Permeteu-me que avui faça una cosa poc corrent. Alguns dies afegesc una nota darrere l’editorial, per explicar algun matís. Però avui crec que aquesta nota ha de ser llarga i anar a dalt.

A sota de la nota trobareu l’editorial que vaig redactar ahir al vespre. Com cada dia, aquest editorial es va publicar al vespre a VilaWeb Paper i els subscriptors el van rebre a les seues bústies de correu.

Però jo ahir no era a la redacció, com és habitual, sinó al País Basc, on participava en un debat organitzat per Berria, sobre la situació catalana. Ja sabeu que cada diumenge el director d’aquell diari, Martxelo Otamendi, i jo mateix intercanviem una carta creuada en totes dues publicacions, i ahir, d’alguna manera, ho vam fer en públic.

Mentre anàvem fent el debat, el meu mòbil no parava de vibrar a la butxaca, i això em feia pensar que passava alguna cosa important. No podia agafar-lo i fins que no va acabar el col·loqui no vaig copsar quantes coses podien arribar a esdevenir-se en les dues hores que havia durat el debat.

Quan es va acabar, em vaig trobar amb centenars, literalment, de missatges sobre els temes més diversos. Fins i tot vaig tenir un moment de confusió abans d’entendre què havia passat. Els uns em deien que hi havia una manifestació de batlles –després vaig entendre que era la convocatòria de dissabte. Els altres m’explicaven no sé què d’una web –després vaig entendre que, contra el tancament de la primera web del referèndum, la Generalitat hi havia respost obrint aquesta i aquesta. Uns altres em deien no sé què d’un pronunciament del Departament d’Estat dels Estats Units –que ha acabat essent aquesta important declaració sobre Catalunya, precisament. Tot això, adobat amb fotografies de cartells electorals que es veu que ja s’han penjat o comentaris diversos sobre els preparatius, per exemple, del gran acte central que aquest vespre obrirà la campanya electoral.

Em vaig quedar bastant estupefacte. No és habitual que en tan poques hores ens passen tantes coses d’importància. I em va agradar molt de trobar una resposta d’un dels subscriptors al meu editorial primer, que em va semblar paradigmàtica. El comentari era de Roger Civera –el podeu llegir més avall– i deia que porta un rellotge d’aquests connectats i que havia pensat de llevar-se’l perquè no parava de vibrar tot el dia amb alertes. El vaig entendre. Perquè ahir al matí tampoc no havíem parat ni un segon. Només la citació de la fiscalia als batlles ja va originar un enrenou monumental.

Per això, i perquè durant el dia em va semblar detectar un nerviosisme especial, ara, de matinada, m’ha semblat que més que parlar de la repressió, com parlava originalment, potser era important de fer també aquesta prèvia que ara escric i parlar-vos, com un més, com un entre tants, de la manera com tots plegats crec que hauríem d’encarar aquest moment de vertigen tan ple d’esperança, però també tan carregat de nervis.

Concretament, m’agradaria dir quatre coses, per si serveixen a algú.

-1. Sobretot, cal no perdre la calma. Això que fem ho han fet molts països abans que nosaltres, en condicions infinitament més difícils, i ho han aconseguit. I això que fem ha estat ben preparat. L’afer de la web ho demostra. Els espanyols ens volen dur al terreny de no discutir sobre el sí o el no, sinó sobre formes, maneres, regles i reglaments. És un parany. Jo no puc evitar a ningú que estigui nerviós, però puc dir la meua opinió. I estic absolutament tranquil pel que fa al referèndum. Crec que el parlament i el govern han pres una determinació tan potent, personalment i tot, que dubtar ara, quan falten quinze dies, sobre si hi haurà urnes, sobre si arribarà el paperet que diu on votarem, sobre si s’obriran els col·legis o sobre si el govern assumirà les conseqüències dels seus actes em sembla insensat. Ara fa una setmana van aprovar dues lleis que estableixen una legalitat catalana. Els han dit que retirassen els anuncis i els anuncis, allà on és responsabilitat seua, hi són. Els han enviat requisitoris i amenaces i les han assumides. I els paren trampes constantment i les esquiven. Qui vulga dubtar del compromís i la capacitat d’aquesta gent que en dubte, però jo no ho faré. I crec que som molts que a hores d’ara ja no en dubtem gens.

-2. Cal ser conscients que nosaltres, tots, som responsables de tot això que fem. Avui ja no hi ha titulars innocents. Des de presentar la reunió de Trapero amb el fiscal com una citació que no era fins a presentar el reenviament gairebé burocràtic d’allò que es comunicava a les unitats policíaques com un acatament, hi ha gent que o bé ha fet trampes expressament o no bé no s’ha adonat del mal que feia. Cadascú, per tant, és lliure de llegir, d’interpretar i  de difondre la realitat com vulga, però això té conseqüències. Per WhatsApp i Twitter no paren d’arribar mentides i manipulacions, que molts de vosaltres passeu de manera inconscient. No costa pas tant no fer-ho.

-3. Cal gaudir del moment, crec. Hem arribat ací per l’esforç continuat de moltíssima gent, per generacions senceres de persones que han lluitat per dur-nos on som, a quinze dies de la independència. No ser capaços de gaudir d’un moment tan preciós i excitant com aquest, no ser capaços d’aturar-nos en algun moment del dia i reconèixer que com a generació som uns privilegiats, em sembla poc respectuós envers els qui no ho poden viure.

-4. Sigueu conscients que la batalla, ara, ja és molt senzilla: només es tracta de resistir i no cometre errors. Cada hora que passa sense que Madrid trobe la manera d’apartar-nos de la via és una victòria que cal assaborir. Ens n’anirem a dormir setze vegades i quan ens alcem després d’aquella nit tot el futur d’aquesta part del país serà a les nostres mans. Amb la maniobra del Constitucional contra Rajoy, el president del govern espanyol s’ha quedat sense eines per a frenar-nos. I segurament això explica les relliscades d’ahir, que han començat a fer alçar les celles a Europa i als Estats Units. Que continuen relliscant, doncs. Per guanyar, al punt on som, a nosaltres ja no ens cal res més que aplicar moltes dosis d’intel·ligència. Ara no necessitem testosterona sinó cervells, paciència i una bona vista. I una gran decisió i una gran unitat. Són ells que ho tenen fotut, molt fotut. De manera que no ens compliquem la vida innecessàriament nosaltres, ara.

I, concretament sobre la repressió, aquest és l’editorial que havia escrit primer, ahir a la vesprada:

 

Aquesta nit travessarem un límit tots plegats. Comença la campanya electoral. Cada passa que fem, cada dia que avancem, és una batalla guanyada contra la repressió i la por. Per això la pressió espanyola està desesperada. Un acte públic multitudinari aquest vespre és una altra frontera que travessem enmig de la sorpresa i la negació emotiva de l’estat espanyol.

Però la repressió té límits. I això val més que ho recordem. Detenir o espantar una persona des d’un aparell estatal és molt senzill. Detenir-ne deu també. Detenir-ne cent comença a ser complicat. I detenir-ne mil esdevé impossible. No és cap frase japonesa bonica, cap eslògan de Mao o Ho Chi Min. No. Parle d’una cosa que hem viscut tots i que coneixem tots. Per exemple, el moviment d’objecció de consciència, i sobretot la insubmissió, va tombar l’estat d’aquesta manera.

Quan el valencià Pepe Beúnza va esdevenir el primer objector de consciència, el 1971, en plena dictadura, tota la repressió possible li va caure al damunt. Trenta anys després, però, el moviment contra l’obligatorietat del servei militar va tombar l’exèrcit, les corts i l’estat, i els obligà a fer-lo voluntari. I ho va fer des de la decisió individual dels qui no tenien por de jugar-se uns anys de la seua vida per allò que creien. No va ser senzill, però va ser molt eficaç. Va haver-hi milers de presoners, milers, durant anys i anys. Però va arribar un moment que simplement no hi havia ningú disposat a continuar-los empresonant ni recintes on els poguessen detenir, i van haver de claudicar.

Ara no parlem d’anys de lluita per a resistir sinó només de quinze dies. I intentar reprimir milers de persones, com sembla que pretenen, és una bogeria absoluta que els menarà a la derrota de manera inevitable. Simplement perquè la repressió es torna ineficaç quan el col·lectiu a què va destinada és capaç de col·lapsar-la, reaccionant-hi no pas com a individus que es poden doblegar un a un sinó tots junts, com la mata de jonc.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]