Cinc aspectes que cal tenir en compte de les eleccions del Regne Unit

  • L'independentisme escocès i el resultat de les alternatives als conservadors pot marcar el resultat més enllà de la previsible victòria laborista

VilaWeb
Alexandre Solano
03.07.2024 - 21:40
Actualització: 03.07.2024 - 22:10

El 12 de desembre de 2019, el primer ministre Boris Johnson aconseguia una clara majoria absoluta al parlament britànic. Havia convocat eleccions avançades després de no haver pogut aprovar un acord sobre el Brexit. Tanmateix, en quatre anys i mig, tot i l’àmplia majoria parlamentària, hi ha hagut tres primers ministres i una situació de forta inestabilitat.

Boris Johnson, símbol de la sortida de la Unió Europea, va dimitir per pressions internes a causa del Partygate, les festes organitzades a Downing Street en plena pandèmia. Liz Truss no va restar al poder ni un mes i mig, però va coincidir amb la mort de la reina Elisabet II, després de set dècades de regnat. I Rishi Sunak, malgrat l’experiència en uns quants governs, tampoc no ha corregit la tendència. La gestió de la pandèmia, unes males dades econòmiques, el debat sobre la immigració, a més de problemes en serveis com la xarxa de trens o el sistema de salut, han enfonsat els conservadors i ara totes les enquestes apunten a un triomf contundent dels laboristes, que podrien aconseguir la victòria més àmplia de la història.

1. La ‘supermajoria’ dels laboristes i el sistema electoral

L’enfonsament del partit ara encapçalat per Sunak ha tingut sens dubte un gran beneficiat: el cap de l’oposició, el laborista Keir Starmer. No és pas un dirigent especialment popular i, de fet, la majoria d’electors en tenen una opinió negativa, però el sistema electoral britànic l’ha catapultat fins a nivells inusitats.

La Gran Bretanya és dividida en 650 circumscripcions i hi ha un sistema d’una sola votació, anomenat first-past-the-post, en què el candidat més votat aconsegueix l’escó. Això fa que sigui un sistema molt poc proporcional i que un partit amb un cert avantatge pugui fàcilment obtenir la majoria absoluta d’escons. Això ha beneficiat històricament les dues grans formacions, i ha fet que molts electors optessin pel vot útil. En canvi, partits minoritaris amb un suport important es poden trobar sense representació. En les darreres eleccions, els conservadors van aconseguir 365 diputats dels 650 –la majoria és de 326– amb un 43,6% dels vots; i enguany, els laboristes, amb solament un 40% dels vots, però a vint punts de distància dels conservadors, podrien tenir més de 400 escons i fins i tot superar els resultats històrics de Tony Blair l’any 1997, que en va aconseguir 418.

Starmer, de seixanta-un anys, ha tingut un paper discret, moderat i poc sorollós mentre els conservadors s’anaven enfonsant. Cap de l’oposició, ha tret rèdit electoral d’acusar Sunak d’haver fracassat tant en el terreny econòmic com en el migratori. En canvi, no presenta grans propostes. Tot i tenir un discurs europeista, ja ha dit que no proposarà de tornar a la Unió Europea. S’ha oposat a la retallada d’imposts proposada pels tories i alhora ha estat acusat de fer una purga del sector més esquerrà, que havia representat l’anterior cap del partit, Jeremy Corbyn.

Ara tot requereix recuperar el poder després de catorze anys a l’oposició. Per contra, Sunak fa crides desesperades per evitar una supermajoria del Partit Laborista, tot dient que això originaria una pujada indiscriminada d’imposts i una arribada d’immigrants en massa.

 

2. Aturar l’alternativa de l’extrema dreta de Farage

Sunak, amb les baixes expectatives electorals que té ara mateix, hauria pogut aguantar uns quants mesos per a convocar eleccions, fins al mes de gener, tot esperant canvis a escala estatal o internacional que poguessin sacsar la política britànica. No obstant això, va decidir de convocar eleccions el 22 de maig, poques setmanes després de les eleccions locals.

Una clau que ho pot explicar és el Reform UK, hereu del Partit del Brexit, encapçalat per Nigel Farage, que s’ha vist impulsat a les enquestes i que evidencia que pot prendre molts vots als conservadors i fins i tot sobrepassar-los. El darrer sondatge mostra una diferència estreta en el vot popular –un 22% per al Partit Conservador i un 15% per a Reform UK– però, el sistema electoral mantindria la primacia en escons: els conservadors en tindrien 102 i l’extrema dreta de Farage solament 3. Així, l’avançament electoral, tot i portar a una derrota electoral inapel·lable, impedeix la consolidació del projecte –en construcció–, permet als conservadors de mantenir l’espai i els dóna cinc anys de coll per reconstruir-se sense haver estat substituïts.

Farage, que ha tornat a la primera línia per a aquestes eleccions, podria assolir una de les seves grans aspiracions: aconseguir per primera vegada un escó a la Cambra dels Comuns. El partit s’ha reivindicat com una alternativa vista la previsible victòria laborista, amb un programa clarament d’extrema dreta que advoca per una “immigració neta zero”, deportar de manera immediata els delinqüents estrangers, augmentar la presència de la policia al carrer, eliminar la regulació “innecessària” del mercat i, en general, “simplificar” el sistema tributari britànic.

3. Una nova crisi interna dels conservadors?

Sunak, de quaranta-quatre anys, el primer ministre més jove que ha arribat al càrrec, no ha pogut reconduir la situació. De primer, semblava aportar certa tranquil·litat i estabilitat. Va proposar un enduriment de les polítiques migratòries, una reducció de les llistes d’espera i una rebaixa de la inflació. Però aquestes millores econòmiques no han arribat i el seu pla de deportacions de Ruanda ha fracassat. Això ha fet posar en dubte la seva capacitat de governar.

Alhora, en l’àmbit personal, va ser assenyalat pel Partygate i va haver de pagar una multa. A més, també es va saber que la seva esposa, hereva d’una fortuna milionària, s’havia beneficiat d’excepcions fiscals perquè va declarar que no residia al Regne Unit. El matrimoni té una fortuna de vora 760 milions d’euros i sembla que supera fins i tot la fortuna del monarca Carles III.

Si bé ja es preveu la patacada electoral, tot apunta a una nova crisi que apartarà Sunak del cap del partit amb l’objectiu de començar la reconstrucció. El cop final podria ser la pèrdua de l’escó. L’any 2019, Sunak va guanyar a la circumscripció de Richmond i Northallerton amb un 63,6% dels vots, contra un 16,4% del candidat laborista, però ara diuen que el pot arribar a perdre. Si és substituït, s’elegirà el sisè cap del partit en vuit anys.

La cursa dins el Partit Conservador depèn en gran part del nom dels diputats que mantinguin l’escó, perquè es preveu que passarà de 365 escons a vora 100. Entre els potencials candidats hi ha Penny Mordaunt, portaveu parlamentària i tercera a les primàries del partit, l’ex-ministra de l’Interior Suella Braverman, que va ser destituïda el mes de novembre per Sunak i que té un tarannà encara més dretà; Kemi Badenoch, una altra dirigent, ara mateix ministra d’Empresa, que duria a un tomb conservador; i Tom Tugendhat, ministre de Seguretat, que va quedar cinquè en les primàries del 2022, que podria ser el candidat dels més centristes.

4. Un altre torcebraç de l’independentisme escocès

Tot i la previsible victòria per majoria absoluta dels laboristes, el primer ministre escocès, John Swinney, ha reiterat que una majoria d’escons del Partit Nacional Escocès en les eleccions britàniques a Escòcia equivaldria a un nou mandat per a organitzar un segon referèndum.

Tanmateix, amb un partit en hores baixes i sense la independència a l’horitzó, les enquestes no apunten pas en aquesta direcció. Fa cinc anys, l’SNP va aconseguir 48 escons dels 59 en joc, amb una demanda clara d’un segon referèndum, però ara haurà de batallar durament per no ser superat pels laboristes. Un mal resultat dels independentistes molt probablement endarreria un nou embat fins a les eleccions escoceses del 2026.

 

Al nord d’Irlanda, el Sinn Féin va superar els unionistes per primera vegada en nombre d’escons i provarà de tornar a guanyar, en plena consolidació dels republicans com a gran partit, que ara encapçala el govern nord-irlandès. Un bon resultat seria un nou pas cap al referèndum d’unificació de l’illa. En relació amb això, cal remarcar que els diputats republicans no ocupen els seus escons per la tradició de l’abstencionisme. Per una altra banda, el Plaid Cymru provarà de resistir contra l’avenç dels laboristes, especialment forts a Gal·les.

5. El trencament definitiu del bipartidisme?

Segons la darrera enquesta els liberal-demòcrates obtindran 72 escons, molt per sobre dels 15 actuals, i s’acostaran als conservadors, que en poden obtenir un centenar. Aquest resultat seria el millor del partit en unes eleccions generals fins ara.

El Partit Liberal Demòcrata –temps enrere soci de coalició dels conservadors– fa unes propostes més ambicioses que no pas els laboristes: volen millorar la salut i reincorporar el Regne Unit a la Unió Europea, a més de reformar el sistema electoral.

Malgrat que el sistema electoral beneficia els grans partits, també és cert que quan els partits minoritaris són capaços de fer seu un escó, el poden consolidar i esdevenir una alternativa, i aleshores són els grans partits que pateixen per recuperar-lo. Ara hi podria haver com mai un augment d’aquestes alternatives a tot el Regne Unit, perquè també podrien tenir representació els Verds i Reform UK.

Aquests tres partits, juntament amb l’SNP i Plaid Cymru, poden posar fi al sistema electoral actual i substituir-lo per una representació proporcional a les eleccions generals del Regne Unit. Una quantitat important podria facilitar el debat i la consolidació d’alternatives en un moment en què els conservadors toquen fons. I, malgrat la negativa dels laboristes, un bon resultat d’aquestes formacions podria dificultar que es mantingui el bipartidisme tal com el coneixem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor