Vaig entrar a Mèxic, per primera vegada, des del nord. Devia ser el 1986, quan un avió em va deixar a El Paso, la ciutat que hi ha al nord de la frontera del Rio Grande, encara a Texas, als Estats Units. Era de nit i en eixir de l’aeroport vaig quedar bocabadat per l’enorme extensió de llum que s’estenia al meu davant. Semblava una ciutat inacabable, però en realitat n’eren dues, El Paso i Ciudad Juárez, dos noms per a un sol espai urbà separat entre dos estats, entre dos països i, de fet, entre dos mons per un riu que era i des d’aleshores ha estat encara més la frontera més dura del món. A Berlín havia travessat aquell mur que havia de representar la manca de llibertat. Però l’experiència de passar sense problemes del nord del Rio Grande al sud mentre al teu costat una gentada feia cua durant anys tan sols perquè no tenia el passaport adequat em va semblar, de llarg, molt més dura, molt més impressionant, molt més immoral, que no pas l’escrutini marcial a què et sotmetien en els punts de control aquells altíssims i esquerps vopos de la difunta RDA.

Quan finalment vaig arribar a l’hotel, com faig gairebé sempre, vaig encendre el televisor i vaig fer córrer les cadenes per veure quines hi havia. Supose que és un costum de vell periodista: situar-te primer de tot. Saber què trobaràs i en què pots confiar. Un telenotícies mexicà em va cridar vivament l’atenció. Acabava amb deu minuts ben bons de retrats de criminals. En vídeo. Una persona, davant la càmera, efectuava aquell conegut ritual de la fotografia dels detinguts –ara mire a la dreta, ara al davant, ara a l’esquerra. I mentrestant una veu en off ens explicava qui era i què havia fet. De sobte, tots els criminals eren policies. I al final els criminals aquells que es retrataven en públic, tots, eren membres de la policia secreta, cosa que em va sobtar d’allò més. En aquell moment em va semblar increïble la quantitat de crims que en un sol dia es podien cometre en aquella ciutat i més increïble encara quants d’aquells crims els cometien policies.

Avui no crec que hi haja prou temps als informatius per a retratar els crims i encara menys els criminals. Les xifres de la violència a Mèxic són gairebé impossibles de creure. Quaranta mil desapareguts, ara mateix, sense cap rastre. L’any 2017 –del 2018, encara no n’hi ha estatístiques– hi van morir assassinades 23.000 persones. Concretament a l’estat de Chihuahua, on hi ha Ciudad Juárez, hi van aparèixer quatre persones mortes violentament de cada deu mil que hi habitaven. Els càrtels de narcotraficants pugnen per controlar el nord de Mèxic. El de Sinaloa hi és el dominador històric, sota la direcció del ‘Chapo’ Guzmán primer i dels seus fills ara. Curiosament, aquella frontera que ja a final dels vuitanta em semblava gairebé impermeable avui ho és encara més. Però tan sols per a les persones. La cocaïna, en canvi, flueix amb una facilitat esgarrifosa. Crea un negoci difícil d’imaginar, que fa que uns quants esdevinguen increïblement rics, mentre rosega Mèxic fins als ossos. No hi ha solució per a la guerra contra els narcos que no siga que la voracitat del capitalisme se n’encarregue: ‘Cal que algú descobresca una droga millor que la cocaïna, que siga sintètica i que es puga produir dins els Estats Units’, em deia una persona que coneix bé la desesperació de la política local. ‘Fins que la cocaïna no deixe de ser negoci Mèxic no podrà ser un país normal’, reblava.

L’anàlisi pot ser sorprenent però és indiscutible que avui aquest país és a les mans dels narcotraficants o que no pot viure sense pactar-hi. El poder d’aquestes organitzacions criminals és immens, omnipresent, i dificulta no únicament la vida normal de les persones, sinó l’existència de l’estat com a tal. Perquè si un estat no pot protegir els seus ciutadans, de què serveix? No és aquesta la primera obligació que té?

Viure en un país com aquest és extraordinàriament dolorós, però hi ha molts valents que hi planten cara. I entre ells, especialment, grans, enormes periodistes. Que paguen pel seu impagable valor. Més de cent periodistes han estat assassinats d’ençà de l’any 2000 a Mèxic, una xifra comparable a les que exhibeixen Síria o l’Irac. Com ara Javier Valdez Cárdenas, marit de Griselda Triana, també periodista. Valdez fou el gran cronista del narcotràfic a Sinaloa, un defensor tenaç de les víctimes, dels ciutadans normals del carrer.

Ja havia estat víctima d’un atemptat quan es va publicar el seu llibre Miss Narco. El volum fou un èxit de vendes i contenia retrats fins aleshores mai escrits de dones vinculades al narcotràfic: mules, rentadores, núvies, dones… Com a resposta i amenaça, algú va llançar un artefacte explosiu dins la redacció de Riodoce, setmanari que ell havia fundat sis anys abans i que és des d’aleshores un bastió de dignitat periodística, ciutadana i moral. Era el 2009. Valdez fou assassinat vuit anys després d’aquell primer atemptat.

El mataren a Culiacán, la capital de l’estat de Sinaloa, el 15 de maig de 2017, un dilluns. Poc més enllà d’una cantonada de la redacció, a plena llum del dia. Dos homes encaputxats li van disparar dotze trets ‘al carrer Vicente Riva Palacio, entre Ramón F. Iturbe i Epitacio Osuna, de la Colonia Jorge Almadaquan’, segons la nota urgent que va ser publicada pels seus companys. En aquell tros de carrer hi ha unes cases baixetes, amb un bar, un restaurant que porta per nom El Recreo, una botiga de pneumàtics, un parell de botigues d’arts gràfiques i un edifici gran, de maons foscs, on hi ha un centre de distribució d’una empresa. Tot molt normal i tranquil, un carrer qualsevol. Valdez havia eixit de la redacció per comprar-se alguna cosa de dinar, portava una camisa de quadres foscs petits i el seu barret inseparable, que ara ha esdevingut a Mèxic un símbol del periodisme compromès. Tenia cinquanta anys. 

El gener d’enguany, durant el judici de Joaquín Guzmán Loera, àlies ‘Chapo’, Dámaso López, el seu successor al capdavant del càrtel de Sinaloa, també empresonat, va declarar que Valdez havia estat assassinat pels fills del Chapo perquè havia desoït les seues ordres de no publicar una conversa amb ell mateix. Un dia un home que no es va voler identificar va telefonar a Riodoce demanant per Valdez i li va dir, sense identificar-se, que tenia una informació important i que l’esperava al carrer. Un altre periodista, en l’ambient d’extraordinària violència de Sinaloa, no hi hauria anat, però Valdez hi va anar i es va trobar amb un telèfon mòbil a l’altra banda del qual hi havia el qui havia estat lloctinent del Chapo, Dámaso López, que li va fer unes declaracions criticant durament els fills d’aquell.

Quan es va publicar l’entrevista, Dámaso López i els fills del Chapo sostenien una batalla a trets, oberta i total, pel control del càrtel de Sinaloa. Aquests darrers, quan varen saber que es publicaria l’entrevista, van posar-se en contacte amb la redacció i van oferir-se a comprar tota l’edició. La revista ho refusà i va posar el número al carrer, però els narcotraficants varen enviar gent a tots els punts de venda per adquirir immediatament els 4.500 exemplars de la tirada, tan de pressa com arribaven. I, després de segrestar el dret d’informar-se dels lectors, van matar el periodista.

****

Vaig trobar-me amb Griselda Triana a la ciutat de Mèxic el 6 de juny. Vàrem quedar al bosc de Chapultepec, el gran pulmó verd d’aquesta megalòpoli de vint milions d’habitants, on se celebrava la Fira de les Cultures Amigues. Al Pavelló de la Ciutat de Mèxic s’havia de fer aquell dia un debat sobre l’efecte de la violència en el periodisme, debat en què ella havia de tenir una participació destacada. El dia abans havia tingut una llarga conversa amb Griselda i més companys periodistes mexicans que m’havia fet entendre millor l’abast de la tragèdia que s’abat sobre aquest país. Griselda va arribar amb pas lent, però amb un somriure als llavis que no se li esborrà ni en els moments més durs de l’entrevista. Al cap de pocs minuts de començar a parlar, tots dos en veu molt baixeta i ella a poc a poc, com mastegant cada paraula que pronunciava, una pluja torrencial ens va obligar a arrecerar-nos dins una caseta de l’organització i la conversa continuà en una penombra molt serena, acompanyada, això sí, dels colps agressius de les gotes de pluja sobre el sostre plastificat que ens aixoplugava.

La veritat és que no sé ben bé per on començar. Tinc por de fer preguntes impertinents. Jo entenc el periodisme com un combat, però el preu ací a Mèxic és tan alt que fa molt respecte de parlar en aquests termes. No voldria semblar frívol i encara menys insensible.
—A Mèxic es pot fer bon periodisme però és cert que el cost, el preu, que es paga per fer-lo és molt alt en termes personals. És molt lamentable que els periodistes treballem en aquest país sota amenaces constants, amb el risc real de ser assassinats o de desaparèixer, d’haver-nos de desplaçar a una altra part del país per poder viure, simplement per poder mantenir-nos vius. Això no hauria de ser així.

Viure el periodisme amb por és viure el periodisme?
—Jo sé com va viure Javier l’exercici periodístic i Javier mai no va negar que tenia por. És clar que en tenia. No podia ser altrament. Sabia molt bé què feia i de qui havia de tenir por i per què. Ell no va negar mai la preocupació que sentia perquè era ben conscient que tocava afers molt sensibles, que el posaven en risc i l’enfrontaven a gent extremadament perillosa.

I vós?
—Jo ho vivia també amb molta preocupació, és clar. El meu exercici professional era diferent del seu, això m’agradaria que quedàs clar. Jo he treballat més a la ràdio, no tocava els seus temes ni el meu camp era el periodisme d’investigació a què ell es va dedicar amb tota la força. Tanmateix, també era ben conscient de què hi havia en joc. Per exemple, recorde molt vivament, com si fos ara mateix, l’impacte que em va causar veure publicada aquella entrevista amb Dámaso López que, al cap i a la fi, posen d’excusa, diuen que és la motivació, del seu assassinat. Quan la vaig veure publicada a la seua revista, a Riodoce, i vaig comprovar que l’havia signada ell personalment, que hi havia posat el seu nom, em vaig sentir terriblement malament. Allò era exposar-se massa, vaig pensar-ho de seguida.

Exposar-se ell?
—Sí. Exposar-se ell. Però també, exposant-se Javier, com passaria amb qualsevol altre periodista, tots els qui érem al seu costat ens exposàvem automàticament. Ell molt més que nosaltres, és clar. Però nosaltres també. A partir del moment que es va publicar aquella entrevista vaig passar a viure el nostre dia a dia encara amb molta més por, tenia molta més por que no havia tingut fins aleshores. 

Por en la vida quotidiana?
—Sí, és clar. Per exemple, cada vegada que pujava al cotxe amb ell no podia evitar de pensar si hi havia una bomba que podia esclatar en qualsevol moment. Per a matar-lo. Això ens podia passar…

Li ho vàreu dir mai, això?
—No li ho vaig dir mai, ni una sola vegada. Però ho pensava sempre. Cada vegada.

I tanmateix pujàveu al cotxe…
—És clar. Perquè no volia quedar-me sense aquells moments familiars. Sense anar una estona a passejar tots tres o tots quatre junts, amb els nostres fills. Però és molt difícil viure pensant constantment que aquell pot ser el darrer dia. No me n’anava mai a dormir si ell encara no havia arribat a casa. Cap nit no ho vaig fer. I moltes vegades m’imaginava que el podien matar allà mateix, tot just arribant a la casa i mentre jo l’esperava dins, perquè això els criminals ho han fet sovint. O que el podien matar quan se n’anava al matí, de camí cap a la feina. Els maten sempre als llocs on els periodistes treballen o viuen. A prop de la redacció, com li varen fer a ell. Saben les rutines diàries i les aprofiten.

Perdoneu que insistesca en la pregunta anterior: i es pot exercir el periodisme en aquestes condicions?
—Cap periodista, ni cap familiar de cap periodista no hauríem de viure amb aquesta por. El periodisme s’ha d’exercir com un acte d’amor per la justícia, per la veritat, no amb aquesta que pot passar  alguna cosa qualsevol dia que se t’emporta la vida, tants anys de vida. Però és el món que ens ha tocat. Vivim en un país on l’estat és incapaç de protegir-nos i de protegir la nostra feina.

Tots dos treballàveu de periodistes de feia dècades. Teniu la sensació que com més va més difícil és d’exercir de periodista a Mèxic? És pitjor avui que no fa deu anys, vint anys?
—Crec que avui a Mèxic es fa molt més bon periodisme que quan nosaltres vàrem començar, fa vint anys. La nostra generació, la de Javier i meua, ens vàrem anar formant, si ho puc dir així, de manera empírica. Javier era sociòleg i havia militat en el Partit Revolucionari dels Treballadors. Fins i tot havia estat candidat a diputat per aquest partit quan tenia tan sols divuit anys. Javier va començar a escriure de molt jove. A vint anys ja publicava una columna que es titulava ‘Regeneració’ en un diari de Culiacán. Llegia molt, escoltava molta música, tenia idees molt revolucionàries. Javier no va haver d’estudiar una carrera formal de periodisme per a ser el bon periodista que va ser. El destí, la vida, el va anar portant per aquest camí i crec que puc dir que ho va fer molt bé, que va ser un gran periodista. 

I vós?
—El meu cas és diferent del seu. Jo estudiava psicologia però em vaig adonar que no era la carrera que volia seguir. I vaig començar a treballar en mitjans, gairebé al mateix temps que Javier. Vaig començar a principi dels anys noranta com a reportera radiofònica però també vaig treballar en premsa escrita. Fins i tot vaig fer de diagramadora! Ara em considere en excedència de la meua feina, a la Universitat Autònoma de Sinaloa. Allà he estat reportera i cap d’informació de la Direcció General de Comunicació Social. També vaig ser coordinadora i conductora de diversos programes emesos pels mitjans de la universitat, el darrer dels quals ‘La otra edad’, un programa que depèn del Centre de Polítiques de Gènere. I col·labore ací a la ciutat de Mèxic amb la Casa Refugi Citlaltépetl, on hem impulsat el memorial Javier Valdez, un espai que acull els seus llibres, part de la seua biblioteca personal.

Però em pregunte sovint, quan he de fer una entrevista o un debat, si parle en nom seu o bé en nom meu, o com a víctima. I si puc parlar d’ètica, de resistència, com ho feia ell, com sempre havia fet ell. I la veritat és que no ho sé, simplement no ho sé…

Vós no sóu de Sinaloa. Javier sí que ho era. No sé si éreu conscient, quan vàreu arribar-hi, de quanta violència hi trobaríeu.
—Jo tenia dotze anys quan vaig arribar a Sinaloa i allà és on vaig sentir per primera vegada el famós corrido del narco Lamberto Quintero (‘Su compaсero le dijo:/ “Nos sigue una camioneta.”/ Lamberto sonriendo dijo:/ “Pa’ que son las metralletes”…’). I vaig tenir curiositat per a veure el pont de la cançó, aquest que et porta a Tierra Blanca. Després, a la secundària, tenia de companya una familiar molt pròxima d’un cap del narcotràfic que avui, tants anys després, continua lliure. I la veritat és que a mesura que creixia anava prenent consciència que a Sinaloa aquesta mena de vida és normal, és natural. Simplement et vas avesant a la violència, fins que arriba un punt que la naturalitzes, que la interioritzes…

Però cal dir que no és natural ni normal això que passa a Culiacán, a Sinaloa. Has de pensar que, per exemple, al Cap d’Any les famílies s’han d’amagar dins de casa, no poden ni traure el cap per la finestra perquè tot són ràfegues d’armes de gran calibre, disparant d’abans de les dotze de la nit durant hores i més hores. Vist això, crec que arribar a la fi de la violència és una utopia sense fonament. La violència és a l’ADN de la gent i serà molt difícil de treure-la’n. Els xiquets i les xiquetes de Sinaloa porten la violència tatuada al cos de ben menuts.

No vau pensar mai a canviar d’ofici, a fer una altra cosa?
—No. A més, era impossible que Javier deixàs d’escriure! I jo no li ho hauria demanat mai. És veritat que em preocupaven les conseqüències de la seua feina de denúncia i investigació, que m’atemoria allò que feia. Però era allò que havia de fer, era evident. A voltes me l’imaginava ja vellet, a la casa, però encara escrivint. Escrivint sempre. Era una mena de somni que no ha pogut ser…

I tot això, com afecta els joves que ara s’inicien en el periodisme?
—Passa que per a molts joves és molt difícil de ser periodista per la pressió que reben de les famílies. Les famílies tenen por que es dediquen a aquest ofici nostre. Els demanen per què fan aquella carrera si els acabaran matant en cas que publiquen segons què. Per a moltes famílies és difícil d’acceptar que el seu fill o la seua filla siguen periodistes amb el risc que corren. 

Però, de totes maneres, hi ha molts joves que fan una gran feina. Que volen escriure, que saben escriure, que tenen sensibilitat, que tenen una preocupació sincera i honrada pel país i per tota la situació. Pense en Daniel Larrea, en Marcela Turati, en Alejandro Almazan… Ells i molts més periodistes fan la feina que la ciutadania d’aquest país es mereix, a la qual té dret fins i tot en les condicions tan adverses que vivim.

En alguns països la precarietat o les pressions polítiques o comercials són el màxim problema pel periodisme. Pel que dieu, no és el cas de Mèxic.
—Tot això hi és, és clar. Ho vaig aprendre de pressa quan era molt jove. A la ràdio em van fer seguir un partit polític durant una campanya electoral. Vaig anar informant de tot allò que feia el candidat i, de sobte, el director em va cridar i em va dir que no treballàs tant, que allà tots eren del PRI i no calia donar tanta informació de l’oposició. A Mèxic el problema principal, per davant d’això i tot, és la impunitat. A Mèxic es pot matar un periodista i que no passe res. Hi ha una enorme impunitat per aquests crims. No passa res quan maten un periodista. Res de res.

Javier va haver de crear un mitjà propi per a desenvolupar el periodisme que volia fer.
—Sí. Riodoce. Tothom deia que només duraria mig any i ja en fa setze que ixen al carrer. És una publicació que resisteix, que sobreviu amb la venda d’exemplars, no amb la publicitat, que a Mèxic és molt marcada i és un instrument de control polític. Dissortadament, hi ha pocs casos com aquest i visc sempre amb la preocupació que un dia hagen de tancar.

Hi ha un aspecte del vostre cas que crida molt l’atenció. Després de l’assassinat, descobriu que el govern mexicà intenta espiar-vos fent servir el conegut Pegasus, un programa israelià que, en principi, només es ven a governs.
—Sí. És així.

Ho interpreteu, com fa tanta gent, com un símptoma de complicitat? Vull dir de complicitat entre l’estat i els narcotraficants? Volien saber què més sabíeu? O només us volien fer por?
—Si volien fer-me por la veritat és que no me’n vaig ni assabentar. Perquè va passar un any abans que fos conscient que el meu mòbil havia estat atacat amb aquest programa. A mi em van arribar uns missatges, que contenien aquest malware, el 25 i el 26 de maig, deu i onze dies després de l’assassinat de Javier. I no els vaig ni mirar. La veritat és que en aquell moment no volia llegir res i encara menys res que tingués a veure amb l’assassinat de Javier. La meua vida era un caos. El meu cap estava en una altra dimensió. Simplement, no m’hi vaig ni fixar. Fou quan es va fer públic que al director de Riodoce, Ismael Bojórquez, i al cap d’informació Andrés Villareal, els havien arribat aquests missatges i que es tractava de Pegasus que em vaig adonar que a mi també m’havien atacat. Després els experts ho van analitzar i, efectivament, el telèfon tenia aquell malware instal·lat.

Què vàreu sentir quan vàreu comprovar que el vostre govern, després d’haver estat assassinat el vostre marit pels narcotraficants, a sobre us espiava?
—Una ràbia enorme. No sé expressar quanta ràbia. Em vaig sentir molt agredida perquè no sóc cap criminal i perquè havia col·laborat amb la fiscalia en tot allò que m’havien demanat per aclarir l’assassinat. En tot. La fiscalia havia entrat a casa nostra i l’havia revisada de dalt a baix. Havien regirat la biblioteca de Javier, els seus papers, havien mirat i analitzat tots els nostres ordinadors, telèfons, tauletes, per veure si hi trobaven cap pista. I allò no era prou? Per què varen assaltar d’aquella manera la meua intimitat i la de la meua família, d’amagat de nosaltres?

Potser pensaven que teníeu informació que no volíeu compartir amb ells?
—Javier era un bon periodista i tots dos sabíem, com a professionals, que hi havia coses que simplement no ens les podíem explicar. És molt elemental. És una regla bàsica de la professió. La informació que ell tenia i que ens podia posar en risc a nosaltres se la quedava per a ell. Era un periodista extraordinàriament responsable. Potser alguns no poden entendre que una parella es comporte així, però tots dos érem periodistes i sabíem què hi havia en joc i que perillós que era tot plegat. 

Però, siga com siga, si el govern hagués volgut saber res més era tan senzill com demanar-me permís o autorització, preguntar-me. Si m’haguessen explicat que era necessari jo hi hauria col·laborat. Però no, allò que varen fer és molt pervers. Especialment perquè aquell dispositiu, aquell telèfon concret, el vaig passar a la meua filla i per tant la van espiar a ella. I per què? És horrible.

Mèxic ha canviat de govern i el nou president, López Obrador, us va oferir de parlar en una de les primeres conferències de premsa que va fer al palau presidencial, per si volíeu fer una denúncia pública dels fets. Quan us vaig veure parlant allà, vaig pensar que us devia ser molt difícil de mantenir-vos serena com us vàreu mostrar, posada de sobte davant els focus de tothom al palau presidencial.
—La serenitat la mantinc gràcies a la teràpia psicològica i gràcies a la psiquiatria. L’agost del 2018 vaig haver de fer aquest pas, vaig haver d’acceptar que necessitava psiquiatria, cosa que per a mi ha estat molt difícil. Però passa que el crim contra Javier no és un crim més i que les conseqüències són especialment difícils de superar. Ell era un personatge molt conegut, una referència per a molta gent en aquest país. El meu perfil, professional i ciutadà, era diferent, més discret si ho voleu dir així, i el seu assassinat també implicava que jo em posava a la vista de tothom. He de donar la cara. I una de les conseqüències d’això és que revisc constantment tot allò que ha passat, tot allò que m’ha passat. Quan la ferida comença a tancar-se sempre passa alguna cosa que la reobre. Però he de continuar amb aquesta vida pública i ara veig més clar què he de fer amb la resta de la meua vida. I els medicaments i les teràpies em mantenen més tranquil·la, més serena, més fresca. Gràcies a això ara puc començar a prendre el control de molts aspectes de la meua vida que fa un any no podia dominar. 

A la Casa Refugi Citlaltépetl, és tradició que els periodistes signen un dels seus llibres a Javier Valdéz. A la fotografia, la dedicatòria que va fer Vicent Partal.

En aquella compareixença vàreu reclamar una investigació a fons…
—Vaig exigir que no descartassen cap línia d’investigació pel que fa a l’autoria intel·lectual dels assassins de Javier. Tant me fa de quina organització criminal vingués l’ordre. Vull que la nova fiscalia general de la república siga rigorosa i que es puga determinar qui va donar l’ordre d’assassinar Javier. No únicament qui el va matar físicament. I demane saber això perquè si no ho sabem no podrà haver-hi justícia. 

Us sentiu obligada a fer aquest pas endavant?
—Quan varen matar Javier va arribar a Culiacán un vol pràcticament ple de periodistes. I quan van arribar a la funerària algú em va dir: ‘Gris, necessitem que isques.’ Aleshores em vaig trobar, de sobte, amb tot de càmeres i col·legues que em demanaven que digués alguna cosa. Però no vaig poder dir res. Em sentia ofegada. Entenia que Javier era un personatge públic, però a mi, com a companya, com a esposa seua, m’era molt difícil de parlar en aquell moment. La primera entrevista no la vaig poder fer fins al cap d’un mes. Em vaig tancar durant setmanes. Estava dolguda, enutjada. Tenia una por que em moria!

El dolor es pot mitigar amb el pas del temps?
—No. El dolor fa mal. Molt de mal. Ara fa dos anys de l’assassinat de Javier i encara tinc feina a entendre que haja passat tant de temps. A voltes encara pense que va passar ahir. No entenc el pas del temps, no sé com poden passar els dies tan ràpidament. Però també he après que els medicaments o la psiquiatria no em llevaran la tristesa que tinc i que contra això hi he de lluitar amb la teràpia. És molt complicat, tot plegat. Vaig també a la clínica del son, perquè em costa molt de dormir, tinc insomni. 

Diguem que m’ajude a mi mateixa i em deixe ajudar. Estic envoltada de persones que sé que m’ajuden, que m’impulsen, que m’inspiren. I és com si em deixàs anar. Però alhora sóc molt conscient d’on sóc. Sé que hi ha coses que encara em fan por, no perquè no crega possible de fer-les sinó perquè durant molts anys les he fetes amb un company al meu costat que ara no hi és. 

Sentir-vos acompanyada és important.
—És important que no ens aïllem. 

I d’on traieu les forces per a pensar en l’ofici, en el periodisme, enmig de tot això que m’expliqueu?
—És que el periodisme és una forma de vida. Que Javier va triar i que jo he triat. La meua activitat periodística ara és en pausa per tot això que us explicava. Jo no feia el periodisme que feia Javier, les nostres especialitats eren diferents, però a mi m’agradava molt allò que feia. I crec que tornaré a fer allò que feia abans quan puga, quan això em resulte possible, que ara mateix no puc. M’he passat la major part de la vida fent ràdio i voldria tornar-hi. Però ara mateix en seria incapaç. Sé que ara necessite temps, però també sé que sóc periodista i que aquesta és la meua vida.

Quina creieu que és la millor definició de periodista?
—Diuen que ser periodista és ser els ulls i la veu de la societat, però a mi no m’agrada gaire aquesta formulació. Ara, en qualsevol cas és evident que com a periodistes contribuïm sempre a canviar consciències, a transformar-les sobre la realitat que vivim.

I per això el bon periodisme només és a les mans dels qui volen anar més enllà de les declaracions oficials, a les mans dels qui ho qüestionen tot, dels qui fan les preguntes pertinents i les fan de manera potent i argumentada. El bon periodisme és a les mans dels qui donen veu a les víctimes. Però sobretot és a les mans d’aquells periodistes que poden mirar a la cara els seus col·legues perquè tothom sap que mai ningú no els podrà espantar ni corrompre.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.