Mònica Roca
Mònica Roca al Parc Tecnològic de Barcelona

Mònica Roca no és, de moment, la cara visible d’Eines de País, la candidatura independentista que va arrasar a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona i va apartar Miquel Valls d’una presidència de disset anys. De moment, perquè Roca, que ara n’és la vice-presidenta, substituirà el president Joan Canadell d’aquí a dos anys. Ens rep al Parc Tecnològic de Barcelona, on ha fet créixer la seva empresa, isardSAT, amb seus a Londres i Varsòvia. Ens parla dels plans que tenen perquè els empresaris se sentin partícips de la cambra, de les consultes que faran i del seu perfil independentista: ‘Demanarem a la gent si vol que la Cambra treballi activament per la desconnexió’.

Sou fundadora i directora d’isardSAT. Com neix?
—L’empresa neix després d’haver treballat jo deu anys a l’Agència Espacial Europea i amb ganes de tornar a Catalunya, perquè sempre he estat enamorada de la meva terra. Tota la meva vida he volgut ser astronauta, ja de petita, tot i que després m’he dedicat als satèl·lits. Després de deu anys a l’Agència Espacial Europea, aquí no es feien les coses que jo sabia fer i vaig decidir de crear-les. Vaig començar sola fent un projecte per a l’Agència Espacial Europea el 2006 i d’aquí va sortir isardSAT.

I què feu exactament?
—IsardSAT es dedica a processar dades de satèl·lits d’observació de la Terra per donar-los valor afegir. Llavors, nosaltres processem dades al satèl·lit en si, és a dir, comencem pels nivells més crus, més d’enginyeria, més pròxims als satèl·lits, perquè de fet tenim un alt coneixement del satèl·lit i fins i tot fem algun algorisme que va a dalt de l’artefacte. Fa poc hem creat una marca amb la qual arribem a l’usuari amb qüestions de proveïment de serveis de mitigació i previsió de canvi climàtic, és a dir, què podem fer per a conviure-hi i mitigar-ne els efectes.

Quina dimensió té l’empresa?
—El sector de l’espai és relativament petit i hi ha empreses molt grosses i amb una forta presència internacional com ara Airbus, que també fa avions, o Tales. Però llavors hi ha empreses que són petites i que, per dir-ho d’alguna manera, podem fer com de satèl·lits a les grans empreses on ja no arriben, i pots trobar nínxols en qüestions que ningú no toca, i que és com vaig començar jo. Feia un processament que només sabien fer tres a Europa. Ara, evidentment, ens hem anat ampliant i n’ataquem més. Ara som trenta treballadors amb seu a Barcelona, Guildford, al sud-oest de Londres, i una altra a Varsòvia (Polònia).

Mònica Roca

I quant factureu?
—Facturem dos milions d’euros a l’any. És clar que és una empresa petita però és molt sòlida: hem pujat a poc a poc perquè tenim certs riscs que són diferents dels dels altres sectors. Per exemple, depenem de decisions ministerials. El 2013 a Espanya el ministeri no va invertir en els projectes europeus de l’Agència Espacial Europea d’observació de la Terra. Això blocava qualsevol empresa situada a l’estat espanyol a l’hora d’accedir a projectes europeus. És clar, això et fa fràgil.

Per això vàreu obrir delegacions a fora quan us vàreu trobar amb aquest impediment del ministeri espanyol?
—Mira, entre nosaltres, t’haig de dir que ja feia un parell o tres d’any que hi pensava i amb la decisió del ministeri vaig acabar de fer el pas. Amb tot el procés i creient que en algun moment Catalunya podia ser una nació sobirana, jo entenia que, si ens constituíem com a país, el primer aspecte a tocar no seria l’Agència Espacial Europea. Imagino que tindríem molts més problemes a solucionar abans de pensar en la nostra contribució a l’agència. I és normal, ho entenc, però com que tinc molts treballadors que depenen de mi, vaig pensar que era una bona idea d’obrir delegacions a fora perquè podria solucionar el problema d’un possible impàs del moment de ser independents a tenir accés a projectes de l’Agència Espacial Europea. Però es van precipitar les coses amb la decisió del ministeri i vàrem obrir ràpidament aquestes seus.

I per què vàreu estudiar enginyeria de telecomunicacions en lloc d’enginyeria aeronàutica, si sempre havíeu volgut ser astronauta?
—Sí que vaig pensar a fer aeronàutica, però en aquell moment només es podia estudiar a Madrid. Sempre dic que a la meva vida hi ha hagut dos aspectes que han anat marcant el meu camí. La terra i l’espai, per voler ser astronauta. I en aquell moment havia de decidir entre aeronàutica a Madrid i telecomunicacions a Barcelona, i vaig decidir aquesta última opció, que ja tenia moltes assignatures sobre l’espai.

Ara també sou empresària, a banda enginyera. En teniu cap precedent a la vostra família?
—Doncs mira, no fa gaire analitzava això. Sempre dic que he esdevingut empresària, no penso que hagi nascut empresària. Però analitzant-ho, la meva mare va muntar el seu parvulari quan era ben joveneta i després va muntar un forn; la meva àvia, que és del Ripollès, va baixar a Barcelona amb la seva germana i la seva cosina i una va muntar una pastisseria, l’altra un forn i una altra el Bar Ripollès, llavors, un dels més grans de Barcelona. Així que potser sí que ho porto una mica la sang i no me n’havia adonat. I la veritat és que no sé si sóc empresària, però sí que sempre he estat emprenedora: he tingut iniciativa; tenia molta clar que volia entrar a l’Agència Espacial; m’he preparat sempre per ser astronauta fent cursos de submarinisme, de pilot…

Mònica Roca

I confieu que algun dia podreu anar a l’espai?
—Hi va haver una convocatòria quan feia tercer de carrera, que és la que va guanyar Pedro Duque i que després ha estat col·lega de l’Agència Espacial Europea. I la pròxima que hi va haver jo estava embarassada del meu tercer fill i no podia anar amb un ventre de vuit mesos a fer les proves d’astronauta. Però no ho descarto! Ara mateix els preus per a ser turista a l’espai són inassolibles, a part que no em semblen ètics… En tot cas, prefereixo veure Catalunya independent abans que trepitjar la Lluna.

Una de les principals crítiques, i que assumiu, és que la cambra no és prou representativa de l’empresariat. Creieu que la junta anterior representava únicament l’Ibex-35?
—Pràcticament, oi? Si tu agafes els membres de la junta anterior, quina petita empresa hi era representada? Representaven els oligopolis i l’Ibex-35, i a ells mateixos també.

I com ho fareu per ampliar la representació? Al final, les últimes eleccions només hi va votar un 4%, encara que la participació augmentés força respecte de la primera votació.
—O sigui, quant a la representació, és evident que en el teixit empresarial català, la petita empresa, ocupa el 99 per cent i escaig. Això és una evidència, són dades. És cert que podríem parlar del PIB que aporten aquestes petites empreses i llavors no parlaríem d’un 99%, sinó d’un 70%; quant a la quantitat de treballadors també vorejaríem el 70%… No diem que la gran empresa no hagi d’estar representada a la cambra, en absolut. Però no pot ser que, si un tipus d’empresa és el 99% del nombre d’empreses de Catalunya, no hi tingui representació. Fins ara han estat molt abandonades i volem treballar-hi, però hi insisteixo, sense abandonar les altres.

Però com ho fareu?
—Un dels grans problemes que ens hem trobat és el cens. Molta gent va anar a votar i no va poder, i et parlo de molts perquè el cens actual és obsolet. Gent que va donar el NIF, no era a la base de dades i va haver d’anar-se’n sense votar. Aquest cens s’ha de millorar i actualitzar. Amb els quatre dies que fa que som a la Cambra hem pogut entendre’n el funcionament i hem entès que el cens és així perquè ve de l’Agència Tributària i no és en condicions. Però això no és excusa, no val estar-se de braços plegats. Crearem una base de dades interna i ens acostarem a l’empresari perquè conegui la cambra. De fet, aquesta és la primera victòria d’aquestes eleccions. Mai en la història no s’havia parlat tant de la cambra, ningú no la coneixia com fins ara. Ara mateix, doncs, ja serà molt més fàcil d’actualitzar un cens perquè la gent vol saber què fa la cambra i què pot fer per ells.

Mònica Roca

I què oferireu?
—Volem fer consultes a escala de país, però també a escala empresarial que responguin a preguntes sobre què t’interessa, què podem fer per tu, quins aspectes necessitem reforçar en la comunicació, quins estudis necessiteu que fem perquè et serveixi per a potenciar el teu sector…

En el ple de la cambra hi ha vint seients que són a dit, catorze dels quals per a empreses que paguen per ser-hi. Té un punt medieval. Ho eliminareu o teniu pensat d’eliminar-ho?
—Nosaltres no podem permetre que la cambra no sigui cent per cent democràtica. Ara mateix els estatuts estan com estan, la llei de cambres està com està i evidentment només podem fer canvis pel futur i no pel passat. Llavors, ara nosaltres estarem amb aquestes catorze empreses, i benvingut el seu finançament, però no pot ser que catorze empreses comprin el seu vot i tinguin dret de vot dins la cambra. Ho volem canviar.

Llavors ho eliminareu?
—Això ho farem. La consellera ja n’ha donat informació. No hi poden haver catorze cadires o catorze vocalies comprades. Això no es pot permetre. Però això serà pel futur, i és a les nostres mans que la llei de cambres canviï.

I recuperareu la quota cameral?
—Vegem, no podem demanar a algú que pagui una quota quan encara no saben què podem fer per ells i elles. No et vull avançar coses que no són ni acordades, però la idea és assabentar-ne les empreses perquè vulguin participar en l’organització. L’objectiu és que en vulguin ser membres.

Al vostre programa hi portàveu la sobirania fiscal. Què teniu pensat de fer?
—En una de les consultes volem preguntar si l’empresariat vol que Catalunya tingui sobirania fiscal. Serà una consulta en forma de prendre posició. D’una altra banda, explicarem com es pot pagar a l’Agència Tributària Catalana, intentarem que tot l’empresariat hi pagui.

Això aixeca temor entre l’empresariat?
—Personalment, això no s’ha acordat, és més una opinió personal, però a mi m’agradaria que la cambra pogués protegir l’empresariat, de manera que en un moment de canvi l’empresariat sabés que és protegit, que siguem un paraigua. No ha de passar res, però que no ens sorprèn cap de les coses que passen ara? N’hi ha moltes de legals i mira com estem, amb gent a la presó i a l’exili. Jo vull dir que dins l’empresariat tendeix a haver-hi por que hi hagi represàlies. I penso que la cambra podria actuar de paraigua, de protecció de l’empresariat.

Mònica Roca

Teniu cap més consulta prevista?
—Volem demanar a la gent si vol que treballem activament per la desconnexió.

Perquè és diferent que sigueu independentistes que treballar per la independència?
—Exacte. I això ho sotmetrem a consulta. Vull que estigui clara una altra cosa. Nosaltres tenim un objectiu: treballem perquè l’empresariat català pugui desenvolupar el seu potencial com més millor. I Catalunya, que ara mateix encapçala diversos sectors, pugui continuar-ho essent o incrementi el lideratge. La diferència amb les altres candidatures és que nosaltres pensem que podem assolir això mitjançant un estat propi. Aquesta és la diferència, però l’objectiu final, que segur que el compartim amb les altres candidatures i vocalies, és que mai no farem res que perjudiqui l’empresariat català en benefici d’un estat propi.

Al Gabinet d’Estudis Econòmics i d’Infraestructures es notarà el perfil de la vostra candidatura?
—No. El gabinet ha de ser estrictament econòmic. Han de ser nets, independents, transparents i no poden tenir cap matís polític. Volem mantenir els estudis que es fan i fer-ne més. Però han de ser estrictament econòmics, i en cap cas no voldria que perdéssim la reputació.

Sí, però em refereixo al fet que, de la cambra, podeu decidir els temes dels estudis.
—Sí, és clar, evidentment. Tenim molt clar que volem fer un estudi sobre la manera com seria una Catalunya independent a escala econòmica, és a dir, quin impacte econòmic tindrà una Catalunya independent. Van ser publicats per la cambra dos estudis el 2014 en aquesta línia i que volem recuperar. S’havien deixat de fer.

El vice-president de la Cambra d’Espanya és el president de la Cambra de Barcelona. Quan us toqui, hi anireu amb el llaç groc que porteu ara?
—Sí, no me’l trec per a res. De fet, tinc moltes reunions contínuament amb gent de Madrid i ja saben com sóc.

Com us rep l’empresariat de l’òrbita de la junta anterior, d’ençà que us heu instal·lat a la presidència?
—Jo diria que han passat per diferents fases  típiques en una baralla. Primer negues la realitat, després cerques per tots els mitjans de revocar-la. Alguns encara són en aquesta fase i alguns altres veuen que no tenen res a guanyar estant a l’oposició i volen treballar conjuntament amb nosaltres encara que no siguem la presidència que volien. I t’haig de dir que, en general, entre les altres vint vocalies, exceptuant la candidatura de Tusquets –que de fet no ens hi hem entrevistat perquè no ens han vingut a dir res– hem trobat una bona acollida del programa quan els l’hem explicat. En aquest sentit estem molt contents perquè nosaltres volem ser integradors.

Mònica Roca

Miquel Valls va lliurar la medalla d’honor de la Cambra de Barcelona al cap d’operacions de l’1-O. La hi retirareu?
—Et puc dir ara mateix que no ens va semblar bona idea i que nosaltres mirarem de veure què hi podem fer, perquè no ens sembla que la Cambra de Barcelona es mereixi d’haver donat, en la seva història, una medalla d’honor al cap de la Guàrdia Civil durant l’1-O.

A partir de la cambra podreu posar el peu en moltes institucions. Quines destacaríeu?
—Les més destacades, la Fira de Barcelona, el Port de Barcelona, l’Aeroport del Prat, el Consorci de la Zona Franca i Turisme.

Al port i l’aeroport, que són competències estatals, quins canvis hi podeu introduir?
—Aquest és el problema, que és una competència estatal. Les línies aèries sempre han estat més centralistes que el ferrocarril, gairebé. Moltes vegades, per travessar l’Atlàntic, has de passar per Madrid. Nosaltres volem que Barcelona sigui un centre de connexions, perquè econòmicament parlant no hi ha cap dubte que la gent no té necessitat de passar per Madrid o París per venir a Barcelona. Aleshores, volem actuar amb les línies aèries. I el Port de Barcelona és el port més gran de la Mediterrània i no tindria cap sentit que la cambra no hi pogués dir res. I nosaltres hi tindrem veu perquè no es desviïn coses als altres ports.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb