‘La tertúlia proscrita’

Carla Costa: “No pots animar la gent perquè es mobilitzi i després castigar-la per haver-se mobilitzat”

  • Demà es fa el judici a Carla Costa per les protestes post-sentència a Girona · La fiscalia li demana dos anys i sis mesos de presó i una multa de 34.000 euros

VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg.
Clara Ardévol Mallol
24.06.2023 - 21:40
Actualització: 25.06.2023 - 11:42

Carla Costa, una jove gironina encausada arran de les protestes post-sentència, serà jutjada demà. La fiscalia l’acusa de desordres públics agreujats i li demana dos anys i sis mesos de presó i 34.000 euros de responsabilitat civil perquè la considera impulsora de les protestes d’aquells dies a la ciutat. La jove, que en aquell moment militava a la Forja, defensa que ha estat encausada per la seva activitat política i també perquè ja havia estat encausada abans, en el cas 21 Raons, i, per tant, considera que els Mossos d’Esquadra ja la coneixien. Malgrat que la Generalitat no s’ha personat en aquest procés, Costa és molt crítica amb el paper del govern respecte de la gestió del cos policíac, com també del fet que formi part de l’acusació particular en altres causes.

Parlem del seu cas i també del moment actual, en què la reorganització del moviment, diu, ha d’anar acompanyada de mantenir la solidaritat amb els represaliats. També fa una crida a participar en la concentració de suport que es farà just abans del judici: a les 09.00 davant els jutjats de Girona, davant l’oficina de Correus de l’avinguda de Ramon Folch.

Us acusen pels fets del 14 d’octubre de 2019, dia en què es va fer pública la sentència contra el procés. Què va passar?
—A Girona, es va fer un tall a les vies del TGV com a protesta per aquesta sentència absolutament injusta. No hi va haver cap mena d’identificació o detenció per part dels Mossos, el dia va acabar sense cap incidència. El primer atestat que van presentar venia de la Brigada Central d’Informació de Sabadell. Pretenien encausar-nos a mi i a dos companys més per grup criminal perquè consideraven que nosaltres i la Forja, en què militàvem, érem els impulsors de tot allò que havia passat a Girona, també els dies després. Però la jutgessa d’instrucció va acabar retirant l’acusació per les altres dues persones i el procés va continuar contra mi per desordres públics i solament pels fets del 14 d’octubre.

Heu denunciat que la brigada d’informació ja sabia qui éreu.
—Sembla que tenien la necessitat de buscar un culpable d’aquella situació sense precedents en els darrers anys. Crec que van anar a buscar cares que ja coneixien en fitxers il·legals o uns altres procediments, gent que formava part d’organitzacions polítiques. Els dies després es van fer detencions més arbitràries, com ara els casos que tenim a Girona del Robert o el Pau, però també havíem viscut processos com el cas 21 Raons, amb gent vinculada a organitzacions. Els Mossos busquen gent que forma part d’organitzacions per mirar de desmobilitzar i desarticular qualsevol organització o moviment considerat dissident o revolucionari. Es pretén atribuir tot allò que ha fet un moviment a una sola persona, i això no es pot fer, i encara menys quan no hi ha hagut una identificació sobre el terreny i es basen en les paraules dels agents.

Per què creieu que us coneixien?
—També vaig ser encausada en el cas 21 Raons, detinguda el 16 de gener de 2019 en aquesta macrooperació a Girona. Tenien les fotografies d’aquell moment. També em pregunto com em van identificar aleshores, perquè el cas fa referència als fets de l’1 d’octubre de 2018, i tampoc no hi va haver identificacions aquell dia. Les detencions tampoc no es van fer de la manera que s’havien de fer. També vaig ser portaveu de la Forja Gironès durant un temps i havia atès mitjans, això també et fa tenir una repercussió si volen fer-te un seguiment.

VilaWeb
VilaWeb

Com valoreu el paper del govern respecte de l’existència d’accions policíaques com aquestes?
—La Generalitat ha d’entomar el control del cos policíac, que se suposa que és el cos català. Que es personi com a acusació particular en algunes causes –no en la meva– no té cap mena de sentit. I encara menys quan s’animava la gent a sortir a mobilitzar-se. No pots animar la gent perquè es mobilitzi i després castigar-la per haver-se mobilitzat. S’han retirat d’alguns casos molt mediàtics, però en uns altres continuen. Diuen que la paraula d’un mosso val més que qualsevol altra, però amb les actuacions que hem vist caldria vigilar-ho molt més. Hi ha d’haver un control molt més gran del cos, també pel paper que juguen en alguns desnonaments o mobilitzacions, amb actuacions completament desproporcionades.

Personalment, com heu viscut tot aquest procés?
—Són molts anys i abans hi havia hagut la de 21 Raons. Ens van arxivar aquella i em van obrir aquesta. L’altra era una macrocausa, i, per tant, també tenia més gent amb qui compartir-ho. Vaig estar detinguda amb la meva mare i familiarment ho portàvem molt bé. També s’ha refredat molt el moviment i això implica una baixada en certes mesures a escala de solidaritat, un desencantament. El que costa més és poder fer plans a llarg termini, no solament per la possibilitat d’entrar a la presó, també perquè uns antecedents ja poden afectar-te laboralment, en viatges… I a més demanen una responsabilitat civil molt elevada i em van ajornar el judici, cosa que ho va allargar molt més. És un desgast per mi i el grup de suport.

I com us ha afectat políticament?
—Et limiten la lluita, condicionen la teva militància. Has de passar a assumir unes altres menes de tasques, perquè si ja et tenen fitxat, és més fàcil que et vinguin a buscar. I si acabes amb antecedents, et limiten del tot aquesta vida política i de mobilització, perquè si et tornen a encausar tens més possibilitats d’entrar a la presó.

Parleu d’una voluntat de desmobilitzar per mitjà de la por. En el vostre cas, malgrat la primera causa, no vau deixar d’anar a manifestacions.
—Continuo tenint molt clara la meva ideologia política i no hi renunciaré per més causes que hi hagi. Però és qüestió d’entendre que dins qualsevol moviment hi ha diferents papers a jugar, saber fins on pots arribar en cada moment. Continuo present en els espais en què considero i considerem col·lectivament que puc ser.

Fa un temps vau fer un discurs molt crític amb el govern, en què criticàveu que hi havia represaliats considerats de primera i de segona. Algú us va dir alguna cosa, vau rebre alguna mostra de suport?
—Aquell dia sí que es va acostar algú o hi va haver algun missatge per xarxes, però la meva crítica ja no és tant per mi en concret, sinó perquè som molts represaliats. Vaig poder fer aquest discurs perquè tinc una xarxa política organitzada. A més, a Girona, hem fet molta pinya entre represaliats i aquest suport no l’he trobat a faltar. Però quanta gent hi ha que no té l’oportunitat de fer-se visible, de tenir suport i xarxa? Quanta gent passa pel procés judicial tota sola? Crec que també és responsabilitat institucional poder fer un petit seguiment i mostrar aquest suport, per més que siguem en un moment de reorganització i calma. Les associacions i els col·lectius més petits no arriben a tot arreu. I cal fer autocrítica i dirigir la crítica també a la societat civil, perquè podria haver-hi molt més suport que no hi ha.

També vau criticar el paper que havia tingut el Tsunami Democràtic.
—Hi havia una part d’autocrítica, també. Com a poble, vam decidir obeir i parar-ho, però podríem haver passat per sobre de tot això i continuar mobilitzats, tot i que era complicat mantenir un ritme com aquell. Hi ha una part de decepció, i també va passar el 2017, quan semblava que ho teníem tot a tocar. Ara cal organització, posar en ordre les idees i definir les estratègies. Hi ha d’haver una estratègia compartida entre la gent que vulgui arribar a un objectiu i no fer les coses per inèrcia. També veig important participar no solament amb aquest objectiu, també respecte de la crisi social que vivim, hem d’estar organitzats i fer-hi front.

Com es poden tirar endavant certes estratègies malgrat la repressió? En el cas dels encausats, per exemple, un dilema que es troben sovint és si pactar amb la fiscalia o no.
—No qüestiono les decisions que poden prendre uns altres represaliats. Per mi pactar amb la fiscalia no ha estat mai una opció, implica acceptar que sóc culpable, que he comès un delicte, acceptar les seves condicions. Si tots acceptem, ja s’acaba, no? Per mi també implica aquesta desobediència, defensar que allò que vam fer no és un delicte. En qualsevol moment de confrontació la repressió és l’eina que fa servir l’estat, la tindrem sempre i hem d’estar preparats per assumir-la. Cal arribar a consensos, tenir molt clar cap on anem i buscar quines són les maneres d’aconseguir-ho.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any