Quan els eurodiputats, siguin del color polític que siguin, parlen amb Diana Riba, saben que ho fan amb una eurodiputada independentista d’ERC, però també amb la dona d’un pres polític que, a més, fou un ex-eurodiputat estimat i respectat. A Raül Romeva, encara ara, quan fa cinc anys que va deixar la institució, el recorden. I Diana Riba és conscient de l’impacte que té això, i sap que quan parla del procés, se l’escolten. “Al Parlament Europeu hi ha molts casos de gent que representa allò que ha viscut”, diu en aquesta entrevista que ofereix a VilaWeb quan aviat farà un any de la sentència històrica del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre la immunitat de Junqueras. I comencem parlant d’això, de la presó, perquè tots els presos encara hi són i, a més, amb el càstig afegit d’haver-los revocat el tercer grau. Un acarnissament envers ells i també les seves famílies.

—Com us impacta la decisió del Tribunal Suprem espanyol com a familiars d’un pres?
—Ho encaixem molt malament. Cadascú es fa les seves estratègies. Jo em vaig fer la idea dels tres anys. Un quart de condemna. I ara passa tot això i ho he encaixat molt malament. Cada família és un món. En el meu món familiar hi ha dos menors, i això em fa aguantar i ser forta. Per mi i pels meus fills, miro aquest procés en temporades molt curtes. Mirem el trimestre vinent, no pas més enllà. No parlem més enllà d’això, d’aquest trimestre. Dic als nens: “Ara fins a Nadal segur que no tornarem a la presó per veure el pare. Per Nadal en tornarem a parlar.” I per Nadal direm: “Fins a Setmana Santa.” Perquè si no ells es fan la pregunta que la meva filla de dotze anys ja em va fer: “Tindré vint-i-tres anys quan el pare surti de la presó?” No pots enfrontar-te a això, és inassumible, per a un nen i per a mi. Per tant, fem càpsules de temps.

—I la càpsula següent fins on arriba?
—Fins al 10 de febrer, que és quan compleix un quart de condemna. I això ja vol dir que tindrà trenta-sis dies l’any, que és poquíssim, que podrà sortir. Per tant, els meus fills i jo ja veiem que a partir del 10 de febrer, algun dia al mes, pocs, un o dos, veurem el Raül a casa. I aquest és el nostre panorama personal.

—Us deveu sentir ara encara més indefensos.
—És que es parla molt de la sentència i les conseqüències que té, i ha de ser així, però com a familiars hi ha una altra via que és la penitenciària, de la qual no es parla tant, i que no té res a veure amb la via judicial: té a veure amb els nostres drets com a familiars i amb els dels presos. Són uns drets que tenim des del primer dia, sabem que són dotze anys, que el quart acaba el 10 de febrer, que hi pot haver un 100.2 si hi ha un bon comportament… Hi ha un camí a fer i, de cop, ens el tanquen.

—Fent trampa.
—A la sentència del Suprem no hi ha cap mínim establert de compliment estricte a la presó. Haurien pogut imposar l’obligació del 50% de condemna tancats, però no ho van fer. Vam pensar que deixaven que el sistema penitenciari anés fent, però no: hem vist que a la pràctica han trobat la via perquè fos així. Què vol dir això? Que si volen serà així fins el 2030? Que no deixaran que hi hagi cap via penitenciària? Tornem al mateix lloc: com que és una qüestió política, el Suprem fa política, jurídicament fan el que volen i aquí no hi ha solució. Això només es resoldrà fent política.

—Com combineu l’impacte personal de tot això i haver començat a fer política?
—Jo em poso a fer política perquè penso que puc aportar molt amb la meva situació al Parlament Europeu i pel paper que va fer en Raül allà, i també l’Oriol. Crec fermament que el meu pas va ser una bona decisió, i cada dia que passa ho veig més clar. Veure que això té un sentit, aquesta posició meva al Parlament Europeu, em dóna la tranquil·litat per a continuar. Ara, la vida parlamentària és molt dura, perquè passo el dia amb gent que em vol a la presó. Però quan saps que ets on has de ser… Jo no puc negar que en Raül és a la presó, això és així, i aprofito la situació per a continuar.

—Confieu en aquestes promeses de reforma de la sedició o dels indults?
—D’esperança en tenim molt poca, perquè ja fa temps que som aquí. Però necessitem veure que les coses es mouen. A mi, com a eurodiputada i com a dona d’un pres, em tranquil·litza veure moviments possibles. No sabem on arribaran, però si no intentem que arribin a algun lloc no hi trobarem solució. Veure moviments ens fa posar a caminar cap a la solució. Potser no serà l’amnistia, potser serà una altra cosa que té un altre nom, però si hi som i movem les coses, hi trobarem la solució. Mentre tinguem tot això damunt la taula hi ha possibilitats. Evidentment que veig problemes perquè després pugui arribar a bon port, però fa tres anys no érem aquí. Ara una de les parts diu que això s’ha de solucionar.

—La solució sembla que és més en instàncies europees que no pas espanyoles.
—Tinc clar que la solució no la trobarem al Constitucional. Però es pot trobar a l’esfera política al govern espanyol i també a instàncies europees. Es pot trobar allà on hi hagi una voluntat de resolució. I si es vol, pot ser demà mateix. D’aquí a uns quants mesos hi haurà damunt la taula una llei d’amnistia, que és una solució per als presos, per als exiliats i per a tancar totes les causes obertes. Perquè no vull sols que el Raül surti de la presó, sinó que quan en surti no s’hagi d’enfrontar al Tribunal de Comptes. Perquè si es fa el que vol la fiscalia haurem de pagar tants diners que quedaran afectades diverses generacions de la meva família. És molt gros això que tenim. A Europa trobarem solucions.

—A l’estat espanyol el Constitucional i el Suprem tenen sempre l’última paraula.
—Sí. Però hem de ser a tot arreu. I la solució es trobarà amb voluntat política. Em preocupen moltes més coses, no tan sols la situació del Raül, sinó que pot entrar més gent a la presó l’any vinent, amb la causa del jutjat 13. Obrim la porta de l’amnistia. Potser sortirà una altra opció, però si no l’obrim, si no hi som, si no posem damunt la taula solucions possibles, al final segur que no en tindrem cap.

—Fa un any dèieu que a Europa ningú no esperava que el Suprem no acatés la sentència sobre Junqueras. No la va acatar. Us ha decebut la resposta d’Europa?
—El Suprem va fer un judici ràpid. Un judici com aquell fet en quatre mesos és una barbaritat, processal i de càrrega física per a tots els qui eren a la presó. La sentència també va ser ràpida. Tot això també tenia a veure amb què podia passar a Europa. El Suprem va respondre al TJUE: “D’acord, però aquest senyor ja està sentenciat.” Pot ser que Oriol Junqueras hagi estat l’únic eurodiputat que ha tingut el càrrec durant set mesos i no ha pogut posar el peu al Parlament Europeu. Li van reconèixer l’escó, però li van aturar l’entrada el dia de la sentència. I això ho acata el Parlament Europeu. El cas és en mans del Tribunal General de la UE, esperant a saber si aquesta sentència era correcta sense haver esperat a saber quina immunitat tenia.

—Heu trobat a faltar voluntat política per part de la presidència de l’eurocambra a l’hora de resoldre-ho?
—És molt perillós que un parlament no sigui representat per tots els escons. Voluntat política? Hi ha uns tràmits que passen: el TJUE dóna la raó a Junqueras i torna a ser eurodiputat, i des del 3 de gener ho deixa de ser. Però com diu Terricabras, gats amb gats no es barallen, i això és un club d’estats. I al final és important veure com el Suprem ha jugat amb el Parlament Europeu, utilitzant-lo per a la seva política domèstica. I això preocupa. Ara David Sassoli té clar que després d’això s’ha de fer una nova llei electoral. No pot estar a mans dels estats decidir qui és eurodiputat, perquè seria un precedent molt perillós.

—Sembla que el Parlament Europeu es deixi utilitzar pel Suprem. En un informe sobre les eleccions del 2019 no hi havia ni un sol esment a la sentència de Junqueras.
—Allò que hi ha a l’informe, en un percentatge molt alt, és responsabilitat del ponent o ponents de l’informe. Si no hi ha majories per a posar el cas de Junqueras, no s’hi posen. No hauria de ser així. Vam posar-hi l’esmena, però el ple no la va aprovar.

—Els eurodiputats espanyols han aconseguit que hi hagi un pacte de silenci dels grans grups sobre Catalunya?
—Sí. Per exemple, a Renew Europe hi ha Ciutadans i tenen pes perquè hi ha força eurodiputats en aquest grup; i el PP i Vox fan una cursa per aconseguir victòries d’aquest mena. I aquí els socialistes juguen un paper molt sovint de posar-s’hi bé, com hem vist amb Juan Fernando López Aguilar, que és president de LIBE, la Comissió de Llibertats i Justícia. López Aguilar va treure l’exposició de motius de l’informe sobre drets fonamentals en què es feia una referència indirecta als presos polítics. No es retira mai una exposició de motius d’un informe, perquè és l’opinió de qui fa l’informe a l’inici. Sí, hi ha un joc de fer pressió en aquesta línia, de continuar explicant que el procés independentista va ser violent. És el seu relat, però esperem que els vagi caient.

—I els cau?
—Bé, recordo el dia que el TJUE va dir que la immunitat comença a comptar d’ençà de la proclamació de resultats de les eleccions. El dia de la sentència sobre Junqueras jo hi era, al Parlament Europeu, i aquell dia es van moure moltes coses. La immunitat de tots 750 eurodiputats, no només la de Junqueras o la del president Puigdemont, depenia d’allò. I aquells amb qui parlem veuen que la solució és política. I del canvi de govern a l’estat espanyol i del govern més progressista de la història s’espera que hi hagi un canvi de rumb en el conflicte català.

—Us causa contrarietat que ERC pacti el pressupost amb el PSOE i el PSOE s’alineï amb PP, Ciutadans i Vox a l’eurocambra contra Junqueras?
—Espero que aquesta contradicció també la tinguin els socialistes a Europa. Hauria de passar que cerquéssim punts d’acord i de trobada, sobretot en aspectes tan clars. És al contrari. Nosaltres a Madrid hem continuat fent política, per poder ser útils. I si essent-hi podem tenir un pressupost millor per a Catalunya, doncs millor que no pas un pressupost negociat amb Ciutadans. Sorprèn això? Sí. És dur? Sí. Però ens dóna una oportunitat per al canvi dels socialistes europeus, per a poder continuar negociant amb ells i veure les coses d’una manera diferent, que aquest canvi també arribi a Europa.

—El PSOE, PP, Ciutadans i Vox aconsegueixen fer entrar a Europa aquest relat contra l’independentisme?
—Tinc la sensació que parlen més dels presos i els exiliats, “els que van voler fracturar”, més que no pas d’independència. Ells continuen més amb l’ordre constitucional i no amb el dret d’autodeterminació, que és del que hauríem de parlar. Estan encallats en el dia del referèndum, és on s’agafen, i no sé si penetra el relat, però sí que crec que van guanyant força els anys que fa que parlem de la vulneració de drets, i això és una cosa que s’entén molt al Parlament Europeu.

—Us heu trobat en situacions incòmodes o tenses amb eurodiputats d’aquests que us voldrien a la presó?
—Sí, és evident. Recordo el primer debat dur a la comissió de LIBE, en què Vox va intentar parlar de terrorisme a Catalunya després de les detencions del 23-S, parlant dels CDR com un grup terrorista. Aquest potser fou el meu primer debat, i el recordo amb molta incomoditat i violència, perquè al final explicaven una pel·lícula que no és la que es viu a Catalunya. D’incomoditat, molta, però el Parlament Europeu és un espai molt diplomàtic i on normalment les formes no es perden. És un espai on pots aturar-te a parlar amb algú amb qui has topat en un debat important.

—Com veieu el suplicatori contra Puigdemont, Ponsatí i Comín?
—Voldríem que es fes realment amb tota la imparcialitat que requereix, i ens trobem un procés totalment parcial on fins i tot els responsables designats de cada grup són de l’estat espanyol, i això no hauria de ser. I amb el canvi de presidència de la comissió que ho porta, hi entra un de Ciutadans. Tot això fa veure a molta gent que és instrumentalitzat, i que es fa amb moltes presses perquè passi ràpidament. I quan ERC i Junts per Europa i tothom ha anat veient que això no era tan imparcial, s’ha aturat una mica el ritme.

—Us coordineu bé amb els eurodiputats de Junts?
—Sí, molt. Tenim molt bona relació totes dues oficines. Intentem anar molt a l’hora, també amb la gent de Bildu, en segons quins temes.

—Tradicionalment ha estat així a Europa, també amb Romeva, Tremosa, Junqueras… Què ho fa que l’entesa sigui més fàcil a Brussel·les que no pas a Barcelona?
—Hi ha una cosa segura: aquí som molt poquets, els catalans, i ens uneixen moltes coses, no tan sols amb els de Junts per Europa sinó també amb eurodiputats socialistes catalans, si parles d’una qüestió territorial. I amb Junts per Europa, a més, tenim tota la sintonia i solidaritat amb els represaliats.

—Seria bo que es traslladés aquesta bona sintonia a les direccions nacionals?
—Però entre les direccions hi ha relació. Sempre és millor que hi hagi més bona sintonia. I penso que fa un temps que s’ensenyen més els desacords que no pas els acords, que hi són. Governen conjuntament i hi ha acords en diversos espais, i es tractaria també de posar-hi l’èmfasi. Fa un parell de dies que hem presentat la llei d’amnistia al Parlament de Catalunya. Hi ha molts espais d’acord i de treball en el procés català, i n’hi haurà molts més.

—Quin balanç feu entre allò que pensàveu que podríeu fer i allò que heu pogut fer al Parlament Europeu?
—És molt més positiu que no em pensava. L’Oriol i el Raül, que coneixien més la institució, quan em van proposar que anés a la llista ho veien més clar que jo, i penso que s’han complert les seves expectatives. Quan parla la dona d’un pres polític, o d’un exiliat, no parlen pas terceres persones. I això es visualitza.

—I en el vostre cas, a més de la dona d’un pres polític, també d’un ex-eurodiputat que va ser molt estimat. Això ho heu notat?
—Sí, molt. Tothom viu les emocions i la política de maneres diferents, i he vist reaccions de moltes menes, però sempre des del màxim respecte a la feina que va fer el Raül al Parlament Europeu. Ell tenia una capacitat d’arribar a acords i de treballar amb tothom que han quedat en el record, i ha passat una legislatura entre que ell va marxar i jo he arribat. Cinc anys. Però a la mateixa comissió de LIBE hi ha molts eurodiputats que van treballar amb ell, i la reacció és positiva, perquè recorden qui era, saben qui és, no és aquell pres polític que us diuen, aquell monstre que us volen fer veure, sinó en Raül, us en recordeu?

—Això ajuda a explicar millor la gravetat de la situació de repressió.
—Té impacte. Tant al Parlament Europeu com en l’àmbit internacional. I al Parlament Europeu hi ha molts casos de gent que representa allò que ha viscut, i que han estat elegits democràticament, i amb això n’hi ha prou per a ser escoltada.

—En què us ha canviat políticament aquesta experiència?
—En tot! Perquè vaig començar de zero. Mai no he format part de cap partit polític, tot i haver estat molt implicada en els meus entorns. Però ara tot és nou, i tot és un aprenentatge, i això és molt motivador. Això et desperta, en una situació tan dura. Això és bo.

—Alguna gran decepció?
—No. Més aviat adonar-me de com funciona la política, de quin és el joc, quines són les eines, que sovint no són les que voldria. O aquella necessitat que passin les coses perquè tens raó… i no. Hi ha una frase del llibre Esperança i llibertat, del Raül, que diu: “Per tenir la raó no vol dir que ens la donin.” És una frase que me la vaig recordant al Parlament Europeu. Tens la raó, però tens molta feina a fer perquè te la donin.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.