En ruta (12)

  • Carme Junyent ens parla dels restaurants de pas, d'aquells on aturar-se durant un viatge per carretera, en un nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

Carme Junyent
11.08.2023 - 21:40
Actualització: 11.08.2023 - 21:43
VilaWeb
La Vieja Bodega és un antic celler a Casalarreina, a La Rioja (fotografia: La Vieja Bodega).

A vegades els restaurants poden ser llocs segurs en territoris desconeguts. Quan he fet rutes llargues de manera regular durant un temps (a Itàlia, al País Basc, a Galícia…) i, en aquests casos, quan he trobat un lloc que m’ha agradat, hi he tornat quan he tornat a passar per allà. Em sap greu no poder ser gaire precisa perquè de tot fa bastants anys i crec que, els restaurants que vaig trobar, han desaparegut gairebé tots o els porta una altra gent.

Quan anàvem a Itàlia, acostumàvem a dormir a Luca, però, abans d’arribar-hi, anàvem fins a Forte dei Marmi, una mena de Salou italià per bé que m’havien dit que era un centre de famosos. Tant se val, nosaltres hi anàvem fora de temporada i era un lloc de carrers desèrtics on, la poca gent que hi trobàvem, devien ser els locals. L’únic restaurant que hi vam trobar obert si més no la primera vegada va ser un on vam fer un gran descobriment: la insalatona. Una mena de gibrell una mica més gran que un plat convencional en què tot el que hi havia era enciam, ruca, un espàrrec, tonyina, algun tomàquet i, potser, mig ou dur. Però era tan sensacional que el nostre primer desig quan anàvem a Itàlia era passar per Forte dei Marmi a menjar una insalatona. Aquell plat sempre em va fer pensar com era possible que un plat que no demanava cap mena de cocció i amb prou feines preparació jo era incapaç de reproduir-lo a casa. Per més amanides que faci, mai, mai, mai no me n’ha sortit cap de tan bona com aquell plat monumental.

De tornada d’Itàlia, l’aturada la fèiem per dinar. La casualitat ens va portar a La Colle-sur-Loup. Vam començar a voltar cercant un restaurant i enlloc no ens volien perquè ja anàvem massa tard. Quan ja ens vèiem dinant a una àrea de servei de l’autopista, vam topar amb l’Auberge Provençale. Un local preciós, molt ben decorat. No hi havia ningú, però la senyora que el portava, que ja era gran, ens va convidar a passar, ens va portar la carta escrita en una pissarra i ens va servir un dinar esplèndid. A partir d’aquell moment, sempre que tornàvem d’Itàlia passàvem per allà. Jo acostumava a emportar-me amics i tots tenen un gran record d’aquell lloc. I fins i tot el cafè era bo, cosa que, a França, sovint és un miracle.

En la ruta cap al País Basc vam anar a parar a El Asador de San Roque, a Alfaro. Vaig intentar tornar-hi no fa gaire i era tancat, però per allà hi havíem parat moltes vegades. Hi havia anat amb la gent del GELA, en excursions amb els nanos i amics seus, fins i tot una vegada hi vam anar expressament amb els raros. Tothom en té grans records, però acostumen a ser diferents dels meus. No sé si per la carència de verdures durant els anys d’internat, però a mi la verdura m’agrada molt i allà la cuinaven com ningú. Hi vaig tastar les borratges per primer cop a la vida. Tota la vida sentint l’expressió agua de borrajas sense saber què eren i em vaig trobar amb un plat ben senzill, que no em recordava res i que era boníssim. Però no tan sols les borratges, allà sempre hi havia plats de verdura de temporada i jo no fallava mai. En aquell restaurant es respirava una certa catalanofília, potser perquè generalment hi trobaves catalans, també hi havia trobat algun cambrer català, però sobretot hi havia un cambrer que era un gran professional, tot amabilitat, que sempre ens tractava molt bé. Em sap greu no recordar el seu nom, però, si alguna vegada de les que hi passava ell feia festa, jo sempre preguntava per ell perquè m’encantava que m’expliqués coses. Annex al restaurant hi havia un museu de la bicicleta, segur que ara tindria més èxit que aleshores.

Si el trajecte era més llarg, cap a Lleó o Galícia, fèiem una tirada més llarga i anàvem a La Vieja Bodega de Casalarreina. Aquest és evident que és un lloc emblemàtic a la zona i la cuina és espectacular. M’agrada portar-hi gent tot i que jo, com sempre, acabo menjant verdures. El lloc és molt bonic. És, efectivament, un antic celler i és molt gran i ben cuidat. El tracte sempre ha estat immillorable, fins i tot quan ens és difícil ser puntuals a l’hora de la reserva perquè a la carretera mai no se sap. I, mentre hi sigui, hi tornarem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor