18.12.2024 - 21:40
The Washington Post · Ishaan Tharoor
Es miri com es miri, el moment polític per als partits de centre-esquerra d’Occident inspira poca confiança. D’ací a menys d’un mes, el Partit Demòcrata dels Estats Units haurà de cedir el testimoni de la presidència als republicans, que passaran a ser la força majoritària tant a la cambra baixa com a la cambra alta del congrés nord-americà. Al Regne Unit, l’executiu laborista –elegit fa pocs mesos per majoria aclaparadora– ha vist com la seva popularitat als sondatges queia en picat en qüestió de setmanes, perjudicada en gran manera pels passos en fals de Keir Starmer i les pugnes internes entre les faccions del partit de govern. A França, el president Emmanuel Macron s’enfronta a un parlament disfuncional en què els seus aliats liberals i centristes tenen com més va menys capacitat per a resistir-se als capricis d’una extrema dreta en auge.
Dilluns, el canceller alemany, el socialdemòcrata Olaf Scholz, va perdre una moció de confiança al Bundestag. El resultat de la votació aplana el camí perquè es facin eleccions generals a Alemanya el febrer vinent, uns comicis en què els sondatges pronostiquen que els socialdemòcrates perdran una fracció significativa del seu suport electoral. El resultat de la moció, que era previst que Scholz perdés, reflecteix el descontentament creixent del públic alemany amb l’executiu de coalició que encapçala el socialdemòcrata, que ha estat incapaç de redreçar la crisi econòmica i política que travessa el país.
El canceller ha qualificat repetidament la invasió russa d’Ucraïna de “punt d’inflexió històric” per a Alemanya –i Europa en conjunt–, però els seus detractors consideren que Scholz no ha sabut gestionar la nova realitat geopolítica del continent.
Aquell mateix dilluns, a l’altra banda de l’Atlàntic, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va veure com una de les principals figures del seu govern, la ministra d’Economia, Chrystia Freeland, abandonava sobtadament el gabinet. Freeland, una cèlebre ex-periodista que s’ha erigit en una de les grans aliades polítiques de Trudeau la darrera dècada, anunciava la decisió amb una carta inusualment franca, en què advertia el primer ministre que el seu govern no havia fet els preparatius necessaris per a protegir l’economia del país dels aranzels que vol imposar el president entrant dels Estats Units, Donald Trump, sobre les exportacions canadenques als Estats Units.
“La dimissió abrupta [de Freeland] és el desafiament més gran a què Trudeau s’ha hagut d’enfrontar d’ençà que és primer ministre”, escriu la meva col·lega Amanda Coletta. “Trudeau, que assumí el càrrec l’any 2015, ha vist com la seva popularitat queia en picat aquest darrer any a causa de l’estancament de l’economia canadenca, l’escassetat d’habitatges a tot el país i la fatiga generalitzada dels electors amb el seu govern. Si les eleccions generals es fessin avui, el Partit Liberal del primer ministre sofriria una patacada considerable a les urnes, segons els sondatges.”
El retorn de Trump a la presidència projecta una ombra allargada, tant al Canadà com a Alemanya. El populisme histriònic i el nacionalisme conservador del president entrant dels Estats Units ha guanyat tracció entre l’oposició al govern en minoria de Trudeau a Ottawa i la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya a Berlín, que segons els sondatges podria convertir-se en el segon partit amb més diputats al parlament alemany en les eleccions generals del febrer –una perspectiva inconcebible fins fa ben pocs anys.
Encara que els contextos polítics en un país i un altre són diferents, tant Scholz com Trudeau formen part d’una mateixa classe, l’establishment polític occidental, com més va més a la defensiva. Els valors d’aquesta classe –com ara la globalització, el multiculturalisme i l’ecologisme– es troben sota amenaça creixent a la majoria de democràcies occidentals, on els electors sovint els perceben com a poca cosa més que els dogmes intransigents d’una elit desconnectada dels problemes dels ciutadans.
“El govern liberal no tan sols ha malgastat els diners dels contribuents”, deia fa poc un editorial de The Globe and Mail, un dels principals diaris canadencs. “També ha badat i ha anat deixant passar el temps, abans i tot que sorgís el problema dels aranzels de Trump. La crisi de l’habitatge, que afligeix les grans ciutats del país, trigarà anys a resoldre’s. Les tensions en matèria d’immigració, per altra banda, es continuen agreujant”, afegia.
Falta veure si l’oposició conservadora, tant a Alemanya com al Canadà, és capaç d’oferir solucions als problemes que ni Ottawa ni Berlín no han sabut resoldre. Sigui com sigui, sí que és clar que els votants occidentals són com més va més receptius al missatge dels partits antisistema.
Tot i les peticions perquè dimiteixi, Trudeau pretén de mantenir-se en el càrrec fins a les eleccions vinents, previstes per a l’octubre de l’any entrant, a tot estirar. Per la seva banda, Scholz repetirà com a candidat socialdemòcrata en les eleccions del febrer. Els democratacristians de centre-dreta són els més ben posicionats per a encapçalar el pròxim govern alemany, segons els sondatges, possiblement amb el partit de Scholz com a soci menor.
Els problemes d’Alemanya transcendeixen els problemes concrets dels seus respectius partits polítics. Scholz va arribar al poder com a part d’un govern de coalició tripartit amb els Verds i els Demòcrates Lliures. Els desacords interns sobre política econòmica i financera han acabat propiciant el trencament de la coalició, i s’espera que tots tres partits obtinguin mals resultats en les eleccions del febrer. Com en molts altres països europeus, els votants alemanys es decanten com més va més cap a l’extrema dreta i, en grau més baix, cap a l’extrema esquerra.
Per a l’establishment polític alemany, la situació presenta un dilema de caràcter estructural. “Scholz no ha estat capaç d’unir el seu partit, i encara menys l’opinió pública alemanya”, escriu el meu col·lega Kate Brady James Bindenagel, ex-ambaixador dels Estats Units a Alemanya i investigador convidat del German Marshall Fund. “No ha sabut gestionar els tres punts febles d’Alemanya: la dependència dels hidrocarburs russos, del mercat xinès i del paraigua de defensa dels Estats Units”, afegeix.
Jan Techau, analista de l’Eurasia Group, explica que les disputes que han fet caure el govern de Scholz són “símptomes d’una crisi econòmica més àmplia que ha posat en risc la competitivitat i el creixement econòmic d’Alemanya, un país amb uns costos laborals i energètics molt alts i una dependència molt gran del sector de les exportacions, i en especial del mercat xinès”. Aquesta dependència excessiva de la Xina s’ha convertit en un punt feble per a Berlín, que ara veu com la indústria xinesa ha crescut i evolucionat fins al punt de poder competir de tu a tu amb el totpoderós sector exportador d’Alemanya.
La incertesa i la fragilitat que fan trontollar l’economia més gran d’Europa contrasten amb la situació d’Alemanya durant el primer mandat de Trump, en què Berlín –aleshores sota el lideratge de la cancellera Angela Merkel– s’autoproclamà baluard de l’ordre liberal internacional, tot traçant un contrast deliberat amb el govern del magnat novaiorquès. Quatre anys després, amb Trump preparant-se per tornar a la Casa Blanca, aquesta confiança tan característica de l’era Merkel s’ha esvaït.
“El col·lapse del govern alemany arriba en un moment incòmode i fràgil per al món”, diu Mark Fisher, columnista de The Washington Post. “És especialment desconcertant perquè, tant si els agrada com si no, els alemanys s’han convertit en tot un emblema de l’estabilitat d’Occident, un model d’èxit per a la resta de membres de la comunitat internacional.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
