Josep Costa, vice-president primer del Parlament de Catalunya, parla lentament. Transcriure les seves paraules no és difícil. La radicalitat d’allò que expressa sembla néixer d’una reflexió profunda. Eivissenc de naixement, se sent independentista des que va tenir raó política. Arriba a Barcelona a divuit anys per estudiar dret i allà forma part del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI). Però l’ensenyament polític més intens el va rebre a Eivissa, a les protestes contra la construcció de l’autopista. Eren els anys 2004, 2005 i 2006 i hi va haver un autèntic moviment de desobediència civil, del qual va formar part activament. Sense poder-ho evitar, la conversa enfila cap al 30 de gener de 2018. Veu clar que aquell dia es va dilapidar en bona part la victòria del 21 de desembre i que allò que va passar va acabar essent un èxit de l’estat espanyol. Això no li impedeix de mirar-se el futur amb optimisme. Creu que la unitat tornarà a ser inevitable. Mentrestant, el preocupa l’estratègia de l’estat espanyol de silenciar la repressió.

Entrevistar-vos sense preguntar pel 30 de gener de 2018, encara que faci temps que hagi passat, sembla que no pugui ser. Com ho veieu, allò que va passar, en la perspectiva d’ara?
—El 30 de gener marca la legislatura, perquè és el dia que havíem de decidir si manteníem l’embat amb l’estat, en els termes que ens permetia el 21 de desembre, i aprofitàvem l’impuls que ens havia donat la gran victòria electoral. Malauradament, una part de la victòria del 21 de desembre la vam dilapidar el 30 de gener. La gràcia de la nostra victòria era que havia guanyat la restitució. Això, jurídicament i políticament, és molt significatiu perquè guanya les eleccions el govern que volien decapitar, el que havien enviat a la presó i a l’exili. Per tant, el mandat democràtic contra la repressió i el 155 és molt clar. La gent decideix que el govern que s’ha destituït pel 155 és el govern legítim que la majoria vol mantenir. Això és un desafiament a l’estat en tota la regla i a l’estat li és molt difícil de gestionar-ho. Mantenir-nos en aquest desafiament ens era del tot favorable, perquè des de la legalitat no podien subvertir el resultat de les eleccions, que era molt clar. D’alguna manera, vam renunciar a fer aquest torcebraç que es podia fer en unes condicions molt favorables. Des d’aleshores no hem acabat de trobar el to, ni la forma eficaç per a desafiar la repressió i la negació de la democràcia que hem de suportar des de l’1 d’octubre.

Heu dit ‘vam renunciar’. Per què ho heu dit en primera persona del plural?
—Crec que és obvi que jo ho hauria fet d’una manera diferent, però tots hem d’assumir que l’independentisme, com a col·lectiu, va optar per fer això, encara que hi hagi molta gent que no ho hauria fet d’aquesta manera.

Aquesta situació us va trasbalsar molt?
—Sí, sí… No poder complir el mandat amb què m’havia presentat a les eleccions va ser un xoc. Vaig acceptar d’anar a una candidatura electoral per donar suport a la restitució del govern i del president. Era el primer punt que teníem al programa electoral i el primer de l’agenda per a poder-lo aplicar. El fet de no poder-ho fer d’entrada ens ha situat en una situació d’una certa debilitat. Això no vol dir que no ho puguem recuperar, que no ens puguem rearmar. Estic segur que ho farem. Sóc molt optimista pel que fa a les nostres opcions de ser independents, però crec que aquell dia ens vam equivocar.

Hi ha el paper del president del parlament, però també els dels partits. En aquell moment Junts per Catalunya hauria pogut tenir una actitud més decidida?
—No crec que s’hagi de personalitzar en ningú. Estic segur que aquesta qüestió no la va decidir personalment el president del Parlament. I nosaltres, Junts per Catalunya, teníem la capacitat que teníem. Tots junts vam fer el Primer d’Octubre i quan no estem junts no podem fer ni la investidura del president. La divisió sempre ens debilita molt. Què podíem fer, Junts per Catalunya tots sols? Només ens quedaven dues opcions: o fer govern amb la investidura d’una altra persona o repetir les eleccions.

Potser es podien visualitzar més les discrepàncies?
—La gent no l’accepta ni la vol, la discrepància. La gent vol que anem junts i que tinguem una unitat de propòsit. Quan hi ha divisió i discrepàncies, la gent ens castiga a tots de la mateixa manera, perquè és un fracàs col·lectiu. No crec que n’haguéssim tret res, de fer més aguda la discrepància o que és visualitzes més. Ara, mirant a l’arrel, veus que en aquell moment la discrepància era molt aguda, molt substancial, perquè era continuar l’embat a l’estat o no. És una bifurcació de les opcions molt gran i al final has d’acabar assumint que determinades coses no les pots fer tot sol. O hi és tothom o no són viables.

A vegades estirar….
—Sí, per fer coses cal unitat i anar a l’una. Per a no fer res, o per a no fer una cosa basta la simple desunió. Perquè hi hagi desunió no cal que tots estiguem d’acord, basta que una part opti per una cosa diferent i et bloqui l’opció de fer.

El 30 de gener va guanyar l’estat?
—Sí, va ser un èxit de l’estat.

Va ser tan imprevist com ens vàreu explicar?
—En quin sentit?

Que tot estava lligat i que a l’últim moment es deslliga? O hi ha moltes coses que anirem descobrint amb els anys?
—Per part meva, em vaig aixecar d’una reunió on estava tot lligat.

A quina hora?
—Més o menys, a les sis de la tarda del dia abans. Sabia que l’endemà desafiaríem a l’estat i me’n vaig anar a dormir amb el pes de la responsabilitat i amb la determinació de fer allò que havíem acordat. Amb la consciència del que representa això i sabent que l’endemà podia tenir la Guàrdia Civil a la porta. Record, no sé si aquella nit o abans, que hi havia la Guàrdia Civil cercant-nos per notificar-nos les resolucions del Tribunal Constitucional.

Aquests dies es torna a posar sobre la taula la unitat estratègica. El ciutadà sovint té la sensació que és la cançó de l’enfadós…
—Sóc optimista, perquè la resposta de l’estat sempre ens acaba unint. Hi ha gent a qui incomoda que siguem reactius, que hagi de ser l’estat que, amb les seves actuacions, ens acabi de posar les piles. Però justament és la naturalesa de l’estat on vivim i perquè aquest estat és com és que som independentistes. Si Espanya fos un estat normal, no hi hauria una majoria independentista al Parlament de Catalunya. A mi no em fa res de dir que aquesta majoria existeix perquè l’estat s’ha equivocat reiteradament i amb els seus errors l’ha provocat. Hem de ser conscients que hem viscut en un cert parèntesi durant el període de preparació del judici fins a la sentència. La sentència és el segon acte del Primer d’Octubre perquè va ser un acte de sobirania i de desobediència civil. La gran virtut de la desobediència civil és acorralar el poder i posar-lo en el dilema d’exercir la repressió o no. De triar entre l’autoritat i la legitimitat. Si quan desobeeixes et castiga, aleshores preval l’autoritat per damunt de la legitimitat. Això té un desgast quant a la reputació. També pot passar al revés, però en tots dos casos l’acte de desobediència ha triomfat. Ara, paradoxalment, la pilota principal del conflicte entre Catalunya i Espanya és al terrat de l’estat que ha de decidir si renúncia al càstig o a la reputació.

L’estat potser té la sensació que guanya.
—Probablement, però sempre que han pensat que guanyaven s’han equivocat. No conec ningú que hagi deixat de ser independentista i, en canvi, conec gent que ha començat a ser-ho.

Com anirà l’Onze de Setembre?
—Com sempre, tornarem a dir que hi som. Hi ha moltes accions qualitatives, però l’Onze de Setembre té una importància quantitativa, de ser molts. Com que estic segur que serem molts, tornarem a demostrar que hi som i que ens podem haver cansat un dia, enfadat un altre dia…, que podem tenir raó amb aquestes sensacions, però aquell dia la gent sap que és important de ser-hi perquè ningú no tingui la temptació de pensar que hem renunciat a continuar lluitant per la independència, que en cap cas no és una idea retòrica ni romàntica.

Creieu que podrien endarrerir la sentència si hi ha eleccions?
—No m’agrada especular amb això. La sentència es dictarà amb criteris polítics, que no necessàriament han de ser del govern espanyol, però ho són igualment. La dictaran quan més els convingui. Ara, en el fons l’estat tampoc no té una unitat estratègica entre el Suprem i el govern espanyol. Una sentència dura del Suprem tampoc no convé al govern espanyol, perquè el terratrèmol que provocaria va contra l’estratègia de fer-nos patir en silenci. Hi ha interessos contraposats.

De quina estratègia parleu?
—Ara som en una situació en què ens volen fer viure la repressió en silenci. El màxim exponent d’aquesta estratègia que té l’estat, en aquest moment, va ser el discurs d’investidura de Pedro Sánchez, que no va dir ni una paraula sobre Catalunya. En això, hi veig una estratègia de silenci, que és fer veure que aquí no passa res. I la repressió en silenci és pitjor. Si em permeteu una comparació que no és del tot exacta, és com quan tens una infecció. Quan tens una infecció, és millor que tinguis febre, que no pas que no en tinguis. Si en tens, val més que ho sàpigues i que et puguis guarir. Suportar la repressió en silenci seria com tenir una infecció sense cap símptoma.

Que et pot matar.
—És més fàcil que et pugui matar. És una amenaça més greu si és d’aquesta manera. L’estratègia del silenci és més difícil de combatre perquè quan et volen silenciar el primer reflex pot ser cridar. I potser cridar no convé. Hem de ser intel·ligents i hàbils per a fer front a aquesta estratègia de repressió que fa veure que a Espanya tot va bé i que és un país feminista, progre i solidari.

L’independentisme és prou hàbil?
—No és fàcil d’encarar, aquesta estratègia. Tot just anem prenent-ne consciència, d’aquesta situació. Silenciar-nos pot formar part d’una estratègia de dividir-nos. En aquesta situació hem de decidir si cridem més o trobem una resposta més intel·ligent per a visualitzar la repressió sense incomodar ningú. De vegades quan crides massa el qui més s’incomoda és el qui tens més a prop, i no el teu adversari.

Potser s’hauria d’introduir més el debat sobre la repressió en la discussió política. Sovint es parla de la unilateralitat o la confrontació, com si fos una decisió abstracta. Sense posar la repressió al centre. Sobretot es parla poc de la repressió indiscriminada que afecta tots els ciutadans, ara l’un, ara l’altre, com un degoteig.
—És inconcebible que en un lloc que hi ha presos polítics i el govern és a la presó i a l’exili, la gent visqui amb plenitud de drets i amb normalitat. Si hi ha gent a la presó és perquè no hi ha llibertat plena. També és evident que la repressió afecta més els qui ja són a la presó que no aquells que hi poden entrar en el futur. Però no podem reduir la lluita contra la repressió a la denúncia de la situació dels presos. En un moment determinat hi va haver un error d’anàlisi de molta gent, que va pensar que si es feien certes coses no entraria més gent a la presó. Era al començament de la legislatura. S’ha demostrat que era una anàlisi equivocada. En aquell moment hi havia quatre presos: en Junqueras, Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I després sense raó aparent van fer tornar a la presó aquells que estaven en llibertat sota fiança. Si ho mires en perspectiva, et preguntes per què els van fer tornar a entrar a la presó? La resposta no és gaire evident. Què fa que aquells que van sortir el 5 de desembre es poguessin presentar a les eleccions, poguessin assumir el càrrec… i tornin a estar empresonats?

Potser van pensar que la gent no tenia prou por?
—Tot són càlculs polítics. En el gest de deixar anar uns quants presos hi havia un càlcul polític. Se’n van quedar un de cada organització i això no és casualitat, en absolut. És fet expressament. Deixen sortir la resta per donar una imatge de rebaixa de la pressió, per veure si això políticament es resolia a favor de l’estat. Si rebaixant la pressió aconseguien guanyar les eleccions. El dia 22 de desembre tenien dos plans, segons qui guanyés. Si haguessin guanyat els unionistes tot hauria anat diferent. Crec que aquest és el pla que tenien. Com que vam guanyar nosaltres, van intensificar la repressió. Hi havia també la part tècnica, que per inhabilitar-nos políticament els havien de tenir a la presó, la famosa qüestió del 384 bis. La suspensió de drets requereix ser a la presó. No podien acabar aquest pla de decapitació sense tenir-los a la presó.

Veig que hi heu pensat molt…
—La reflexió de ‘no podem fer res que porti més gent a la presó’ no va funcionar. El resultat és més gent a la presó i més gent que serà jutjada. Penso, per exemple, en la gent del jutjat 13. Més de la meitat dels encausats tenen penes de presó a les acusacions. La reflexió que hem de fer és que si ens atura l’amenaça que ens posin a la presó, hem perdut. L’estat la compleix, l’amenaça.

Un dels punts que hi ha sobre la taula aquesta tardor és si hi haurà confluència de Junts per Catalunya, la Crida i el PDECat. Un grup d’independents de Junts per Catalunya vàreu fer un manifest demanant més transversalitat…
—Això va ser una reflexió que vam compartir amb el grup parlamentari, va ser ben acollida amb les decisions que es van prendre i va ser útil en el debat. Després de tot això hi ha hagut fets que superen el manifest, com el llibret del president Puigdemont que deixa ben clar quin és el seu plantejament estratègic per al futur i que jo subscric plenament i Junts per Catalunya també.

Però el conflicte de sigles i interessos partidistes existeix.
—El debat organitzatiu, per a mi, és molt secundari. No és el més important i a mi m’interessa relativament. Com deia, el president Puigdemont defineix cap a on hem d’anar. Cap a un futur d’unitat, d’una direcció aliada, d’una unitat de propòsit, que vol dir acceptar quina és la causa del conflicte: un estat que no ha renunciat a una confrontació amb nosaltres ni a la repressió. Nosaltres no som lliures de decidir quan tenim un conflicte amb l’estat o com. És l’estat que ha decidit de confrontar-se a la força amb nosaltres. La nostra opció era la resolució democràtica del conflicte, però l’estat ha negat aquesta resolució democràtica, pactada i negociada. Hem de ser conscients que nosaltres no podem decidir tots sols. Aquests arguments del president Puigdemont són difícils de refutar. De fet, no he vist ningú que ho fes

Us queden ganes de continuar fent política?
—Crec que sempre faré política des d’un lloc o un altre. Però la presència a les institucions sí que té data de caducitat. Mentre pensi que sóc útil hi seré i si no m’hi sento útil, no m’aferraré a cap càrrec.

Què en penseu, de convocar eleccions catalanes?
—Hem de tenir una estratègia que sigui una resposta de país als embats de l’estat cap a nosaltres, i un full de ruta per a fer realitat el mandat del Primer d’Octubre. Jo no veig que fent unes eleccions l’escenari de l’endemà fos diferent de l’actual. Digueu-me optimista, però per més eleccions que fem hi haurà una majoria independentista i tindrem la necessitat d’entendre’ns per liderar el país cap a la independència. Per tant, les eleccions no són la solució de res.

Cal modernitzar el funcionament del parlament?
—Les institucions funcionen molt amb rituals, però hem de ser innovadors i estar oberts als canvis de les formes i de les estructures per encarar les circumstàncies que vivim. L’excepcionalitat política actual no es pot gestionar amb les tradicions i els costums de funcionament de tota la vida. És evident que hem de modernitzar moltes coses, sempre al servei de la voluntat democràtica de la gent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb