Daniel López-Acuña

Daniel López-Acuña és un epidemiòleg amb una llarga trajectòria dins l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on ha ocupat càrrecs com ara la direcció d’acció sanitària en situacions de crisi. Després de trenta anys de servei, el 2014 en va plegar i ara fa de professor associat de l’escola andalusa de salut pública.

En una conversació telefònica amb VilaWeb des de Xixon, on resideix, López Acuña defensa la necessitat d’un confinament ‘curt i decisiu’ per a contenir la segona onada de la covid-19. Sobre això, assegura que les restriccions actuals s’han desbordat completament i propugna una sola solució: un tancament immediat de dues setmanes a quatre.

Com la veieu, la situació actual de la segona onada de la pandèmia?
—Tenim davant una segona onada d’un ritme vertiginós de creixement a tot Europa. De fet, la incidència en alguns països europeus ha superat fins i tot la d’Espanya. A Bèlgica, els Països Baixos, Txèquia i Eslovènia, les incidències dupliquen l’espanyola. És un fenomen general que afecta tot Europa, en què durant l’octubre s’han disparat el nombre de casos per 100.000 habitants. En el cas d’Espanya, la incidència supera els 500 casos, segons dades de dilluns, és a dir, una afectació molt important. L’expansió dels contagis és preocupant.

Què us preocupa més ara mateix?
—El creixement de la transmissió, però també, i molt, el grau de pressió assistencial que es produeix tant en ocupació de llits, com en ocupació d’UCI. La xifra augmentada de defuncions, crec que també ens hauria de fer reflexionar.

Creieu que mesures com els tancaments perimetrals o el confinament nocturn són suficients per a contenir la segona onada?
—Ara mateix, la resposta és no. Les mesures que hi ha incloses en el decret de l’estat d’alarma van ser raonables en el seu moment, però la realitat i la dinàmica de la pandèmia les ha desbordades completament. Del meu punt de vista, calen mesures més taxatives, més contundents, que restringeixin la interacció entre persones. Sóc partidari que evolucionem cap a un confinament domiciliari curt, però decisiu, que ens permeti de frenar la transmissió i doblegar la corba.

Quan dieu curt voleu dir quinze dies?
—El mínim és entre quinze dies i un mes. Però sobretot és important fer-ho com més aviat millor. Si esperem massa l’haurem de perllongar. Per exemple, el confinament que va imposar Israel, ara ja fa unes quantes setmanes, ha demostrat amb molta claredat que aquesta mena de mesures permeten doblegar la corba. I per això països com França, el Regne Unit, Bèlgica, Àustria i Eslovènia van en aquesta direcció.

Què en penseu, del refús del govern espanyol de confinar Astúries, tal com havia demanat el president Adrián Barbón?
—No crec que sigui la posició adequada. Crec que al govern de l’estat li manca un punt d’obertura cap als clams de diverses autonomies. Astúries ja ho ha verbalitzat, però llocs com Melilla, Castella i Lleó, el País Basc i Catalunya també tenen el confinament domiciliari al tinter. És evident que la pressió assistencial en aquestes comunitats, amb el ritme de creixement de la pandèmia, fa necessari prendre mesures més restrictives. Espero que dins el consell interterritorial [es reunirà avui telemàticament] es faci una anàlisi i una discussió que permeti el confinament, i que no es converteixi simplement en un regateig polític entre les autonomies i el govern de l’estat.

El secretari general de Salut de Catalunya, Marc Ramentol, ha declarat que un confinament domiciliari de quinze dies pot servir per a contenir els contagis, però no pas per a fer net. És tan important el confinament com el desconfinament, sobretot després de l’experiència de la primavera passada?
—Primer, si es fa ja, el confinament no hauria de ser de tres mesos com a la primavera passada. Segurament, amb quinze dies no n’hi haurà prou per a fer tot allò que cal, però insisteixo en la necessitat d’un confinament curt, però decisiu, de dues setmanes a quatre. I estic d’acord amb el senyor Ramentol, no arribarem a una situació de tabula rasa o a la vall de la corba de contagis. Tenim una incidència massa important i ens costarà molta feina anar-la reduint. Sobre el desconfinament, s’ha d’entendre que no podem tornar frenèticament com a l’estiu passat. Un confinament curt no servirà si tornem frenèticament per Nadal. Hem de tenir una conducta molt cautelosa, especialment en la interacció entre persones. Mentre no hi hagi vaccins no tenim més remei que modular aquesta mena d’intervencions i adaptar-nos a les restriccions.

Segons això que dieu, el tancament de bars i restaurants que fa setmanes que s’aplica a Catalunya s’allargarà força, no?
—I tant. Hem d’anar analitzant amb detall què passa i planejar el retorn. En la primera onada, la transició cap a la denominada ‘nova normalitat’ va durar gairebé dos mesos. El problema és que no a tot arreu es van fer tots els trams i després ens hem relaxat completament.

El sistema sanitari és sotmès a una pressió molt forta. Però què pot implicar el col·lapse del sistema?
—Ara mateix a Espanya els pacients amb la covid-19 ocupen de mitjana del 15% dels llits hospitalaris. Pel que fa a l’UCI, aquest percentatge augmenta fins al 30%. És preocupant que una sola malaltia consumeixi aquests recursos. Això dificulta molt que el sistema pugui atendre més patologies al ritme que es produeixen. Per tant, es poden desprogramar cites, cirurgies, etc. A més, en aquesta equació, hi hem d’afegir la càrrega extra que pot significar la grip estacional. És a dir, més enllà del creixement de la pandèmia, la situació es pot complicar molt més.

Si la situació es manté, què podria passar d’aquí a un mes?
—A Espanya tindrem més de mig milió de casos nous, que voldria dir, de retruc, unes 23.000 hospitalitzacions més i uns 1.500 pacients més a l’UCI. Parlem d’unes xifres realment problemàtiques: més d’un 50% de l’ocupació dels llits i de l’UCI. De totes maneres, això són dades mitjanes, ja hi ha ciutats de l’estat on la pressió a l’UCI és del 80%, el 90% o el 100%. Hem de tenir una prudència enorme. Hem de doblegar la corba de contagis, entre més coses, per aplanar la corba de la pressió assistencial.

Què us sembla el paper dels polítics en la gestió de la pandèmia?
—És evident que hi ha hagut una politització de la pandèmia que ha dut a la polarització i a posicions extremes. Això es va notar quan es va blocar l’extensió de l’estat d’alarma durant la primera onada o quan la comunitat de Madrid es va negar a fer cas de les disposicions acordades per a tot l’estat per contenir la segona. Crec que hi ha hagut massa tacticisme polític i ganes d’aparentar. No és un fenomen únicament espanyol, ha passat arreu del món, però sí que s’ha accentuat aquí. A més, la situació s’agreuja per la naturalesa del sistema autonòmic, on hi ha dispersió i multiplicitat de decisions.

Algun país occidental ha actuat bé durant la segona onada?
—Crec que Occident no ha actuat tan bé com Orient. De fet, els casos més reeixits de gestió de la pandèmia són països asiàtics, tot i que podríem afegir-hi Austràlia i sobretot Nova Zelanda.

Quina importància ha tingut en el cas neozelandès l’aïllament geogràfic i el poc pes demogràfic?
—Segurament això hi ajuda. Però és innegable que el factor clau ha estat una presa de decisions ferma i primerenca. Així mateix, el fet de sostenir les accions en el temps i segellar adequadament la situació amb una vigilància epidemiològica molt estreta.

Amb relació al vaccí contra la covid-19, creieu que el missatge de les autoritats ha estat massa optimista, sobretot quant a terminis de vaccinació?
—S’ha pecat de wishful thinking, és a dir, de pensar que podíem tenir el vaccí a tocar, a final d’any. Els vaccins necessiten temps per a desenvolupar-se i completar totes les fases d’estudi per a determinar-ne l’eficàcia i la seguretat. S’han fet molts avanços i els esforços són molt grans, però no es poden cremar etapes necessàries. Si les coses van bé, el vaccí serà disponible durant la primavera de 2021, però només per a col·lectius prioritaris i de risc. La vaccinació en massa no seria possible fins al segon semestre.

Això essent optimista?
—Sí.

Llavors quina garantia hi ha de no tenir una tercera onada, com va passar amb la grip de 1918?
—Cap ni una. Ara mateix hi ha un risc total de tercera onada, mentre no hi hagi el vaccí. Caldrà veure l’evolució i el comportament del virus, però, com deia, la millor cosa que podem fer és reduir al màxim la incidència i reforçar les capacitats sanitàries de diagnòstic precoç, de rastreig exhaustiu, d’aïllament dels infectats i de realització de proves PCR. Aquestes són les nostres úniques eines.

La cantarella de proves, diagnòstic precoç, aïllament i rastreig fa mesos que la sentim. I continuem igual…
—Exactament.

Què us ha semblat el paper de l’OMS durant la pandèmia?
—Crec que l’OMS ha actuat d’acord amb allò que estipula el reglament sanitari internacional. Personalment, crec que aquest reglament fa curt a l’hora d’atorgar capacitats executives a l’OMS. En la situació actual d’emergència internacional, l’organisme no té capacitat d’intervenció directa. Penso que caldria revisar-lo, aquest marc, perquè lamentablement sembla que l’esforç de l’OMS s’exhaureix en la formulació de recomanacions. Unes recomanacions que no són necessàriament seguides per part dels països. Això deixa la institució bàsicament en una dimensió propositiva.

De totes maneres, en aquest marc de propostes, l’OMS també ha tingut vaivens, amb les màscares o amb la transmissió del virus per aerosols.
—Crec que són més aviat evolucions que no pas vaivens. Inicialment no hi havia una recomanació per a l’ús multitudinari de màscares ni s’havia determinat o acceptat la transmissió per aerosols… Què passa? L’evidència es va palesant amb el pas del temps. I, afortunadament, la posició de l’OMS ha canviat. De totes maneres, en aquests casos concrets crec que s’ha tardat a prendre decisions i canviar de parer. Dit això, les posicions han anat evolucionant i ara la normativa s’ha adaptat a l’evidència disponible.

I per acabar, què me’n podeu dir, de la relació de la Xina amb l’OMS? Mitjans internacionals, com ara The New York Times, han publicat que l’OMS va acceptar les traves de Pequín a la investigació sobre l’origen del brot a Wuhan.
—La naturalesa d’una organització com l’OMS, que no és supranacional, sinó que és intergovernamental, la fa dependent de les voluntats dels governs. No té mandat per a actuar com una Interpol sanitària. Ha de pactar les solucions i actuar d’acord amb aquests governs. Ho he dit manta vegada, no solament en aquesta pandèmia, que l’OMS ha de forcejar amb molts governs nacionals per poder declarar una emergència de salut pública de caràcter internacional i perquè es comparteixi la informació i es prenguin les mesures necessàries. Sobre la Xina, segurament que hi va haver algun grau d’estira-i-arronsa. Però alhora no podem negar que les mesures draconianes que es van prendre entorn de Wuhan, com ara el tancament dràstic i complet de la ciutat, han estat efectives i que són encomiables. Evidentment que tots volem la màxima transparència i cooperació, però també hem de recordar que l’OMS ha estat una víctima política més de la confrontació entre els Estats Units i la Xina.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.