Els aldarulls a l’estat francès donen ales a l’extrema dreta

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Sembla que la darrera onada d’agitació social a l’estat francès, amb unes quantes nits d’enfrontaments multitudinaris en moltes ciutats, ha minvat. Però l’impacte de la ràbia desencadenada després de l’assassinat per part de la policia de Nahel Merzouk, un jove de 17 anys d’ascendència nord-africana d’una banlieue obrera dels afores de París, trigarà molt a superar-se. S’han cremat més de 5.000 vehicles, s’han saquejat o atacat més de mil propietats i s’han atacat 250 comissaries de policia, en unes de les escenes més dures d’ençà de la revolta de tres setmanes del 2005. Unes quatre mil persones han estat detingudes en les operacions de repressió de les autoritats locals.

Dimarts, el president Emmanuel Macron va convocar una reunió amb uns 300 batlles de municipis que havien sofert violència i danys, amb l’objectiu de començar una sobre què calia fer per abordar els problemes socials de l’estat francès. Enmig de la polarització política i les baralles entre batlles d’esquerres i de dretes, Macron va admetre que hi havia hagut poca “unanimitat”, però va posar bona cara, després d’una setmana de caos que havia obligat el seu govern a entrar en situació de crisi.

“És un retorn permanent a la calma? Seré prudent, però el pic que hem vist aquests dies ja ha passat”, va dir Macron, segons l’Agència France Presse. “Tots volem un ordre republicà durador. Aquesta és la prioritat absoluta.”

L’estat francès ja ha viscut anteriorment situacions similars. D’ençà de la dècada de 1980, la ràbia contra la brutalitat policial i la discriminació sistemàtica ha originat onades de caos d’aquest tipus en comunitats més pobres, formades principalment per minories d’origen africà, del nord i l’oest. Però el caos de la setmana passada també es va veure influït per nous elements, en particular les xarxes socials, on les escenes frenètiques de joves que incendiaven cotxes i saquejaven botigues van eclipsar la tragèdia de la mort de Merzouk, executat en un control de trànsit policial.

Un altre fet que també és nou és que la violència sembla que ha donat ales a l’extrema dreta. Marine Le Pen, que ha dedicat la majoria d’aquestes dues dècades a moure cap a la centralitat un moviment polític que abans se situava als marges neofeixistes de l’estat, ha aprofitat l’ocasió. Una enquesta d’opinió feta després dels aldarulls mostra que els ciutadans francesos aproven més la seva resposta contundent que no la de qualsevol altre polític francès, incloent-hi Macron.

Mentre els seus diputats es queixen dels efectes de la immigració i de la misantropia percebuda dels manifestants, Le Pen defensa mesures dures, com ara reduir l’edat en què els infractors poden ser jutjats com a adults en procediments penals fins als 16 anys, i també privar de l’accés a l’habitatge públic i als ajuts socials els qui siguin declarats culpables de delictes i ofenses. També ha demanat que es preparin més places a la presó i que s’estableixi un sistema de condemnes mínimes obligatòries.

Macron ha adoptat un enfocament més cautelós i insta a rendir comptes en l’àmbit social per “construir solucions plegats”. També ha atribuït els aldarulls, en part, als efectes de les xarxes socials, especialment TikTok i Snapchat, per ajudar els joves revoltats a mobilitzar-se i inspirar accions similars. Uns arguments que han estat rebuts amb escarni per l’esquerra, perquè hi ha polítics que demanen que es reconegui el racisme inherent en la societat francesa, especialment entre la policia.

“Si penseu que la gent cremarà una comissaria de policia perquè ha llegit un piulet, és una manera de veure les coses pròpia d’un teòric de la conspiració, que ignora les raons socials darrere d’aquestes condicions”, va dir el diputat d’esquerres Alexis Corbière en una entrevista. “Hi ha gent que ha perdut la vida i la manera com s’ha gestionat no ha donat confiança a les famílies.”

La polarització que ara es manifesta marca una distinció clara respecte del passat. “Fa divuit anys, França era un país dominat pels partits tradicionals del centre-dreta i del centre-esquerra”, diu John Lichfield, que va ser corresponsal de París per a The Independent durant dues dècades. “Cap polític destacat no encoratjava els avalots. Eren pocs els qui suggerien que França s’enfrontava a una guerra civil racial o religiosa. Ara, en canvi, la política francesa es divideix en tres vies: una esquerra radical, un centre reformista i confús presidit per Emmanuel Macron, i una dreta dura i extrema que pensa en termes explícitament racials.”

Aquests darrers anys, personatges destacats de l’establishment francès, incloent-hi Macron, han denunciat la suposada infiltració de valors woke americans a la seva societat, especialment quan el moviment Black Lives Matter va agafar embranzida a escala mundial després de l’assassinat de George Floyd el 2020 a Minneapolis. Segons la seva narrativa, l’ètica laica i republicana de l’estat francès és corrompuda per una tendència d’esquerres i identitària contrària als valors d’igualtat del país.

Sense cap mena de dubte, els crítics d’esquerra han assenyalat durant molt de temps la hipocresia d’aquesta ceguesa oficial davant el racisme i les tensions no resoltes en la societat francesa, incloent-hi com els fantasmes de l’època colonial continuen afectant les banlieues racialitzades i empobrides i els suburbis obrers.

Però siguin quins siguin els mèrits d’aquestes visions contraposades, sembla que hi ha una nova importació americana que s’ha apoderat de França després d’aquests aldarulls: l’assumpció il·liberal de la política de “llei i ordre”, juntament amb el menyspreu cap a les comunitats on resideixen minories desfavorides. En un eco dels actes de recaptació de fons sostinguts per l’extrema dreta que s’han vist als Estats Units, una campanya col·lectiva per a recaptar diners per a l’agent que va matar Merzouk ha obtingut quatre vegades més diners aquests dies que no pas un fons en suport de la família de l’adolescent assassinat.

Segurament, Le Pen i més rivals dretans de Macron aprofitaran aquest sentiment creixent els pròxims anys. Els seus homòlegs a Europa ja han aprofitat l’oportunitat. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha assenyalat els aldarulls a l’estat francès com la prova dels fracassos del multiculturalisme i la justificació de la seva voluntat de fer naufragar un pacte europeu sobre immigració. I el polític dretà italià Matteo Salvini ha dit que els avalots eren el resultat de “anys de laxitud envers la radicalització islàmica i les banlieues dominades per la criminalitat”.

Els anys de Macron com a president han estat plens de crisis, incloent-hi protestes multitudinàries per les seves iniciatives econòmiques, com ara la reforma de les pensions. No obstant això, i sigui com sigui que afronti aquest darrer desafiament, els analistes veuen ara una desintegració més profunda en curs.

“És com si França fos una olla de pressió, [cada crisi] revela tensions, un conflicte en la societat, tensions sobre el respecte que es deu a les nostres institucions… El nostre país invoca constantment els valors republicans, però sembla que hi ha segments sencers de la població que no senten que això els afecti”, diu Bruno Cautrès, investigador polític de Sciences Po, a Politico.

Subscribe to the Washington Post