Enric Calpena

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Hans Gamper (Winterthur, Suïssa, 1877) ha passat a la història per haver fundat el FC Barcelona el 1899, un any després d’haver arribat a Barcelona, on havia d’estar-se de pas abans d’anar a Guinea a fer negocis. La ciutat va fascinar-lo de tal manera que va decidir d’establir-s’hi i dedicar una part important de la seva vida al Barça. Joan Gamper, com es feia dir a Catalunya, va acostar-se al catalanisme i va haver d’anar-se’n a l’exili el 1925 després de la xiulada contra la marxa reial a l’estadi de les Corts, en plena dictadura de Primo de Rivera. Les pèrdues econòmiques del crac del 29 i el fet que el Barça l’apartés del club, entre més causes, van conduir-lo al suïcidi el 1930.

El periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960) ha recollit testimonis de l’època i ha escrit El primer capità (Edicions 62) per relatar el moment fundacional del club, però també la vida de Gamper a Barcelona. La novel·la de Calpena aprofundeix en la figura del fundador del Barça i descobreix un home conservador, profundament demòcrata, incòmode amb la religió i proper al catalanisme que va lligar per sempre la història del club blaugrana al sentiment latent del país.

El primer capità reivindica la importància de Joan Gamper en uns primers anys complicats per al Barça. Com vau tenir la idea d’escriure aquesta novel·la?
—Fa força anys que el model imperant és la historiografia de context, en què no hi ha una història lineal sinó que es veuen els fets dins un context determinat i la relació entre si. Un dels elements que explica més bé el segle XX a Catalunya és la història dels grans moviments de masses. I un de molt clau és el Barcelona, amb tot allò que representa. Aquesta qüestió m’ha interessat sempre, tot i que el futbol no m’emociona especialment, no sóc gens seguidor de partits de futbol, però la història del futbol la trobo francament interessant i molt reveladora de com és una societat. Vaig començar a llegir sobre això i vaig descobrir la història de Gamper, que no la sabia gaire, i endinsant-m’hi vaig veure que era una història completament novel·lesca.

Gamper va especular a la borsa i ho va perdre tot amb el crac del 29. Creieu que aquesta va ser la causa principal del seu suïcidi, o també el fet que l’apartessin del Barça quan va tornar de l’exili?
—Sobre això, només podem especular, no hi ha cap document que ho expliqui. Però sembla força obvi. Gamper porta una ratxa terrible i dins el Barcelona el tenen allunyat de tot. El fet de ser tan rebutjat… Ell té un sotrac molt fort quan, simplement, li diuen que ha de pagar la quota de soci. Són quatre duros, però per a ell és una ofensa molt gran. Tot això s’ajunta amb els problemes econòmics brutals que té, la mort tan tràgica i bèstia del seu soci… Aquesta barreja fa que entenguis per què va arribar a la conclusió que s’havia de suïcidar. No ho podem saber exactament, però sembla força evident que és així.

Al llibre heu volgut retratar Gamper, i navega entre la biografia i la ficció.
—Hi navega poc. Els personatges reals són un 95%, aproximadament, i diuen coses que deien, de manera novel·lada, evidentment. La majoria de converses es basen en texts de l’època i citacions d’aquestes persones. Òbviament, és una novel·la, no és un llibre d’investigació en absolut. Però he investigat molt per escriure-la. Per exemple, l’Otto Maier i l’Enrique Ducay faig que es coneguin a la Pajarera Catalana, que és el Molino, però en aquell moment es deia així. No sé si es van conèixer allà, sincerament, però la personalitat d’ells era la que es descriu al llibre. Tots dos van ser favorables al cop d’estat de Franco. En Maier era molt proper a determinades idees que fructificarien en el partit Nacional Socialista a Alemanya… O la història d’en Miquel Valdés i la manera de ser del personatge, això ho he anat extraient de la realitat. La dona de Gamper, l’Emma, era molt religiosa. Es va casar gran, els pares intentaven que es fes monja… Tot això és veritat. El pis del carrer de Girona l’he descrit a partir d’un plànol. La casa d’en Frey, el seu soci, també. Tot això ho comento perquè vegeu el nivell de detall al qual he arribat.

Documentant-vos, què us ha sorprès de Gamper que abans no sabíeu?
—De Gamper hi ha un factor que no explico gaire, però l’insinuo. És un home profundament conservador, però no reaccionari, era un demòcrata d’ordre. Era una mica ingenu. Sembla que sempre el sorprenguin les males jugades que li fan, queda garratibat i reacciona com un boxejador noquejat. Me l’he imaginat, tot i que és difícil de dir, com una persona ingènua i alhora amb molta empenta. Un bon paio, un líder, però que a vegades no les veu a venir.

Era un líder molt introvertit. Fa la impressió que no volia destacar.
—Sí, era un líder, però no dels carismàtics. La gent se’l mirava perquè sabia que pensava, que tenia bones idees i tenia empenta. I que era honest. Això fa que, naturalment, el seu entorn el miri i l’admiri, però al mateix temps quan hi ha maniobres de nivell baix ell rep fàcilment, perquè no les veu venir. Maniobra intel·ligentment però no és llest, és una barreja. La reflexió que em ve és que els paralel·lismes amb altres Barces del futur són evidents. Aquesta ànima més popular que té Gamper, com un lloc de trobada i cívic, i alhora la gent ho veu com un lloc d’oportunitats, amb un moviment de masses que pot ser innocu si el porten bé, i treure’n uns rèdits personals grans. La història de Catalunya el segle XX també va per aquí.

Tot i el tarannà conservador, no destaca per ser gaire religiós. Més aviat, la religió el molesta, i l’incomoda que alguns catòlics li retreguin que sigui protestant.
—Gamper era un home religiós amb un sentit més actual de la paraula. La gent que és creient al segle XXI a Catalunya no en fa ostentació ni prova de canviar la vida dels altres perquè creguin en Déu i segueixin l’ortodòxia, en general. En aquella època, això, en canvi, era molt militant. La religió oficial de l’estat espanyol era la catòlica. Els protestants no podien anar a una església protestant, només podien anar-hi els estrangers. Els ciutadans espanyols hi anaven clandestinament. Això també feia que els protestants visquessin la seva religió de manera molt apaivagada. Pel que fa al catolicisme, eren anys d’enfrontaments per l’anticlericalisme. Gamper era creient i es va casar amb una dona catòlica, encara que semblés que podia ser per millorar la seva posició social a Catalunya. Quan va morir, era protestant, i el van enterrar en una zona de protestants. Però el bisbe de Barcelona va beneir el fragment de la tomba per convertir-ho en terra catòlica.

Gamper va arribar de Lió a una Barcelona en plena ebullició el 1898, però segons que expliqueu al llibre era una persona poc interessada en el clima polític, tot i catalanitzar-se el nom.
—Era molt clar que la ciutat li encantava, se’n va enamorar. Venia aquí perquè Gassiert, el seu mig parent, li parlava de les possibilitats comercials que podia tenir a la Guinea espanyola. Gamper va decidir de venir a estudiar espanyol i muntar la xarxa comercial per anar-se’n a Guinea i exportar cacau al centre d’Europa. No tenia gaires diners i, a més, fugia del pare, un paio eixelebrat que va portar la família a la ruïna, molt amargat per la mort de la mare de Gamper. Ell n’estava fins als nassos. Però a Barcelona es va trobar un ambient que el va fascinar, com molta gent que en aquell moment venia a la ciutat per la vitalitat que tenia i la transformació per la qual passava.

L’interès per la política arriba més tard. Fins que, per salvar el Barça, el lliga amb el catalanisme i la Lliga Regionalista el 1908.
—No és que no l’interessi, però encara té mentalitat d’estranger. No es compromet especialment. El fet que el Barça es lligui amb el catalanisme és una doble empenta que ve per la dinàmica del club, que és demòcrata per naturalesa perquè les decisions es prenien assembleàriament, i a mesura que creix es lliga amb el món social català. Naturalment, es torna catalanista. El gran encert de Gamper és adonar-se que el Futbol Club Barcelona, com qualsevol altra entitat, no pot deslligar-se del món on viu. Tan simple com això. Un moviment tan social com el Barcelona, l’única manera que té de sobreviure és lligar-se a allò que desitja una gran part de la població, el catalanisme. D’aquí ve el lligam de Gamper amb el moviment catalanista, i la base social del club també l’hi porta.

Un episodi decisiu és quan el rebutja el Català FC pel fet de ser estranger. El Barcelona neix com a club integrador on puguin jugar catalans i estrangers.
—Gamper viu en una societat, la catalana, que és complexa i estranya. Ja hi havia també un conflicte lingüístic. Gamper aprèn el català, i moltes vegades li retreuen, sobretot des de la premsa de Madrid, que parla molt millor el català que el castellà. Això no li perdonen mai. Educa els seus fills en català. És un militant suau, com ho és durant tota la vida, però hi creu fermament.

No s’havia parlat gaire del Barça en el context polític i social d’aquells anys. Segurament, l’episodi més citat és la xiulada contra la marxa reial el 1925 a l’estadi de les Corts. Això acaba conduint a un exili de quatre anys de Gamper, un episodi força desconegut.
—Va ser un exili provocat tal com es fan les coses en les dictadures. No el van castigar amb l’exili, el van convidar a anar-se’n. Era obvi que o se n’anava, o tindria problemes. Fins que no va canviar l’ambient a l’estat espanyol, no es va veure amb cor de tornar. Aquells anys, a més, va canviar el tipus d’empresa. No va deixar de ser un comerciant, però va començar a tractar afers financers. La seva aliança amb en Frey, en el seu exili obligat a Suïssa, va fer que comencés a posar diners a la borsa de Nova York. En aquell moment no li calia ser present en els seus negocis a Catalunya, podia controlar-ho amb el telèfon i el telègraf.

Aquells anys neix també la rivalitat amb el Madrid i l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol, sí. Amb el Madrid, no tant. És lleig de dir, però el Madrid es funda emmirallant-se en el Barcelona. Els fundadors del Madrid, els germans Padrós, són catalans i saben com funciona el Barça. També volen fer un club esportiu molt popular que visqui molt la vida de la ciutat i representi l’esperit cavalleresc de jugar a futbol de manera competitiva, però noble, i creen el Madrid CF. Les relacions inicials entre el Barcelona i el Madrid són molt bones, perquè són clubs que s’emmirallen. Però amb molta diferència, perquè el Madrid és un club molt petit i va ser-ho durant molts anys, mentre que el Barcelona ja va convertir-se en el club més gran de l’estat, juntament amb l’Athletic de Bilbao.

I l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol era diferent. El funda Àngel Rodríguez, fill d’un dels principals lerrouxistes de Catalunya, molt anticatalanista. Un catedràtic de nivell, sevillà, però molt anticatalanista. Volia prohibir el català i eradicar-lo. No sabem quines idees tenia Àngel Rodríguez, però el club sí que volia ser un club espanyol. I ho deia clarament. Així com el Barça no es vindicava com un club català, sinó que ho era per naturalesa, l’Espanyol sí que es proposa de ser un club espanyol. I un club espanyol a Catalunya, en aquella època, era un posicionament polític clarament, no era pas neutre. Això va fer que l’Espanyol reconegués el Barcelona com el seu gran enemic, perquè representava tot el contrari del que volia representar l’Espanyol. Va haver-hi batusses, entre els jugadors i els seguidors.

El fet que Alfonso XIII concedís el títol de ‘reial’ al Madrid i a l’Espanyol va ser un element més de discòrdia.
—En aquell moment, la rivalitat ja era clara. En el cas del Madrid, que li posessin ‘reial’ podria entendre’s perquè era l’equip de la capital. Amb l’Espanyol és una mica diferent. El fet de ser ‘reial’, una vegada més, és un símbol d’allò que vol ser. En aquest sentit, l’Espanyol és un club que sempre va tenir més consciència de qui era i què volia ser. En canvi, el Barcelona i el Madrid feien plantejaments diferents.

Dieu que Gamper volia que el Barça tingués la possessió de la pilota i jugués sempre a l’atac. Això és real o és una llicència per a relligar aquell Barça primigeni amb el present?
—És real també. El primer futbol que arrenca cap al 1860 a Anglaterra és un futbol molt similar al rugbi en el plantejament, tots els jugadors van a tot. No hi ha porter, és una figura tardana. A final del segle XIX, que el futbol ja té uns trenta anys d’història però encara no ha triomfat tret d’Anglaterra, comença a gestar-se una mena de joc més col·lectiu. Gamper és un dels paladins d’això, és un home amb una gran formació atlètica. En aquella època, el capità i l’entrenador són la mateixa figura, i Gamper, com a primer capità del Barcelona, marca clarament com s’ha de jugar a futbol. I per això guanyen tant al començament. Molts futbolistes d’altres clubs fitxen pel Barcelona perquè els agrada l’estil de joc i entenen les jugades. Clubs com el Català fan entrenaments gimnàstics, mentre que Gamper fa entrenaments futbolístics, de trenar jugades. Ell importa dels equips anglesos i centreeuropeus les tres línies, a part del porter: els defenses, els mitjos i els davanters. En aquella època es jugava un 2-3-5, res a veure amb el futbol actual. I Gamper també aplica els extrems, jugadors que treballen a la banda. És una manera de jugar que és molt més elegant i diferent del que es veia, i per això el Barcelona triomfa al principi, tot i que després té una davallada.

Us convido a especular. Què pensaria Gamper del Barça i del futbol actual?
—No en tinc ni la més remota idea. Però si especulem, crec que li fascinaria que el Barça tingui més de 100.000 socis. Seria la culminació del seu somni. També la passió pel futbol que té la gent, el Camp Nou… D’altra banda, segur que li farien pena moltes coses. Els sous dels futbolistes l’horroritzarien. Ell va ser molt reticent a pagar res als jugadors. Fins i tot, el fet que no paguessin la quota de socis es va aprovar contra la seva voluntat. Respecte de la directiva, la història dels últims anys no li semblaria estranya.

Els problemes a les juntes directives ja eren presents aquells primers anys?
—No gens. El Barcelona és molt representatiu, en aquest sentit. Al principi, els directius són estrangers i gent del país de professions liberals i que tenen empreses pròpies. Una elit determinada de començament de segle. Això es transforma i a partir de la dictadura de Primo de Rivera els directius són terratinents, gent que juga a prop de l’estat. Als anys trenta, periodistes com en Sunyol i gent i intel·lectuals lligats als nous partits, com Esquerra Republicana i Acció Catalana. Als anys quaranta, gent lligada al franquisme i concessionaris de les grans empreses estatals. Als cinquanta, el tèxtil, durant molts anys. Fins a la crisi econòmica del 1973, quan entren els constructors. Núñez, Gaspar… I ara els financers. Les directives han representat les elits empresarials i socials de la societat catalana.

Per acabar, us volia demanar per Oriol Junqueras, que era el vostre historiador de referència al programa ‘En guàrdia’ durant molts anys. L’heu visitat abans del confinament?
—El vaig visitar just abans que anés a Madrid pel judici. No és fàcil visitar els presos si no tens càrrec públic, perquè tenen unes quotes de visites, i la família, com és lògic, va davant. He estat una vegada als Lledoners i vam parlar d’història tota l’estona. El vaig veure tal com és ell, no ha canviat. És un home de conviccions molt fermes i segur d’aquestes conviccions, molt obert a canviar les coses i transformar-les. D’una banda, això dóna tranquil·litat, perquè ell té una personalitat forta, però d’una altra banda, tot això que li ha caigut a ell i a la seva família, des del punt de vista personal, és difícil d’entomar. Aquest càstig absolutament brutal i injust no sé si hi ha ningú que pugui suportar-lo sense resultar-ne personalment afectat, i això em preocupa, a part de les qüestions polítiques.

Podeu comprar El primer capità a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.