSC i els comuns, diu que ha aconseguit de blindar la immersió.
—[Riu.] Només cal veure la fotografia que es van fer gairebé d’amagat i sense cap cara important dels partits polítics. Si estiguessin orgullosos de la reforma, l’haurien anunciat amb bombo i platerets. És un bunyol que no saben ni si servirà de pedaç.

Hem parlat força sobre la campanya contra l’escola catalana. Us vull ensenyar una portada de La Razón del 20 de novembre de 2017, el dia Mundial de la Infància. A veure què en penseu.
—És boníssima [riu]. Li fan dibuixar el concepte independència a un nen de Madrid i li surt aquest ninot indignat que clama per la seva soledat… És fantàstic. Qui signa l’article?

Ni idea.
—El traç de les lletres té pinta de ser del mateix paio que signa l’article. Fixa’t que el ninot és una cosa esquifida, les línies del dibuix són molt suaus, en canvi, la lletra l’ha feta una mà adulta. Hi ha molta força, molta pressió contra el paper en aquest: “Yo solo.”

Jo diria que fins i tot és odi…
—[Riu.] La putada és que totes aquestes merdes van calant. Són com una pluja fina. És el mateix que va passar amb l’escola de Sant Andreu de la Barca. Allò va ser molt bèstia. Imagina’t que fas classe allà i la teva cara surt a la portada d’El Mundo. I després als matinals d’Antena 3 i de Telecinco… Un autèntic linxament mediàtic, sense cap mena d’escrúpols ni fonaments, però que donava molta audiència.

I anys més tard Ciutadans ha reconegut que allò que va passar a l’IES Palau va ser “un malentès”…
—Imagina’t. M’havia oblidat que Ciutadans havia dit això. I mira que visc aquí i m’interessa el tema. Imagina’t com deu ser a la resta de l’estat.

Teniu por que Toni Cantó us reclami drets d’autor pel pròleg del llibre?
—Em vaig assessorar legalment i crec que no hi haurà cap inconvenient. És un text que Cantó va dir tal qual al congrés dels diputats i que jo he extret directament del diari de sessions. L’únic que he fet és retallar una mica la intervenció perquè durava uns deu minuts i era eterna.

La famosa dels llibres que adoctrinen?
—Vejam, mou uns fulls des de l’estrada i la cosa no queda gaire clara. No saps si són llibres d’escola o són uns papers fets per ell rere l’estrada. És molt bèstia. En fi, hem de suposar que, un home tan instruït com ell, no adoctrinarà des de l’Oficina del Español a Madrid.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes