Oriol Mitjà

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Ha plogut molt d’ençà que Oriol Mitjà demanava que no es fes a Barcelona el congrés mundial de mòbils i apareixia als mitjans avisava que el coronavirus no tardaria a arribar a casa nostra. Mig any més tard s’ha convertit en una veu autoritzada per a alertar de l’evolució de la malaltia i, tot i que ja no assessora el govern català, continua fent recomanacions. Diu que ara mateix la solució del control de l’epidèmia és fer una compra en massa de proves ràpides –una compra que el mes d’abril ja demanava.

Mentre s’espera el vaccí –’no n’hi haurà abans del mes de maig, i encara menys comercialitzat’–, continua treballant en la cerca d’un tractament. Revela que ben aviat començarà amb Grífols un estudi per a dotar les persones d’anticossos amb el plasma convalescent. També ens explica com observa el paper de les farmacèutiques, quin hivern ens espera i com va ser el seu pas pel ‘palau infranquejable’.

Comencem per les proves ràpides a gran escala. Sempre heu dit que són molt necessàries, però ara hi insistiu encara més. Per què són imprescindibles?
—És que és un disbarat, perquè al pla de desconfinament que em van demanar que presentés el 21 d’abril, ja fèiem un recull de totes les eines que es poden usar per a facilitar-lo. Fa deu anys que em dedico a la salut global i al control d’epidèmies, com la malària o filiarosi, i hi ha un abecé, un coneixement fonamental amb el qual molt fàcilment pots establir paral·lelismes amb el control de la infecció de la covid-19. Llavors ens plantem a Catalunya, on no hi ha hagut mai la necessitat de fer un control de malalties infeccioses a la comunitat, i totes les mesures que proposem sonen molt innovadores o massa arriscades. No sé per quin motiu costen tant de pair. De la proposta que vam fer el 21 d’abril, se’n van acceptar molt poques mesures. Ja deixàvem molt clara la importància de fer diagnòstics ràpids i que s’havien de fer proves en massa. També vàrem marcar la necessitat de fer cerca de contactes i ja sabíem que amb la cerca de contactes amb rastrejadors no n’hi havia prou. Ara són molt importants les proves diagnòstiques ràpides perquè són una de les eines més eficaces que tenim avui. Quan el nombre de casos és petit, els rastrejadors poden fer l’esforç de trobar tots els seus contactes.

Voleu dir que ara no és així? Ara cal actuar d’una manera diferent?
—En una situació en què veiem que el nombre de casos augmenta i la cerca de casos és difícil, cal intensificar les proves en massa. En resum, hi ha unes eines de present, que ja tenim, i unes eines de futur, que encara no tenim ni tindrem l’hivern del 2020, com el vaccí i els nous tractaments. Tenim el rastreig, amb Bluetooth o sense, i les proves en massa.

Aquestes proves en massa, tot i ser més ràpides, són fiables?
—Se n’han posat moltes al mercat. Algunes són més bones i algunes altres, més dolentes. La primera cosa que s’ha de fer és destriar la bona de la dolenta i fer avaluacions externes. El productor et dóna uns paràmetres de fiabilitat que s’han de corroborar externament. Aquest mes d’agost, a Can Ruti hem fet una avaluació externa de les proves d’antigen ràpides. Hem agafat 400 persones que tenien una PCR positiva i el seu mateix frotis nasal l’hem sotmès a la prova ràpida. I així sabem fins a quin punt és bona la prova ràpida en comparació amb la PCR.

I què n’heu obtingut?
—Que és molt bona. El problema de la PCR és que és molt cara, costa 60 euros a la pública i si vas a la privada te’n costa 120, que és una fortuna. A banda que tarden entre dos i tres dies a donar-te el resultat. Aleshores perds aquest temps de dos o tres dies que és el de més infecciositat. Per això es necessita una prova que et pugui identificar la persona infecciosa al moment, i això és l’antigen. Encara no podem fer públics els resultats, però podem dir que tenen entorn d’un 90% de fiabilitat. I aquesta fiabilitat creix en aquells que tenen molts virus a la gola. Una altra cosa: amb l’estudi de la primavera sobre 170 grups vam veure que els grups que s’infectaven molt eren els que tenien un cas amb una càrrega viral molt elevada, amb més d’un milió de virus a la gola. Els que tenen menys d’un milió de virus no infectaven tant els seus companys. Aquí està la clau de l’antigen. Com que detecta molt bé i amb molta fiabilitat els qui tenen més d’un milió de virus, aleshores és molt fiable respecte del propòsit per al qual el vols utilitzar. Pot ser que amb la prova de l’antigen se t’escapi algú amb menys d’un milió de virus i això no seria bo per al diagnòstic individual. Però les proves en massa són una eina diferent. Vols, de manera molt ràpida, fer la prova a moltes persones i detectar les que tenen molta càrrega viral.

Semblava que algunes informacions deien que desenvolupàveu un antigen nou. Però segons que dieu no és així. Ara avalueu l’eficàcia dels antígens o proves ràpides?
—Exacte, nosaltres hem provat cinc proves ràpides diferents. Durant la pandèmia hi havia molt d’atabalament i ningú no ho podia avaluar. Hi ha hagut poc interès per aquest antigen de prova ràpida. Però nosaltres ho vam identificar com una prioritat per al postconfinament i ens hem dedicat a avaluar cinc proves diferents. La que va tenir uns resultats preliminars més bons va passar a una segona fase i l’hem analitzada en quatre-centres persones. Alhora, hi ha un altre grup als EUA que n’ha avaluat dos més i han funcionat molt bé. Al final convindrà decidir quins són els tres o quatre que funcionen molt bé i que el govern en faci una compra molt grossa i no ens passi com amb les màscares, que quan arribem ja no en queden.

La clau serà que es puguin comprar fàcilment, oi?
—Sí. És una estratègia de salut pública i ha de ser molt a prop de la comunitat, on hi ha el problema. Per exemple, un dels primers llocs és els aeroports. Hi ha gent que ve de fora, que tens descontrolada. De fet, en molts aeroports europeus, o gairebé tots, fan PCR, i a Itàlia ja fan servir l’antigen. O a les escoles, amb el problema de tants menors junts poden ser molt útils. Hi ha l’estudi de la Vall d’Hebron, que diu que els nens no encomanen tant com els adults, però és molt preliminar i té poc poder estatístic, és a dir, que la precisió del resultat és dubtosa. Alguns altres estudis assenyalen que sí que transmeten la malaltia; per tant, ni que sigui per prudència, un nen que estarà en contacte amb vint persones més durant vuit hores, la possibilitat que s’infecti és molt elevada. També ha de servir per als nens abans no vagin a veure l’avi i no l’infectin. Hem d’intentar blindar els avis; i les residències, on hem fet un altre estudi que no s’ha publicat.

I què hi heu vist?
—Hem monitorat totes les residències de l’àrea metropolitana nord, que són 167, i a totes hem mesurat el percentatge de persones molt dependents, el percentatge d’alta malaltia crònica i de persones a pal·liatius. I després hem mirat els factors estructurals de la residència, és a dir, a quin districte era i si era de renda alta o baixa, quina incidència de covid-19 hi havia al districte i quina era la preparació de la residència quant a protocols. Hem vist que no depèn de si l’avi està més malalt o no tant, sinó que depèn de si la residència està ben preparada i a quin districte és. Al final, la mortalitat ha estat molt més alta en residències de districtes amb alta incidència i que són els més pobres. És així. És un fet que sembla obvi, però que és important de remarcar. Del punt de vista de la presa de decisions polítiques, doncs, hi ha dues decisions: identificar les residències que tenen alt risc i, per tant, donar-los totes les estratègies preventives com ara màscares, i facilitar-los l’accés a les proves ràpides.

I sabeu si aquest material preventiu es prioritza per a aquestes residències de risc?
—No ho sé… Tota la meva relació amb el govern i l’Agència de Salut Pública ja va acabar. No hi tinc un vincle directe.

Aquestes proves ràpides ja es podrien comprar ara mateix?
—Ahir vaig tenir una reunió amb la farmacèutica que fa els antígens analitzats i ells diuen que en tenen un estoc de més de cent milions. Hi ha quatre laboratoris diferents que les produeixen. El laboratori d’Abbott diu que en pot produir cinquanta milions el mes, però els EUA ja han retingut els primers cent cinquanta. Després n’hi ha un altre a Bèlgica i un a Corea del Sud, amb els quals he parlat, que tenen estoc suficient. Simplement s’ha de fer la comanda.

Aquestes proves poden donar pas a una nova normalitat, en què, per exemple, activitats de lleure i culturals puguin ser més multitudinàries que ara?
—Ho deia ahir Bonaventura Clotet. Si vols obrir el Primavera Sound, muntes uns pavellons provisionals i cites els qui vulguin entrar quatre hores abans, els fas la prova ràpida en deu minuts, els inclous el preu de la prova a l’entrada, els dónes el resultat immediat i els permets l’entrada si surt negatiu. De manera que pots fer una obertura molt més accelerada d’esdeveniments multitudinaris. Jo no en diria mai més passaport immunitari, però ho seria, perquè seria una targeta per a poder entrar a un espai.

Parlant de les escoles, recomaneu que s’hi facin classes presencials en dies alterns.
—És una mesura que no és la ideal i que quedaria superada si, per exemple, s’acaben aplicant les proves ràpides en massa. Però entenc que té poca acceptació i per tant l’objectiu és, òbviament, aconseguir grups reduïts. Si no tens prou espai o prou professors perquè avui, dia 2 de setembre, només n’has pogut contractar 3.000 dels 20.000 addicionals que calculaves que necessitaries per a aconseguir grups reduïts, aleshores només tens l’opció de disminuir el nombre de nens presencials en dies alterns.

Les dades fan pensar que el comportament del virus ha canviat amb la calor i ara no origina un grau de malaltia tan greu. Què en penseu?
—La transmissió del virus és més baixa, però el factor important és el comportament humà, que durant l’estiu es reuneix més en terrasses i durant l’hivern molt més a l’interior. A més, amb la calor no hi ha hagut metros ni autobusos, la gent ha fet vacances. Tot això són factors relacionats amb la calor però que afecten el comportament de l’hoste i no la transmissibilitat del virus. Al final, el que passa segurament és multifactorial. És segur, que amb el fred, el virus augmentarà la transmissibilitat i les trobades en zones interiors i l’augment de l’ús del transport públic faran créixer el nombre de casos.

Molts científics assenyalen que el vaccí arribarà a final d’any. En canvi, ja heu dit que encara tardarà i no arribarà fins a l’any vinent. Per què?
—Jo no sóc expert en immunologia i per parlar de vaccins, hi ha experts que en saben. És una anotació que faig del punt de vista de la comunicació i s’ha de discernir entre quin expert ha de parlar segons l’àrea. Aquí a Catalunya hem tingut moltes veus dissonants que opinaven fora del seu àmbit d’expertesa. Dit això, sense ser un expert en vaccins, crec que els resultats no els veurem aquests mesos vinents perquè s’ha de mostrar l’eficàcia del vaccí i, per a fer-ho, necessites trenta mil persones. Hi ha cinc candidats que ja han passat a la fase 3 per a provar-ne l’eficàcia, i els que van més avançats havien reclutat entre deu mil i quinze mil persones. Els falta l’altra meitat. També havien de donar una segona dosi a final d’octubre o novembre, i després fer un seguiment de tres a sis mesos, quantes de les persones vaccinades i quantes de les no vaccinades tenien la malaltia. Per tant, si sumem sis mesos al novembre, ens n’anem al mes de maig. I és per això que no hi haurà un vaccí abans del mes de maig, i encara menys comercialitzat.

Ens agradaria que ens expliquéssiu l’assaig que vau fer amb la hidroxicloroquina. Va ser molt important per a la població que hi va participar, però ho vau resoldre amb una entrevista a FAQS. Ens podeu explicar el resultat final i per què no n’heu informat més?
—Hi ha una raó per què no se n’ha explicat el detall, i és que el procés de publicació científica és molt llarg. Habitualment, dura quatre anys: en els tres primers fas el projecte i en l’últim fas la publicació, l’anàlisi de dades i la revisió externa. Ara, aquest procés s’ha accelerat molt: l’estudi va començar al març i els resultats finals, a començament de juny. De tres anys vàrem passar a tres mesos. I amb un mes vàrem tenir la publicació feta, que es va enviar a la revista científica però que encara no s’ha fet pública de manera verificada. Sortirà durant el mes de setembre o octubre i crec que serà una publicació que tindrà una gran importància internacionalment. Ha estat un èxit del punt de vista que hem estat un dels tres grups entre tres-cents que ha aconseguit d’acabar l’assaig. Si no s’ha explicat de manera més explícita és perquè hi ha un embargament i, per tant, simplement s’ha pogut explicar com van anar qualitativament.

Ens ho podeu explicar més detalladament?
—La hidroxicloroquina és un fàrmac que té una acció antiviral que al principi de la pandèmia semblava que podia ser un fàrmac miraculós i que, per tant, si n’haguéssim obtingut resultats positius, hauríem pogut salvar molta gent. D’aquí ve la motivació d’accelerar tot el procés. Finalment el resultat va ser que no funciona, i segurament per un motiu. El virus, en lloc de quedar-se dins la cèl·lula al pulmó, es queda fora, a l’epiteli de l’alvèol. És una explicació científica complexa, però el resum és que l’antiviral no arriba allà on hi ha el virus i, per tant, no el pot acabar de matar. I tampoc no tenia un efecte beneficiós a l’hora de prevenir els qui havien estat exposats a un cas. Quant a impacte, durant la pandèmia la hidroxicloroquina va ser el fàrmac més utilitzat, amb milions de dosis. Tothom pensava que funcionaria.

L’informe fals publicat per Lancet no va influir molt a crear una mala imatge?
—No hi va ajudar, no. Aquell estudi era de seguretat, que és diferent que un estudi d’eficàcia que és el que hem fet nosaltres. Una cosa és si el fàrmac és segur i produeix efectes adversos. Una altra cosa és si és eficaç per a tractar la malaltia. Al final va resultar que era un informe fals i que va posar part de l’opinió pública en contra. Quan el vam veure tots ens vàrem posar les mans al cap perquè s’ha de tenir en compte que als països amb malària el donen amb milions de dosis. Aquelles xifres que va publicar The Lancet eren impossibles i no concordaven amb l’observació mèdica dels últims quaranta anys d’utilització d’hidroxicloroquina en massa. Però, independentment d’aquest estudi, els nostres demostren que no és eficaç. I el problema no és la seguretat.

Sobta que molta gent que vau tractar amb hidroxicloroquina els primers dies de la malaltia té la sensació que aquest fàrmac li va servir. Tampoc no funciona en els estadis inicials?
—No tinc una resposta definitiva sobre això. En el nostre estudi hi va haver més de vuit-centes persones que van rebre el tractament entre el dia 1 i 3 després d’haver-se exposat. És a dir, molt aviat. I tampoc no hi havia un benefici en aquest grup. I encara hi ha gent que diu si els que ho van rebre el dia 1 van tenir cap benefici… Potser sí, però en qualsevol cas, és tan poca la gent que podria rebre el fàrmac el dia 1…

I llavors quant al tractament, que és el vostre camp de treball, quins avenços hi ha?
—En els grups de treball de l’OMS i el National Institute of Health dels EUA en què participo, identifiquem els diversos candidats que s’han provat al laboratori i que podrien funcionar, i mirem de fer els assaigs clínics per demostrar si funcionen o no. Igual que amb la hidroxicloroquina, hi ha hagut més candidats que no han funcionat gaire bé. El remdesivir no era miraculós i simplement disminuïa una mica el nombre de dies d’hospitalització. El pacient, el podien donar d’alta el dia 12 en lloc del 15. Però no és un gran avantatge clínic si no et millora els símptomes o no et disminueix la mortalitat.

Aquí hi va haver un moment en què la gent s’agreujava molt a casa i que arribava a l’hospital molt greu. Això ha de canviar en aquesta nova etapa?
—Sí, sí, això és exactament com dieu. El virus funciona de la manera que t’infectes el dia 0, quan estàs amb contacte amb l’infecciós, el dia 5 comença a pujar el nivell de virus, el dia 8 tens els símptomes i ets infecciós fins al dia 10. Per tant, la infecciositat o el virus es produeix en els primers dos dies de tenir símptomes, molt aviat. Aleshores, si volem utilitzar un fàrmac antiviral, seria molt bo poder-lo utilitzar al principi de tot, a l’inici de la simptomatologia. I aquesta és la línia de treball, intentar tractar les persones amb antiviral molt aviat de manera quer no passessin a les fases de complicacions. Si això passa, l’antiviral ja no és tan eficaç i has de donar uns altres medicaments, els antiinflamatoris, com la dexametasona o tocilizumab. La nostra línia de recerca se centra en els antivirals, però no tenim avenços. Al laboratori hi ha tres medecines que podrien funcionar però que encara s’han de provar en humans. Però hi ha la perspectiva que el plasma convalescent pugui funcionar.

Plasma convalescent? Hi treballeu? Ho podeu explicar?
—És una línia de recerca que volem començar amb els laboratoris Grífols. A una persona que ja ha passat la malaltia i ha desenvolupat aquests anticossos, li pots fer una extracció sanguínia, obtenir aquests anticossos i passar-los a la malaltia exposada com a tractament precoç per a atacar el virus. D’això se’n diu ‘immunització passiva’. El vaccí és una immunització activa en què esperes que l’individu desenvolupi uns anticossos, però aquí no, li dónes la feina feta. Això podria funcionar molt bé i serà una de les línies de treball que tindrem ara. Llavors, el missatge és que tothom qui hagi passat la covid-19 vagi al Banc de Sang i Teixits de Catalunya per donar el plasma convalescent i nosaltres farem aquesta recerca per veure si aquests anticossos funcionen per a prevenir la covid-19.

I el malalt asimptomàtic?
—El malalt que no ha tingut símptomes i li has detectat la malaltia amb PCR, sovint no arriba ni a desenvolupar immunitat. Però gairebé tothom que ha tingut símptomes, si espera trenta dies, acaba desenvolupant anticossos.

Permeteu que hi insistim, però caldria canviar la manera de funcionar?  Caldria actuar abans ja des del començament de la malaltia i no deixar el malalt a casa amb perill que empitjori sense cap tractament?
—Com que no és la meva línia de recerca, m’estimo més no opinar d’una manera contundent. Però sí  que s’han d’identificar els factors pronòstics; si hi ha cap indicador precoç que et pot dir que aquella persona té risc d’anar malament per decidir de deixar-lo hospitalitzat. Perquè l’únic que salva les persones amb complicacions de covid és l’oxigen, la intubació i els antiinflamatoris. Per tant, ara mateix, es decideix sobre persones que ja han desenvolupat la complicació; persones que tenen ofec o oxigen baix en la sang quan les visiten a urgències. La manera de gestionar-ho és fer un seguiment més actiu. Per anar bé, s’hauria de fer un truc a la persona que es diagnostica i que s’envia a casa; o donar-li un telèfon perquè pugui avisar, igual que es fa amb l’infart de miocardi. Tothom sap que si té un dolor al pit, ha d’anar a l’hospital corrents, doncs amb la covid seria semblant. Qualsevol persona que tingui un símptoma de risc ha d’anar a l’hospital.

Podeu recordar quins són els símptomes de risc?
—Sobretot la sensació d’ofec, qualsevol persona que el tingui hauria d’anar a l’hospital. Els símptomes de la covid-19 són la tos, la febre, la fatiga profunda, la pèrdua d’olfacte. I símptomes més inespecífics serien els mocs i la diarrea.

Treballeu amb farmacèutiques directament. Abans hem parlat del remdesivir, per exemple, un medicament amb el qual hi ha hagut molta especulació. Què en penseu? Els investigadors hi treballeu constantment; us poden condicionar?
—Hi ha dos aspectes: un, quan no tens cap altra solució, és un monopoli, i les farmacèutiques especulen. Amb el remdesivir ha passat i han cobrat molts diners per cada vial i se n’han aprofitat. Com a clínic no pots fer-hi pràcticament res perquè el que s’indica és que si pots millorar la salut d’aquella persona li has de donar la medecina. Després hi ha una altra fase, en què encara no s’ha demostrat si el producte és eficaç. És el cas del vaccí o el test d’antigen, en el qual l’empresa farmacèutica et demana que facis una pre-comanda. Així s’asseguren que si la prova o el vaccí funcionen, te’n quedaràs molts milions. D’aquesta manera s’asseguren de no gastar diners i que després no els sigui rendible. Per això a Europa i Amèrica les farmacèutiques van demanar pre-comandes. I si no és eficaç, què passarà amb els tres-cents milions que han avançat? No sé quin és el contracte. Hi ha farmacèutiques que s’aprofiten d’aquesta situació. Però la línia de recerca que segueixo és contrària a aquesta dinàmica. Sóc finançat per la Comissió Europea per tal de trobar medecines antigues o barates que ja són comercialitzades i que tinguin un ús en aquesta pandèmia. Per això, medecines com la hidroxicloroquina o el plasma convalescent són disponibles i no hi ha un benefici econòmic per part de tercers actors. Se’n diu recerca independent i et cauen garrotades per totes bandes.

Ja no sou assessor del govern català. En vau quedar molt cansat, de la política?
—Sí, n’he quedat cansat. Són unes dinàmiques que em superen perquè són molt allunyades de la presa de decisió pragmàtica o racional. Ja no vull donar opinió a cap altre govern. Només a l’illa de Lihir de Papua Nova Guinea, on tinc poder executiu perquè sóc el director de salut pública, no hem tingut casos. Des del dia 1 es van fer proves a tothom que entrava, vam establir proves recurrents de PCR a tots els sospitosos i aïllament obligatori als positius. Allà on tinc poder executiu, la situació de covid és sota control.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.