L’esperada nova novel·la de Marta Rojals acaba d’arribar a les llibreries amb un títol que és una sentència, ‘El cel no és per a tothom‘, aquesta vegada amb Anagrama. Després de quatre anys sense novetat, els lectors amb ganes de Rojals podran devorar un llibre: més dur, més complex, més llarg, més tot. Rojals defuig allò que és obvi, mentre es mou en allò que ens és quotidià, com si els lectors també forméssim part del seu univers. El seu realisme no és màgic. És tan real que et fa sentir íntim el que és literari, amb la distància justa per a no caure en la nostàlgia ni el sentimentalisme. És el seu domini del llenguatge, de les frases i també de l’ànima contemporània que fa el fet. Els seus personatges remouen. Si mig país es va enamorar de l’Èlia, ara l’Eva, la Sara i en Pep provocaran més d’un sotrac fet de paraules. Quaranta anys d’un país no són pas poca cosa.

Nervis?
—I respecte, també. Perquè allò que per a mi és un final (el d’una feina de tres anys), per al llibre és el començament, i aquesta distorsió entre la percepció que en tinc com a autora i la d’un hipotètic lector que llegeix el text per primera vegada em fa molt de respecte. I por, també, perquè un llibre llarg ofereix més ocasions de cansar-te i que el deixis córrer. Som en un temps que els costums lectors han canviat. Ja no fem aquelles maratons amb el telèfon despenjat, i si he de ser sincera ni jo mateixa no sé si seria capaç d’encarar-me a una lectura de tres dits sense aquell punt d’escepticisme que de seguida que me’n cansi la deixo estar.

El cel no és per a tothom?
—Em pensava que havia tingut la gran idea amb el títol, i en una entrevista m’han fet saber que hi ha un grup que té una cançó amb aquest títol exacte, de fa uns quants anys. De manera que no ho deu ser, no, per a tothom, si ho diem uns quants. M’agradava el títol perquè, aplicat a cada protagonista del llibre, adquiria significats diferents, en el sentit dels seus somnis i ambicions personals, i dels destins que els esperen, també.

La relació entre germans és sempre complicada?
—A la vida real no ho crec, però literàriament, si més no, el potencial de ser complicada sí que el té.

Tinc la sensació que retrates aquella destrucció, plena de malentesos, enveges, pors… que en les relacions familiars és tan freqüent?
—Sí, això era totalment volgut, i en tres germans tan diferents et donava per recrear una mà de conflictes que gairebé havies de dir prou, perquè si no el text hauria sortit el doble de llarg.

Aquell fer-se mal sense pensar, que no es pot evitar…
—I en ocasions tampoc no es vol evitar.

Què vols dir, que la família ho aguanta tot?
—La família sempre ho serà, amb els papers sobre la taula, i per més mal que es facin els uns als altres, el parentiu no canvia.

També retrates la negativitat destructiva de la mare, sobretot en aquest cas cap al pare. És una negativitat que la veiem sovint, en el nostre cada dia. Hi és sempre a les famílies?
—Amb ‘sempre’ vols dir si hi és en totes les parelles? Per sort no, però segur que ho hem observat alguna vegada al nostre voltant. Aquells comentaris que fan abaixar el cap a un dels membres. Al llibre he portat al límit situacions com aquesta i les he traslladat a la intimitat de la llar, que ja no sabem què hi passa ni com acaba.

Quin personatge t’ha costat més. La Sara, en Pep, l’Eva?
—El personatge més complex, que és el de la Sara, és el que m’ha costat més, però també fixar els caràcters de l’Eva o de la mare, que són més caricaturescs. El del Pep potser ha estat el més fàcil, perquè quan em vaig posar a escriure ja el tenia molt viu al cap. El repte de caracteritzar-los és que al final, quan els llegim en un diàleg, puguem distingir qui és qui sense l’ajuda del narrador.

Per quin sents més debilitat?
—Pel Pep, absolutament.

Per què?
—Perquè, dels tres germans, n’és la baula feble.

El fet que l’Eva i la Sara siguin bessones què et permet d’explicar?
—La part simbòlica de la dualitat; les comparacions entre germans, que si són bessons idèntics assoleixen el seu màxim exponent; també el que jo en diria ‘el joc de les set diferències’, que fa que inconscientment l’observador es llanci a buscar-hi semblances (i aquí compto que els lectors també hi voldran jugar); el desenvolupament de cadascuna de les germanes sota aquesta mirada dels altres que, com es diu en alguna ocasió al llibre, la veu de vegades com una doble, de vegades com una meitat, i ben poques com un ‘jo’ individual.

Abans parlàvem de la destrucció dins la família, però també parles de més destruccions: la urbanística, la de les drogues,….
—Sí, i també es poden ‘llegir’ des d’una perspectiva temporal que va més enllà de la del llibre.

Què vols dir?
—Perdó, em referia més que res a la corrupció urbanística, que els lectors poden imaginar-se què passarà al cap dels anys, i en això tenen avantatge sobre els personatges, instal·lats encara en l’eufòria del 2007. En aquest sentit, la narració de vegades pica l’ullet cap al lector, que suposo que les entendrà de seguida.

Llegint la novel·la sembla que l’has feta amb ganes de fer un salt endavant. Ara saps més què vols dir i com ho vols dir?
—Ho sé per eliminació. Vull dir que penses: si en el primer vaig fer Tal, i en el segon, Pasqual, doncs en aquest tercer faré tal altra cosa. I això val tant per als temes com per al nombre de protagonistes, les edats, les localitzacions, etcètera. M’ho vaig prendre com un tengui-falti, descartant tirar per on havia tirat abans i mirant de ficar-me on no m’havia ficat abans.

Hi ha un intent de superació?
—Hi és en el sentit que la idea era superar l’experiència dels dos llibres anteriors. Igual que el segon volia que fos més elaborat que el primer, en aquest no volia tornar enrere, havia de significar un pas més respecte dels previs.

Com ho treballes des del punt de vista tècnic?
—A diferència dels altres llibres, com que aquesta vegada tenia tota la història al cap i amb molt de detall, em vaig creure que posar-la per escrit seria el més fàcil. I, ha!, ni de lluny! A l’hora de la veritat m’ha resultat molt més difícil que no pas quan partia d’una idea general i l’anava desenvolupant a mesura que escrivia.

Perdona, has dit que tenies tota la història al cap abans de començar?
—Sí, vaig estar molts mesos donant-hi voltes. El cas és que no volia tornar a embolicar-me a escriure tan aviat després de la publicació de L’altra, jo volia descansar però el cap anava a la seua, diguem que em forçava a no escriure, perquè quan comences, ja és molt difícil parar. Per això, quan al final vaig decidir asseure-m’hi ja ho tenia tot pensat (l’època, els protagonistes, tots els episodis clau…) i llavors em va costar moltíssim posar-ho per escrit, penso jo perquè és una manera de fer que no és la meua, això en primer lloc, i en segon lloc perquè l’estructura em va portar molts maldecaps.

L’estructura és més complexa que en les dues novel·les anteriors. Per exemple, hi ha un engranatge gairebé perfecte de salts temporals i de dosificació de la informació. Com ho fas?
—Gràcies per això de perfecte, però ni de bon tros: de natural tinc una manera molt desordenada d’escriure, i feina rai després a ordenar-la per a qui ho hagi de llegir. Sí que faria més via fent esquemes previs, agafant perspectiva, planificant-ho sobre papers, i ja ho he intentat, però en el meu cas em perd la impaciència per tenir-ho escrit, i els esquemes els faig després, a mesura que escric, per ordenar-me i que tot vagi quadrant. Si he de fer trenta flaixbacs perquè he començat massa endavant en el temps, els faig, però no per cap premeditació de res, és que no sé ser lineal. Doncs aquesta vegada, com una variant d’això que no sé evitar, el que he fet és tractar els flaixbacs fora de la narració en present i fent-ne una mena de sandvitx passat-present-passat. La idea és la mateixa que amb els flaixbacs: que cada escena del passat serveixi per a revelar, o explicar, o aclarir algun fet del present on se situa la història, i així vas encadenant la informació fins que al final ja la tens tota.

Escrius sobre una època què no és ben bé la teva.
—M’hi he trobat sense voler. Tenia claríssim que situaria la història el 2007, just abans de l’esclat de la bombolla, perquè als llibres anteriors ja havia tractat el ‘durant’ i el ‘després’, i passa que quan comences a tirar enrere en la vida dels personatges, allò dels flaixbacs d’abans, t’adones que són d’una o dues generacions més enrere que la teua i no tens fons per a omplir-ho de memòria. I aleshores tot es complica, perquè en cada aspecte secundari que no pensaves perdre-hi temps t’hi has d’arremangar i acabes dedicant-hi més hores que en altres parts que consideres més importants.

Per què atures el relat just abans de l’esclat de la bombolla immobiliària i la darrera gran crisi?
—M’interessava situar els protagonistes en aquest moment que feia la sensació que tothom era pròsper, que tothom més o menys tenia feina, casa, hipoteca, es canviaven de cotxe, vivien sense por, i justament em semblava interessant perquè el lector ja podia saber com va acabar tot i fins a quin punt era un miratge sense que el llibre ho hagi d’explicar.

I el paisatge té un significat especial?
—També per eliminació, si al primer llibre vaig triar un paisatge rural i al segon urbà, ara volia triar-ne un que fos a cavall entre els dos mons.

Parles de diners, això no és gaire habitual. Sovint els personatges literaris no tenen relació amb els diners. Per què?
—No m’hi havia fixat, en això. També m’ho demano, doncs. En el meu cas em fa gràcia perquè, quan penso en els personatges que escriuré, les dues primeres coses que m’interessa determinar és com es guanyen la vida i si arriben a final de mes. Si no tinc això resolt m’és impossible d’imaginar quines coses els he de fer passar.

Hi ha qui diu que els personatges li agafen vida pròpia, a tu tinc la sensació que això no et passa…
—No. Quina por, ha, ha, ha!

Els gossos tampoc no són secundaris?
—A tots els meus llibres hi ha una quota animal, ja és marca de la casa.

El teu realisme no és sociològic, ni moralista… T’ho proposes?
—Em proposo el realisme, això sí. Una part important dels meus maldecaps a l’hora d’escriure és la versemblança de la història, malgrat que després aixeques el cap i és ben real això que la realitat supera la ficció, i que tampoc no cal deixar-se encotillar.

Malgrat tanta documentació no és una novel·la històrica, ni nostàlgica, ni tampoc de tesi. Ho veus així?
—Sí, de fet la documentació és una feina col·lateral a la història de germans que volia explicar, però passa que quan vols anar al detall no et deslliures de posar-hi colzes.

És una novel·la feminista?
—És una novel·la amb dos personatges principals que són dones, i com a tals topen amb moltes de les situacions que aborda el feminisme: l’alliberament (de tota mena), la conciliació laboral i familiar, les cures dels altres, el sostre de vidre…

Com a dona que escriu, quin missatge vols enviar?
—’Missatge’ potser seria dir massa. El que faig als llibres és retratar dones amb els seus problemes ‘de dones’, amb la idea que les lectores s’hi puguin sentir, en alguna mesura, identificades i si pot ser acompanyades.

Deus anar sempre amb ulls i orelles ben oberts…
—En el procés d’escriure els llibres se’t desenvolupen unes antenes infinites perquè et sembla que tot et pot servir per a alguna cosa, o que et pot desmentir alguna part, o fer-te reescriure alguna cosa en un sentit diferent, i això és cansat, sí.

Hi ha gent que em demana si la teva manera d’escriure és innata o és fruit de molt llegir o de molt treballar….
—Et pregunten això? No sabria què dir, però sense treballar no hi ha res d’innat que valgui.

Què alimenta el teu univers literari?
—Mmm, últimament, el que em fa agafar ganes d’escriure, a part de llegir, és mirar pel·lícules i sèries que compleixin el test de Bechdel.

Quant de temps t’ha costat escriure el relat i quant polir-lo o recrear-lo?
—Em costa molt fer una primera versió, que és la que conté tot el que volies explicar des de la primera pàgina a l’última. I em costa molt perquè treballo per capes, això vol dir que abans d’escriure una pàgina nova m’he de situar rellegint les anteriors i, vulguis que no, reescrius i poleixes sense avançar. Un cop tinc la primera versió, la reescric en versions successives proporcionalment més ràpides de fer. La primera versió em deu haver costat dos anys ben bons i la reescriptura un, repartit entre el reescriure útil i el potinejar dels mesos finals que ja és quan has de deixar estar el text per no començar a empitjorar-ho tot.

Què és per a tu una bona frase? La novel·la n’és plena. Mira la primera que em ve al cap: ‘Però les pors clàssiques són més nombroses i no surten als diaris’
—Per a mi hi ha una mica d’artifici en això, en el sentit que és un exercici conscient: com a autora de tant en tant t’empesques frases felices o més ‘elevades’ per donar substància a paràgrafs diguem-ne ‘normalets’.

Els personatges també són definits pel registre lingüístic que fan servir. Quins registres volies retratar?
—Sempre faig algun personatge preocupat per la llengua que ajudi a mantenir l’alerta sobre els personatges que la maltracten, això és una constant als tres llibres. Després intentes distingir la resta de personatges per paraules que solen dir més, per diferents registres més cultes o més col·loquials…

Com t’ho has fet perquè la veu del narrador quedi acoblada amb les dels protagonistes.
—Et surt mentre intentes buscar la veu narradora, i aleshores, a mesura que avances, ni te n’adones que ho fas. Amb L’altra ja vaig fer servir el recurs: la narració anava entrant i sortint del cap de la protagonista, i em permetia explicar què pensava sense haver d’estar dient tota l’estona ‘va pensar’, ‘pensava’, ‘pensa que’…, i tot podia ser més fluid perquè el lector ja en feia la distinció.

Has canviat d’editorial. Per què aquesta vegada amb Anagrama?
—És un exercici de continuïtat, de fet, amb l’editora del Primavera, estiu, etcètera: la Isabel Obiols: a ella li vaig portar L’altra, també, i després aquest, que ella ja treballava a Anagrama.

No em puc estar de preguntar-te, malgrat que els lectors ja et llegeixen, com ho veus això de la independència?
—Potser ho deixaria per als articles, perquè m’he de posar al dia de moltes coses i aquest estiu, aprofitant que desconnectava del llibre, he desconnectat de tot.

Algun consell?
—Aquest sí que me’l sé: menys Twitter i més carrer.

Del que has llegit enguany què t’ha interessat més?
—He llegit sobretot autores, per equilibrar una balança personal descompensadíssima en favor dels autors. Per destacar-ne un, diria Els fills de Llacuna Park, de la Maria Guasch, que és una autora que em té fascinada.

Què és el que ningú et pregunta i t’agradaria dir?
—Al contrari: sempre voldria dir menys del que acabo dient.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb ‘El cel no és per a tothom’ de Marta Rojals

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.