Jordi Colomer: “L’art contemporani hauria de ser popular”

  • Entrevista a l’artista Jordi Colomer, que exposa la retrospectiva “Façana foto festa futur fideus” al MACBA

VilaWeb
Fotografies: Àngel Garcia.
Anna Zaera
30.05.2024 - 21:40
Actualització: 31.05.2024 - 10:28

Jordi Colomer (Barcelona, 1962) ha instal·lat una ciutat provisional a la sala d’exposicions del MACBA. Carrerons, placetes, cadires i bastides d’un barri que sembla celebrar algun esdeveniment festiu. “Façana foto festa futur fideus” és el títol d’aquesta retrospectiva, que fa un recorregut per l’obra de l’artista de final dels anys vuitanta fins a l’actualitat, mitjançant l’escultura, collages, fotografia, vídeo, instal·lacions i accions en viu. Colomer, que d’ençà de jove es va mostrar atret pels objectes senzills i la vida quotidiana, diu que es resistia a fer aquesta exposició tot sol i que allò que l’ha il·lusionat més ha estat treure els gegants a la plaça del MACBA el dia de la inauguració i preparar les activitats paral·leles de l’exposició a la Infinita de l’Hospitalet de Llobregat, una sala que actua com una festa paral·lela oberta a la creació i la música en viu. L’exposició de Colomer es podrà visitar fins el 24 de setembre, dia de la Mercè, quan els gegants del MACBA seran els amfitrions d’una trobada gegantera a la festa major. Ens trobem per parlar al vestíbul del museu.

Quan comenceu a fabular?
—Doncs mira, ahir explicava que em va venir un flaix. Devia tenir sis o set anys i vaig fer un museu arqueològic a la meva habitació amb pedres que havia trobat en unes obres de la vora. I vaig fer la presentació, amb les etiquetes i cartells del segle III abans de Jesucrist, segle XIV, segle XVI. És clar que hi ha una sensibilitat amb els interessos. Suposo que tothom.

La qüestió dels gegants i l’imaginari de la cultura popular també deu venir d’aquella època?
—Si has viscut a Barcelona, això sempre ha estat una cosa natural. El tema per mi és com fer que convisqui la cultura popular amb el suposat elitisme de l’art contemporani. Crear aquests diàlegs sempre ha estat una tradició de les avantguardes però no és clar que s’hagi resolt aquest tema.

Sempre us ha agradat aquest diàleg entre quotidianitat i intel·lectualitat?
—A veure com t’ho explico. És que no sé si ho distingeixo tant. Aquestes escultures [assenyala una peça que parla dels oficis] són de principis dels anys noranta. Aquesta peça l’han feta els meus veïns del Poblenou, als qui demanava que escrivissin els oficis i animals. Aquest diàleg hi és present, en aquestes estructures que són molt serioses, molt geomètriques i molt abstractes. Tenia la necessitat de demanar a gent que no era al món de l’art que hi intervingués, literalment. Crec que l’art contemporani hauria de ser popular. Realment, no entenc per què no ho és. Si tinguéssim més bona educació…

Creieu que l’educació és massa compartimentada?
—L’art hauria de ser una eina fonamental per a l’educació dels nens. Vull dir que l’art hauria de fer l’aproximació que ara fa la ciència o la ficció.

Veniu de família d’artistes?
—Tinc un oncle avi pintor, que és una figura molt important a la família. De la generació dels noucentistes. Sempre va ser la figura que realment m’agradava de la meva família. El que sentia més pròxim. Viatjava molt. Va viure a Algèria molts anys. Bé, és un personatge que em semblava molt interessant.

La resta de la família tenia professions amb què no us sentíeu identificat?
—A casa meva sempre s’ha parlat de política. Els meus germans són historiadors i economistes. El meu pare també estava molt interessat en la història. Sempre es parlava de política. Sóc el petit i sempre m’ho he mirat com una mena d’espectador d’una família a què pertanyia. Totes les converses que recordo a casa meva eren sobre la política. No ho he triat, però la política ho tenyeix tot.

La política també és a la vostra obra.
—Sí, m’agrada inventar-nos fora de les normes que ja existeixen. Les meves obres proposen formes d’organitzar-se alternatives. Per un temps molt limitat intento de crear una mena de minisocietat que té les seves pròpies lleis.

També a l’hora d’involucrar gent a la vostra obra. Feu peces molt col·laboratives.
—Les idees inicials sempre són meves. Després, això té un procés en què intervé molta gent. L’autoria, evidentment, és una cosa compartida. Les vegades que he provat de fer un col·lectiu artístic no ha funcionat perquè les altres persones no han volgut. Ara tenim aquest espai de la Infinita, que representa, justament, aquesta part més col·lectiva.

Això de les autories compartides atempta contra la figura de l’artista com un ésser únic i genial. Els altres artistes no han volgut compartir l’autoria?
—Les mateixes avantguardes són moviments de grups, no d’individus. L’altra cosa que es pot posar en crisi, diguem-ne, és la signatura. El fet de reconèixer una obra per unes qüestions formals. En aquesta exposició reconeixes les coses per una mena d’esperit que hi flota.

L’exposició mostra accions o intervencions en molts països.
—Quan vaig acabar d’estudiar… Bé, no vaig acabar res. Vaig començar moltes coses i no vaig acabar res. Me’n vaig anar a París per una intuïció, perquè hi tenia uns amics, però també perquè vaig creure que m’obriria més possibilitats. Aquí es pot veure que m’adapto a contextos molt diferents. Això sí que és un repte que necessito i m’agrada com a motor de les obres.

Això us ha suscitat alguna mena de dilema? Em refereixo al fet de viatjar, intervenir l’espai i després marxar. Com gestioneu l’honestedat lligada a la permanència al lloc?
—Sí, evidentment hi ha aquest doble sentiment, per una banda, és un privilegi la mirada del que ve de fora. Fins i tot la mirada del turista, si la considerem com una cosa singular, d’entrada és diferent de la de la gent que hi viu o hi ha nascut o hi té arrels. Poder veure les coses des de fora permet de veure que tenim moltes coses en comú tot i tenir contextos diferents. Si parlo de l’extraradi de Mèxic, no és per a parlar d’aquesta qüestió específica sinó per a parlar de què vol dir la perifèria d’una ciutat. Els models d’arquitectura que marquen la vida. No és un treball sociològic sobre un barri de Mèxic. En aquesta exposició podem veure edificis de l’extraradi de Brasília, que s’assemblen molt als de Bellvitge de l’Hospitalet. Reconeixes el mateix tipus de problemàtica.

Ja.
—No sóc un artista que faci recerca sociològica. Evidentment que totes les obres tenen un treball previ. Però tota la informació que recullo, en un cert moment, intento d’oblidar-la. Crear alguna situació fora dels paràmetres.

El joc és part de la vostra obra. I no sentir-vos lligat a una documentació concreta.
—Molts treballs giren al voltant de la idea de ciutat. Una idea de ciutat que s’estén pràcticament per tot el món. Seria com pensar que una ciutat pot ser a vuit mil quilòmetres de distància, però és la mateixa. Quin paper podem jugar els habitants de la ciutat, quins jocs podem inventar i quines normes ens podem saltar? Crec que pensar això serveix tant a Barcelona, com a Bucarest com al Japó. Per exemple, la percepció de l’espai públic al Japó és molt diferent. La gent amb què treballàvem ens va dir: preneu massa temps i massa espai. No teniu dret de ser tan protagonistes.

Cada cultura percep l’espai públic o l’espai privat d’una manera diferent.
—Al Marroc els terrats són una espècie de ciutat paral·lela. Un món que té unes altres regles.

El títol, “Façana foto festa futur fideus”. Tot són paraules amb efa.
—Això ve del projecte de l’abecedari del projecte de l’Argentina. Fèiem llistes de paraules. De vegades sortien llistes atzaroses que significaven molt. I vaig voler copiar-ho.

I els fideus?
—Els fideus és baixar-ho tot a una escala molt elemental i pròxima. L’escala de la sopa. Després, el concepte del futur, que ja és un concepte complex, el deixo per al final.

Sou optimista sobre el futur? Hi ha peces que formen part de l’exposició que diuen que no n’hi ha. Semblen decadents.
—Al No future, hi he afegit un interrogant. És agafar una cosa que ja existeix, perquè aquest cotxe s’ha passejat per Sant Petersburg, França i per Londres, i he afegit la pregunta. Cadascú treu les pròpies conclusions. L’altre dia, algú em va dir que li havia fet pensar sobre el seu propi futur. I unes altres persones ho interpreten en clau generacional. Que ara té sentit de tornar-se a fer la pregunta que en el seu moment es van fer els Sex Pistols, als anys setanta.

Les activitats paral·leles de l’exposició són a la Infinita de l’Hospitalet?
—Hem volgut considerar que la Infinita era una sala més del MACBA. Que una part de l’exposició pot ser una festa en un altre lloc.

Com veieu que la vostra obra sigui en un espai com el MACBA, que sembla que sigui un espai més elitista?
—No sé quina idea tens del MACBA! Vaig explicar a la roda de premsa que he viscut quasi quinze anys a cent metres d’aquí i que, per una banda, el MACBA, evidentment, és la gran institució de l’art contemporani català, i que ja va arribar tard, etc. Però alhora és un edifici que és en un barri popular i davant una plaça que s’ha establert com a lloc de reunió, i que alhora crea cert rebuig. Quan hi havia aquesta proposta d’exposició, m’interessava que l’edifici mateix fos part del tema de l’exposició. Els cartells del balcó que hi ha a fora, per exemple. Els cartells estan intactes i això vol dir que s’han integrat molt bé a l’espai. Volem que els gegants surtin per la plaça dels Àngels. La idea és trencar la frontera entre el dins i el fora del museu. De fet, la metàfora del muntatge és com una petita ciutat, on hi ha carrerons i placetes i racons.

Sembla una ciutat de festes o una fireta.
—Sí, és una ciutat provisional, exacte. Carrers molt vius però només per un temps determinat.

El MACBA fa poc cabal als artistes catalans? Mira més a fora que a dins?
—Ara la cosa ha quedat contradita, perquè hi convivim Daniel Steegmann Mangrané, que és un artista més jove que jo, i jo. Ara les dues grans exposicions que hi ha són dos artistes catalans. Crec que sí que hi ha una voluntat d’incorporar aquests artistes. Potser històricament hi ha hagut aquesta tendència, però ara fan moltes retrospectives d’artistes catalans. Dec ser dels darrers a qui han dedicat una exposició. Durant molts anys, no volia fer aquesta exposició, pensava que era millor que la fessin, justament, quan em morís. Però posats a fer-la, intento que sigui una cosa bastant viva. No m’interessava fer una retrospectiva del meu treball, em semblava un exercici una mica onanista. El que més il·lusió em feia era treure els gegants, la curiositat de com seria aquesta peça nova i veure què passaria.

Com a última pregunta, per a què creieu que hauria de servir, un museu com aquest?
—La paraula museu és molt grossa, perquè ha de preservar una certa memòria. Un museu d’art contemporani s’ha d’inventar constantment. La intenció de l’actual direcció del MACBA és la d’obrir portes en molts sentits. El museu ha de preservar coses del passat, però ha de mantenir el sentit del present.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor