L'escripror Manuel Baixauli.

Des del 2014, que va publicar La cinquena planta, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) no havia tornat a publicar cap altra novel·la. I ara irromp amb Ignot (Periscopi), una novel·lassa, no pas pel nombre de pàgines, que en té dues-centes cinquanta, sinó per l’artefacte i la qualitat literària que l’escriptor ha bastit amb aquest nou llibre. Una novel·la de personatges inquietants que van sedimentant i acumulant-se, una novel·la de sensacions, misteris i elements dramàtics. Una novel·la plena d’històries incòmodes, estranyes, oníriques. Una novel·la que a voltes també construeix una trama amb trets de novel·la negra, amb misteris que el lector vol descobrir i l’autor no deixa desvelar amb facilitat, plena de relats que podrien recordar els de Simenon.

Manuel Baixauli és un escriptor desitjat. Les seves obres generen interès, tant entre la crítica com entre els lectors, perquè són novel·les d’idees alhora que són novel·les de personatges, alhora que transiten pel món de les sensacions, més que de la raó. A Ignot, Baixauli explora la idea del talent, amb un dramatisme latent i amb un protagonista escriptor, necessitat de paraules, de creació literària. Baixauli diu que ara que ha acabat la novel·la s’adona que ha creat una mena de trilogia, sense voler-ho, que la conforma L’home manuscrit, La cinquena planta i Ignot.

Com vau començar a escriure Ignot? Perquè ara feia força anys que no publicàveu una novel·la.
—He trigat. Fa sis anys de l’última novel·la, però és que m’hi puc dedicar poc, a escriure. Tinc la família i massa coses a fer. Els escriptors hauríem de poder escriure. [Riu.]

Això diu Eduard Márquez, que l’escriptor necessita submergir-se i centrar-se en la creació de la novel·la. Però com pot aconseguir-ho, si al mateix temps cal guanyar-se la vida i en aquest país és pràcticament impossible viure dels llibres publicats?
—Això afecta molt, és clar. Perquè cada vegada que t’hi tornes a posar no estàs en calent. Mentre que si cada dia escrivisses… És com qui entrena cada dia, que està en forma. Però ja se sap.

I aquesta dificultat de trobar temps per a escriure ha condicionat l’estructura de la novel·la, construïda en capítols curts?
—No. Els capítols curts arriben en la vuitena o novena revisió. Vull dir: abans eren fragments seguits, un darrere l’altre. I tot i que els separaven tres o quatre línies blanques, jo trobava que era massa dens. I com que inevitablement jo parle de coses complicades i un poc laberíntiques, inquietants, una de les coses que em proposo sempre és que el llibre siga com més plaent per al lector millor. I és difícil, sense perdre profunditat, mirar que el llenguatge, l’estructura del llibre, etc., no complique més les coses al lector. En aquest sentit, una de les decisions que vaig prendre fou que els fragments passarien a ser capítols. I els capítols separats fan respirar més el llibre.

Hi ha molt de blanc en el llibre, és cert, i això li proporciona oxigen.
—I els espais en blanc deixen pensar. I com que el llibre era curt, m’ho podia permetre. Potser si tingués vuit-centes pàgines, m’ho hauria pensat, però en aquest cas ho podia fer.

Teniu la convicció que els llibres han de ser curts. Però la tendència actual us va a la contra, perquè tornen els volums de sis-centes planes. Dos exemples: Sobre la terra impura, de Melcior Comes, i La teva ombra de Jordi Nopca, primer premi Proa de novel·la.
—Jo no ho entenc. Perquè a mi, de tots els llibres bons, sempre em sobren pàgines. Hi ha llibres que m’han agradat, com Solenoide de Mircea Cărtărescu, i encara trobe que li sobren tres-centes pàgines.

I us ha agradat?
—M’ha agradat l’univers, les imatges, però és molt reiteratiu. Si jo fos el seu editor, li diria que el reduís, perquè més curt seria una obra mestra. I no ho és per culpa d’això. Mira, ara m’he llegit el llibre d’Irene Solà i m’ha agradat, però també hi sobren pàgines.

I no és pas un llibre llarg, el d’Irene Solà.
—No, però les pàgines del mig, amb els dibuixets de les muntanyes, m’hi sobren, perquè no aporten res.

És curiós que digueu això, perquè també us plau col·locar dibuixos i fotografies pel mig del relat.
—Sí, però jo esporgo molt. Miro que no hi sobri res. Penso que en tots els llibres passa que hi ha planes que no aporten res de nou i, per tant, hi sobren. La gent explica massa. És millor no dir moltes coses, deixar el silenci. Que només es veja la punta de l’iceberg, que quede sota l’aigua. Has de tenir el valor d’esporgar les novel·les.

En aquest sentit, la figura de l’editor és clau?
—Sí, sí. Un editor ha de contribuir que el llibre siga el millor possible.

També com a objecte.
—Sí, estic molt content de la manera com ha quedat el llibre, en el seu disseny.

El vostre llibre és dens d’idees, però no pas d’estil. Anem a les idees. Parlem de talent. Una vegada, el nét de Joan Miró em va dir: el talent no s’hereta. Aquesta frase dita per ell tenia un significat potent. Hi he pensat tot llegint el llibre, perquè el talent és el gran tema del llibre.
—Si us ho va dir el nét, sabia de què parlava. Però vaja, la genètica s’hereta parcialment, així també la bellesa. Jo supose que el talent també s’hereta parcialment. N’hi ha hagut casos, per exemple en la família Bach o el nét de Sigmund Freud, que és Lucian Freud, el pintor. Alguna cosa es deu poder heretar. Ara, en general, el talent és una cosa que succeeix. És una loteria, un petit miracle.

I què us va portar a prendre el talent com a tema?
—Sí que és un tema central, però ho he sabut quan ja tenia escrit el llibre. Jo, quan comence un llibre, no sé gaire bé de què parle i què pretenc. Potser no pretenc res, només busque. I quan ja ho tinc escrit em pregunte: de què he escrit? A Ignot vaig pensar això: he escrit sobre el gran misteri que és el talent. Com es produeix. De vegades es produeix quan menys l’esperes o on menys l’esperes. A vegades en circumstàncies ideals tampoc no es produeix. El llibre va d’algú que és un fracassat tot i tenir un gran talent. I això, per què passa? És aquest el tema: eixes circumstàncies que fan que un talent es desenvolupe o no, que un talent assolesca el reconeixement o no. D’això tracte. I també de la manera com algú pot aprofitar-se d’algú altre.

És una qüestió relliscosa i difícil, perquè el talent va lligat a la idea de l’art, dels límits de l’art.
—Sí, o sí més no al meu concepte d’art, perquè jo m’acoste a la literatura només com a art. Tots els altres valors que pot tenir em semblen molt bé, però si no té el valor de peça artística, m’interessa poc. És clar que en literatura pots aprendre història, filosofia, allò que vulgues. Però, sobretot, a mi de la literatura m’interessa la capacitat de seducció, que és la cosa que existeix des de l’antiguitat. Et conten una història i et quedes amb la boca oberta, a veure què passarà. Això per a mi és bàsic; el misteri.

L’atracció.
—Borges deia: ‘l’art és un somni dirigit’. La literatura és un somni dirigit. Jo ho veig així. Perquè quan somnies et trobes tan a gust. També hi ha malsons, és clar, també hi ha Kafka, Lovecraft… Però quan somnies està bé i t’empipa si el despertador et talle el somni. Això m’agrada d’un llibre, que t’hi trobes tant de gust que et molesten les interrupcions, perquè no vols eixir-ne.

La novel·la crea una trama a partir de la manera com expressar el talent, dels perills dels artistes a l’hora de mostrar-lo.
—Perquè el talent és un tresor però està a mercè de les circumstàncies. I quantes criatures neixen amb un gran talent i no tenen les condicions de desenvolupar-lo? Eixe talent es perd. O pots tenir talent però alhora tenir un caràcter que dificulta les relacions amb els altres. O viure segons a quins llocs que sigui difícil desenvolupar-lo… Depèn de molts factors.

De fet, segurament hi deu haver més talent no desenvolupat que no pas de desenvolupat. I després també hi ha molt talent desenvolupat que no trenca l’anonimat.
—I això és apassionant. Per això hi ha un personatge a Ignot, que fa allò que a mi m’agradaria fer, que és descobrir talents. És una visió molt romàntica, però si fos editor, la cosa que m’agradaria més és llegir inèdits. És clar, després parles amb els editors i et diuen que reben centenars d’originals i que la majoria són insofribles, però trobe apassionant de descobrir gent.

A aquest personatge descobridor de talents li dieu el Mestre. Però el creador té un altre paper.
—Es dóna prou que una persona que sap moltíssim d’una cosa, que té molta cultura i és molt intel·ligent, en canvi és incapaç de fer art. I també passa el contrari: de vegades algú té talent per a fer art i té poca formació i no és especialment intel·ligent. Murakami diu que és millor no ser tan intel·ligent per a ser un bon novel·lista. Perquè diu que, si ets massa intel·ligent, no te deixes dur tant per la intuïció i que necessites una part una mica naïf per poder desenvolupar les ficcions. Si saps massa i eres massa racional, pots llevar-li seducció.

La novel·la Ignot sembla també un homenatge a la literatura.
—Sí, però també ho era L’home manuscrit. Jo crec que aquest llibre és germà sobretot de L’home manuscrit i també de La cinquena planta. És a dir, sense voler he fet una mena de trilogia, perquè no en tenia cap intenció. El llibre que ara tinc començat és molt diferent. Ja no és això. Els protagonistes ja no són artistes. En aquests tres llibres sí que són artistes.

En L’home manuscrit i en Ignot hi ha aquesta obsessió per l’escriptura, amb un dramatisme que és com un baix continu i que crea inquietud.
—Ara, aquest, no l’heu trobat més fàcil de llegir que els anteriors? És una de les obsessions que tinc, i pense que aquest va més fi.

Sí, llisca, és sedós. És una novel·la coral, va acumulant personatges, tot i que n’hi ha dos que són la columna vertebral de tot el llibre: un pintor, en Mateu, i un escriptor, en Crisòstom. Crisòstom és un antiheroi. I quin nom que li heu posat!
—Jo quan tinc el personatge pensat, he de posar-li un nom que li vaja bé. Clar, al Crisòstom no li podia posar Ivan o Kevin, ni tan sols Jordi. No m’anava bé. Havia de ser més estrany. I m’agraden els noms antics, que tenen solera.

Bé, a l’altre personatge li poseu Mateu.
—Perquè el meu segon cognom és Mateu. Però Mateu es torna a posar ara. Els noms dels personatges són intuïtius, són com un vestit que ha d’anar a la mida del personatge. Faig una llista de noms i vaig provant.

Els personatges de la novel·la són inquietants.
—Són els que m’atrauen. Personatges extremats, que no siguen normals, que siguen eremites. Em diuen que sempre són hòmens, aquests personatges, però no ho he projectat, em surt així.

Es fa estrany saber que treballeu d’una manera tan intuïtiva, perquè Ignot és un trenca-closques en què al final tot encaixa. Sembla que hàgiu de construir molts esquemes i planificar molt.
—No és així. Jo faig l’esquema, però el faig quan ja tinc escrit el llibre i només per evitar incoherències. No em puc carregar un personatge i després que torne a aparèixer. També ho faig per aclarir-me i és una manera de comprendre la història.

Hi ha una història molt bonica a Ignot, que és aquest projecte de Diccionari universal dels genis desconeguts. És una mica la idea que concentra el gran tema del llibre.
—Al principi havia titulat el llibre Genis desconeguts. I ho vaig canviar perquè Ignot era més potent.

La paraula ‘ignot’ fa referència a un adjectiu que segons el diccionari vol dir: ‘No conegut, dit especialment d’una terra.’ És curiós això, perquè és un llibre que és molt de paisatges. El lloc marca. El terme ‘ignot’, doncs, us aplegava les dues idees?
—De fet, això que es vincule amb la terra és una gran casualitat. Aquestes coses passen. Com amb el nom de Crisòstom, que Anna Carreras em va explicar que volia dir ‘aquell que estima el silenci’. Oh, quina casualitat més bonica. Hi ha coses que ixen per si mateixes.

Parleu-me dels llocs.
—Crisòstom troba sentit en anar a caminar pels camps d’arròs. Diu: ‘Això és el que vull, caminar, explorar.’ I després li agafa per explorar paisatges d’altres països. És que jo sóc un poc així. M’encanta anar a caminar, sol, durant hores.

És aquesta frase tan bonica: ‘La literatura no es fa escrivint, es fa caminant’.
—És que per a mi la literatura ha de ser una vivència, un estat experimental. Allò del somni que us deia. Hi ha literatura que és massa racional. A mi m’agrada que sigui sensorial.

També feu un petit homenatge a Roser Vernet del Molar (Priorat) i les activitats del Centre Quim Soler de la literatura i el vi. I ho convertiu en literatura.
—És que ja vaig participar en un Priorat en Persona i un d’aquells dies que em trobava allà, la Roser em va indicar que anés a passejar cap a la mina. I em va explicar una història que em va impactar molt: un empresari la va comprar per a fer-ne alguna cosa, potser un hotel, però ell i la seva dona van tenir un accident de cotxe i es van matar tots dos. I van deixar orfe una criatura de cinc anys. Això ho vaig agafar i ho vaig utilitzar per al llibre.

En un moment donat, escriviu: ‘Va dir que no es fera il·lusions, que la cosa, en el món literari, estava negra, que molts editors estaven arruïnats i qui no ho estava tenia por i no arriscava amb autors de rèdit incert, que els índexs de lectura s’havien afonat i que només apostaven per valors segurs.’ És així com veieu la situació actual del món de l’edició?
—És clar, fa uns anys que escric el llibre i des de la crisi, sí que hi ha molts editors que s’han retret una mica i publiquen menys, perquè no volen arriscar-se a perdre diners. Però la situació actual de la literatura catalana, i no sé si passa als altres llocs, no és exactament eixa. És un poc a la inversa. Jo compare la literatura catalana amb una llar de foc. Si li tires encenalls, farà molt de foc però no perdurarà, perquè no farà brasa. I ens fa falta brasa, valors segurs. I trobe que de totes aquestes revelacions que hi ha cada any, dues o tres, al cap de cinc anys, n’hi ha molt poques que perduren. I la cosa que ens fa falta és que perduren trajectòries, no pas llibres sols. Es valoren les veus noves, però una vegada ja no són noves, ja no interessen. I és una llàstima que les coses no es consoliden i es produesca una bona brasa perquè mantinga la calentor. Perquè allò altre és foc d’encenalls.

Dieu que no es fa prou política d’autor.
—Exacte. Quants autors hi ha realment consolidats a la literatura catalana? I qui viu d’escriure? Ara ja sabem que Jaume Cabré, però molt poca gent es pot dedicar a escriure com a centre de la seva vida. Escriure és una cosa molt marginal en la meva vida, perquè com a molt escric una hora i mitja al dia. I no cada dia. De què podria fer a què faig, hi ha un abisme. Perquè d’idees no te’n falten i material no te’n falta. És temps i centrar-te.

I algú ha de pagar aquest temps, perquè l’autor pugui dedicar-se a escriure. I després, el llibre s’hauria de vendre bé a les llibreries.
—En els països nòrdics sí que ajuden als escriptors. També es podria fer aquí. Perquè després resulta que alguns escriptors són molt importants per als seus països o ciutats. Perquè si te’n vas a Praga, tens a Kafka com un símbol. I quan penses en Dublín, penses en Joyce. I a Lisbona, Pessoa. Els escriptors enriqueixen la imatge d’un país i d’una ciutat. S’hauria de valorar. Això és una inversió.

Inversió? Desconec el pressupost que destina a cultura la Generalitat de baix, però us puc dir el de la Generalitat de dalt: un 0,6% del pressupost global. Almoina.
—Imagina’t. I és una bona inversió la cultura, és un benefici en molts aspectes. Jo, la inversió en cultura del País Valencià, tampoc no sé quina és, però imagine que serà molt inferior. Perquè jo encara no sé que hagen fet cap ajut per al món de la literatura. Jo encara he de recórrer a la Institució de les Lletres Catalanes perquè em paguen un club de lectura o em donen una beca. És una vergonya, perquè en teoria al País Valencià manen els nostres. Allà no es potencie la literatura catalana, no em consta que facen res. Ni potencien clubs de lectura ni impulsen programes com ‘Autors a les aules’ i més, que són projectes que dinamitzarien un poc la literatura catalana i als escriptors ens donaria un poc de vida. I beques de creació, que en fan en tots els llocs, a València no en fan.

Precisament, aquesta setmana s’ha sabut que la novel·la de Joan Benesiu, Serem Atlàntida, ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. Vau prologar-li el seu primer llibre, Gegants de gel, i li vau fer una mica com de padrí.
—Aquest premi entra dins la línia del que us deia: Gegants de gel va ser una revelació, però a ell li cal que es consolide la seua obra i la seua trajectòria. I aquest premi és una bona notícia perquè Benesiu es consolide.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.