El wokisme és gairebé mort. La indústria ‘antiwoke’, també. I ara què vindrà?

El juny del 2020, en plena efervescència política després de l’assassinat de George Floyd, el New York Times va acomiadar James Bennet, el cap de la secció d’opinió, per haver publicat un article d’un senador republicà que proposava de fer servir els militars com a últim recurs per a dissoldre les protestes. L’amo del mitjà va prendre aquella decisió arran de la revolta dels periodistes joves, sobretot els afroamericans, que consideraven que el text els posava en perill de mort. Va ser una escena molt típica d’aquella època, en la qual identificar-te com a membre d’una minoria oprimida feia que els teus sentiments es convertissin en una brúixola moral universal. Al cap d’uns quants mesos, el diari també va fer fora Donald McNeil, el reporter més veterà en matèria de ciència i salut (en plena pandèmia de la covid!), per haver usat una paraula poc adequada en un viatge escolar. Tant Bennet com McNeil van denunciar que havien estat víctimes d’una cacera de bruixes i que el mitjà havia abandonat els principis bàsics del periodisme i havia claudicat davant una redacció plena d’activistes intransigents.

Al cap de sis anys, aquelles decisions sembla que pertanyin a un altre temps. Fa pocs dies, aquest mateix diari va publicar un debat titulat El wokisme ens ha deixat en una situació pitjor?, en què participaven dos escriptors amb moltes etiquetes identitàries, i la conclusió era afirmativa. De fet, s’hi deia que molts dels conceptes que va desenvolupar aquest moviment (les microagressions, els pronoms a la biografia, els “espais segurs”) eren morts i enterrats i que, en el fons, no se’ls creia gairebé ningú. Moltes de les accions que llavors semblaven obligatòries per als progressistes, com ara penjar un quadre negre a Instagram per demostrar que eres antiracista, només servien per a exhibir una falsa virtut o assenyalar els impurs. També admeten que els cursos sobre diversitat o antiracisme que van proliferar en els entorns laborals no servien de res.

El New York Times identifica dos motius de la davallada del wokisme. El primer és la institucionalització del fenomen, com veiem cada dia a Catalunya: és complicat vendre que ets un rebel que lluita contra el poder, dels marges estant, i llavors circular amb el mateix discurs que repeteix cada nit el telenotícies o que et pot fer guanyar un concurs públic de la Generalitat. A banda, molts d’aquests lluitadors tenien l’objectiu de professionalitzar el seu activisme i s’han convertit en directors generals, funcionaris o treballadors d’entitats subvencionades, sovint després d’haver practicat unes grans giragonses ideològiques. L’altra causa és la manera pèssima com s’ha comunicat tot aquest projecte de millora social. En lloc d’intentar convèncer la gent amb humilitat i pedagogia, els capitosts estaven convençuts que eren moralment superiors a la resta i això els donava el dret de renyar la població i, fins i tot, d’engegar campanyes d’assetjament. També és força evident que a molts els motivava més l’exorcisme de psicodrames familiars, o l’ànim de revenja per traumes passats, que no pas desplegar una ideologia coherent.

L’aparició d’aquesta nova esquerra progressista va ser possible gràcies a l’altaveu de les xarxes socials, però això la va condemnar a tenir ben aviat un bàndol contrari. Els nous conservadors van reproduir moltes de les pràctiques dels primers –la negació de l’evidència científica, l’ocultació de les dades incòmodes, la comunicació mitjançant dogmes–, però la seva dèria era de col·locar l’etiqueta de woke a tot allò que no els agradava. Això incloïa els cotxes elèctrics, la Wikipedia, els films de Disney, les flors silvestres a les ciutats, les actrius que interpreten Hamlet, els colors vibrants i fins i tot els dos últims papes de Roma. Aquest món també va de baixa i moltes de les estrelles s’han apagat. En part, perquè s’han unit a figures polítiques grotesques, però sobretot perquè la gent s’ha adonat que són tan pesats com els altres.

Encara és aviat per a valorar el llegat d’una dècada llarga de wokisme i del seu reflex oposat. Com passa amb tots els moviments socials, algunes idees perduraran i la majoria es perdran com llàgrimes en la pluja. Els activistes més privilegiats s’hauran pogut col·locar, però molts altres hi han fet tard i s’hauran de buscar la vida treballant. Tots plegats hem incorporat molts dels conceptes de la nova onada del feminisme i, irònicament, la millor prova de l’avenç dels drets LGTBI és l’entrada en massa d’homes obertament gais als espais conservadors. Avui, la nova dreta europea és bàsicament encapçalada per dones, moltes de les quals amb un estil de vida poc tradicional. Tot i això, la conseqüència més immediata és l’aparició d’una generació jove que ha tirat l’idealisme per la finestra. La majoria d’adolescents abracen sense manies el materialisme i una ideologia que podem descriure de reaccionària.

Permeteu-me que acabi l’article amb una situació personal. El govern noruec ha decidit que a partir del curs 2027-2028 hi haurà una nova assignatura optativa de batxillerat sobre qüestions ambientals i de sostenibilitat. El meu institut considera que això és el meu negociat i que em tocarà d’impartir-la si prou gent la demana. Però, com puc vendre aquesta matèria a uns nanos que m’expliquen que tenen com a únic objectiu vital fer-se rics i, si és possible, de manera immediata? Aquest curs hem hagut de doblar les places de les assignatures d’economia i la resta queden arraconades. I no els en culpo. Qui té temps de dedicar-se a la millora social, amb tots els trasbalsos del món?