Gerardo Tece

Twitter ha fet sortir grans personatges que tenen l’habilitat de meravellar-nos en tan sols 140 caràcters –ara 280– i que s’han convertit en clàssics de la xarxa. N’és un Gerardo Tecé, un home hàbil comentant l’actualitat política, amb un humor molt fi i sense necessitat de desbarrar. Té gairebé mig milió de seguidors, que aviat és dit, i una popularitat que li ha permès de deixar l’acadèmia de matemàtiques on treballava per anar ficant el cap en el món del periodisme. Va participar en la fundació de Ctxt, ha fet d’articulista en tot de mitjans i ara és guionista d’Andreu Buenafuente.

Per tot plegat, i aprofitant que passarà uns quants mesos a Barcelona, hem volgut entrevistar-lo perquè ens comenti l’actualitat política i ens expliqui qui és aquest usuari que s’amaga darrere la cara despistada de Kevin Malone.

Què hi fa Gerardo Tecé per Barcelona?
—Doncs treballo per al Terrat, amb els companys de guió del programa ‘Leitmotiv’. I de passada vaig coneixent Barcelona i Catalunya, que sempre he estat un amant d’aquesta terra. Estaré aquí uns mesos fins a l’estiu i després tornaré a Sevilla. Sóc de Còrdova, però des de petit que he viscut a Sevilla.

Us heu trobat una societat dividida? Ja heu conegut les dues Catalunyes?
—A mi la societat dividida, o m’evita d’ençà que sóc aquí –i mira que passejo molt pel carrer– o sóc jo que tinc miopia. És clar que no he arribat a veure les dues Catalunyes.

Abans del referèndum us havíeu definit com un equidistant en la qüestió catalana. Manteniu aquesta posició?
—Ha canviat arran de les garrotades que hi va haver en el referèndum. Aquell dia va ser un punt d’inflexió. Jo era equidistant, no perquè no em volgués comprometre i que tant me fes què passés aquí, sinó equidistant en el sentit que sóc una persona a qui no agraden les banderes ni els nacionalismes. La cosa més acostada a aquest sentiment és sentir-me part de la meva terra, Andalusia, però d’una manera molt light. Aquesta era la meva equidistància. Però arran de l’1-O la meva visió canvia: ja no és una qüestió de banderes, sinó de democràcia, que crec que és allò que es va espatllar el dia del referèndum.

El 27-O, el dia de la declaració d’independència, dèieu: ‘Doncs res. Avui tindrem un 155 que NO uneix Espanya i una DUI que NO fa independent Catalunya. Enhorabona als premiats. Continuem’. Doncs vàreu encertar la predicció.
—Tampoc no era gaire difícil encertar, era força fàcil. Al mateix temps, crec que de cap manera no es pot fer el que va fer el govern espanyol, que va ser no asseure’s a parlar i solucionar les coses a garrotades, que era l’opció d’alimentar el foc amb gasolina i ja els anava bé. Però tampoc no es podia tirar endavant una independència si no tens un consens social, que no hi era. Per això llavors l’altre actor no vol asseure’s a parlar. A partir d’aquí, amb tots aquests elements, passa això que passa.

Seguiu molt el judici? Se’n poden treure uns quants piulets.
—Sí, sí, i tant, el segueixo. Però no diàriament. Ara amb les eleccions me n’he desenganxat una mica i he canviat de sèrie. Però sí, ho seguia com una sèrie, fins i tot amb els meus personatges preferits i tota la faramalla que l’envolta.

Gerardo Tece

Quin és? Marchena?
—Home, Marchena és un gran personatge. M’encanta l’estil que té, com s’expressa. Però sobretot m’encanta l’advocat, el més sever de tots, Melero. Sembla insuls però és duríssim. Al final, el judici és el debat etern en el qual qualsevol et pot dir que la justícia actua. Però és que la justícia no és una màquina que funcioni autònomament. Té els seus ressorts i les seves eines que permeten d’activar-la, i es pot activar cap a un cantó o cap a un altre. Un cop activada, és cert que aquestes persones ja estan en un judici en què, se suposa, tenen unes garanties. Però el fet que hagin acabat en aquesta situació és clarament responsabilitat de l’estat. No per res, sinó perquè no hi ha aquesta teòrica independència entre la justícia i l’estat. La fiscalia, que depèn de l’estat, decideix que en lloc de parlar ho portarà per la via judicial. I això ha fet. És una sobreactuació que ha acabat com ha acabat, amb un judici que no s’hauria de fer de cap manera.

Una bona part de l’independentisme creu que la resta de l’estat espanyol no comprèn les demandes catalanes, i per això la societat catalana s’ha anat distanciant. Ho compartiu?
—Em fa l’efecte que sí. I mira que m’agradaria dir-te que no, però crec que aquesta teoria és certa. No s’entén bé Catalunya des de la resta de l’estat. I, naturalment, nosaltres no som la paròdia de l’andalús que no entén res. Hi ha molta gent que sí que ho entén i té una altra visió. I quan dic molta és molta. Però és cert que la majoria no entén Catalunya, o no vol entendre-la. Amb Catalunya, parlant ras i curt, hi ha una espècie de mania.

I per què? Teniu cap teoria sobre això? És pels mitjans que es consumeixen?
—Crec que té més a veure amb l’actitud de cadascú, que no pas amb el mitjà que es consumeix. Efectivament, hi ha gent a qui arriba el producte informatiu empaquetat i que sap únicament allò. Però crec que qualsevol que tingui ganes de saber, d’informar-se, avui dia pot accedir a qualsevol mena d’informació, i no és cap excusa. Per tant, crec que té més a veure amb la manera com s’entén la societat, com han de funcionar les coses. I no hi ha hagut mai gaire interès a entendre Catalunya. Així ho penso.

Gerardo Tece

En les eleccions espanyoles la dreta no va tenir majoria. La gent va fer cas de les vostres demandes de participació.
—Crec que hi ha hagut una sensació d’activació de la societat que feia molt que no es veia. El motiu és que hi havia por. És la part trista, perquè la gent no s’ha activat per fer alguna cosa, sinó per a evitar que alguna cosa negativa triomfi. Però bé, amb això gairebé que ja m’hi conformo. És que no havia vist mai tanta gent demanant que tothom anés a votar. I no era un ‘Vota aquest’. Era un ‘Vota, per l’amor de Déu’. Al final ens hem mobilitzat per por, perquè d’il·lusió tampoc n’hi havia gaire sobre la taula.

En un article recent dèieu: ‘El govern no pertany al PSOE perquè no li pertanyen els vots instrumentals que van servir per a frenar els ultres.’ Vau votar Podem i ara esteu emprenyat perquè no volen compartir?
—No, què voti jo tant hi fa, és igual. A més, la cosa més important d’aquestes eleccions era mobilitzar-se, i es va fer. Aquí a Catalunya també crec que hi havia aquesta sensació i tant hi feia si votaves ERC, el PSC o Podem. La qüestió era votar contra els tres que venien. I no és que estigui emprenyat, sinó que crec que és un error que ens torna a posar davant de l’evidència que tenen l’oportunitat única, amb la dreta tocada, de tenir quatre anys per a arreglar moltes coses que s’han espatllat. Crec que el fet que vulguin fer-ho sols significa que ho aniran trampejant durant quatre anys, una vegada més, i perdran una altra oportunitat.

L’eterna decepció amb el socialisme.
—Exacte, la decepció continua. És que és la primera vegada a la vida que un paio surt a proclamar-se president del govern, els militants li diuen allò que ja saben què vol fer i li preguen que no ho faci. Era la viva imatge del militant espantat.

Us empipa que us diguin que sou de l’entorn de Podem?
—Em fot, sí, perquè no és cert. No hi tinc cap relació, a banda que puguem coincidir ideològicament en moltes coses. I més d’una vegada, i no solament Podem, m’han convidat a conferències. Però sempre he dit que no. Vull restar al marge dels partits i estar a la trinxera dels mitjans. I les dues coses no són compatibles. De fet, tinc ganes que arribi el moment per a fotre’ls un bon calbot i per a demostrar que no dec res a ningú. Però la veritat és que no me n’han donat motius i em semblaria injust de fer el típic discurs que tots els polítics són iguals. Doncs no. Uns han enfonsat la banca i Echenique ha tingut una assistenta sense contracte. Són coses incomparables. Podria ser una posició còmoda criticar-los a tots igual, però crec que hi ha nivells i diferències.

L’afer del xalet sí que us va donar joc.
—Sí, sí. A Ctxt ho vàrem criticar molt. Allò de la mansió em va semblar una incoherència. Iglesias es pot comprar el que li doni la gana, però no és compatible amb donar lliçons, com ell feia uns anys abans. Abans deia que no es podia viure en un xalet i ser polític perquè t’allunyava de la societat, i anys després se’l va comprar ell. I encara em va semblar un error més gran portar aquesta qüestió personal a la política amb el referèndum que varen fer. Em va semblar una bona cagada, i ho vaig dir.

Gerardo Tece

—’Tecé’ ja heu explicat moltes vegades que neix d’ajuntar les dues primeres lletres dels vostres cognoms. Però, com neix el compte? Era una tarda avorrida?
—Doncs mira, casualment era una època en la qual pensava si tancar el compte de Facebook perquè n’estava avorrit i no m’aportava gran cosa. Llavors vaig pensar que Twitter podia ser un bon recanvi. Hi havia gent del periodisme, era un format nou, amb converses globals… M’atreia i vaig entrar-hi, bàsicament, per a llegir l’altra gent, que majoritàriament és el que encara faig, tot i que ara també hi escric jo. I així va néixer el compte. Jo llavors tenia una acadèmica de matemàtiques amb un amic i aquell moment va coincidir amb la crisi. Nosaltres ho vàrem notar, perquè érem una acadèmia privada i les matrícules universitàries havien pujat. L’obertura del Twitter va coincidir amb un mal any a l’acadèmia, amb poca feina i hores mortes. Aquell any em vaig dedicar més, per pur entreteniment i pèrdua de temps, a estar a Twitter i fer el merda per allà. I va ser aquell any quan el compte va anar creixent i va anar adquirint una personalitat.

El vostre personatge a Twitter us ha donat oportunitats laborals?
—La primera vegada que vaig cobrar per escriure va ser quan em va trucar Magda Bandera, que és la coordinadora de la Marea, i em va preguntar si el que deia a Twitter ho sabia fer més llarg. Vaja, que si ho podia fer en un article en lloc dels 140 caràcters. I li vaig dir que sí, entre més coses perquè tota la vida que havia col·laborat en publicacions locals, molt ‘indies’. Sempre havia estat relacionat amb el món de la comunicació, encara que fos per afecció. Li vaig dir que sí i van començar a sortir col·laboracions com 20 minutos, Jueves, Vice, Eldiario.es, Público… I al final he acabat a Ctxt, que és el mitjà amb el qual treballo, del qual formo part des del principi. Ara ha sortit l’opció de fer guions i bé, una altra experiència de la qual vaig aprenent.

Gerardo Tece

498.000 seguidors a Twitter. Quin és el que més us ha sorprès?
—Andreu Buenafuente. Quan em va seguir, que era molt al principi i no tenia gaires seguidors, creia que s’havia equivocat. Fins i tot ho vaig comentar a ma mare, que no sabia ni que tenia Twitter. Necessitava explicar-ho. I també m’ha sorprès, però en un altre sentit, el de Carlos Baute. Faig molts piulets rient-me de la doble moral que hi ha a Espanya sobre Veneçuela, perquè agrada molt donar lliçons a Maduro, i crec que en Baute em segueix perquè no agafa la meva ironia. De tant en tant ho reviso, però l’home hi continua. Suposo que algun dia se n’adonarà i deixarà de seguir-me.

Heu publicat gairebé seixanta mil piulets. No us ha caigut mai cap denúncia per delicte d’odi o alguna cosa semblant?
—No, mai. He tingut la sensació alguna vegada que podria caure’m, però al final res. També he de dir que pel to que gasto, és difícil que em puguin imputar res. Jo faig servir un to irònic i no recorro gaire a l’exabrupte, a l’insult. I no ho faig per evitar denúncies, sinó perquè és un estil que no m’escau. I solidaritat absoluta amb qui hagi de respondre davant la justícia per haver fet un piulet, digui què hi digui, i ho digui com ho digui.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb