entrompades Mercè

Abans que res, agraeixo a l’editor d’aquesta casa que m’hagi deixat posar al títol un mot tan controvertit. Bé, controvertit per nosaltres, els del gremi, perquè vosaltres no hi veieu cap pega. Jo fins la setmana passada tampoc. Sí, senyora, els filòlegs també som humans, i contra el que sovint us penseu no ens sabem el diccionari de memòria. Jo he hagut d’arribar a la provecta edat que tinc per descobrir, una, que garrafal no és mot normatiu, i dues, que no deriva del que sembla sinó de garrobal (‘Sitio poblado de algarrobos’, segons el diccionari que sí que l’incorpora amb totes les de la llei), cosa que m’ha fumut la gracieta del títol enlaire. Ara bé, no tinc gens clar que l’esbandeixi de la meva prosa tan fàcilment; d’entrada, perquè l’Optimot el dona per bo; però sobretot, com a homenatge a l’únic instant de vacil·lació que devia tenir mossèn Alcover en la seva vida i que el va dur a redactar així l’etimologia d’aquest mot: “derivat de garrafa?” (l’interrogant és seu). No em digueu que no és tendre.

Entro en matèria. A mi les macroentrompades de la Mercè també em van impressionar. No tant per les imatges de devastació de l’endemà, que és veritat que fotien molta angúnia, i ni tan sols pel comunicat de guerra posterior; de fet, sobretot si et prens la molèstia de llegir articles on s’explica, resulta força comprensible que hi hagi mastegots i ganivetades: la ingesta d’alcohol i píndoles porta desori i l’amuntegament de gent és l’ocasió que fa el lladre.

No, a mi el que m’impressiona és el nombre. La massa. La quantitat de minyons i, secundàriament, el gregarisme de tot plegat. A veure, la Mercè sempre ha estat una festa multitudinària, com és lògic tractant-se d’una urbs de milió i mig de caps de bestiar que, a sobre, n’atreu molts més de la rodalia. Com és, doncs, que trenta, vint, tal vegada quinze anys enrere, no parlàvem de macro-res? (com a molt ens lamentàvem de la disbauxa de guiris a Lloret amb el sintagma ‘turisme de borratxera’). No pas perquè no s’hi xarrupés, que s’hi xarrupava: durant les festes de la ciutat, i la resta de l’any també. A Barcelona, com a qualsevol altre indret del país, d’ençà que el món és món colles més o menys nombroses d’amics han aprofitat el clima benigne per seure a la intempèrie en hora vespral a fer-la petar tot bevent i fumant. Ja era així quan jo era nano i em consta que ho continua essent. Però atenció al detall, que és important: era una activitat que no tenia nom. Ningú va pensar mai a batejar el fet de xerricar en grup per diferenciar-ho d’altres maneres de passar el vespre fora de casa. “—Ara surts? On vas, si es pot saber? —No, aquí al parc, amb la colla. —A què fer? —Doncs a xerrar, a passar l’estona”, seria un esquema base de diàleg intergeneracional; no em consta que cap noi o noia respongués, per exemple: “A fer xibecada” (o similar). Un vespre de dissabte podia haver-hi, de Solsona fins a Crevillent i a Capdepera, desenes de milers de joves traguejant al carrer, però en grups tan petits que no els calia cap denominació per al·ludir a allò que feien (ni a cap periodista que n’hagués de fer un titular perquè això no era mai notícia).

La causa que ara sí que necessitem un nom és que l’activitat ha canviat molt (mira si ha canviat que fins i tot surt als diaris, i això és una altra raó per batejar-la). En nombre, fins arribar a ser massiu; en intenció, perquè ara sovint l’objectiu no és tant matar l’estona com atènyer, deliberadament, l’embriaguesa; però sobretot, i precisament com a conseqüència d’aquest augment de participants, en el fet que ara les trobades són organitzades. Hi ha algú que ho convoca, i, com és lògic, necessita designar l’activitat d’alguna manera. I això ens dóna la mesura de fins a quin punt aquests aplecs simbolitzen el món d’avui: grans moviments de gent (penseu en les fotografies de turistes a les illes gregues d’aquest estiu, per exemple, o fent cua per retratar-se al cim de l’Everest), paper cabdal de les xarxes (sense les aplicacions de mòbil seria impossible), ús d’etiquetes fàcils de difondre, com menys equívoques millor. Per això ha funcionat botellón. Que a més a més té l’avantatge afegit, al meu entendre, que en revela inequívocament la procedència: el botellón és un invent dels castellans (aquí la veïna, amb aquella elegància, ho confirma), que ens han exportat no solament a nosaltres sinó a tot Europa, per això la majoria de llengües europees no han tingut manies a incorporar el xenisme tal qual, igual que parlem de hidalguía o de chusquero, denominacions tan constitutives d’espanyolitat com intraduïbles.

L’entrompada o botellón, doncs, és enxandallament pur, i si les dinàmiques globals no canvien està destinat a créixer força. Ens esperen molts més comunicats de guerra.

I com que l’enxandallament és com és, ho remato amb un duet lèxic que ans ajudarà a entendre la ineluctabilitat de segons quins fets.

Una. Ara la disputa s’ha reduït pràcticament a l’entrompada que apliquen en aquesta casa i el botellón/botellot que circula en altres. Sabent que ja no hi sóc a temps, ni que sigui a tall de recordatori em permeto proposar el mot barraló –’mesura de vi equivalent a la quarta part d’una carga, o sigui, trenta-dos porrons’–, a partir de fer barraló, que segons Enric Casasses és la locució que feien servir els dimoniets de Verdaguer per referir-se a sortir a beure en colla. Em sembla prou sonor i bo de dir i de recordar, tant com impossible de fer córrer en aquest país nostre tan amanxegat.

Dues. Que la mundialització comporta reducció de les varietats és una aparent paradoxa que fa temps que sabem. Sentim parlar contínuament de preservar la diferència però mentrestant s’extingeixen espècies marines, vegetals i animals. I lingüístiques. L’expansió del botellón ha anat paral·lela al creixement de la locució ‘sortir de festa’, una expressió-silur que ha liquidat totes les altres, tant les genuïnes com les importades (de gresca, de xerinola, de parranda, de farra…).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.