La redacció de Le Monde elabora un memorial per les cent trenta persones que van perdre la vida a mans dels gihadistes el dia 13 de novembre proppassat. L’objectiu, segons el manifest de la redacció, és que aquestes vides no es redueixin a una xifra, a l’etiqueta de ‘víctimes’. Perquè eren tan diverses com qualsevol mostra de cent trenta persones que s’agafa aleatòriament del centre d’una gran ciutat. Joves i no tan joves, francesos i estrangers, creients en un déu o en un altre, o no, amants de la música, el cinema o la bona conversa; però tots eren individus amb històries, famílies i amics.

Amb l’etiqueta #EnMémoire, cada dia publiquen a la pàgina web, a l’edició en paper i a les xarxes socials els perfils d’aquestes persones, acompanyats d’una fotografia i amb comentaris i reflexions d’amics i coneguts. Fan que cada víctima sigui recordada tal com els seus la descriuen: com a amic, mare, alumne, germana o amant. Hi expliquen la seva història vital, acompanyada de petites anècdotes. I també expliquen què els va dur a ser on eren el 13 de novembre al vespre.

Les històries
Fins ara hi ha quaranta-una cares. Quaranta-una persones, majoritàriament entre la vintena i la trentena i de nacionalitat francesa, però també amb uns altres perfils. Com el d’un violinista algerià, Kheireddine Sahbi, de vint-i-nou anys, estudiant de la Sorbona, que va ser mort a la sala Bataclan. ‘Jo voldria que no s’oblidés –escriu el seu germà Rafic– que va morir amb el seu violí, quan tenia molts projectes; era musulmà i creia en els valors de l’islam.’

És colpidora la disparitat de les vides que es van estroncar. Lacramioara Pop, romanesa de vint-i-nou anys, i la seva parella, Ciprian Calciu, de trenta-dos, van ser abatuts al restaurant La Belle Équipe, del carrer de Charonne. Celebraven, amb uns companys del restaurant Café des Anges, que és a la vora, l’aniversari d’una companya de feina. Feia poc que havien aconseguit de reunir-se amb la filla d’ella, que vivia a Romania amb l’àvia. La mort de la parella ha deixat dos nens orfes a càrrec d’una àvia sense ingressos. Els companys del Café des Anges que han sobreviscut han creat una pàgina web de donació de diners per a la manutenció dels dos petits.

‘La nostra generació no ha viscut la guerra. Hem estudiat el conflicte armat als llibres, pensant que s’havia aturat. No ho podíem veure venir.’ És així com s’excusa el professor de la jove Ariane Theiller, de vint-i-quatre anys. Com si s’hagués d’excusar. I el seu pare explica que a ella li hauria agradat llegir sobre si mateixa ‘que no formava part del judici: que tenia amics de totes les escoles de pensament i de totes les religions’. Doncs que sigui això, el que es digui d’ella.

I com aquestes tres, n’hi haurà cent trenta, d’històries massa curtes. Però seran històries de vida —i no de mort—, que no s’oblida tan fàcilment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb