Carles Sans: “Conquerir l’èxit tot sol et fa pujar l’autoestima”

  • Entrevista a Carles Sans, ex-membre del Tricicle, que ara torna, tot sol, al teatre Poliorama, amb l'espectacle 'Per fi sol!'

VilaWeb
24.01.2025 - 21:40
Actualització: 25.01.2025 - 09:08

Entrevistem Carles Sans (Badalona, Barcelonès, 1955), ex-membre del Tricicle, ara que torna al Teatre Poliorama de Barcelona amb Per fi sol!, l’espectacle en què actua tot sol i que va estrenar ara fa tres anys. Poc abans, el Tricicle, la companyia que tenia amb Paco Mir (Barcelona, 1957) i Joan Gràcia (Barcelona, 1957) havia anunciat que posava punt final a una trajectòria de quaranta-tres anys. Una trajectòria que Sans descriu com un idil·li entre el públic i ells que l’ha fet molt feliç. Tant, que, quan va ser el moment de plegar, es va adonar que no ho volia pas, que encara tenia corda per a continuar un quant temps més dalt els escenaris fent allò que més li agrada: fer riure.

Començar un projecte tot sol no era gens fàcil, però Sans ha aconseguit que fos tot un èxit. Ha voltat per tot el país i l’estat espanyol, on ha aplegat més de cent trenta mil espectadors, que han aplaudit amb força les anècdotes que explica del Tricicle entre bastidors. Ara torna al Poliorama, del 23 de gener al 16 de febrer, per posar punt final a aquest espectacle i començar a pensar en el següent.

D’estudiar dret per complaure els pares a fer teatre per fer xalar els espectadors. En algun moment vau pensar que us havíeu equivocat, triant el teatre?
—No, en cap moment no me’n vaig penedir. En tot cas em vaig penedir de no haver començat a fer teatre abans, perquè primer vaig entrar a la facultat de dret i quan vaig entrar a l’Institut del Teatre era dels més grans. Potser tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, ja era tard per a començar. Però d’ençà d’aquell moment ja vaig començar a treballar amb en Joan [Gràcia] i en Paco [Mir] i de seguida ja vam veure que tot anava bé, que tot anava rodat i que anàvem creixent.

Sens dubte, segur que us ho heu passat molt millor dalt els escenaris que no us ho hauríeu passat en unes oficines…
—Sens dubte. Sempre he pensat que ser advocat no m’hauria fet feliç. Segur. Ja no ho era quan estudiava dret. Home, és que ha estat una carrera meravellosa, plena d’èxits. No hi ha hagut ni un sol espectacle que no ens hagi anat bé, i des d’un primer moment ha estat un idil·li entre nosaltres i el públic, un idil·li que va durar quaranta-tres anys. Ha estat meravellós.

El teatre us ha fet feliç, i ric. No ho pot dir tothom, això…
—És miraculós. Miraculós. Perquè, com molt bé dius, aquest és un ofici precari, són pocs els que s’hi poden guanyar bé la vida, amb això, i nosaltres vam tenir la fortuna de trobar la pedra filosofal que ens va donar una manera de fer que va ser un èxit permanent i fantàstic. I ara Per fi sol!, un cop acabada una etapa i començada una altra, també em funciona de meravella. Per tant, és gairebé un miracle.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quan el Tricicle va anunciar que plegava, sentíeu que encara no ho volíeu deixar. És addictiu, això de voler fer riure la gent?
—És que aquest ofici m’agrada molt. És un ofici vocacional. De tots tres, potser era el que més gaudia d’estar dalt l’escenari. Als altres els agraden unes feines d’estar més darrere l’escenari, com la direcció. A mi, no. A mi m’agrada estar a l’escenari. Quan el Tricicle va posar sobre la taula el fet que potser ens havíem de retirar, vaig haver de pensar si volia deixar aquest ofici o no, però de seguida vaig veure que no. Per tant, no em quedava cap més opció que començar a volar tot sol i fer un projecte com aquest, que també gaudeixo moltíssim.

Hi veieu continuïtat a llarg termini, a la vostra carrera tot sol?
—Sí, perquè crec que he fet la part més complicada, que era fer el pas del grup a la individualitat i que el públic ho acceptés i li agradés. Al públic li costa molt d’acceptar que li canviïs una peça del trencaclosques. Passar a estar sol i, a més, amb text, em despertava una gran incertesa. Un cop superat això, però, val la pena de seguir aquesta línia. És probable que, com a mínim, faci un espectacle més.

El fet d’haver incorporat text us ha fet valorar més la complexitat dels monòlegs?
—Bé, ja els valorava abans, els monòlegs. Sempre havia pensat que eren impossibles, que era molt difícil allò que feien els actors que s’aprenien el text. Però mira, ara m’hi trobo jo. Ho he aconseguit. Després d’haver treballat quaranta anys amb el gest, m’agrada jugar amb la paraula dalt l’escenari, perquè la paraula et dóna la possibilitat de matisar molt, de jugar molt. La paraula és més rica que el gest i, per tant, pots jugar molt amb els tons. En gaudeixo molt.

Així i tot, no heu deixat pas de banda la gestualitat…
—No! A Per fi sol! n’hi ha moltíssima! De fet, diria que és l’èxit de l’espectacle: que no és tan sols el que explico –que és molt divertit i molt esbojarrat–, sinó com ho explico. I aquí és on la gent veu l’ADN Tricicle.

Com comentàveu, Per fi sol! també ha triomfat. Es digereix diferent, l’èxit, essent tres que essent un? En certa manera, teníeu ganes de fer alguna cosa vosaltres tots sols per a sentir que el mèrit era 100% vostre?
—Sí. Evidentment, era una jugada de risc, perquè podia no haver funcionat. Hauria pogut dir que no passava res si no funcionava perquè no tenia res a demostrar, però no ens enganyem: el fet de conquerir l’èxit tot sol, veure com omples els teatres i com la crítica és boníssima i que a tothom li agrada, et fa pujar l’autoestima uns graons, i m’ha passat això. En certa manera, crec que tots tres necessitàvem demostrar-nos que també podíem fer coses bones tots sols. I passa això, perquè, individualment, ens va molt bé allò que fem.

En certa manera, es podria dir que heu tornat a començar a gairebé setanta anys. No tothom té l’oportunitat de fer-ho. Ara pensava en el discurs d’Emma Vilarassau als Gaudí, en què reivindicava poder continuar treballant tenint una certa edat…
—Saps què passa? Que avui dia encara hi ha molts prejudicis sobre l’edat de la gent gran, però la gent de la nostra edat, ara, no és com la del temps dels nostres avis. L’actitud, la manera d’enfrontar les coses, de veure-les. Gent com l’Emma, que és més o menys de la meva generació, som gent que tenim força, projectes, ganes i una visió molt jove de les coses. I, per tant, em semblen molt bé els discursos que reivindiquen que fer-se gran no vol dir haver de passar a la rereguarda. Hi ha molt per a fer i per a dir. Jo estic uns noranta minuts a l’escenari sense parar. La gent diu: “Oh, que àgil!” Bé, perquè estic bé, perquè em trobo bé. El dia que m’avorreixi fent això, ja ho deixaré.

És clar, jo pensava més en quan depens del fet que et truquin del sector. En el vostre cas, sempre us ho heu fet tot vosaltres.
—Ah, no, no. És que jo, això, ho tenia molt clar: un cop havia sortit del Tricicle, no m’havia passat pel cap en cap moment de posar-me al mercat dels actors per a veure si em truquen d’una pel·lícula o d’una obra de teatre. No em veig sotmetent-me a la disciplina d’una companyia, tret que sigui una cosa molt interessant i inesperadament bona. Llavors sí que ho faria. Si ara em volen per a un paper d’un film que m’interessa, potser m’ho pensaria, però no és el meu desig. Jo em munto la paradeta tot sol, sóc amo de mi mateix. Ho he estat sempre. Pràcticament, no m’he sotmès mai a les ordres d’altres persones, per tant, no preveia la possibilitat de sotmetre’m a la disciplina de cap companyia.

VilaWeb
VilaWeb

No tenen res a veure, però els anys vuitanta i noranta a Catalunya hi havia companyies de teatre molt potents: el Tricicle, la Cubana, els Comediants, la Fura dels Baus, Dagoll Dagom… El panorama actual és completament diferent. Com el valoreu?
—Veníem d’una època de repressió política, el franquisme, i d’una transició. Hi havia unes ganes d’explorar, d’expressar-se amb llibertat, i hi havia molta gent amb moltes ganes i molta iniciativa. Això va fer que sorgissin aquestes companyies amb ganes de dir-ho tot. Ara, també era una època precària i entre tots ens ho fèiem tot. Però tot ha canviat molt i la professió de l’actor s’ha professionalitzat més. Abans entre tots ho fèiem tot i a poc a poc et professionalitzaves. Ara no tenen aquest esperit d’anar creant una cosa i “a veure què anem fent”, sinó que, d’alguna manera, ja volen treballar i tenir un sou, com és lògic. No tots, no vull generalitzar. Però en aquella època això ni es pensava. Continua havent-hi un coixí d’actors disposats a treballar, a muntar i a fer tot allò que calgui, perquè aquest ofici el mou molt la vocació i, quan et mou la vocació ets capaç de fer coses fins i tot sense interès econòmic. Però en aquella època era diferent. És molt difícil que torni a passar allò. Com has dit, va haver-hi una llista de grups que tots van tenir un èxit brutal: la Fura, Dagoll, els Joglars, el Tricicle, la Cubana… Fantàstic.

L’altre dia em mirava el número que vau fer al programa “Un, dos, tres”, que us va donar tanta popularitat. Al canal de YouTube on és penjat, es repetia un mateix comentari: en aquella època va fer riure molt, però ara costaria d’entendre. És una opinió que compartiu?
—[Riu] Jo ara veig aquell número i el trobo etern, llarguíssim! Ara seria impossible de dedicar-hi tants minuts i, en canvi, aleshores ningú no el va trobar llarg. La gent el va trobar genial, va ser un èxit brutal. La percepció de l’espectador ha canviat. Vull dir, ara necessitem coses amb un ritme picat i curt. Això també em passa amb pel·lícules còmiques que per a mi eren de culte, com les del Jacques Tati, i ara les mires i dius: “Ostres…”

Ens hem tornat més exigents?
—No crec que sigui per exigència. Bé, sí, és exigència en el ritme. S’exigeix brevetat i una altra mena de llenguatge.

I a què creieu que es deu, aquest canvi?
—Bé, les xarxes socials i la televisió hi tenen molt a veure. La vida s’ha “immediatitzat”, tenim menys paciència. TikTok i Instagram en són un exemple. El cervell de les persones va a una velocitat que no és la d’abans.

Què ens fa riure, ara?
—Les coses de sempre! Una bona caiguda inesperada, un estirabot… L’humor, al cap i a la fi, és sorpresa. Si veus a venir un acudit, ja no fa gràcia. L’humor és no veure a venir una cosa, sigui gestual o verbal. Però continua fent-nos riure l’escatologia i fotre’ns dels altres, sobretot a Espanya. Tot el que sigui riure’s de l’altre fa molta gràcia. No canvia gaire.

Això ha obert el debat dels límits de l’humor més d’una vegada…
—Sí, és clar, s’han hagut de posar límits a coses, però jo no en sóc partidari.

Per què?
—Perquè sóc partidari de saber qui t’explica l’acudit. Depèn de qui me l’expliqui, em farà riure o no. És a dir: si la persona que m’explica un acudit sobre jueus, per exemple, és un antisemita, no em farà riure. Però si sé que és un demòcrata, un que simplement explica allò perquè és un codi, perquè l’acudit és divertit i té enginy, doncs riurem. Però passa que, és clar, en aquesta dèria de posar límits, com que no es pot singularitzar, ni individualitzar… –no pots dir: “Tu sí que pots explicar-ho, tu no”–, es prohibeix genèricament i tots hi hem de passar.

I el públic quin paper hi té, en tot això?
—El públic –on jo també m’incloc– ens deixem manipular molt pels mitjans. Els mitjans i el govern diuen què hem de pensar i com hem de pensar: què està bé i què no. Tot això fa forat en la percepció de la gent i, al final, acabem assumint-ho. Per això, per una cosa que fa deu o quinze anys no ens indignava, ara volem anar a una comissaria i denunciar-ho.

I això fa més difícil l’ofici?
—Això fa que t’ho pensis més. Tot i que a dins d’un teatre encara es poden dir coses.

El context hi fa molt.
—Molt. No és igual dir una cosa a les xarxes –on et devoren segons què diguis– que en un espai de cinc-centes persones on llances una bestiesa i, bé, potser hi ha algú que diu: “Apa!”, però no hi haurà enrenou. Tot depèn d’on ho diguis. Si ho dius a la televisió… [fa cara com dient: “Cagada, pastoret”].

Per anar acabant: heu comentat que potser faríeu un espectacle més després de Per fi sol!. Aquesta vegada encara heu jugat amb el Tricicle recordant-ne anècdotes, però no sé si per a la següent voldríeu deixar-ho completament enrere?
—Potser hauria de ser una mica així, no? Vejam, el Tricicle no es desvincularà mai de mi. En algun moment o altre sempre sortirà, perquè el que continuaré fent és explicar històries, que és el que sé fer. I, per tant, el Tricicle sortirà. Ara, sí que és veritat que probablement en el pròxim espectacle ja no tindrà –o no hauria de tenir– la presència tan marcada que té en aquest.

Us fa por deixar totalment de banda el Tricicle? Pensar que la gent continua venint per això, i no per Carles Sans?
—Mira, en aquest ofici la por et persegueix sempre, per molt d’èxit que tinguis. A cada nova proposta hi ha un possible fracàs al darrere. El fracàs de la gent que fem humor es tradueix en si fas riure o no. I quan fas una cosa, la fas amb tota la por del món. Però ja hi he passat moltes vegades, per aquí. Amb el Tricicle hi passàvem sempre, i també hi he passat ara amb Per fi sol!, i hi hauré de tornar a passar. Hom ha de creure en les seves possibilitats.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor