Joan Jordi Miralles: “El Barça també té costats foscos i convé saber-los”

  • Entrevista a l’escriptor, que ha publicat ‘Triomfador’, una història de ficció inspirada en el seu pas per la Masia del Barça

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
14.05.2023 - 21:40
Actualització: 15.05.2023 - 22:49

“Jo vull jugar al Barça.” Es fa difícil d’imaginar que darrere una frase tan plena de màgia s’hi pugui amagar una història de patiment com la que explica Triomfador (Males Herbes, 2023), de Joan Jordi Miralles. No són unes memòries, sinó una ficció inspirada en el pas de l’autor per la Masia del Barça quan era una promesa juvenil del bàsquet a principi dels noranta. Hi narra un ambient terrorífic, d’abusos, quintades i maltractaments entre companys que impacten per la seva crueltat. Llançaments de bosses de pixum, dutxes d’aigua freda i agressions físiques de tota mena amb què el protagonista, l’Ulisses, haurà de bregar.

Deixar retratada una institució com el Barça us va causar recel a l’hora de posar-ho en negre sobre blanc?
—No, en cap moment. Podria haver-ho falsejat i haver situat la història en un altre país, en una altra mena de residència, un altre club. Fins i tot em podria haver inventat noms. Però és que no veig per què hem de defugir la realitat; les coses són com són i prou. I s’ha de descobrir que la realitat precisament té costats foscos i que, malauradament, encara que una institució com el Barça sigui tan lluminosa davant els mitjans de comunicació, doncs, ai las, també té costats foscos i convé saber-los. Ara, no hi ha una intenció de denigrar el Barça. De fet, a la novel·la, trobo que no deixo pas per terra el Barça, en cap moment.

Sempre m’han dit que la pitjor pregunta que pots fer a algú que ha patit qualsevol mena d’abús és demanar-li per què ho explica ara.
—La pots fer. Normalment, se sol pensar que hi ha una raó pecuniària o té una funció de treure’n el màxim rèdit possible. I no m’ho han preguntat mai en cap altre llibre, això. I, és clar, la gent ho pregunta perquè el tema és el tema. El rèdit, quin hauria de ser? Han passat trenta anys, això ha prescrit. Tinc nou llibres publicats i no tinc cap mena de problema per publicar. Per tant, no hi tinc cap mena d’interès. És el moment del llibre, simplement. El llibre està madur, ha trigat un temps a escriure’s.

“A la Masia no fan persones, més aviat les destrueixen”, escriviu. La frase és lapidària.
—És una frase que s’ha d’agafar en el context dels anys noranta, quan no hi havia un control, hi havia zero responsables. Aquella Masia de nit en què els oficinistes desapareixien, no hi havia ningú que vetllés i, per tant, era can pixa. Hi havia una Masia de dia en què hi passaven oficinistes, responsables del club; però la Masia de nit era una altra història. Això vol dir que la de nit, cada nit, era un circ de quintades, en què no parava d’haver-n’hi? No, no era així. Hi havia quintades, se’n feien moltes, sobretot al principi de cada temporada, i després es podia anar reproduint segons les persones, l’edat que tenien, l’esport que practicaven. Hi havia diferents motius. Evidentment, entre els veterans, se’n feien poques, sempre buscaven les ànimes més dèbils. Malauradament, és una estructura, un esquema que té a veure amb els abusos, i que està molt estudiat. Ningú no fa quintades als veterans, ni als més forts, sinó que sempre hi ha un aprofitament contra el dèbil.

Al llibre és ben reflectida aquesta tensió constant, en què semblava que l’ambient estava calmat. Una espera que podia ser fins i tot pitjor que no pas els maltractaments. És així?
—Estès en el temps sí, perquè quan reps una quintada, i això crec que ho reflecteix molt bé el llibre, a partir d’aquí s’encenen les alarmes. Si tens una edat en què saps que això forma part d’un esquema, d’un ritual iniciàtic, que és una cosa que passarà, trobes estratègies perquè no torni a passar; et fas el dur. Hi havia gent que es rebotava, i que després de tres o quatre cops que ho intentaven, ja veien que no hi havia manera. Hi havia gent que passava absolutament de tot, hi havia gent que es conxorxava amb els més forts, i d’aquesta manera no rebia. Hi ha moltes estratègies. Respecte de les quintades també penso que hi ha dos components, que és una mica també el que reflecteix el llibre.

Quins?
—Per una banda, hi ha un component sempre d’odi. O sigui, no fas quintades si d’alguna manera no odies l’altre. I això pot ser a causa d’aquesta masculinitat tòxica, d’un cert comportament basat en aquesta competitivitat extrema, en certs lideratges; és una manera d’aplacar l’enemic, aplacar el contrari. I, per una altra banda, has de tenir un cert gaudi. Si no gaudeixes fent mal a algú, no ho fas. Aquí hi ha la clau de la novel·la, que els personatges que fan aquesta mena de quintades, de putades, el que fan és odiar, per una banda, però també gaudir.

Entenc que tothom adoptava papers diferents per no ser una víctima.
—Evidentment, gent de futbol, gent que a més jugava bé a futbol i que tenia un cert estatus, era més difícil que rebés. Gent que jugava a bàsquet, que eren molt joves, i que, d’una altra banda, un cop rebien una primera quintada, s’ho passaven malament i no es revelaven, aquests eren la víctima ideal.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Darrere aquest comportament, l’explicació més directa és la masculinitat tòxica?
—Crec que no perquè també hi ha assetjament entre les noies, i sé casos en residències també. Per tant, no m’atreviria a dir-ho. A més, el concepte de masculinitat tòxica no existia als noranta, per tant, era difícil batejar-ho d’aquesta manera. Però sí que és veritat, en aquest cas, el d’una residència d’esportistes d’elit, que aquesta mentalitat, aquesta competitivitat ferotge, sí que pot reforçar aquests comportaments.

Per què?
—Perquè hi ha uns lideratges extrems. Formes part d’un equip, però, al final, el qui dorm a la llitera del costat és el teu enemic. I és així com es produeixen aquestes situacions. Penses que aquest juga minuts, aquest té més oportunitats que jo, l’any que ve no sé si continuaré, el meu somni es jugar aquí, al Barça… Tot això són preguntes que fan que rivalitzis, i el teu comportament va adaptant-se amb aquesta rivalitat.

No ho vau voler comentar mai, ni als pares ni als entrenadors, tot i que n’hi havia un que ho sospitava. Amb el pas del temps, heu obtingut una resposta?
—Doncs, francament, sempre he estat molt discret. No em vantava mai de dir que jugava al Barça ni ho he fet mai. La gent que ho sap, ho sap perquè m’ha vist jugant a bàsquet o són amics de fa molts anys. Però hi ha molta gent que he conegut després, i no sabien que havia jugat a bàsquet ni que havia jugat al Barça. Per mi això no és un tema que té a veure amb un cert trauma, té a veure amb la meva personalitat, amb el meu tarannà. La meva experiència a la Masia no va ser tan traumàtica. De fet, va ser una experiència extraordinària, va ser interessant, van passar coses; efectivament, no estava ni preparat per a veure certes coses, ni per a viure-les, però la meva experiència va ser molt diferent de la del protagonista. El protagonista, al final, és un aplec de moltes altres experiències i fins i tot d’un component imaginari. Ara, les situacions, aquella tensió, situacions malagradoses, aquí hi ha un component comú entre allò que explica el llibre i allò que va ser la meva experiència.

Al llibre hi apareixen personatges reals, com ara Jordi Cruyff, Berni Tamames, José Luis Galilea, Pep Guardiola. Però els que infligeixen els abusos són desconeguts. Són personatges a qui heu volgut guardar l’anonimat?
—No, són personatges de ficció. Són la suma de molts altres personatges, com si hagués agafat diferents colors de plastilina i els hagués ajuntat.

Quan es parla dels valors del Barça, dels valors de la Masia, d’una institució que no solament forma esportistes, sinó persones, què penseu?
—És un club fet per persones i les persones no són perfectes. I segurament no hi havia mala intenció en tot plegat, però no es va fer bé, malauradament. Desconec què fan ara. Sí que em demano com deuen fer-ho. Per una banda, tractem un ambient de màxima competitivitat; d’una altra, aquestes figures de les categories inferiors, sobretot de futbol, xavals molt tendres que confeccionen la seva identitat, els posem en un cert Olimp. Aquesta colla de nanos de 14, 15, 16 anys ja vesteixen imatge de crac i pràcticament encara no han fet res, encara han de sortir una mica de l’ou, encara han de demostrar que poden jugar al primer equip o no, i ho veiem, molts no acaben de destacar. De cada tres promocions arriba un jugador. Per tant, realment és un cementiri de jugadors, i això s’ha de tenir en compte. És clar, la imatge que projecta el club és una, però la realitat és una altra, i això passa desapercebut moltes vegades.

Hem exagerat la figura del Barça com a societat?
—Totalment. Sembla que sigui una cosa incòlume, impol·luta, gairebé intangible. Hi ha una mitificació, i forma part, vulguem o no, dels símbols. Els símbols es doten d’aquesta immaterialitat, i d’aquest poder que gairebé és omnipresent, omniscient, i els mitjans se n’aprofiten i els continguts es van reproduint en massa. I això, evidentment, fa que la imatge sempre sigui esplendorosa. I quan intentes de dibuixar una realitat, quan intentes de donar llum a un racó fosc, com deia abans, d’aquesta realitat, la gent es pensa que és un atac. Perquè, precisament, com que s’ha construït aquest símbol, tot allò que vagi en contra d’aquest símbol és pecat.

Teniu constància que algú de la directiva, de l’entorn del Barça, s’hagi llegit el llibre? Us agradaria?
—Doncs la veritat és que no m’ha arribat res. És una pregunta que al principi se la feia molta gent. Quan vaig escriure el llibre, no vaig pensar que em trucaria en Laporta, el director de la Masia o el directiu de les categories inferiors. No ho vaig pensar en cap moment. Però la gent sí que m’ho deia. El que espera la gent és que el Barça es querelli en contra meu. Però ja et dic, que per què s’hauria de querellar? No hi ha cap raó. Això és una ficció. Parlem del terreny de la literatura, i en la literatura s’hi val tot. D’una altra banda, tampoc falto a la veritat. Perquè és una veritat que jo he viscut de primera mà. I, per tant, no dic cap bajanada. Segurament hi ha molta gent que va passar per la Masia, no vull dir tothom, que es mereixeria unes disculpes.

El director de la Masia en aquell moment, per exemple?
—No ho sé. No vull dir el director de la Masia perquè això seria responsabilitzar una persona. Però seria un responsable, entre molts responsables. Però crec que hi ha gent que va passar per la Masia, xavals, que avui, si el club els fes una disculpa per no haver vetllat prou per ells, honoraria moltíssim el Barça. Perquè n’hi ha que van quedar tocats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any