Ens veurem a la Diada!

La qüestió clau no és pas, i enguany encara menys que mai, la controvèrsia de torn, ni l’intent dels uns de camuflar-se amb fum la cua de palla, ni les ganes dels altres de quedar-se assenyalant la cua per no haver de fer res més

Núria Cadenes
07.09.2022 - 21:40
Actualització: 09.09.2022 - 21:26
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Que és la millor manera de començar el curs. Allò de dir que d’on venim, que què va passar i, sobretot, que no ens hi resignem; que som vius i amb força i amb ganes de refeta. Això és l’Onze de Setembre. És clar que sempre hi ha algun esventat o mestretites que deixa anar la cantarella del mireu com som, els catalans, que celebrem derrotes, com si del nyeu-nyeu cíclicament repetit se n’inferís un caràcter col·lectiu i atemporal i definitori del futur que se’ns decreta, i oblidant, de passada, que la Diada no és festa sinó commemoració, i que commemorar precisament significa (obro el diccionari) fer solemnement memòria.

No pas per romandre-hi instal·lats, en aquest cas, sinó com a burxa i esperó. I com a alegria, també. Alegria de simple constatar que hi som, de trobar-se i retrobar-se i un dia constatar que la determinació és tan compartida que desborda pertot.

Quan tenia pocs anys, baixava de casa cap al metro amb l’estelada desplegada, com per dir que mira, que què passa, que del Turó de la Peira, sí. Perquè es veiés. I era una sensació estranya. Un parell o tres de dies abans, l’àvia posava la senyera a la finestra. De mica en mica, ça i enllà, anaves veient com n’emergien d’altres. Algunes. Esparses. Després, el mateix Onze, al metro, detectaves confluències: una samarreta, el mocador negre al coll o, més discretament, una agulla a la solapa (grossa si incloïa al mig la silueta dels Països Catalans, com una ungla per a l’estelada sola). Anàvem fent cap al centre de la ciutat, més o menys barrejats, més o menys compartimentats. Fins i tot força compartimentats. Molt compartimentats. També a la manifestació (deu, vint, trenta mil persones quan n’érem moltes). O a les manifestacions. Aquell mirar-se de reüll si per un descuit algú passava prop de la pancarta dels “altres”. Tants caps, tants barrets, sí. I, de vegades, més barrets que caps.

En fi, cap nostàlgia, més enllà de la que pot generar recordar-se trenta-llargs anys més jove. Ho escric tan sols per allò de la perspectiva que de tant en tant ens convé prendre: per no oblidar l’extraordinari creixement que ha viscut la voluntat d’independència al nostre començament de segle XXI (extraordinari; que la cosa ve de lluny i que la crisi econòmica i que tot això i allò: meravellosament extraordinari), ni tampoc el fet que som experts a fer visibles, precisament a la Diada, les nostres picabaralles partidistes. I aquí, al sac de les picabaralles de part, podem posar-hi tant les usuals (i també legítimes) pugnes entre partits per aconseguir més ressò que els altres com algun lamentabilíssim episodi d’enfrontament, que de tot hem tingut al llarg dels anys. De tot. Ho dic tan sols per evitar ara de magnificar això de les tensions pre-Diada. (Diu la Viquipèdia que ja a la primera commemoració, l’any 1886, hi va haver polèmica, perquè tenia forma de missa i perquè etcètera; potser és que no ens en podem estar.)

La qüestió, però, la qüestió clau, no és pas, i enguany encara menys que mai, la controvèrsia de torn, ni l’intent dels uns de camuflar-se amb fum la cua de palla, ni les ganes dels altres de quedar-se assenyalant la cua per no haver de fer res més, ni etcètera. La qüestió, sempre, i enguany potser encara més, precisament perquè, sense oblidar la majoria social que ja som, vivim un temps concret d’anàlisi, de correcció, consolidació i represa, és la fotografia general, no pas de partit sinó de conjunt, d’aquest conjunt divers en opinions i en colors i en vots i en veus i en tot que ens forma el poble. Mostrar i mostrar-nos que hi som, que hi continuem essent, que necessitem i volem la independència i que no deixarem la feina a mig fer.

Per això també hi seré. Com sempre que no he tingut impediment físic per a ser-hi però més. Per recordar-nos com hem crescut fins a arribar on som. Per posar el peu a la paret i consolidar posicions i perdre’ns en la multitud i celebrar-la. Somriure i serrar les dents i aplaudir i xiular i abraçar i discutir i tot. Perquè això, per a la immensa majoria del poble actiu que som, no va de crítiques absolutes ni d’adhesions absolutes, aquesta divisió a blanc o negre a la qual els interessos de la politiqueria ens pretenen reduir, i enclaustrar: va de trobar-se en el camí, en la feina, de saber-se aleshores poble i de constatar, en fer-ho, la força objectiva que aleshores tenim.

Hi seré, és clar. I ens hi veurem. Als actes d’Òmnium i evidentment a la manifestació que convoca l’ANC, al Born, al Fossar, a passejar per la Rambla i a la Setmana del Llibre en Català, també, a retre homenatge a Casanova i a Basset, a caminar la nostra Barcelona per retrobar-la tan preciosa quan es vesteix de Diada, atapeïda de Diada, discutidora de Diada, determinada de Diada, emprenyada i reivindicativa i feliç de Diada. Tot alhora perquè així som. És així com hem avançat i com hem assolit aquesta plural i contradictòria i poderosíssima majoria social que ja som.

(PS. El títol de l’article ha canviat gràcies a l’alerta que ens ha fet arribar el poeta i músic Celdoni Fonoll: “Aquest ‘Ens veiem’ és influència del ‘Nos vemos’ sud-americà que s’ha escampat com la pólvora”, avisa. I té raó. No és “Ens veiem a la Diada”, sinó “Ens veurem a la Diada”. Gràcies, mestre!)

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes