‘Acabo d’ordenar a un grup d’homes que afusellessin el president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Lluís Companys. I jo l’he rematat a terra. Que Déu tingui pietat de la seva ànima i que perdoni la meva.’ Així és com el periodista Jordi Finestres explica la confessió que va fer Benjamí Benet a la seva família. Unes hores abans, l’agent de la policia armada havia rebut l’ordre de presentar-se al castell de Montjuïc. Sempre més tindria la matinada d’aquell 15 d’octubre clavada a la memòria. En una nova incursió a la història de Catalunya, Finestres explica les últimes hores del president Companys al llibre ‘Retrat d’un magnicidi‘ (Ara Llibres, 2015). Cent disset pàgines colpidores que es devoren a glopades. El contrast de la barbàrie feixista i la mirada més humana d’un president afusellat, un botxí involuntari i un defensor que cercava clemència. Amb il·lustracions de Quim Roser i els textos més commovedors del testimoni del president màrtir.

Benjamí Benet (Il·lustració de Quim Roser al llibre 'Retrat d'un magnicidi' editat per Ara Llibres).
Benjamí Benet (il·lustració de Quim Roser al llibre ‘Retrat d’un magnicidi’, editat per Ara Llibres).

—El llibre comença amb una escena protagonitzada per Benjamí Benet. Qui va ser?
—Va ser un agent del cos de la policia armada de Barcelona, l’antiga guàrdia d’assalt dels anys de la república. La policia armada pertanyia al Ministeri de Governació espanyol. Eren els primers anys quaranta, la guerra havia acabat feia poc i la policia armada estava adscrita a l’estament militar. Benet era una persona que, sense haver expressat mai una opció ideològica explícitament feixista ni tenir gaire interès en la política, sempre es va sentir atret pel món uniformat, primer en el camp militar i després en la policia. Era un home català, de Mont-roig del Camp, que volia viure una vida tranquil·la. Va tenir destinacions diverses: Palma, Saragossa, Lleida, Barcelona…

—Per coincidències diverses, l’octubre del 1940 és a Barcelona.
—Exacte. Hores abans de l’execució del president Companys rep l’encàrrec de presentar-se al castell de Montjuïc per comandar l’escamot d’afusellament. Pel codi militar, Benet serà el responsable de fer els trets de gràcia obligatoris en tot afusellament. No sabem per què li va tocar a ell. No tenia cap connexió explícita amb cap dels membres del tribunal militar. La meva opinió és que era un soldat amb un sentit de la disciplina molt accentuat. Va complir l’ordre rebuda, tràgica, per deure militar. Però ho va fer a contracor. No era ningú amb ganes de venjança contra Companys ni contra cap dels perdedors de la guerra. Avui ens costa d’entendre aquest sentit de la disciplina. Però ell va rebre una ordre que havia de complir. No tenia més opció. Si no complia una ordre militar, podia ser castigat durament amb risc de morir.

—Al llibre el descriviu com un bon home?
—Sí. Estic convençut que l’home que va executar Companys era un bon home. Havent investigat la seva vida i trajectòria, havent conegut la seva família, crec que era una bona persona. Un home que protegia per damunt de tot la seva família. Va protegir la seva primera muller, que es va morir quan la seva filla tenia cinc anys. Després va protegir la segona muller i els seus fills. Benjamí Benet viu a Saragossa quan es produeix l’alçament militar contra la república. L’adscripció a l’alçament és unànime en el seu entorn. I ell s’hi afegeix. Però després de la guerra, tot indica que ell vol viure una vida allunyada de la pugna política i repressiva. Com dèiem, li va tocar de complir una ordre d’aquesta mena per primer cop i últim a la seva vida.

—Com viu els anys posteriors a haver executat Companys?
—Viu amb tristesa; viu amb remordiment; i viu en silenci. El llibre comença amb l’escena de la seva arribada a casa després d’haver executat Companys a Montjuïc. I demana a la seva família que no se’n torni a parlar mai més. Ell sap que ha fet una cosa molt desagradable. Lluny de presumir-ne, ho vol amagar. Es mor al cap de nou anys d’una malaltia pulmonar amb el record de la matinada del 15 d’octubre del 1940 al cap. Segurament va passar els últims nou anys de vida preguntant-se ‘per què jo’.

—La història ens la mirem gairebé sempre a través de grans gestes. Però és farcida de petites febleses que la decanten en un sentit o un altre. Companys va caure a les mans d’agents nazis per una debilitat personal…
—El president Companys tenia els mitjans necessaris per a poder marxar amb la família a Mèxic, com havien fet molts exiliats. Evidentment, si hagués fugit a Mèxic, la història hauria canviat. Ell es va quedar a prop de la frontera amb l’Espanya de Franco, en un estat francès ocupat pels alemanys des del juny. El seu fill Lluís –Lluïset, tal com li deien a casa– tenia una malaltia mental i havia estat ingressat en una clínica a França. Amb l’ocupació nazi i els bombardaments, els ingressats a la clínica van ser evacuats. I el Lluïset es va perdre durant el trasllat. L’estiu del 40 la coordinació de les policies alemanya i espanyola era total i podia costar l’arrest a Companys.

—I ell es resistia a marxar cap a Mèxic.
—Però ell no volia abandonar França fins a haver trobat el seu fill. Si l’hagués trobat abans… si l’evacuació de la clínica s’hagués fet de manera ordenada… si haguessin marxat a Mèxic en el moment de travessar la frontera… Hi ha molts condicionals que haurien canviat la història de Companys i de Catalunya. Però no va ser així. I per damunt de la seva condició de president, Companys va prioritzar la seva condició de pare.

—Van trobar en Lluïset finalment?
—Per esvair l’angoixa del president Companys en les últimes hores abans de ser afusellat, les seves germanes li van dir que ja havien trobat el Lluïset. Però no era cert. Les germanes van considerar que dir-li que l’havien trobat el deixaria més tranquil per a encarar la mort. Curiosament, el van trobar pocs dies després de l’afusellament. Van trobar en Lluïset i va continuar a França amb la segona muller de Companys, Carme Ballester, ingressat en una clínica fins que es va morir, el 1954. En qualsevol cas, el president es va morir pensant que ja l’havien trobat. De la mateixa manera, un dels germans de Companys, en Camil, s’havia suïcidat mentre ell era a Montjuïc, però no ho va saber perquè les germanes no li ho van explicar.

Lluís Companys (Il·lustració de Quim Roser al llibre 'Retrat d'un magnicidi' editat per Ara Llibres).
Lluís Companys (il·lustració de Quim Roser al llibre ‘Retrat d’un magnicidi’, editat per Ara Llibres).

—Quan va estar a Madrid, detingut, Companys va ser humiliat i maltractat.
—El van tractar amb duresa i voluntat d’humiliació. El tracte que va rebre a Madrid va ser inhumà. La detenció de Companys es produeix en un clima de revenja i de sang en un règim autoritari que viu la victòria sense voluntat de perdonar i amb ganes de passar factura als seus enemics. Companys és una figura que simbolitza tot allò que el règim odia. És un separatista, d’esquerres, que havia combatut pels ideals de justícia, llibertat i democràcia contra l’alçament feixista de l’estiu del 36. Els informes interns del bàndol franquista durant la guerra i els primers mesos de la postguerra demostren l’odi que tenien per Companys. A més, sotmetre Companys a la humiliació i afusellar-lo servia per escarmentar els catalans. El missatge era: ‘Si fem això amb el vostre president, què no farem amb vosaltres?’

—Quan pren consciència del seu destí?
—En el moment que és lliurar a la policia espanyola per la policia alemanya a Irun, ell ja sap quin serà el seu final. Companys era llest. Sabia que no el posarien a la presó, que no hi hauria cap mena d’amnistia ni perdó. Sabia que era un acte de venjança. Sabia quina era la situació. Perquè la postguerra era una extensió política de la guerra. Quan trepitjà l’estat espanyol, Companys sabia que el seu final era escrit. Havia de passar per un procés que pretenia tenir una aparença de justícia, però la sentència havia estat dictada.

—Més que no preocupar-se per la seva salvació, Companys va assumir un gest moral i polític envers Catalunya.
—En cap moment no cerca excuses que puguin redimir la pena. Sap perfectament que és condemnat a morir. I en lloc de mirar de justificar el que va fer, ho explica, ho recorda i davant de tots els fiscals, interrogadors i generals que fan de jutge, defensa l’estat de dret, la justícia, la democràcia, la llibertat i el país. En cap moment no es mostra penedit de res. Parlem d’una situació que presenta el món el revés. El resum de tot plegat és que Companys és condemnat a mort per haver-se oposat a la rebel·lió dels militars de l’estiu del 36.

—El món al revés…
—Ell va complir les seves obligacions com a cap del govern de Catalunya per fer complir les normes, l’estatut i la constitució republicana vigent. Tot allò no té ni cap ni peus. Els guanyadors de la guerra són els sediciosos del 36 i qualsevol explicació que pugui donar no s’entendrà. Ell manté la dignitat institucional com a president. Quan s’adrecen a ell com a ‘expresidente’, s’afanya a corregir-ho i deixar clar que encara és president perquè el poble de Catalunya l’havia elegit.

—Diu que, si ha de ser jutjat pel que va fer com a president, ho ha de fer el parlament que l’ha escollit i no un tribunal militar.
—És clar. És el parlament, que és el poble de Catalunya. Tan sols pot ser un organisme democràtic qui li pot retirar les funcions de president. Companys no reconeix mai la victòria d’uns militars rebels que s’han alçat contra la república, la Generalitat i el règim democràtic.

—La sentència diu que Companys és condemnat per ‘rebel·lió militar’!
—És el món al revés. Des del punt de vista jurídic, és una autèntica farsa. Companys defensava l’ordre establert i les lleis vigents de la república. Els militars, que sempre fan gala de defensar la disciplina, haurien d’haver estat els primers de defensar la república davant dels alçats. Però va ser un cop d’estat feixista ajudat per l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Des del punt de vista de l’estat de dret és impossible de justificar el procés contra Companys. Quan vaig tenir l’honor d’anar a Caracas el 2003 per entrevistar Ramon de Colubí, el militar que va fer de defensor de Companys, la primera cosa que em va dir va ser que tot plegat era una farsa. Em va explicar que quan li van encarregar la defensa de Companys tots tenien clar quina era la sentència i que es tractava de mantenir les aparences. No hi havia res a fer. Fixeu-vos que no es va fer cap comunicat de premsa. No es va comunicar. No es van atrevir. Era evident la farsa que havien bastit.

—El capità De Colubí va ser assignat per a la defensa de Companys encara que, com a advocat que era, el president es volia defensar sol. El codi militar no ho permetia i De Colubí va fer el que va poder. Fins i tot, va fer un últim intent de salvar la vida de Companys a l’últim moment.
—Un cop dictada la sentència, De Colubí envia un telegrama a Franco demanant clemència. Quan vaig parlar amb ell, em va explicar que el telegrama donava l’oportunitat a Franco de mostrar un punt d’humanitat amb les víctimes i els perdedors de la guerra. Sembla que Franco no va ni arribar a llegir el telegrama. Era l’última demostració de la farsa que s’havia organitzat per simular un judici que justificaria una sentència que ja era escrita. També sabem que Franco va intentar avançar el procediment perquè l’execució de Companys fos nou dies abans, el 6 d’octubre. Volia que quedés clara la represàlia per la proclamació del Sis d’Octubre del 34.

—Sembla que els agrada de fer coincidir dates històriques per a fer represàlies…
—És una mena de costum de l’estat espanyol… Durant la celebració del Tricentenari van coronar un Borbó amb un nom d’infaust record per als catalans; el 15 d’octubre han cridat el president Mas a trepitjar un tribunal, setanta-cinc anys després de l’afusellament de Companys… No queda clar si és mala fe o desconeixement.

—Deixarem que sigui el lector qui ho jutgi. Les germanes de Companys, que el poden visitar a Montjuïc, expliquen que el veuen envellit, però que està content i satisfet. Com pot ser?
—Està content perquè el tracte humiliant que havia rebut a Madrid s’ha acabat. A Montjuïc és tractat com a persona. I això ja és un canvi important. Li concedeixen algun permís especial, com les visites de les seves germanes. A més, com hem dit abans, Companys sap quin serà el seu final. I ha tingut temps d’imaginar com serà la seva mort. Morirà a Barcelona, a Catalunya. I això el complau. Segurament, la humiliació més gran hauria estat que l’haguessin executat a Madrid, a qualsevol punt de l’estat o a França, a mans dels nazis. Sap que morirà dempeus i trepitjant la seva terra.

—Al final del llibre hi trobem els testimonis que va deixar escrits abans de l’execució. Són d’una bellesa i d’una càrrega emotiva colpidores. És una llàstima que no siguin més coneguts pels catalans d’avui…
—Les cartes que escriu a la seva muller i a la seva família tenen una càrrega simbòlica i emotiva molt forta. Excepcional. El que va passar en aquest procés militar contra Companys i el seu afusellament és tan fort que sovint ens passen desapercebuts els detalls més sensibles, més humans… Veure una persona que sap que serà afusellat i que pot escriure amb aquesta serenor, aquest to poètic i aquest punt de dignitat, ens diu molt de l’estat d’ànim de Companys en les seves últimes hores. Serè, en pau amb sí mateix, tranquil, i convençut que ha fet el que calia per Catalunya. Al final del procés sumaríssim, ell mateix havia dit: ‘La història ens jutjarà a tots.’ Parlem de la mort d’un president executat. Passaran anys i dècades i continuarem explicant-ho. Van convertir Companys en un símbol de la lluita per la justícia, la democràcia i la llibertat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb