A mitjan octubre del 1966, Huey P. Newton i Bobby Seale van fundar a Oakland (Califòrnia) el Black Panther Party for Self-Defense, una organització revolucionària d’inspiració marxista nascuda dins el moviment pels drets dels afroamericans i que el director de l’FBI de l’època, J. Edgar Hoover, no va dubtar a perseguir perquè era, deia, ‘l’amenaça més gran per a la seguretat interior dels EUA’.

Més enllà dels membres fundadors, pel Black Panther Party (BPP) van passar centenars i centenars de militants més fins el 1982. D’entre aquests, se’n destaca el nom de l’artista Emory Douglas (EUA, 1943), autor de la potent imatge gràfica de les Panteres Negres i que un any després del naixement del partit va esdevenir-ne el ministre de Cultura. Com a director d’art, dissenyador i principal il·lustrador de l’òrgan d’expressió de l’organització, el diari The Black Panther (que va arribar a tenir un tiratge de més de cent mil exemplars), Douglas va crear imatges que van esdevenir veritables símbols identificadors del BPP (al costat de les boines negres, les jaquetes de pell i els rifles) i també icones gràfiques de la lluita dels afroamericans durant les dècades del 1960 al 1980. Uns dibuixos, val a dir, que van evolucionar en paral·lel amb el moviment: de la denúncia social i les crides al despertar i rebel·lar-se de la seva comunitat inicials va passar, més endavant, a la representació de valors polítics molt més explícits, seguint el programa dels deu punts del BPP.

Power
Il·lustració d’Emory Douglas al diari “The Black Panther”.

El mes de febrer passat vam poder conversar una estona amb Emory Douglas sobre tota aquella experiència d’ara fa justament mig segle:

—Com vau entrar al Black Panther Party?
—Em vaig involucrar amb el BPP al final del mes de gener del 1967. L’organització havia nascut l’octubre del 1966. Prèviament, jo m’havia implicat en el moviment artístic i estudiantil negre a la costa oest dels EUA. En aquells moments es vivien unes situacions i condicions diferents d’ara, tot i que en alguns àmbits malauradament no han canviat tant, amb alts nivells d’abusos policíacs contra negres i d’assassinats sempre injustificats. I molts joves afroamericans intentàvem de saber per què passava tot allò i com podíem encarar-ho. En aquell context es va creuar en el meu camí el BPP i vaig voler formar-ne part i vaig entrar-hi.

—I això d’esdevenir-ne ministre de Cultura?
—Bé, va ser un procés… Al partit hi havia una divisió vinculada al diari intern, The Black Panther, on vaig començar a participar com a artista revolucionari. I amb el temps vaig acabar esdevenint ministre de Cultura del BPP. Però el ministeri, de fet, va arribar quan el partit ja havia començat a créixer. En la producció del diari i més tipus de materials de propaganda i difusió, com pòsters i pamflets, hi treballàvem tot de gent amb diferents menes d’habilitats: artística, d’impressió…

—Si hi havia un Ministeri de Cultura, vol dir que l’art i la cultura eren importants dins el BPP?
—La cultura n’era una pedra angular, sí. Una cultura basada en allò que posàvem en pràctica, una cultura revolucionària, reflectida en la nostra obra i que volia inspirar la gent en termes de transformar la situació en què ens trobàvem.

—Éreu ministre de Cultura; Huey P. Newton, ministre de Defensa… Podríem dir que el BPP era un govern paral·lel al dels EUA?
—Bé, de fet sí que vam desenvolupar la nostra manera de fer les coses, la nostra estructura organitzativa del tot independent del govern nord-americà. Perquè la nostra activitat i acció entrava directament en contradicció amb la que duia a terme el govern dels EUA, a l’hora d’assistir la gent que necessitava d’ésser assistida al país. Nosaltres havíem d’ajudar la nostra gent.

—De fet, el BPP recorria fins i tot al concepte d’autodeterminació de la població afroamericana…
—Sí, parlàvem d’autodeterminació per a tirar endavant els nostres programes socials, de supervivència de la nostra gent, com els famosos esmorzars gratuïts per als escolars de les nostres comunitats, l’assistència sanitària bàsica, l’oposició a la guerra, la denúncia dels complexos d’empresonament industrials als EUA… Qüestionàvem i desafiàvem totes aquestes coses.

—I també propugnàveu l’autodefensa.
—Sí, l’autodefensa responia al dret de portar armes per defensar-nos de la brutalitat de la policia, legalment, amb la constitució nord-americana a la mà. Perquè la segona esmena de la constitució dóna el dret de portar armes. En aquell context, petits grups de panteres van començar a patrullar per defensar les nostres comunitats.

—Cinquanta anys després, què sentiu de tota aquella lluita d’aleshores?
—Amb la distància, crec que vam crear un esbós, un pla, perquè la gent s’hi inspirés. Volíem ésser inspiradors. Així és com veig la nostra lluita que, basada en una perspectiva radical i filosòfica, vam posar en pràctica. Teoria i pràctica, en aquella època, eren complementàries l’una de l’altra.

—Quan veieu un president dels EUA anomenat Barack Obama, què penseu?
—Bé, quan fou elegit per primera vegada va ser un moment històric perquè molts afroamericans havien estat assassinats pel demanar el dret de vot, i el fet de veure Obama com a president dels EUA generava molt d’orgull. Però després d’allò, ha resultat ésser un president més…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb