Estimat Jordi:

Fa poc més d’un any, vam compartir una cerimònia molt especial per a mi. Els casaments no es programen d’un dia per l’altre i, a més d’un any vista, les previsions de calendari van variar una mica. Recordo, mentre s’allargava el debat del ple del parlament dels dies 6, 7 i 8 de setembre, com em feies broma. ‘Busca un bon amic i parla amb la teva dona, perquè d’aquí no ens mourem’, em deies. Finalment, divendres a la tarda vaig arribar a casa i dissabte al matí, puntual, vaig poder ser a peu de l’altar. Tu també hi eres. No tenies una agenda gens senzilla i hi vas ser. Us ho vaig agrair públicament i ara, un any després, hi torno.

L’equip A us vaig anomenar ‘Homes innocents a qui persegueix la justícia per delictes que no han comès’. No va ser un dinar lliure d’interrupcions, just aquell dissabte la Guàrdia Civil va escorcollar el setmanari El Vallenc a la recerca de paperetes per a la votació del primer d’octubre. Sabíem que votaríem i, en canvi, ningú no s’esperava que les coses serien com van ser.

Fa més de quinze anys que ens coneixem i sempre hem tingut bona relació, però, tot i ser de la mateixa comarca (de moment, visca el Baix Montseny!), no hem estat pas grans amics d’aquells de tota la vida. Tot i que sempre hi has estat i, sense demanar-t’ho, de tu he rebut un bon acompanyament. Ha estat en l’època de més maduresa, almenys de la meva –tu vas madurar molt abans–, que hem teixit una bona relació d’amistat. Una amistat que s’ha anat forjant a còpia de converses molt determinants en situacions complexes. I no tan sols davant plats de patates fregides o cafès de l’àrea de servei que ja ens coneixem, sinó, malauradament, també entre reixes, tant a Madrid com a Catalunya.

Totes les coses que fem són poques. El vostre judici és una farsa. Aquí, l’únic delicte que s’ha comès és que us han robat temps de vida.

Fa temps que no t’escric cartes. Vaig deixar de fer-ho quan vaig tenir l’oportunitat de veure-us de tant en tant. Ara que VilaWeb m’ha ofert l’oportunitat de tornar-hi, veig que ho he de tornar a fer. Endreçar-se per escriure és molt diferent que la conversa emocionada i urgent, limitada pel temps, l’espai i la multitud d’afers més o menys importants que cal tractar. A més, permet d’aturar-se a subratllar missatges molt importants que a vegades passen per alt o que la dinàmica no permet emfasitzar com caldria.

Avui, vull subratllar que siguis conscient, que sigueu conscients –més que no ens dieu que en sou–, que l’estimació que us té la gent és molt alta. I que la causa dels presos polítics catalans supera, de molt, el suport a la independència del país, que com saps també és molt elevat. Ara que vénen moments importants, prego perquè realment en sigueu conscients i noteu la dignitat i la força de la gent que us vol bé i que us acompanyi en tot moment.

Una abraçada,
Jordi Cuminal

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb