Jordi Pina, al seu depatx de Barcelona, dimarts passat. (Fotografia: Albert Salamé)

Entrar al despatx de Jordi Pina és entrar a una de les cases que visita el poder. En ple cor de l’Eixample barceloní, el seu poderós bufet ha defensat la casa reial espanyola, Fèlix Millet, el cas Turisme i Jordi Pujol Ferrussola. Però ara Jordi Pina porta un cas diferent. Els seus clients són independentistes a qui l’estat demana vint anys i trenta anys de presó. Són Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Pina és, doncs, un dels advocats del procés. Ho és des del 9-N, quan va portar Irene Rigau. I ara, en pocs mesos, ha defensat dos candidats a la presidència catalana, Rull i Sànchez. VilaWeb es troba en una de les sales del bufet de Jordi Pina amb un advocat en plena transició. De creure’s el sistema a no creure-se’l tant. De no ser independentista a ser-ho. Perquè l’advocat Jordi Pina, tal com ja havíem fet amb Boye, Van den Eydne i Melero, en aquesta entrevista no parla dels seus clients i prou, sinó també d’ell. De la seva carrera, dels seus punts de vista i la seva evolució.

Quins són els vostres orígens familiars?
—El meu pare és nat a Sant Celoni, circumstancialment. Però va viure tota la vida a Portbou. A vint anys va començar una agència de duanes. I cap a Barcelona. Va muntar una bona empresa. I la mare, d’aquí, de Barcelona. És on he nascut i he viscut tota la vida. A l’Eixample, carrer de Provença. D’una família burgesa, com s’anomena. Sóc el quart germà de cinc. I us dic una cosa: és una de les coses més meravelloses de la vida, tenir germans. I m’he casat amb una senyora que també són quatre germans, i per tant hem fet gran família i grans nebots. A mi, la veritat, l’ambient familiar m’agrada molt.

Què han fet els germans?
—Germana gran llicenciada en Historia i Art. Tota la vida professora d’història. La segona, llicenciada en Econòmiques. Professora i directora d’escola. El tercer viu a les Canàries. Joieria. Se’n va anar molt jove. I el germà petit és director d’una entitat bancària.

I per què volíeu fer dret?
—No. Jo volia fer periodisme. Anava als Maristes del passeig de Sant Joan i tenia un amic que es deia Nani Pons. El seu pare era José Fèlix Pons. Mite en el món del periodisme esportiu. Quan tens onze anys, dotze, tretze, vols ser periodista esportiu i anar al Camp Nou o al Santiago Bernabéu. I fer-hi transmissions. Col·laborava a la revista de l’escola i feia la crònica dels partits germans contra alumnes, emulant la crònica del Dicen. Al marge, feia les cròniques de partits inventats. Barça 3 – Elx 0. Tal qual. I les donava al Nani. Dóna això al teu pare, que m’ho corregeixi. Passa que a periodisme no hi vaig entrar per nota. Perquè jo he estat molt mal estudiant. Molt. Crec que la primera vegada que vaig conèixer el setembre va ser a quart de primària, aleshores quart d’EGB. I ja no ho vaig deixar. Em va agradar. No recordo un sol estiu sense haver d’estudiar.

Mal estudiant. Bon professional.
—És una de les coses que dic als meus fills. I a nebots que no són bons estudiants. Poseu-vos el meu mirall. És a dir, treure molt bones notes a la carrera, o a l’escola, no és sinònim de tenir èxit a la vida. En aquesta vida és més important ser llest que no pas ser intel·ligent. Jo no vaig entrar a periodisme. I ma mare, que era sàvia, en pau descansi, em va dir: tu no tens cap padrí al periodisme, més enllà de José Fèlix Pons, i el que no faràs, ja t’ho dic jo, és perdre un any estirat al sofà fent el dropo. Primera premissa d’una mare. Per què no fas una primera carrera, i després ja provaràs un altre cop periodisme? I jo, cap a dret. Fonamentalment, per allò de ‘qui val, val i qui no, a dret’. Els matins, la gespa del bar de la UB era mitja vida. Jo vaig fer dret amb la vocació d’acabar passant-me a periodisme. Però va haver-hi una cosa que em va al·lucinar. I ja m’hi vaig quedar.

Quina?
—El dret penal. Me n’anava a veure vistes públiques pel meu compte. M’agradava. En realitat és el paradigma. Jo no conec ningú que digui: jo vull fer dret perquè m’encanta el dret internacional privat. Un que em digui això, ull, eh? O m’encanta molt l’administratiu. No. On et pots sentir realitzat com a ésser humà és amb el dret penal. Ajudant algú a recuperar allò que ha perdut, fent d’acusació, o defensant algú que s’ha equivocat, com tots.

Trenta anys de penalista. Si us demano un cas que us hagi marcat, per bé o per mal?
—Per mal. L’assassinat del germà de l’E.B. Vaig portar-ne l’acusació. I no vaig ser capaç de provar qui era l’autor, o de provar qui tenia el ple convenciment que ho era. No vaig ser capaç de provar qui era l’assassí. El cas es va arxivar i l’home és lliure. I això m’ho emportaré. És el fracàs més gran de la meva carrera professional. Teníem un convenciment clar per on anàvem, i qui era l’autor. Però en el dret penal has de provar les coses. I quan no les proves, perds. No teníem tots els fonaments de prova suficients. És més difícil ser acusació que ser defensa. M’estimo més recordar negativament un fracàs que no pas un èxit. Al final, els èxits tampoc són dels advocats, perquè en molts casos el teu client és innocent. Llavors, això tampoc no és cap èxit 100%. Aquí la cosa difícil és salvar algú que sigui culpable.

Un èxit professional que recordeu?
—Aconseguir que Fèlix Millet o Jordi Montull no ingressessin en presó preventiva. En una estratègia que vam parir; va ser el Molins, i jo la vaig compartir. I crec que va ser una bona estratègia. En què realment crèiem, i que és la mateixa de sempre: que no es faci un abús de la presó preventiva. Hagis robat o hagis… La presó preventiva només ha de ser per a aquells casos molt greus. Molt i molt greus.

A casa vostra estàveu polititzats?
—A casa meva sempre hem votat Convergència. ‘Per què ho dius, qui votes?’, em demanen a vegades. Si votés la Falange Española de les Jons, doncs no ho diria. Però no me n’avergonyeixo, voto CiU. Alguns germans van votar durant anys ERC. Després van fer deriva. A casa, en fi, sempre ha estat un ambient molt de Convergència. I passa igual amb la família de la meva esposa. És veritat que la Convergència que jo he viscut a casa, la de la meva adolescència, no té res a veure amb el que serà ara Convergència, el PDECat, o com vulguis que es digui.

I quan feu el pas a l’independentisme?
—Quan veus que determinades persones que saps que tenen un mateix pensament que tu, que és un pensament pausat, fan un pas endavant, dius, i per què no puc jo fer-lo jo també? Al final, es pot fer la independència, i es pot ser independentista des de Sarrià – Sant Gervasi. No hi ha cap problema. També és veritat que, especialment l’any que vaig assumir la defensa d’Irene Rigau, vaig poder viure molt més intensament i de prop tot el moviment del dret de decidir. Però jo no m’he fet independentista dient que Espanya ens roba. Mira, no. Passa que no m’he sentit mai espanyol. Jo em sento català i m’agradaria que Catalunya fos un país independent. Això sí, fet amb tots els passos que s’han de fer.

Després de trenta anys de carrera, ens trobem amb Pablo Llarena. Us mireu el dret igual?
—Trobo injust que ho focalitzem en Pablo Llarena. La gran trampa. No tinc cap prova d’això, però sí el convenciment que totes les resolucions no les pren només Pablo Llarena. Allò del Tribunal Suprem no és ben bé un òrgan judicial normal. Són una dotzena de magistrats que han decidit que un d’ells és l’instructor. Molt bé. Però aquest no està sol en un quarto. Evidentment que no sé si les ha consultades amb els altres onze, però hi ha una evidència: hem recorregut contra totes les decisions i la sala d’apel·lacions no ens n’ha estimada ni una. He d’entendre que el criteri és unitari.

I què demanarà l’equip rival? Quants anys?
—No veig el Tribunal Suprem, ni cap gest, que em permeti de pensar que el tribunal vulgui fer sentència salomònica. I que vulgui acontentar les dues bandes. No ho veig. I penso que ens trobarem al setembre amb peticions de penes de deu anys o més. Que per mi, des d’un punt de vista no jurídic, sinó polític, és un error gravíssim. En aquest cas, si jo fos el govern d’Espanya, trauria immediatament els presos. Després faria una rebaixa de les penes. I algú em podrà dir que això és dret, no política. No. Aquest cas, no. Llegia en Xavier Melero i ell deia, cosa que respecto, que volia fer un judici tècnic. Doncs el préssec, jo ja el vaig fer el 9-N. Ja el vaig fer. I jo aleshores hi creia fermament, en el judici tècnic. Perquè tota la jurisprudència del Tribunal Suprem determinava de manera inequívoca que havien d’absoldre el president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau. Amb tots els pronunciaments favorables. I en canvi, els van condemnar. Jo ara tinc dubtes que sigui la bona línia. Jo vaig començar amb una idea totalment tècnica dels tipus penals, i quan he anat veient que els primers arguments es rebatien tècnicament però al final es van torçant i són arguments polítics per part seva, doncs… Se’ns parla d’ideologia, de ‘acertado retorno al autogobierno’, de renúncies a escons. Veig clarament que amb la defensa tècnica no n’hi ha prou. I no ho veig jo i prou. Ho veuen els meus clients. Hi haurà component tècnic? Evidentment. Parlarem de dret penal. Però per descomptat que s’ha de parlar de política. I s’ha de parlar de què ha passat, sobre aquesta qüestió.

Us aniria bé una estratègia conjunta, als advocats de la defensa?
—Jo penso que ha de ser conjunta, sí. Aquí algú deia que hi havia algú pactant amb la fiscalia. Però què vols pactar? Un pacte, el pots fer si hem entrat en una joieria i la gent no ho ha vist. Però si ets innocent… Quina és l’estratègia conjunta? La de defensar-nos. Jo no puc defensar aquest judici dient salvaré en Jordi Sànchez i prou. Perquè quan jo parlo del 20 de setembre, parlo dels Jordis. De tots dos. I parlo d’en Quim Forn. I al final tot va junt. Penso que ha de ser una declaració conjunta.

Jordi Sànchez el van maltractar especialment a la presó. És veritat, això?
—El van portar a uns mòduls horrorosos. Amb gent jove violenta. Un paio que és absolutament pacífic. Ell ja va notar un canvi especial quan va anar al mòdul 10, amb en Cuixart. Allà, la vida li va canviar de la nit al dia, a en Jordi Sànchez. Ell venia d’un mòdul dur. De presó. De narcotraficant. Quan va arribar al mòdul 10, em deia: Hi ha plantes, et semblarà una bajanada, però en aquest mòdul hi ha plantes! I una biblioteca! La primera nit va estar amb un colombià, que llegia un llibre. Sànchez passava d’estar en un mòdul amb paios que, si perdien al parxís, et clavaven el bolígraf a compartir cel·la amb un paio que tenia un llibre de psicologia a la tauleta de nit. És mitja vida. Explico coses d’aquestes, a les xerrades que fem. Les trobo molt útils. I m’agradaria que em convidessin més. M’agrada explicar-les a la ciutadania. Penso que són coses importants. Aquestes petites misèries fan que al final aprenguem què han fet aquesta gent per tots nosaltres, i pels catalans que tenim un anhel de llibertat i de viure independents, i saber aquesta petita anècdota del president de l’ANC, a qui li cauen les llàgrimes perquè veu que en un mòdul de la presó hi ha plantes.

I a Jordi Pina, aquest cas com l’ha canviat professionalment?
—Del tot. De fet, he pensat si val la pena continuar. Quan acabi el procediment, continuaré amb aquesta professió? He vist coses que no m’han agradat, en aquest procediment. I un romàntic del dret com jo, que vaig amb el lliri a la mà i crec en la justícia, i que em vaig enfonsar moralment quan vaig descobrir que en Pasqual Estivill prevaricava i que, per tant, hi havia jutges que no fan les coses ben fetes… Hòstia. Véns de creure que amb la teva paraula pots vèncer el contrincant i després veus que hi ha coses obscures. No diré quines són. Però si les extrapolo a qualsevol altre procediment que pugui portar, acabes creient menys amb la justícia. No sé què acabarà passant. Però sí que és veritat: aquest procediment em va tocant. I m’ha tocat personalment. Físicament. Tenim tres catedràtics de dret penal. Quan fem un escrit no fem qualsevol cosa. Analitzem les coses. I la resposta és un frontó, que et fot una hòstia i et torna la pilota cap a casa. Amb la primera persona dius, va tira. Ara, la segona. Ara, la tercera. Però quan has tornat 150 pilotes, la moral va baixant. Aquest procediment, ens agradi o no ens agradi, no té res a veure amb cap altre. Aquí hem portat, i portem, molts procediments mediàtics. Palau de la Música. Turisme. Barça. ITV. Jordi Pujol Ferrussola. 3%. Tot el que vulguis. Però això, això no hi té res a veure.

Per què?
—Perquè en els altres procediments sí que hi ha clarament un component ‘delictiu’, entre cometes. Potser és veritat o potser no. Però al final t’imputen això. Però aquí parlem d’uns homes que van pujar a un cotxe de la Guàrdia civil, i d’uns altres que van portar unes urnes perquè tu i jo poguéssim anar a votar. No hi ha més. Aquests són els fets. Vaig pel carrer i la gent em para i em diu, molt bé, endavant. Això a mi no m’havia passat. I dius, hòstia, però si els tinc a la presó. No guanyem un coi de recurs! No ens donen ni aigua. I en canvi… O les parelles d’ells. Recordo que vaig plorar. Vaig anar a portar les maletes al calabós, els medicaments, vigila aquestes pastilles, i quan vaig tornar i em van venir les parelles i va, que ho feu molt bé. Doncs em vaig posar a plorar. Perquè penses, no és just per a ells, ni ho és per a mi que les famílies s’ho prenguin tan bé. Perquè tots sabem que el problema és que ho fem bé. I no ens en sortim. Això crea una angoixa. Jo fa molts mesos que no dormo. Molts.

Què vol dir que no dormiu?
—No recordo haver dormit seguit. I quan dormo, penso en la presó. No m’ho puc treure del cap. Ara, quan acabem això, aniré a l’ordinador a llegir resolucions. I al xat, a veure què diu l’Andreu. A veure què diu en Cuevillas. És un no parar. I ve a sopar gent a casa, en parlem. I surts i el taxista, doneu-li records. És tot, sempre, constant. I possiblement m’he equivocat implicant-me tant. Pateixo amb la mateixa salut. Hauria d’aprendre a frenar. M’he desmaiat dues vegades. No m’havia passat en ma vida. De cop i volta, aixecar-me i pam!, a terra. Hi ha clients amb qui no tens empatia, ja no dic simpatia. Quatre anys a la presó. Entesos. Però jo, si foten vuit anys a en Rull, en Turull i en Sànchez i la resta, és que em fotré a plorar.

Quin dia us adoneu que el cas no és com semblava?
—El dia 2 de novembre tenia l’apel·lació de la llibertat de Sànchez i Cuixart. I jo, convençut que el dia 1 no ingressaria ningú. Aquell dia és quan em vaig acollonir de debò. Perquè jo pensava, en Sànchez i en Cuixart són la societat. Els tractaran d’activistes de carrer. Però allò era posar a la presó un vice-president de govern. I tot el govern en ple. I allà dic, la puta, no sortiran mai. Jo portava en Sànchez, només, aleshores. Com coi volem sortir nosaltres, si han fotut el govern dins?! Allà vaig veure la lògica que tenien. I tu també. Tots. No s’atrevirien. Doncs mira si s’hi han atrevit. És d’una bel·ligerància tan bèstia que m’ha fotut por. I la deriva, que he vist de prop. Cada vegada s’han anat traient més caretes.

Si ho he entès bé, veig que hi ha hagut clarament dues parts, en l’estratègia. En una primera, els advocats vau optar per la defensa tècnica, i en una segona, per la política.
—Nosaltres anàvem amb la teoria de: si voleu sortir, bondat. Aquí tothom és molt patriota. Però els advocats hem de posar seny. La gent ho ha d’entendre, també. A veure, nois, cantem ‘hala, Madrid’. Fent-ho veiem que en traiem uns quants. Però no tots. Es queden en Junqueras, en Forn i els dos Jordis. I és quan veiem que alguna cosa no quadra. Que no es pot fer defensa tècnica i prou. I anem canviant el pla. I al cap d’uns mesos, ara ja s’ha acabat la ximpleria. Al final, decidiran els clients. Però el component polític és tan bèstia que penso que al final penso que hi haurà una deriva dels advocats per a fer un judici molt més polític que no tècnic. És impossible que Jordi Sànchez, Jordi Turull o Josep Rull no facin un discurs de no tenir-hi res a perdre. I ja el deuen anar pensant. Ho tenen molt clar. N’hem parlat. Ho hem analitzat, per davant i per darrere. Ells saben que els poden caure set anys de presó fàcilment. Aquesta forquilla. Has de tenir molta enteresa. Però t’ho pots pensar. I també és veritat que la unió fa la força. Podrem treballar més en equip, ara. També és el gran perill. Que et retroalimentes. A Soto del Real estaven separats. I en Jordi parlava amb un paio de drogues, i en Cuixart amb un que havia esquarterat la dona. No parles de la independència. Però ara és al revés. Ara és dinant, sopant i dormint. Tot el dia, tot el dia, tot el dia. I estant junts. I això fa molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb