Agustí Carles: “El ‘petit ensurt’ de Villarejo era fer esclatar la casa d’Alcanar”

Entrevista a l'advocat, que ha començat a fer encaixar les peces del 17-A arran de les declaracions de Villarejo

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
14.01.2022 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan l’ex-comissari espanyol José Manuel Villarejo va dir que el 17-A va ser un error greu del CNI, “que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”, l’advocat Agustí Carles era entre el públic d’aquella sessió a l’Audiència espanyola. Va quedar perplex, sobretot quan va comprovar que ningú no s’immutava, ni els jutges ni els fiscals presents. Carles va viure unes llargues sessions en aquella mateixa sala uns mesos enrere, durant el judici del 17-A, com a advocat de Javier Martínez, el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat de la Rambla de Barcelona. Juntament amb Jaume Alonso-Cuevillas, van aconseguir d’enfocar les ombres de la investigació, que ara revifen amb les paraules de Villarejo. Agustí Carles i Alonso-Cuevillas repassen l’extensa documentació d’aquell judici per comprovar si les paraules de l’ex-comissari hi encaixen. I la primera impressió que tenen és que sí.

És creïble, això que ha explicat en Villarejo?
—Hem de tenir molt en compte quan ho diu i on ho diu. Ho diu a l’Audiència espanyola, en un moment en què parla d’Ana Rosa Quintana, que no hi té res a veure. El marit de Quintana intentava d’aconseguir un vídeo d’un jutge de Marbella amb prostitutes i cocaïna. I hi ha un moment que el fiscal li comença a demanar si el va enregistrar el CNI. Apareix la figura de Félix Sanz Roldán, l’ex-director del CNI, i és quan Villarejo diu que ell hi col·laborava, i diu que d’espies n’hi ha de bons i de dolents, que Sanz Roldán era molt dolent, i posa l’exemple de l’atemptat de Barcelona.

Ningú no es va immutar.
—I hi havia una cinquantena d’advocats, dos fiscals, acusacions, tres jutges… En Gonzalo Boye hi era, perquè duu la defensa d’un acusat, i ens vam mirar com dient-nos: “Ha dit el que ha dit, oi?” I va acabar aquí. Ningú no va dir res.

Què vau pensar?
—Vaig començar a rememorar tot el judici del 17-A, i és el que faig ara: repassar-lo tot. Villarejo va dir que no en tenia proves directes, que li havien pres l’arxiu i la informació era classificada. Vaig pensar que, com que no tindríem pas la prova directa, calia comprovar la prova d’indicis. I ara miro de col·locar això que diu Villarejo amb tot el que va sortir en el judici, a veure si hi encaixa, per veure si té versemblança. D’entrada, hem de ser conscients que això ho diu un senyor acusat i que té dret de mentir i de dir el que vulgui, però miro de veure si és versemblant, tant amb la documentació del judici com amb les proves que ens van denegar.

I com ho veieu?
—La primera impressió és que hi ha moltes coses que, posades en ordre, em comencen a quadrar.

Quines coses?
—Hem de ser molt cauts, perquè parlem de Villarejo. Però hi ha coses importants. Per començar, la figura de l’imam. Sempre hem mantingut que era un confident del CNI, i en el judici va quedar clar que l’havien visitat a la presó. El van captar a la presó, cosa que és habitual a l’hora de captar confidents. Però quan surt de la presó i és a punt de ser expulsat després d’haver complert la pena, l’advocat de l’estat diu que l’expulsió quedi sense efecte, i li acaben donant un permís de residència permanent. A Abdelbaki Es-Satti l’acaben col·locant a la mesquita de Castelló i, un temps després, apareix a Ripoll. Ni més ni menys que a Ripoll, el bressol de Catalunya, on va anar a parar a una mesquita, fins que a final del 2015 va cap a Bèlgica. Entre el gener i l’abril del 2016 va a una mesquita a Bèlgica, el president de la qual declara en el judici que el va enxampar parlant per telèfon amb els serveis secrets espanyols.

Perquè era un confident, no?
—D’acord, els serveis secrets en poden tenir molts, de confidents. Però ara, quan ho posem tot en ordre, veiem que en aquell moment, l’abril del 2016, ell va tornar a Ripoll, i ho va fer com a imam d’una nova mesquita. Recordem que el desembre del 2015, quan feia poc que Es-Satti havia anat a Bèlgica, es va constituir a Madrid la nova associació de la nova mesquita de Ripoll. A Madrid, es va constituir. Però la mesquita no es va activar fins a l’abril del 2016, just quan ell va tornar de Bèlgica. La primera ho feia tot en català, i en aquesta nova tot era en castellà. Hi ha una altra qüestió important sobre Es-Satti.

Quina?
—Ell va anar captant tot aquest jovent de Ripoll entre el 2015 i el 2017, i els va anar adoctrinant. Però quan va organitzar la cèl·lula terrorista, ell en cap moment va aparèixer enlloc. Vull dir que ell no va anar a comprar precursors d’explosius, ni venia joies ni cercava finançament. Tot ho feien els joves. Ell sempre quedava en el món virtual; des del seu ordinador feia cerques, sobre com fabricar explosius, objectius, la Sagrada Família… Però ell no apareix en cap enregistrament, on sí que van apareixent els joves. Ell no surt mai enlloc. A mi això em quadra amb el perfil d’algú que preparava alguna cosa però que volia cobrir-se. Adoctrinava els joves i els feia fer allò que volia.

—On ens porta això?
—A demanar-nos on és la ciberseguretat de l’estat espanyol. Perquè els seus ordinadors i els seus mòbils estaven plagats d’informació, de com assecar els explosius, de moltes coses… El dubte és si no hi havia ciberseguretat perquè era un col·laborador del CNI. Perquè en aquest cas, és clar que ningú no el vigilava. Si més no, aquest és el dubte que tenim.

La qüestió és si era només un confident o si, com diu Villarejo, els serveis secrets van afavorir que preparés uns atemptats.
—Per això mirem de reconstruir els fets amb aquesta òptica, per veure si quadra. I fem un pas en aquest sentit, amb l’explosió d’Alcanar. Els Tedax dels Mossos mai no ens van saber explicar per què va esclatar el xalet. En el judici, vaig exposar una hipòtesi: com que queda acreditat que un minut després de l’explosió una furgoneta del senyor Es-Satti va sortir d’allà com un coet, i com que es van trobar nou granades de mà preparades, vaig demanar si era possible de llançar-ne una dins la casa des del carrer i marxar. I em van respondre que no era descartable.

D’acord amb aquesta hipòtesi, per què l’haurien de fer esclatar des de fora, la casa d’Alcanar?
—Per a fer el petit ensurt de què parla Villarejo. O sigui, fer esclatar una casa en un lloc tan inhòspit com una urbanització sense asfaltar, en un lloc on no podia fer estralls en altres cases. Esclata la casa, desapareix la furgoneta. I posteriorment, es tractava de trobar entre la runa, com va passar, precursors d’explosius com els utilitzats en els atemptats de París. L’ensurt era crear l’explosió, i que es posés en marxa la policia especialitzada, que no eren els Mossos, perquè aleshores eren fora del CITCO, de manera que no en sabien res. La policia espanyola i la Guàrdia Civil, arran de l’explosió, apareixerien i dirien que havien descobert un arsenal impressionant de bombes, que certament ho era, que s’havia d’investigar la cèl·lula que hi hagués darrere. Es passaria de l’alerta antiterrorista 4 a l’alerta 5 i dirien que venien a salvar-nos.

Però qui la va fer, l’explosió d’Alcanar?
—Amb això que diu Villarejo i entenent que l’imam era confident, ara pensem que va ser ell, i després va desaparèixer. I fixeu-vos com en parlava Villarejo.

Què deia?
—Feia servir aquestes paraules: “Quan se’ls va morir l’imam”. Volia dir que l’imam era seu, i amb aquesta expressió, segons em diuen agents d’intel·ligència que conec, diu que el van fer desaparèixer. La idea seria, segons aquesta hipòtesi, que marxava, el feien desaparèixer i se’n tornava al seu país. No havia de passar res més. Hi havia d’haver la notícia que s’havia trobat entre la runa un arsenal gihadista molt important, alerta terrorista 5 i a trobar els joves, que ja sabien on trobar-los: després d’uns dies o setmanes en tensió a Catalunya, els trobarien a Ripoll. Però és que ells ja sabien on eren, els tenien localitzats. La policia espanyola els detindria; gràcies, policia espanyola. Són tot dades que de moment he anat recollint i endreçant, afegides a la qüestió dels precursors.

A l’obtenció dels precursors?
—Sí. Com és que aquests nanos podien anar als magatzems a comprar precursors d’explosius si, precisament, una normativa europea feta després de París advertia tots els estats que si es compraven precursors d’aquesta mena, que s’utilitzen també en l’àmbit industrial, anessin amb compte perquè amb això es podien fer bombes. I tant en Jaume Alonso-Cuevillas com jo no vam parar de repetir en el judici que com podia ser que a l’estat espanyol no es prohibís. L’estat i el CNI van abaixar la guàrdia, aquells nois van poder comprar tot allò que van voler, sense cap problema.

Se’ls van descontrolar els joves?
—Sí. Villarejo diu: “No ho van controlar bé, se’ls va descontrolar”. No van pensar que els nois estaven tan radicalitzats que, quan l’endemà al matí van assabentar-se de l’explosió d’Alcanar, van improvisar i van anar a la Rambla i a Cambrils. Posant en ordre tot això, l’afirmació de Villarejo té una versemblança.

Però inicialment tothom va pensar que era una explosió de gas, la d’Alcanar.
—És que aquesta era la idea. Que hi anessin primer els Mossos, que no tenien cap contacte amb el CITCO, i expliquessin aquesta versió. Perquè després arribarien els bons, la policia espanyola, i dirien que res d’explosió de gas, que hi havia “la mare de Satanàs”, els precursors i tot plegat. Els Mossos tenien els ulls embenats.

I la mort de l’imam en l’explosió?
—Que ens demostrin que és mort. En el judici ja es va veure que no estava demostrat. És un altre interrogant que queda obert. I tot això us ho explico a partir de fets provats i de la denegació de proves en el judici. Perquè vam citar com a testimoni el director del CITCO, José Luis Olivera, i l’ex-secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, i ens els van denegar. Per què? No volem ser paranoics, volem posar els fets en ordre.

Per què penseu que Villarejo diu això sense venir a tomb?
—Pel que veig en el judici, ell se sent molt abandonat per l’estat. Fixeu-vos en això: ell entra a la presó el 3 de novembre de 2017, l’endemà de l’empresonament de mig govern català. Ell és un dels iniciadors de l’operació Catalunya, i justament quan s’executa del tot és el 2 de novembre. Amb tot el tema Trias, BPA, Pujol estava cremat, l’atemptat va ser un desastre, no van trobar les urnes… Doncs casualment, l’endemà d’haver tancat a la presó el govern, van empresonar Villarejo, que és qui ho sabia tot. Per a tenir-lo tres anys callat a la presó. Durant el judici, ell sempre es va queixant i dient “tant com he arribat a fer per Espanya, i m’heu abandonat”. I va deixant anar coses, com això del 17-A.

De què li pot servir, com a estratègia de defensa?
—L’estratègia de l’estat és dir que Villarejo és un comissari jubilat boig. I ell diu que pot estar jubilat, però que ha estat un agent d’intel·ligència, que ha treballat amb el CNI i que sap coses. I finalment, la fiscalia de l’Audiència espanyola ha reconegut que ell era un col·laborador estret del CNI. Per a ell, això és una victòria. I ara pot dir que ell, com a agent del CNI, va muntar un entramat empresarial que posava sempre a disposició de l’estat. Diu, si fa no fa, que ell feia tots aquests negocis, però que els invertia en Espanya, i ara que li han reconegut que treballava com a agent del CNI, va deixant caure coses, perquè es posin nerviosos.

Els intenta espantar?
—Sí, i tant. Ha recusat els membres del tribunal recordant-los que ha treballat per a ells. Coneix tots aquests jutges i fiscals, i els diu que com més el collin, més coses deixarà anar, perquè li han encarregat feines que no pot explicar. I ho fa sabent que té dret de mentir i sabent-se reconegut com a agent d’intel·ligència i no com a comissari boig.

Heu pogut parlar amb Villarejo?
—Sí, l’endemà li vaig demanar què s’havia de fer amb això que havia dit. I em va respondre el mateix que a la premsa. Em va afegir: “Aniré allà on em crideu, el que he dit aquí ho puc mantenir on sigui, si s’obre una causa o el que sigui, estic disposat a declarar-ho.”

Però què es pot activar, judicialment?
—Sincerament, ara mateix no ho sé. Ho estudiem. Perquè jurídicament no és cosa jutjada, la sentència del 17-A encara no és ferma, està pendent de recursos d’apel·lació. Obrir una causa nova? Ara tot són indicis, els que us he explicat. Però l’estat està tancat, blindat. No crec que cap tribunal a l’estat espanyol ens escolti, tot i que fem una feina molt tècnica i minuciosa. Ho veig difícil. En un estat democràtic, el recorregut seria demanar que es torni a investigar això i que ho acceptessin. Però la qüestió també és si toca fer-ho ara, perquè les defenses dels joves condemnats poden mirar de treure’n profit, amb l’argument que l’estat va utilitzar els seus clients. Pot ser perillós. Es tractaria d’obrir més endavant una nova investigació cercant nous autors i responsables, a part dels ja condemnats.

Hi va haver moltes víctimes internacionals. Això pot obrir la via de la justícia europea?
—Primer, hauríem de veure què passa en l’apel·lació amb el judici del 17-A. Perquè hem demanat que s’investiguin, per exemple, els dubtes sobre la mort de l’imam. Encara s’ha d’acabar de tancar la via del dret intern, i no descartem la possibilitat que aquestes víctimes no quedin satisfetes sobre com s’ha resolt judicialment el cas a l’estat espanyol i vulguin obrir una investigació judicial en el seu país. La via Villarejo obre preguntes interessants que podrien tenir força si el cas arribés a altres països. Ara, sempre essent conscients que és Villarejo qui ho diu i que s’ha de ser cautelós.

Per què no es poden fer públiques les proves que Villarejo diu que té?
—Sabem que en els darrers consells de ministres del govern del PP, tota l’operació Catalunya –des dels temes Trias, Mas, Pujol, Andorra–, tot es classifica en virtut de la llei espanyola dels secrets oficials del 1968. Això implica totes les autoritats, de manera que si Villarejo ho fes públic, cometria un delicte de revelació de secrets oficials. Ell es va quedar una còpia de tot. Quan van entrar a casa seva, van trobar aquest material, i el jutge instructor, García Castellón, va veure que era material classificat. D’ofici, ho va enviar al consell de ministres per si s’havia de desclassificar, però ho va tornar a declarar secret.

Si el jutge hagués volgut, ho hauria pogut desclassificar?
—Sí. Quan un jutge investiga un cas, pot demanar de desclassificar quelcom que tingui impacte en la causa penal, a efectes només de la investigació. Això seria així en tots els casos. Però quan la informació que demanes implica el propi estat, què? L’estat aixecarà el secret d’una informació que diu que l’estat hi està implicat?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes